dimecres, 5 de juny del 2019

El Suprem i la Fiscalia


Ja em disculpareu però no puc respectar a una justícia que no em respecta.
Aquest país, del que encara no ens hem pogut desfer, que es diu Espanya, té unes institucions corcades. En realitat no són les institucions, sinó els qui les representen, els que en formen part.
Comencem pel Tribunal Suprem: La darrera instància espanyola a que es pot recórrer les resolucions d’altres tribunals. Ara mateix aquest Tribunal Suprem té bloquejada l’exhumació del dictador Franco. El tema sembla ser han de dedicar totes les seves energies a condemnar —de mala manera i falsificant les proves que calgui— els independentistes catalans, ara presos polítics. Com pot ser que l’exhumació d’un dictador quines despulles haurien d’haver sigut llençades a un lloc ignorat per tothom, tingui un monument que el glorifiqui com el Valle de los Caidos? Un dictador que va assassinar a centenars de milers de persones tingui aquests privilegis? Un dictador que el Suprem blanqueja al, que designa com a Cap d’estat quan va ser un colpista. O és per respecte a la seva família que va robar tot el que va poder i encara viu d’aquests robatoris? És necessita una indecència supina per posar pals a les rodes a aquesta exhumació.


Continuem amb el judici del procés. Un president del Suprem que té sobre les seves espatlles l’ombra de la prevaricació, de la corrupció i el sectarisme, pot continuar presidint aquest tribunal? Els seus col·legues en el tribunal tenen algun mèrit rellevant a banda de ser gent addicte al règim? Aquest tribunal, que està retenint de forma impúdica i fraudulenta a uns homes i dones en presó preventiva perquè l’odi que traspuen pels porus els reclama venjança per no se sap per quins motius, i els permet modificar el resultat d’unes eleccions en no permetre una igualtat a tots els candidats, anul·lant milions de paperetes que havien votat aquests candidats legalment establerts i els han deixat sense representació.
Com s’ha de qualificar aquest acte? Això que ha fet el Suprem no és un cop d’estat a la democràcia? Com és que aquest tribunal no ha estat cessat de forma immediata i els han posat en presó preventiva en espera d’un judici del Tribunal de La Haia?
Em deixo al calaix l’actitud fatxenda i perdonavides d’aquest tribunal durant el procés, una actitud impresentable en uns funcionaris que estan al servei dels ciutadans i no a l’inrevés, als qui falten el respecte degut i que tenen una funció molt clara que sembla se’n hagin oblidat.

La Fiscalia per la seva banda també ha oblidat quina és la seva funció. Està definida en la Constitució:
 124.1. El Ministerio Fiscal, sin perjuicio de las funciones encomendadas a otros órganos, tiene por misión promover la acción de la justicia en defensa de la legalidad, de los derechos de los ciudadanos y del interés público tutelado por la ley, de oficio o a petición de los interesados, así como velar por la independencia de los Tribunales y procurar ante éstos la satisfacción del interés social.
Ja sé que: la defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans... és interpretat de forma “torticera” pels mateixos fiscals, però tinc ben clar què vol dir: defensar el dret de tots els ciutadans: no inventar-se delictes que no existeixen, no crear proves falses, i no retorçar les coses per adaptar-les a la seva ment malalta... coses que està clar que la fiscalia no compleix. I també deixar d’una vegada aquest aire prepotent i fatxenda que intenta amagar la seva ignorància i la seva persistència en amagar la veritat.
Avui els hem tornat a veure actuar. Quina vergonya! Repeteixen com un lloro tot el que van dir en la primera sessió del judici, com si no hagués passat res en les seves interminables sessions. I no només això, sinó que han persistit en embolicar la troca, en no aclarir res, en inventar-se coses que no estan en el codi penal i coses que no han passat en la realitat. Ahir vam haver de sentir que el fiscal deia que el cop d’estat havia existit, per més que el codi penal no el contempla, havia existit perquè ell ho considerava així, havia creat un nou delicte. El fiscal va aportar una referència per fer bonic Kelsen, que segurament el fiscal devia haver llegit les solapes. Es necessita ser ase per dir aquestes bestieses.
A aquests homes i dones el desitjo que els remordiments no els deixin dormir per les nits i que quan toqui, se’n vagin al lloc que en l’altra vida els correspon a les persones que han sigut malvades, perquè veig molt difícil que en aquesta vida paguin tot el mal que estan fent.
També cal dedicar unes paraules a l’acusació popular, en aquest cas, l’extrema dreta. ¿Com pot un sistema democràtic mantenir una acusació popular dirigida per dos energúmens que han fet un paper d’estrassa durant el judici? Uns advocats —suposo que ho són— que parlen de violència quan el seu cap de files va sempre amb una pistola a la butxaca i que provoquen aldarulls allà on van. La imatge acaba de definir l’estat espanyol amb el que les paraules no diuen: una vergonya per la justícia, però sobretot pels ciutadans que ho estem patint. Que enlloc de fer una conclusió de la seva “aportació” van fer una “soflama patriòtica” sense cap més contingut que l’odi i el desig de fer mal.
Amb tot aquest panorama, com volen que ens sentim espanyols quan les institucions de l’estat van en contra dels catalans, contra la seva llengua, contra les seves institucions, contra les llibertats democràtiques. Com podem sentir-nos germans d’un poble que amb el seu silenci beneeix (i aplaudeix) totes les arbitrarietats i injustícies que dia sí dia també ens troben sobre la taula. Com podem sentir-nos a gust quan cada dia els mitjans de la caverna —pràcticament tots els de la capital— menteixen atribuint al poble català actuacions delictives.
El que volem és que ens deixin viure tranquils, que s’oblidin de nosaltres.



dimarts, 4 de juny del 2019

Sobre el risc financer després de l'1-O

OPINIÓ

Sobre el risc financer després de l’1-O

Aquesta set­mana s’ha par­lat de l’informe que va pre­sen­tar la comissió d’eco­no­mia del Col·legi d’Eco­no­mis­tes rela­tiu als efec­tes econòmics de la reacció de l’Estat al referèndum de l’1-O. L’informe des­cansa en les apor­ta­ci­ons de 10 experts, agru­pa­des en tres debats públics que es van cele­brar: un sobre el 155, un altre sobre fugues de seus soci­als i el ter­cer sobre la reti­rada de dipòsits a càrrec del sec­tor públic dels dos bancs que tenien seu a Cata­lu­nya; és a dir, Cai­xa­Bank i Banc Saba­dell. Sobre aquest tema dar­rer, el de la reti­rada de cop i volta de milers de mili­ons per part d’enti­tats públi­ques (Renfe, Adif, Puer­tos del Estado, RTVE,...) per forçar que des­lo­ca­lit­zes­sin la seu, no som cons­ci­ents del risc en què es va incórrer... per als dos bancs, i tal vegada per al con­junt del sis­tema finan­cer espa­nyol. Gerard Palacín, un ex-alt càrrec de La Caixa, on va tre­ba­llar durant 48 anys, ens adver­tia del pro­blema. El mateix Banc d’Espa­nya havia afir­mat que una sor­tida sob­tada de dipòsits de 1.000 mili­ons podia arri­bar a ser fatal per a l’enti­tat finan­cera que sofrís la pèrdua. No en van ser mil, sinó uns quants milers en el que, en opinió d’aquest expert, podria ser qua­li­fi­cat, ras i curt, de cop d’estat. Econòmic s’entén. I que podia haver tin­gut uns efec­tes pit­jors que els que va tenir el cas de Leh­man Brot­hers, que va pro­vo­car el tras­bals finan­cer més impor­tant de les dar­re­res dècades a escala pla­netària. No dubto que algú estu­diarà en el futur el risc en què es va incórrer amb la jugada temerària de l’Estat espa­nyol. D’acord amb Palacín, cap dels argu­ments que es van fer ser­vir per jus­ti­fi­car la fuga de les dues seus ha aguan­tat el pas del temps: el valor de les acci­ons dels dos bancs ha bai­xat; els cli­ents no ren­di­bles s’han que­dat sense banca al ter­ri­tori i, sobre els emple­ats, els aco­mi­a­da­ments no han parat d’aug­men­tar. I és que, en rea­li­tat, pot­ser no eren jus­ti­fi­ca­ci­ons tècni­ques, sinó polítiques. Pen­sar que tot això ho va fer qui vigila per l’esta­bi­li­tat del sis­tema econòmic i finan­cer fa, sen­zi­lla­ment, pànic.