Societat dual

 

Les “lleis naturals” fan que la distribució de la riquesa estigui cada vegada més desigualment repartida

Quan parlem de desigualtats la primera cosa que se’ns acut és el seu significat: coses diferents a unes altres. Així doncs sempre hi ha una referència, en aquest cas, la riquesa i el benestar.

I si hi ha desigualtat ens podem preguntar: ¿És lícit que si un ciutadà lluita aferrissadament per fer diners de forma legal pugui acumular una gran fortuna, mentre qui es passa tot el dia jaient en un banc públic acumuli una gran misèria? I ¿Si posem regulacions que no permetin el campi qui pugui,  guanyarem alguna cosa? Finalment ¿En la carrera de la vida tots sortim del mateix lloc i en les mateixes condicions i/o avantatges? La resposta és clara per a cada pregunta: sí, depèn, i no.

L’economia com a instrument per un repartiment de la riquesa

Ja fa uns dies vaig tenir el goig d’escoltar una conferència en la que dos mestres de l’economia parlaven de “Visions econòmiques del futur”. Els dos van explicar  què estaven fent. Bàsicament creaven models econòmics que representessin el funcionament del món real. L’un des de la visió macroeconòmica (models estocàstics, matemàtics,...), l’altre des del món microeconòmic (vendes, empresa,...). Els dos reconeixien que tot i que s’ho passaven pipa construint aquest models servien de ben poca cosa quant a determinar el benestar futur d’una societat. Van afirmar que el mercat el que feia era construir un sistema eficient, però no una societat justa. La solució, com en tantes altres coses, havia de venir per models i teories noves encara per descobrir.

Per albirar com serà el futur, plantejar un enfocament econòmic no sembla pas el camí més encertat; el que hi ha són problemes i els problemes són polièdrics, no només econòmics. L’economia i les altres ciències socials són com una mena d’intendència per ajudar a trobar solucions però no per erigir-se en els directors de la recerca de solucions. Aquestes han de venir liderades per la política, pel món de les idees, i quan no apareixen, són els ciutadans qui prenen el relleu ja que mai han deixat de reclamar justícia i d’aportar idees. Com a mínim sabem que l’actual sistema econòmic no funciona per construir una societat més justa i solidària.

A Espanya, des de fa unes dècades, la desigualtat social és una constant, i des de la crisi, les diferències cada dia s’incrementen. Però el veritable problema és que això no passa només a Espanya, sinó que és una “llei natural” que s’estén per tot el món occidental, degut a una sèrie de factors que els estudiosos no es posen d’acord en determinar quins són.

Les institucions

Les institucions poden crear incentius pel progrés econòmic, i també poden redistribuir la renda i el poder. Així doncs podem classificar les institucions en extractives, quan tenen com a objectiu extraure riquesa i poder d’un subconjunt de la societat per beneficiar-ne a un altre, o inclusives, quan de la seva intervenció se’n desprèn un repartiment del poder i de la riquesa. Els exemples són innombrables: la protecció per part del poder polític dels oligopolis existents és la mostra més remarcable. Avalar empreses privades per part de l’Estat no deixa de ser un tracte preferent i discriminatori. Que tots els Governs des de la Transició hagin organitzat l’embolic de les tarifes elèctriques és una altra mostra, no només d’incompetència sinó també d’interessos inconfessables. Rescatar la banca amb import milionaris i no rescatar els ciutadans de la pobresa és una mostra d’insensibilitat i d’incapacitat per prendre mesures que els salvin de la misèria. Decisions preses, totes elles, per institucions extractives.

Pobres més pobres, rics més rics

La repercussió dels costos de la crisi (per obviar piadosament les causes i els causants) ja ningú els discuteix: els suporten les classes baixes i mitjanes. Les retallades imposades pel Govern central (vull dir per la UE o Alemanya) ja hem vist que no pretenien altra cosa que fer una economia més competitiva, és a dir rebaixar els salaris en un 25% per poder fer més rendibles les empreses.

Que això comporta deixar en la pobresa no només els que no tenen ni treball ni ingressos, sinó també els treballadors precaritzats per la Reforma Laboral: són danys col·laterals que ocasionen les guerres. Que comporta que els contractes indefinits desapareguin: és la necessitat de fer homogenis els contractes laborals. No pot ser que uns estiguin protegits i els altres no: solució, igualar-los per la banda baixa.

I ara intentaré mostrar dues imatges de com funciona tot plegat. La primera és com participen els diferents factors de la producció en la distribució de la riquesa. Segons l’INE des de l’any 2000 al 2012 les rendes salarials han passat del 49,6 al 44,2%, mentre que les empresarials han passat del 40,4 al 46,1%, la qual cosa explica un sistema de vasos comunicants, el que perden uns ho guanyen uns altres.

La segona imatge ve referida a les causes del creixement del PIB, i com en el seu cas, incideix el factor treball i concretament treballar més i/o treballar millor. Mentre que a Espanya en èpoques de creixement el factor rellevant ha sigut treballar més (treballar millor mostra un índex negatiu), a la UE ha sigut treballar millor. Treballar més, quan hi ha treball, depèn del treballador. Treballar millor de qui depèn? Adjudicar responsabilitats és complicat. L’organització del treball hi té alguna cosa a veure? Potser depèn de la formació i actitud del treballador, o també de la formació i actitud del dirigent? Caldria esbrinar-ho. El que sí està clar per tots els analistes és que quan les rendes salarials disminueixen la seva participació en el PIB, les desigualtats augmenten.

En tot cas pels que dirigeixen les institucions extractives, els seria útil llegir l’article de N.D.Kristof  (NYT 2.10.2013) en el que explicava:  “Imagineu-vos haver de triar només un dels vostres fills perquè se salvi, mentre deixeu els altres confrontats amb la mort. Una de les experiències més colpidores que he viscut com a reporter va passar a Cambodja, on vaig conèixer una dona la filla de la qual acabava de morir de malària i que havia quedat a càrrec de set fills i néts. La dona, Nhem Yen, em va ensenyar la seva única mosquitera antimalària i em va relatar com cada vespre donava voltes i més voltes per decidir quines criatures encabir-hi i quines deixar-ne fora, exposant-les als mosquits de la malària. Aquesta és la mena de pregunta atroç que es veuen obligades a afrontar les famílies a causa de la pobresa”.

Les causes de la pobresa

Darrerament s’ha parlat força d’un llibre (Acemoglu&Robinson, Por qué fracasan los paises, Deusto) en que els seus autors sostenen la tesi: els països fracassen si les seves institucions no funcionen. Més que un llibre de teoria econòmica és un llibre d’història econòmica, i els seus autors analitzen amb profusió d’exemples els motius de prosperitat i/o misèria dels països. Van destriant causes no significatives per aquesta anàlisi. Fins ara hi ha hagut molts teòrics analistes que atribueixen la riquesa o la pobresa a causes com la situació geogràfica, a atributs culturals hostils a la prosperitat, a les religions i creences, a polítiques incorrectes en el passat, a la globalització, als efectes de la tecnologia i de la substitució de treball per capital, i moltes altres. Tot i sent clar que la introducció de la tecnologia en la producció fa que augmenti el capital i disminueixi el treball, no està escrit que el repartiment d’una major riquesa no pugui ser modulat, que vol dir repartit. D’igual manera cal dir que la globalització afecta no només els treballadors, sinó també a les empreses i a la tecnologia. Per tant, a què ve l’afirmació que la globalització és un factor més que justifica que les rendes de treball disminueixin.

Però la tesi que defensen els dos autors esmentats és força diferent al tractament més estès sobre les causes de l’èxit o fracàs. Afirmen que quan una reduïda elit ha organitzat un país i les seves institucions en benefici només d’uns quants, el resultat, més aviat o més tard, és el fracàs. També analitzen com s’alteren alguns comportaments socials derivats de revolucions, bé siguin industrials o d’altres tipus i perquè aquestes revolucions afecten favorablement a unes societats i no a unes altres.

En definitiva, de la mateixa manera que el funcionament  del “mercat lliure” no assegura la sostenibilitat del model (perquè crea societats injustes), unes institucions extractives, com les que tant abunden al nostre país, tampoc són sostenibles, perquè les lluites internes i la inestabilitat són inherents a aquestes institucions. Està clar doncs que alguna cosa ha de canviar.

Brots verds intensos

(carta enviada a l'Avui per la seva publicació: 16.2.2014, publicada el dia 19.2.2014))

 

El Govern del Sr. Rajoy està entusiasmat perquè l’economia comença a funcionar. Això diuen les estadístiques.

Com sigui que el meu metge em diu que enlloc de fer l’imbècil en un camp de golf fotent garrotades a una pobre pilota, que camini, que és més apropiat per la meva edat, cada dia procuro fer una caminada d’una hora com a mínim per la ciutat, i, efectivament l’activitat per carrer es nota. Ja me n'havia adonat abans que el president Rajoy fes aquesta afirmació. Cada dia veig més persones regirant els containers de les deixalles.

Balances fiscals, aclariments

Dimissions obligades

Quan el ministre i el director general de la Guàrdia Civil menteixen

Finalment, després d’haver conegut que, com a mínim, catorze persones van morir en un intent per travessar la frontera a Ceuta, ha comparegut el ministre de l’interior. El mateix que havia reconegut que aquests immigrants il·legals estaven exhausts quan nedaven per arribar a les platges espanyoles, reconeix que la Guàrdia Civil havia disparat en direcció als immigrants. Diu que eren bales de goma i que ho feien per delimitar l’àrea la qual no havien de sobrepassar. Suposant que fos cert (no cal que ens ho creguem perquè ja han donat altres versions prèviament), el que està clar és que aquelles persones estaven exhaustes, sense forces, que nedaven amb moltes dificultats, que l’aigua era freda, gelada, i que el fet que en el moment d’arribar els disparessin no era la millor manera de tranquil·litzar-los.

També cal dir que la Guàrdia Civil realitza moltes tasques d’ajuda humanitària als immigrants, i que el que fa aquest cos és complir les ordres que reben.  Per tant, és el director de la Guàrdia Civil el que ha de donar la cara. El mateix que diu (amenaça) que posarà querelles criminals contra les Onegés que difamin al cos, el mateix que ha negat que haguessin disparat trets aquell dia.

Resoldre la qüestió de la immigració il·legal és altament complicat. Ningú ho dubta. Però si no s’hi veuen en cor, que ho deixin a persones més coratjoses, que no pixin aigua beneïda i que siguin cristians o musulmans, però que respectin els drets humans.

Què esperen el ministre de l’interior i el director general de la Guàrdia Civil per dimitir? O què espera el president Rajoy per cessar-los?

 

Som escola

 

Avui a dos quarts de set de la tarda ens hem congregat uns quants milers de persones davant de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Un acte de protesta davant la sentència dictada per aquest Tribunal que resulta una mica difícil qualificar sense expressar la ira i la decepció —una vegada més— que resulta de l’espectacle que ens ofereix la justícia.

Els reunits vam esperar pacíficament i respectuosament les paraules que havien d’emmarcar l’acte. Les entitats organitzadores van escenificar el sentit de la protesta. Marius Serra va obrir foc. Unes paraules molt ben dites, sentides i fortament reivindicatives.

De les paraules de Marius Serra dues coses a destacar:

—Aquesta alt Tribunal que s’ha introduït en l’escola d’una forma mai vista fins ara en qualsevol país civilitzat, mostra un absolut  menyspreu per la llengua catalana —la que ens és pròpia dels catalans—. Només el 2 i escaig % del total de les sentències estan redactades en català! Un atac més, en tota regla, a la llengua catalana, perpetrada per un Tribunal que ha d’impartir justícia.

No sé qui forma part d’aquest Tribunal, però suposo que hores d’ara han d’estar avergonyits per la seva manca d’equanimitat si és que no ha prevaricat per dictar una sentència que va contra l’Estatut de Catalunya i contra les lleis dictades pel Parlament de Catalunya. La vergonya d’aquest acte indigne vull creure no els deu deixar dormir per les nits.

—La segona cosa a destacar és que no trobareu ni un sol català que, com a mínim, no sigui bilingüe, mentre que a la resta de l’estat espanyol, la situació de monolingüe deu suposar el 99% de la població. El TSJC i l’Estat espanyol volen estendre l’estat d’ignorància lingüística a Catalunya.

Pacíficament, els milers de ciutadans ens vam dissoldre sense cap incident, amb la satisfacció d’haver participar en una protesta en la que hi va el nostre futur, com a país i com a llengua.

http://www.vilaweb.tv/discurs-integre-de-marius-serra



 

Prevaricar

(carta enviada a l'Avui per la seva publicació 3.2.2014, no publicada)

 

Diccionari IEC: Prevaricar: desviar-se del propi deure.

El TSJC ha dictat una resolució en la que empara el dret lingüístic d’una família en contra els drets lingüístics de 35 famílies d’una escola.

Quin nom ha de rebre aquest comportament? Com és que els òrgans superiors de justícia no actuen per corregir aquesta desviació?

Aquest Tribunal ha passat per sobre de de les competències del Parlament català, i ha dictaminat sobre un assumpte en el que no és competent.
D’on ha tret que 25 hores són les que corresponen per a l’ensenyament bilingüe?

Si les Institucions de l’Estat no actuen per corregir aquest tort, és que ja estem —com diu el president Rajoy— en un estat medieval.

 

 

Tenim novetats i no són bones

 

Avui la premsa dóna informació de que els bancs principals del país han tingut uns bons resultats. Així ho confirma pràcticament tota la premsa, però quan et mires els números resulta que la cosa ja no està tan clara.

A CaixaBank el resultats abans d’impostos és de -713 milions i aconsegueixen treure resultat positiu a base dels impostos (crèdit fiscal). Això són bons resultats? El BBVA perd 850 milions el darrer trimestre i no sé que expliquen d’una operació de venda del banc xinés Citic (una operació digna del banquer Blesa), tot i que també tanquen l’any amb resultats positius. El Popular obté uns beneficis inferiors als previstos. És a dir, que la crisi afecta també als bancs en la seva ràtio de morositat i en la cobertura d’insolvències i d’operacions fastuoses. Tot imputable a la crisi.

El que resulta certament curiós és que els principals banquers, que tenen prou feina en endreçar el seu negoci, tots, sense cap excepció es permeten recomanacions del que hem de fer els demés.

Així el Sr. Botín es mostra content que el PP i el PSOE s’oposin a la consulta catalana (de fet aquest senyor sempre ha estat amb el Govern, sigui quin sigui). El Sr. González afirma que es pot créixer a ritmes del 3% si hi ha més reformes (que vol dir rebaixes de salaris i més llibertat per acomiadar); el Sr. Fainé, més prudent, demana un gran acord entre els Governs d’Espanya i Catalunya.

Els mitjans repliquen aquestes veus sense posar-hi cap objecció. Tot els sembla bé. Jo no culpo als banquers d’aquestes declaracions, tot i que penso que la prudència més elemental hauria de fer que s’abstinguessin d’opinar del que no saben i de donar opinions que no interessen a ningú. Més aviat culpo als mitjans de comunicació, que amplifiquen les seves paraules, tot i que potser tampoc no en són culpables, perquè algun d’ells deu estar en el seu consell d’administració i tots els mitjans depenen de la publicitat que aquests senyors els subministren a comptagotes entre els que els són afins.

¿Doncs qui és el culpable de la crisi i de la misèria a la que actuacions irresponsables i mafioses ha condemnat a molta gent? Com demana el Sr. González (BBVA), s’han de poder identificar. Com a norma, jo diria que tots aquells senyors que guanyin o ingressin (que no és el mateix) més de cinc-cents mil euros a l’any, s’abstinguin de donar consells. De res.

I una altra mala notícia: ha perdut el Barça! Però per compensar, avui mateix la Sra. Sánchez Camacho està esbombant a Valladolid que Catalunya és la Comunitat que rep més diners de l’Estat! Cal tenir en compte que el PPC i la Sánchez Camacho defensen Catalunya. Val a dir que aquesta informació la devia obtenir de l'enregistrament que va fer a La Camarga on es va parlar de sexe i de poca cosa més. És bonic veure com aquesta senyora estava parlant a Valladolid amb el senyor López del Hierro. Devien parlar de les seves experiències en el món dels negocis? De res.