Els nois de l'atxa

Està clar que algú vol que tot plegat s’incendiï, i ara no són els nois de la kale borroka, o directament la ETA. Veurem que hi ha prou gent que els agraden les fogueres, com Casado, Aznar, TS, FS, JEC, T.Comptes,... i com no, els nois de Vox. No poso a la llista el C’s perquè està en “dissolució” com diria aquella doneta tan simpàtica.

Per un costat, tenim un parell de gamarussos de Lapònia —em refereixo a Casado i Aznar— que només pretenen que les coses vagin de mal en pitjor. Ells, que són bons patriotes, estan espantats de que s’hagi format un govern entre socialistes i comunistes. Això és un sacrilegi! I el segon sacrilegi és que no governin ells, els corruptes del PP, perquè de moment tot i els innombrables casos de corrupció que els jutges van demorant la resolució, tenen les espatlles cobertes. Tal com va dir aquell policia Cosidó que hauria de ser jutjat: ja controlaran els membres del TS ells per la porta del darrere.

Però tornem a Casado i Aznar. Són dos homes que diuen han fet la carrera de dret, però no està clar que hagin aprés alguna cosa, per més que Casado sigui a més màster per la universitat de Harvard que com tothom sap està a Aravaca. Tot es torna relliscós quan de forma constant volen posar querelles al Govern de Pedro Sánchez, al govern de Quim Torra i a tots els que, segons el seu criteri no són constitucionalistes, en el ben entès que constitucionalista en la seva boca no és cap garantia de que hagin llegit la Constitució, ni molt menys l’hagin entès.

Però aquests dos nois no estan sols en aquesta empresa. Des dels temps en que Aznar estava en el govern, les institucions de la justícia, es van posar a les ordres del PP, això sí, conservant aquell gust agre que sempre evoca el franquisme.

Ara el TS s’ha ratificat en que la sentència contra els presos polítics ha sigut correcta. Com a molt reconeixen un error “tècnic”: confondre les funcions de Bassa amb les de Ponsatí, però vaja, no té cap importància, total a Dolors Bassa l’han condemnada a 11 anys de presó potser i si no fos per aquest error s’hauria quedat sense arguments la sentència. Però està clar que forma part del grup independentista, i amb això ja en tenen prou.

Com diuen el juristes que saben alguna cosa de dret, avui, l’embolic de la justícia és fenomenal, i cada dia ens sorprenen amb decisions quant més absurdes millor. Sembla que hi hagi una competència de qui la diu més grossa. El TS, assumint funcions que no té, llegint la Constitució de cap per avall, seleccionant les proves que els agraden i rebutjant les que posen en dubte els seus desitjos. Els fiscals del Suprem haurien hagut d’investigar qui va ser el qui va nomenar Coordinador de les forces que van actuar per evitar el referèndum i justificar perquè van triar a persones que tenien un full de serveis tan brut, com el cas de Pérez de los Cobos, Baena, Trapote. Els fiscals del Suprem haurien hagut d’explicar perquè van prendre partit en aquest cas defensant que els presos polítics havien comés actes que sota cap prisma de raonabilitat se’ls podia imputar.

 La JEC va llançada. Cessar al president de Catalunya del seu escó de diputat és una barbaritat, una temeritat. Pretendre ser una Tribunal quan no ho és, segurament deu ser prevaricar. Inhabilitar un president de Catalunya sense les facultats per a fer-ho deu ser pràcticament delictiu.

El Tribunal de Comptes, ho acaba d’afinar, com deia l’il·lustre Jorge Fernández Díaz i el seu àngel de la guarda Marcelo. Ningú sabia què feia aquest tribunal i els partits polítics els feien passar bou per bèstia grossa sense que se’n adonessin, quan de cop i volta han despertat, i han començat a posar multes milionàries a les persones que se surten de la fila, no per corrupció ni per delictes concrets, sinó perquè els cauen malament. En el darrer episodi amb els presos polítics, s’han inventat unes multes que ningú sap d’on surten, ni la xifra ni els conceptes. No hi fa res que en el seu dia tant Rajoy com Montoro neguessin que s’havia desviat ni un euro per motius del referèndum. El Tribunal de comptes, a través d’una denúncia de gent tan consistent com els de Societat Civil Catalana, van resoldre una altra cosa.

El que no han explicat aquest Tribunal tan ortodox és perquè van treure la multa milionària a la senyora Botella, o perquè no han seguit el mateix criteri en el cas de Castor, els fraus del Canal Isabel II, els accidents deguts a la frivolitat dels ministres del PP, com el cas del Prestige, dels accidents mortals de l’Alvia o el de València o també del Yak-42. I senyors del Tribunal de Comptes, si no tenen explicació, jo diria que ja han begut oli, seran jutjats i castigats, com correspon.

Pérez de los Cobos ha donat avui una conferència a l'Audiència Nacional

Hem vist l’actuació de Pérez de los Cobos davant del Tribunal. Ho ha fet molt bé. Ha escampat merda sobre els mossos, en especial al Major Trapero, però també ha sigut interessant l’explicació del muntatge judicial que hi havia al respecte.

La performance ha funcionat. Pérez de los Cobos actuava com si estès al sofà de casa prenent un whisky. Estava donant una conferència, no responent a un interrogatori. I quan se li acabaven les idees llavors el fiscal l’ajudava i li feia les preguntes adequades que orientaven la resposta.

El que si no han pogut amagar és que tant el fiscal com el testimoni, mostraven una certa inseguretat gestual. No s’atrevien a mirar d’una forma oberta. Gairebé tota l’estona estaven amb el cap cot, consultant papers o simplement amagant la vergonya de les seves actuacions sense aixecar la vista. Això desperta la desconfiança de l’espectador.

Quan el 1-O, la fiscalia va començar a llençar ordres continues, una, dos, tres,... fins que la magistrada se’n devia cansar i va dir que es retirés el fiscal que ja se’n ocuparia ella. I també va emetre unes quantes ordres prou diferents unes de les altres. Matisos més o menys importants i diferents en cada ordre, sembla que s’ho anava pensant sobre la marxa.

El primer dubte que se’m presenta és si pot ser que un fiscal o una magistrada, una gent que viu apartada de la societat, que no sap res del que passa al carrer ni tenen idea de l’ordre públic i ben poc del contingut de les lleis, puguin demanar que totes les forces de l’ordre, totes, es posin a disposició del que a ells els passi per la barretina. Es pot fer cas a unes ordres tan desmesurades i tan poc clares?

A partir d’aquí van començar les comunicacions que primer nomenaven un coordinador director, després només un coordinador, i finalment un estaquirot que sembla que no va fer res més que escoltar i esperar la medalla del sofriment per la pàtria.

Aquí m’assalta un altre dubte: es pot donar alguna credibilitat a un “patriota” que quan el cop d’estat del 23-F es va oferir al quarter de la guàrdia civil pel que fes falta? O bé a una persona que ha sigut qualificada i castigada per un tribunal com a torturador?

De totes maneres queda clar que el problema no va ser de Pérez de los Cobos, ell és tan transparent com un got d’aigua clara, tothom sap qui és i sap del seu potencial i sobretot de les seves mancances. El problema ve donat per qui el va posar com a coordinador pel dia 1-O de les tres forces armades: Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Civil. Primer semblava que a més en seria el director, després només el coordinador, i finalment sembla que no va ser res —o no té valor per donar la cara—.

També hi va haver la col·laboració de la justícia. El fiscal, la magistrada i el que fes falta. Si el Tribunal Constitucional ja havia prohibit la consulta, ¿perquè primer el fiscal i desprès la magistrada hi havien de posar la cullerada?

Com més explicacions coneixem de tot el que va passar l’1-O més esgarrifats estem. En quines mans hem caigut? Quina bogera!

Passant d’aspectes negatius anem als positius. La que sí compleix com amfitriona és la presidenta del Tribunal. Sempre està atenta a si és l’hora de dinar o bé els magistrats i els fiscals, que ja porten uns quants anys a l’esquena, han d’anar a fer un pipí, i els dona una estona de descans. Totes les altres coses sembla que li rellisquen. Que Carballo faci preguntes amb resposta inclosa amb un descaro que clama el cel, no té cap repercussió en la presidenta, que sembla no li agrada la violència dels enfrontaments, com a molt, la mala llet ja li sortirà en el moment d’emetre la sentència, o bé de fer-la pública, si és que ja la té escrita.

Dreyfus

El cas Dreyfus és un dels molts casos d’injustícia que ens explica la història de temps pretèrits però que en el dia d’avui existeixen en abundància a tot el món, a tots els països. I no pel fet de que hi hagin molts casos ens hem de quedar immòbils, ben al contrari.

Ara aquest cas l’explica Polanski amb detall i sembla que amb rigor històric. Sobre Polanski recauen moltes ombres quant a la seva conducta, però no per això hem de deixar de fer-li cas. En la seva pel·lícula que aquí es projecta com a “El Oficial y el espia”, una mala traducció del títol original: “J’accuse” s’explica com els humans en el poder són capaços de fer els majors disbarats i injustícies.

Mentre vas veient la pel·lícula, sense voler, sense forçar les coses, t’adones de que el que va passar a París el 1895 té moltes similituds —mantenint les distàncies— amb el que està passant a Catalunya.

Quan veus els francesos dretans (és per no donar-los algun altre qualificatiu) cridant mort als jueus, trencant vidres de les botigues, atacant físicament els jueus, em ve a la memòria les imatges de C’s quan van atacar Catalunya Radio, trencant vidres i deixant com a imatge el cor fet amb les mans, símbols “d’amor” de C’s, mentre cridaven com a bojos i trencaven tot el que trobaven pel camí.

O també quan vam veure la policia i la guàrdia civil, embogits, cantant aquella cançó tan bonica de; “A por ellos... oé...” i el dia 1-O de 2017 els veiem pegant amb porres i objectes contundents a ciutadans indefensos que volíem votar, la imatge torna a primera línia.

Quan aquests dies veiem una fiscalia incompetent, però ideologitzada que recorre a trucs bruts per condemnar com sigui al Major Trapero, i la presidenta del Tribunal que em recorda a la senyoreta Pepis, que deixa fer, la imatge torna a aparèixer. Apareix Marchena i apareix Lesmes, i apareix Llarena, i “tutti quanti”.

Quan veiem a uns militars i jutges que per salvar el seu honor —que vol dir salvar el seu deshonor— prefereixen condemnar a un jueu innocent abans de que quedi al descobert la seva ignomínia, és quan veig a Pérez de los Cobos, a Baena, al ministre d’Interior Zoido, al seu antecessor Fernández Díaz, a Soraya Sáez, a Mariano Rajoy, amb la boca ensangonada, defugint declaracions, defugint la veritat, amagant-se fins i tot d’uns jutges que saben que són amics seus i que mai, mai, els imputaran de causes de les que en són responsables.