Polítics,
economistes i grans empresaris, davant el necessari i urgent internament
psiquiàtric
Fora d’economistes, polítics i d’alguns grans
empresaris que donen consells sobre el que hem de fer els demés ciutadans,
sense ocupar-se del que cal fer, per l’economia, pel país o per l’empresa sota
la seva responsabilitat, tots estem d’acord en que no podem viure per damunt de
les nostres possibilitats, el que vol dir que no podem gastar més del que
ingressem.
Ara bé, es pot comprovar que les economies
del primer món, viuen i han viscut permanentment endeutades i mai això ha rebut
la consideració de ser una actuació esbojarrada i irresponsable. Probablement
el que dirien els ciutadans assenyats seria que el que s’ha de fer és guardar
una poma per la set. Quan les coses van bé, fer com la formigueta de La
Fontaine i Samaniego, que a l’estiu guardava menjar per l’hivern, mentre la
cigala gaudia del bon temps sense fer altra cosa que cantar i ballar. De totes
maneres cal aclarir que d’aquesta faula en el seu origen (atribuïda a Isop), al
final, la formiga es compadia de la cigala i li donava menjar, això si,
donant-li bons consells com: no ho tornis a fer. Però aquest final no era prou
“pedagògic” i La Fontaine i Samaniego van decidir —com a bons liberals— que és
foti la cigala! I van decidir que es moris de fam.
Si continuem amb la nostra crisi i fent
abstracció de quines són les causes que han dut a l’actual situació
d’endeutament a les nostres economies, hi ha un acord indiscutible sobre la necessitat
de reconducció d’aquest desequilibri entre ingressos i despeses, bé sigui de
l’estat, de les empreses, dels bancs o dels ciutadans.
Des dels anys 2007-08, l’Europa dirigida des
de Brussel·les, va apostar per un lífting fet per un carnisser (no per una
clínica d’estètica). Per la seva banda, dos economistes de prestigi de la
Universitat de Harvard (Reinhart i Rogoff), van emetre un informe que es va convertir
en la Bíblia, quines conclusions eren: les
economies amb un alt endeutament no tenen possibilitats de creixement. És
el que La Fontaine ja havia explicat al final de la seva faula.
Però aquest dogma no era pròpiament un estudi
teòric, sinó més aviat un estudi històric, en el que els seus autors van utilitzar
dades de 44 economies, i tot i ser un estudi eminentment històric (un període
de 200 anys), no es va tenir en compte cap dels grans daltabaixos de
l’economia, que, sens cap mena de dubte, afecten al resultat de l’estudi. A més
de forma imprudent, es van excloure determinades economies que tot i el seu
gran endeutament havien tingut un creixement notable.
Això no obstant, les conclusions de
l’estadística-estudi feta per aquests dos prestigiosos economistes, seguien
sent vàlides, si més no parcialment. Més quan la pròpia lògica els dóna la raó:
a més endeutament més dificultats, per motiu de: 1) si la nostra generació
gasta més del que ingressa, qui ho pagarà? Resposta: els nostres fills, les generacions
que vindran darrera nostre. Ens duran flors a la nostra tomba, o ens escopiran?;
2) com més elevat és l’endeutament i els seus interessos, més dificultats tindrem
en el nostre pressupost que no ens permetrà atendre necessitats bàsiques.
Cal dir que el gran descobriment dels efectes d‘aquest estudi és mostrar una
relació entre dues magnituds (endeutament i creixement), sense poder afirmar
altra cosa que, créixer a bon ritme ajuda a abaixar el deute públic i, anar més
lluny, com voldrien els apòstols de l'austeritat, dient que a menys deute més
creixement, possiblement està per demostrar.
Però els economistes i els polítics, que
alguna cosa haurien de saber d’economia i sobretot d’història, no poden
sacralitzar l’equilibri fiscal com l’única solució. Si saben que els cicles
existeixen, no poden afirmar que un ajustament entre ingressos i despeses
aplicat de forma brutal és la millor de les solucions. A no ser que pensin que
la vida de milers i milers de ciutadans innocents (perquè no han pogut prendre
cap de les decisions que han dut a aquest desajust) no té cap valor.
Segurament una de les conclusions més
rellevants del mullader que han aixecat Reinhart i Rogoff amb el seu estudi, és
el convenciment de que els pretextos amb que s’ha venut l’austeritat són falsos
i que durant anys aquesta opció —l’austeritat— s’ha presentat no com una opció,
sinó com una necessitat.
Quan els polítics apliquen de forma obcecada
unes determinades receptes i comproven com cada vegada s’ensorra més l’economia
i, per tant, el benestar dels ciutadans, no poden seguir amb la mateixa cançó.
Han de canviar les seves actuacions, o...plegar! cosa que molts haurien d’haver
fet ja i deixar que uns altres ho provessin.
Anem
a les solucions
Quedi clar que no defenso unes polítiques
fiscals expansives, perquè si les apliquem i no tenen efecte, el resultat serà
un deute més elevat. No es poden fer experiments d’aquesta classe. És a dir, de
les dues propostes conegudes per sortir de la crisi (austericidi i política
expansiva), els economistes segurament en sabran alguna cosa, perquè textos que
en parlin, si que n’hi ha. Però el que trobo fora de lloc són les afirmacions
en bpca de polítics i comunicadors (bàsicament llegidors de solapes de manuals
d’economia), quan sense encomanar-se a ningú, llencen afirmacions de que no hi
ha altra política econòmica possible que la que ells s’empesquen.
La política monetària, estem veient que per
poca cosa serveix. Ara el Sr. Draghi ha baixat el tipus d’interès al 0,5%. No
sembla que la solució vagi per aquí, ja que el sistema desborda liquiditat.
Sí, el sistema vessa liquiditat per tot
arreu, excepte per on l’economia ho reclama: a les empreses. En una enquesta
del BCE, tres de cada quatre pimes espanyoles diuen que los tipus de interès dels
seus préstecs han augmentat en el primer trimestre, una de cada dos que el banc
els ha demanat més garanties i una de cada tres els han reduït el crèdit per
circulant.
No és per manca de liquiditat que no hi ha
crèdit, doncs en el mes de febrer la banca espanyola va tornar 44 mil milions
al BCE i Draghi, naturalment, va dir que era un senyal que confirmava que el finançament estava millorant.
Mentre, les petites i mitjanes empreses estan morint d’inanició.
Els experts (mai n’he conegut cap) ho basen tot
en el creixement. No paren de fer afirmacions arriscades. Si creixem dos punts,
l’ocupació millorarà. Ara els sembla que només amb mig punt també creixerà
l’ocupació. Res d’això és creïble. Els mateixos sòmines que diuen una cosa al
cap de deu minuts diuen la contrària. Sembla que tot plegat està basat en una
Llei (d’Okun) d’un economista desvagat que en els anys 60 va determinar que el
creixement i l’ocupació tenien una relació determinada, i que fins que es
produeix un creixement del PIB del 2%, l’ocupació no comença a créixer. Aquest
dogma ha estat admès per polítics i economistes sense pestanyejar, i ara l’any
2013, que com tots sabem les condicions són exactament
iguals que en els anys 60, se segueix creient que aquesta afirmació és vàlida.
Les finances, desbocades, haurien d’ajudar a
l’economia, però no és així. Les finances s’han convertit en un impediment, en
un instrument d’obstaculització a l’economia real. I els impostos? Per què
volem les SICAV? Els que tenen amics en el Govern diuen que si ens les
carreguem, marxaran del país. Doncs molt bé, tal dia farà un any! Bon vent i
barca nova! Que se’n vagin tots els defraudadors fiscals del país, que se’n
vagin totes les empreses de l’Íbex que tenen filials en paradisos fiscals. Els
que quedem, ens podrem mirar els ulls els uns als altres sense avergonyir-nos
de no ser uns malparits.
Transferir deute privat a l’estat, tampoc
soluciona el problema. De totes maneres també ho pagaran aquells que no hi
tenen res a veure.
Per què els polítics s’entesten en basar-ho
tot en el creixement? Si l’economia no serveis a la societat, no serveix per a
res, és material de desguàs. És possible que encara puguem créixer durant uns
anys, durant dècades, durant un segle, però això té un final. Si un dels
ingredients de la producció són els recursos naturals i aquests són finits,
perquè encara diem que l’única solució és el creixement?
I ara afegiré una de les coses que posa
nerviosa a determinada part de la societat: és l’hora del repartiment. Si hi ha
limitació en la producció, cal repartir la riquesa, cal repartir el treball i
cal viure de forma més sòbria, que no vol dir miserable.
Dels seus anys de Govern, a banda d’un estil
prepotent i barroer, en queda la bombolla immobiliària (ell va ser el que va
alliberar tots els terrenys per poder-hi especular). En queda la privatització
de les empreses estatals, donant-les (regalant-les) als seus amics. I sense fer
més anàlisi ara surten les més que possibles corrupcions encetades en la seva
època. Ell va encetar la barreja dels diners i la política. Han sortit algunes
coses, com regals no justificats per part de corruptes al seu gendre, però a mi
em sembla molt més escandalós no els regals, sinó el que fes el casament de la
filla en el Monestir de l’Escorial, usant i gaudint de totes les avantatges de
qui reté el poder.
