Estic donant una informació ja una mica antiga (fa molts dies que està penjada a la xarxa), però considero que si algú encara no l' ha vist, o ho ha vist parcialment -hi ha tres vídeos- val la pena que hi dediqui uns minuts). Segurament li pujarà la pressió, però cal que tinguem les idees clares davant els continuats atacs que ens fan des de tots els racons de l'estat reaccionari i insolidari.
http://www.zeniting.com/player.php?id=228&app=1&lang=Cat
http://www.zeniting.com/player.php?lang=Cat&id=229&app=1
http://www.zeniting.com/player.php?id=230&seg=ccn&lang=Cat
(Si cliqueu sobre l'adreça us portarà directament al video)
dissabte, 30 d’octubre del 2010
dimecres, 6 d’octubre del 2010
Basilea III o el fracàs dels supervisors
El sistema financer és un sistema que per la seva pròpia essència, estructura i funcionament, requereix un control exhaustiu, tota vegada que els efectes dels seus desajustos són letals per l’economia i, en conseqüència per la seva repercussió en l’economia i benestar de tota la població.Tracta amb diners i de forma genèrica amb actius financers als que la imaginació humana ha convertit en uns elements incontrolables perquè els hem fet tan incomprensibles i inútils que ni els que hi tracten cada dia saben ben bé que es porten entre mans i quina utilitat tenen.
Sempre hi ha hagut algun estament responsable del control del sistema financer i de les entitats que el composen, per més que els seus resultats han estat sempre minsos, segurament per manca de mitjans, de capacitat i, sobretot, per manca de voluntat de dur a terme un control seriós.
Històricament el control ha estat exercit des de diverses institucions i òptiques. La fiscalització de la seva activitat, de la seva operativa, i en general de la seguretat que les entitats financeres ofereixen tant als seus clients com al sistema econòmic en general ha estat duta a terme per diversos estaments propers al govern de l’Estat, però l’actuació estel·lar ha estat sempre en mans del Banc d’Espanya, que regula, controla, supervisa i intervé totes les activitats de les entitats financeres. És ev
ident que hi ha altres òrgans que haurien de tenir alguna cosa a dir (com la CNMV i els Governs autonòmics), però el seu galdós paper fa que piadosament ens en vulguem oblidar.En els seus primers moments el Banc d’Espanya havia posat en pràctica un control per la via dels coeficients obligatoris (d’inversió, de caixa, de liquiditat, etc.), era limitar la llibertat d’inversió dels recursos captats dels clients per la via de l’estalvi. Era un sistema de control senzill però que suposava una limitació a l’actuació d’aquestes entitats i un intervencionisme que no era ben vist per ningú. Desprès va abaixar la guàrdia o va canviar l’estratègia i va resoldre exigir uns recursos propis suficients per fer front a determinades contingències i donar-los llibertat d’actuació. Un camí certament encertat, però insuficient. En primer lloc perquè les entitats financeres de seguida es van inventar els seus holdings i societats participades que, entre altres coses, els servia per defugir aquests tipus de controls.
Així i tot aquesta és la via que ha mantingut des de llavors i que des de el BIS (Banc for International Settlements) on es reuneixen tots els savis bancaris (és a dir, els interessos dels seus executius) va organitzar noves formes de control coneguts com a Basilea I, II i ara III, que aprofundeixen en la mateixa idea de solvència via recursos propis, creant nomenclatures i fórmules més sofisticades.
Ara doncs, desprès de la crisis financera de la que tots n’ hem sortit escaldats, es parla novament d’incrementar els recursos propis que, al seu temps estableixen una limitació (consum de recursos propis) per l’assumpció de noves operacions de risc (i de negoci). Amb tot això no sé si arribarem al sistema brasiler on el coeficient de caixa (recursos líquids immobilitzats) arriba a uns percentatges tan elevats que els bancs veuen reduïda la seva capacitat d’efectuar inversions a un 60% dels seus recursos.
El que em sembla rellevant de tota aquesta història és que els diferents supervisors no han estat capaços de controlar les entitats financeres (per manca de voluntat o de capacitat, no sé quina de les dues manques és pitjor) i ara, desprès d’una història absolutament desgraciada quant a les conseqüències d’aquesta manca de supervisió, insisteixen novament en la mateixa via, en augmentar més les garanties (recursos propis) d’aquestes entitats. I no només això, que és el reconeixement més absolut de la seva incapacitat de controlar i fer un seguiment d’aquestes entitats, sinó que a més aquestes mesures que són clarament procícliques restringiran novament la capacitat de crèdit d’aquestes entitats, el que significa que en moments de recessió es tancaran com una cloïssa i el crèdit serà més car i a l’abast només dels que tenen relacions amics i influència.
El Banc d’Espanya i les Caixes
Per altra banda, el Banc d’Espanya en boca del seu Governador, s’ha permès intervenir en la reordenació del sistema financer d’una manera força desafortunada, per dir-ho d’una forma suau. Em refereixo a la privatització de les caixes. Aquest senyor va començar dient que hi havia caixes amb problemes, sense dir quines caixes eren ni quins problemes havien detectat i sense prendre cap decisió al respecte. Desprès, ell i la premsa amable amb el poder (la majoria) va començar a jugar amb el tema de la morositat i de la solvència de les caixes, i ara, quan les caixes i la banca tenen la mateixa morositat, ja n’han deixat de parlar. L’efecte va ser prou clar: una debilitació de les caixes, un estovament dels seus òrgans de govern en el cas que fossin sensibles a la seva defensa (ja se sap, com més se la masega, més tova es fa la carn), fent de tot plegat un terreny abonat per l’assalt final dels voltors que sempre hi ha al voltant de les privatitzacions.
Tot i que en el primer moment es va parlar de la solvència de les caixes, molt aviat es va canviar d’escenari i d’una forma descarnada es va començar a parlar de privatització.
Però ¿Per què i per qui pren partit el Governador del Banc d’Espanya? ¿Hi ha algun precedent que des del mateix òrga
n supervisor s’estengui la desconfiança cap al sistema financer? La primera pregunta no té resposta (o si, però hauria de donar-se davant d’un jutge), la segona si que en té: no hi ha cap precedent. I no només això, sinó que la premsa amiga (de qui?) ha fet una oda al tractament d’aquesta privatització i a la “prudència” d’aquest òrgan supervisor.
Per acabar-ho d’adobar, les autoritats pertinents han encarregat la reordenació als mateixos gestors als qui s’imputa l’autoria del problema. Però això ja no és només desencert, és una actuació que cal qualificar d’interessada i malèvola per part del supervisor, ignorant per part del govern central i de papanatisme per part dels mitjans de comunicació.
Si el govern d’una empresa ja és difícil, encara ho és més i té més repercussions per a la societat i l’economia el com s’administra i com intervé en l’economia una entitat financera. En aquest context el Govern no se li acut altra cosa que complicar la gestió de les caixes amb la creació d’unes fórmules realment complicades i que no inciten a la transparència. Ara separa l’activitat financera de la obra social. Crea un SIP (que el solament el nom ja fa pixar de riure: Sistema Institucional de Protecció), que ve a ser un banc per administrar la activitat financera. Obre el meló de la privatització i en definitiva canvia el model de les caixes (rèquiem), a les que es pot donar ja per desaparegudes.
Com a simple curiositat es constata el nul debat que sobre la reforma de les caixes hi ha hagut tant al Parlament de l’Estat com al Parlament català. Tan poc interès ha despertat aquest tema? La festa dels correbous és més rellevant que la privatització de les caixes? Quins interessos defensen els nostre parlamentaris? Decebedor!
Els problemes de les entitats financeres
Un dels problemes que han tingut aquestes entitats del nostre país ha estat el que per engreixar la màquina dels beneficis, es van endeutar amb els bancs europeus fins a les orelles, per damunt del que se suposava era una norma de prudència. Això mateix és el que les autoritats econòmiques ha tirat en cara als ciutadans dient-los-hi que s’endeutaven per sobre de les seves possibilitats reals de devolució, i que si no havien tingut prou seny ara els tocava pagar els plats trencats. Però als bancs els van tractar amb guant de seda. Ara els diuen: si us heu endeutat per sobre de les vostres possibilitats, no patiu aquí està el Govern per ajudar-vos i on no arribi el govern hi haurà el Banc Central Europeu. Però no els renya ni els diu que havien d’haver casat els seus fluxos d’entrades amb els de sortides, ja que no fer-ho els hauria pogut provocar una crisi de liquiditat; ni els diu que haurien de controlar els tipus d’interès lligats als seus actius i passius financers, ja que els haurien pogut provocar un risc de tipus d’interès de grans dimensions.
Les entitats financeres però, no tenen armes a la bandera, i a través dels seus departaments d’estudis o bé en boca dels seus presidents, es permeten dir que cal fer i que no es pot fer, però demanar disculpes, ara per ara, res de res.
El Banc d’Espanya ho veia com si fos una pel·lícula en 3D, i callava com un mort. I mentre retreia als ciutadans aquesta actuació imprudent (l’endeutament), recolzava l’actuació imprudent de les entitats financeres, veia con s’endeutaven, però finalment decidia donar-los tot el crèdit que els fes falta i a un preu privilegiat. Per entretenir-se i per distreure el personal el Banc d’Espanya feia recomanacions sobre els endeutaments de les autonomies, sense dir que el problema principal estava en l’Estat central, o be es manifestava sobre la reforma laboral que segons el Banc d’Espanya era massa tova.
Rèquiem
El fet que el supervisor posés en el mateix sac a les entitats financeres que s’han portat bé juntament amb les que han actuat com a principiants superbis, no ha fet altra cosa que perjudicar al conjunt de les entitats financeres. Gràcies Banc d’Espanya, gràcies Govern, gràcies a la resta de supervisors, gràcies senyors parlamentaris, gràcies a tots els que des de dintre les caixes o des de fora, heu facilitat la liquidació de les caixes. Heu ajudat a enfonsar el que encara hi havia de bo en aquestes entitats.
n supervisor s’estengui la desconfiança cap al sistema financer? La primera pregunta no té resposta (o si, però hauria de donar-se davant d’un jutge), la segona si que en té: no hi ha cap precedent. I no només això, sinó que la premsa amiga (de qui?) ha fet una oda al tractament d’aquesta privatització i a la “prudència” d’aquest òrgan supervisor.Per acabar-ho d’adobar, les autoritats pertinents han encarregat la reordenació als mateixos gestors als qui s’imputa l’autoria del problema. Però això ja no és només desencert, és una actuació que cal qualificar d’interessada i malèvola per part del supervisor, ignorant per part del govern central i de papanatisme per part dels mitjans de comunicació.
Si el govern d’una empresa ja és difícil, encara ho és més i té més repercussions per a la societat i l’economia el com s’administra i com intervé en l’economia una entitat financera. En aquest context el Govern no se li acut altra cosa que complicar la gestió de les caixes amb la creació d’unes fórmules realment complicades i que no inciten a la transparència. Ara separa l’activitat financera de la obra social. Crea un SIP (que el solament el nom ja fa pixar de riure: Sistema Institucional de Protecció), que ve a ser un banc per administrar la activitat financera. Obre el meló de la privatització i en definitiva canvia el model de les caixes (rèquiem), a les que es pot donar ja per desaparegudes.
Com a simple curiositat es constata el nul debat que sobre la reforma de les caixes hi ha hagut tant al Parlament de l’Estat com al Parlament català. Tan poc interès ha despertat aquest tema? La festa dels correbous és més rellevant que la privatització de les caixes? Quins interessos defensen els nostre parlamentaris? Decebedor!
Els problemes de les entitats financeres
Un dels problemes que han tingut aquestes entitats del nostre país ha estat el que per engreixar la màquina dels beneficis, es van endeutar amb els bancs europeus fins a les orelles, per damunt del que se suposava era una norma de prudència. Això mateix és el que les autoritats econòmiques ha tirat en cara als ciutadans dient-los-hi que s’endeutaven per sobre de les seves possibilitats reals de devolució, i que si no havien tingut prou seny ara els tocava pagar els plats trencats. Però als bancs els van tractar amb guant de seda. Ara els diuen: si us heu endeutat per sobre de les vostres possibilitats, no patiu aquí està el Govern per ajudar-vos i on no arribi el govern hi haurà el Banc Central Europeu. Però no els renya ni els diu que havien d’haver casat els seus fluxos d’entrades amb els de sortides, ja que no fer-ho els hauria pogut provocar una crisi de liquiditat; ni els diu que haurien de controlar els tipus d’interès lligats als seus actius i passius financers, ja que els haurien pogut provocar un risc de tipus d’interès de grans dimensions.
Les entitats financeres però, no tenen armes a la bandera, i a través dels seus departaments d’estudis o bé en boca dels seus presidents, es permeten dir que cal fer i que no es pot fer, però demanar disculpes, ara per ara, res de res.
El Banc d’Espanya ho veia com si fos una pel·lícula en 3D, i callava com un mort. I mentre retreia als ciutadans aquesta actuació imprudent (l’endeutament), recolzava l’actuació imprudent de les entitats financeres, veia con s’endeutaven, però finalment decidia donar-los tot el crèdit que els fes falta i a un preu privilegiat. Per entretenir-se i per distreure el personal el Banc d’Espanya feia recomanacions sobre els endeutaments de les autonomies, sense dir que el problema principal estava en l’Estat central, o be es manifestava sobre la reforma laboral que segons el Banc d’Espanya era massa tova.
Rèquiem
El fet que el supervisor posés en el mateix sac a les entitats financeres que s’han portat bé juntament amb les que han actuat com a principiants superbis, no ha fet altra cosa que perjudicar al conjunt de les entitats financeres. Gràcies Banc d’Espanya, gràcies Govern, gràcies a la resta de supervisors, gràcies senyors parlamentaris, gràcies a tots els que des de dintre les caixes o des de fora, heu facilitat la liquidació de les caixes. Heu ajudat a enfonsar el que encara hi havia de bo en aquestes entitats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)