L’any s’acaba, en començarem un de millor?
Aquest any he tingut uns 1.200 lectors en el meu bloc (o entrades, que no és exactament el mateix). N’estic molt satisfet i, tot i que no té res a veure amb wikileaks, he volgut explicar algunes opinions sobre temes que m’han interessat, opinions que s’acosten a un intent de denúncia.
Alguns d’ells m’hauria agradat que haguessin tingut més ressonància, com és el cas de les estafes de Movistar, el dis-funcionament de la justícia, l’enriquiment obscè d’alguns ciutadans a costa de molts d’altres (cas de les elèctriques i els seus mandamàs). Hauria volgut que alguns altres bloggers s’haguessin ajuntat al clamor per fer retrocedir injustícies manifestes. Però no ho he aconseguit i segurament serà molt difícil que ho aconsegueixi.
Així i tot, desitjo als meus possibles 1000 i escaig lectors molt bon any 2011, amb el desig que les desigualtats entre les persones no segueixin augmentant i que quan això es produeixi d’una manera il·lícita siguem capaços de denunciar-ho.
divendres, 31 de desembre del 2010
dijous, 23 de desembre del 2010
El Tribunal Suprem ataca novament
(carta enviada a l'Avui el dia 23/12/2010, no publicada)
Els diaris d’avui (23/12) parlen del Tribunal Suprem. Naturalment el que diuen no sorprèn a ningú. Ja sabem com i qui són els membres d’aquest Tribunal i, consegüentment, com són les seves sentències. No podia ser d’altra manera en el seu qüestionament de la racionalitat més elemental. Aquest és el Tribunal que imparteix justícia a nivell més alt a l’Estat espanyol.
Però no parlaré de les coses que tothom coneix (un nou atac a la llengua catalana, als catalans i a la convivència), sinó que parlaré del que ningú comenta: la resolució d’aquest alt Tribunal respecte al President de Telefónica, el Sr. César Alierta.
L’Audiència Provincial de Madrid en el seu dia va considerar que el delicte s’havia comés (pel Sr. Alierta), però que havia prescrit.
Ara el Tribunal Suprem ha resolt absoldre al Sr. Alierta del cas Tabacalera (que li va permetre guanyar de forma il•lícita uns dos milions d’euros); no considera convenient dictaminar si el delicte es va cometre o no.
Es pot tenir algun respecte per a un Tribunal que imparteix aquesta "justícia" tan propera a la política per no dir alguna altra cosa més gruixuda?
Els partits polítics no han dit res d’aquesta altra sentència, fins i tot el partidet polític d’aquell noiet tan pocasolta que està tant content amb aquesta" igualtat" (obligatorietat del castellà i oblit del català) i que està tan preocupat per la corrupció i calla com un mort segons qui és l'autor del delicte; ni el d’aquella senyora que va protagonitzar el qüestionament de l’Estatut pel Tribunal Constitucional (vaja uns altres!), i ara sota l’aparença de la igualtat lingüística, està tan satisfeta de que es posin obstacles a la llengua catalana.
Saben què els dic: que se’n vagi a pastar fang! (Ho dic així per si es publica la carta, ja que l'expressió que em surt de dintre el cor és molt més dura).
Els diaris d’avui (23/12) parlen del Tribunal Suprem. Naturalment el que diuen no sorprèn a ningú. Ja sabem com i qui són els membres d’aquest Tribunal i, consegüentment, com són les seves sentències. No podia ser d’altra manera en el seu qüestionament de la racionalitat més elemental. Aquest és el Tribunal que imparteix justícia a nivell més alt a l’Estat espanyol.
Però no parlaré de les coses que tothom coneix (un nou atac a la llengua catalana, als catalans i a la convivència), sinó que parlaré del que ningú comenta: la resolució d’aquest alt Tribunal respecte al President de Telefónica, el Sr. César Alierta.
L’Audiència Provincial de Madrid en el seu dia va considerar que el delicte s’havia comés (pel Sr. Alierta), però que havia prescrit.
Ara el Tribunal Suprem ha resolt absoldre al Sr. Alierta del cas Tabacalera (que li va permetre guanyar de forma il•lícita uns dos milions d’euros); no considera convenient dictaminar si el delicte es va cometre o no.
Es pot tenir algun respecte per a un Tribunal que imparteix aquesta "justícia" tan propera a la política per no dir alguna altra cosa més gruixuda?
Els partits polítics no han dit res d’aquesta altra sentència, fins i tot el partidet polític d’aquell noiet tan pocasolta que està tant content amb aquesta" igualtat" (obligatorietat del castellà i oblit del català) i que està tan preocupat per la corrupció i calla com un mort segons qui és l'autor del delicte; ni el d’aquella senyora que va protagonitzar el qüestionament de l’Estatut pel Tribunal Constitucional (vaja uns altres!), i ara sota l’aparença de la igualtat lingüística, està tan satisfeta de que es posin obstacles a la llengua catalana.
Saben què els dic: que se’n vagi a pastar fang! (Ho dic així per si es publica la carta, ja que l'expressió que em surt de dintre el cor és molt més dura).
dissabte, 11 de desembre del 2010
Estafes telefòniques de Movistar
Les estafes de les empreses de telefonia consentides pel Govern
Tots sabem quines persones hi ha al front i en els consells d’administració de les empreses de telefonia. Tots sabem que són empreses que guanyen molts diners i que els seus presidents se’n queden una bona part (Alierta); a més acostumen a donar lliçons als polítics de com cal que actuïn per fer front a la crisis (entrevista amb ZP de 37 “empresaris”).
Una experiència personal
Tip de pagar factures fora de to a la meva companyia de telefonia de sempre (ara Movistar) i sabent que al nostre país paguem les quotes més altes d’Europa (i fins potser de tot el món mundial) per la línia ADSL i pels serveis telefònics de tot tipus, finalment un dia vaig fer cas a una de les moltes trucades que els ciutadans hem de suportar de les empreses de telefonia. Són trucades a hores intempestives i amb oferiments sempre verbals que no saps a on et porten. Però, com dic, un dia vaig decidir fer-los cas. La persona que m’havia trucat fins i tot parlava en català i estava molt ben posicionada respecte al que oferia.
Vaig fer un quadre comparatiu i clarament amb la nova companyia (Orange) m’estalviava uns 500 euros a l’any.
Li vaig dir que endavant, que ells es cuidarien de tot i de demanar la “portabilitat” a Movistar. Els vaig dir que no tenia cap problema per dir-los-hi directament a Movistar el que pensava de la seva Companyia i del seu President.
Això va ser a finals d’octubre. Va passar tot el mes de novembre i un dia els telefono per saber com estava la cosa. Em diuen que Telefònica encara no els ha facilitat la portabilitat, però que esperen resoldre la situació en pocs dies.
A primers de desembre (11.12.2010) em truquen de Movistar, em demanen si estic satisfet de la Companyia. Es dic que no gaire. Immediatament em diuen que em rebaixaran la quota a uns 25 euros (enlloc dels 43 que estava pagant ara) i que a més tindria més velocitat (6 megas). A la pregunta de perquè no ho feien abans, vaig tenir la resposta que darrerament molts clients se’ls havien queixat i ara oferien aquestes avantatges. Diu que a partir del mes vinent ja tindre aquesta nova tarifa. No vaig continuar perquè se me’n fotia, total pensava deixar-los més penjats que un xoriço i més encara desprès de comprovar que durant tants anys m’havien estat estafant amb unes tarifes caríssimes.
També els comento que no entenc aquesta mania que tenen les companyies telefòniques de maltractar els clients que són fidels a la companyia. Em diuen que no hi poden fer res, que és una política comercial de l’empresa (és a dir, l’estafa continuada als clients que els són fidels, una estratègia comercial estúpida).
Avui (11.12.2010) la premsa anuncia que per decret les companyies de telefonia hauran de donar la portabilitat en 24 hores. Veurem com acaba la cosa, però no m’estranyaria que Movistar fes veure que jo he donar la conformitat a la nova tarifa, per la via d’aquesta conversació telefònica, quan no és veritat.
Tots sabem quines persones hi ha al front i en els consells d’administració de les empreses de telefonia. Tots sabem que són empreses que guanyen molts diners i que els seus presidents se’n queden una bona part (Alierta); a més acostumen a donar lliçons als polítics de com cal que actuïn per fer front a la crisis (entrevista amb ZP de 37 “empresaris”).
Una experiència personal
Tip de pagar factures fora de to a la meva companyia de telefonia de sempre (ara Movistar) i sabent que al nostre país paguem les quotes més altes d’Europa (i fins potser de tot el món mundial) per la línia ADSL i pels serveis telefònics de tot tipus, finalment un dia vaig fer cas a una de les moltes trucades que els ciutadans hem de suportar de les empreses de telefonia. Són trucades a hores intempestives i amb oferiments sempre verbals que no saps a on et porten. Però, com dic, un dia vaig decidir fer-los cas. La persona que m’havia trucat fins i tot parlava en català i estava molt ben posicionada respecte al que oferia.
Vaig fer un quadre comparatiu i clarament amb la nova companyia (Orange) m’estalviava uns 500 euros a l’any.
Li vaig dir que endavant, que ells es cuidarien de tot i de demanar la “portabilitat” a Movistar. Els vaig dir que no tenia cap problema per dir-los-hi directament a Movistar el que pensava de la seva Companyia i del seu President.
Això va ser a finals d’octubre. Va passar tot el mes de novembre i un dia els telefono per saber com estava la cosa. Em diuen que Telefònica encara no els ha facilitat la portabilitat, però que esperen resoldre la situació en pocs dies.
A primers de desembre (11.12.2010) em truquen de Movistar, em demanen si estic satisfet de la Companyia. Es dic que no gaire. Immediatament em diuen que em rebaixaran la quota a uns 25 euros (enlloc dels 43 que estava pagant ara) i que a més tindria més velocitat (6 megas). A la pregunta de perquè no ho feien abans, vaig tenir la resposta que darrerament molts clients se’ls havien queixat i ara oferien aquestes avantatges. Diu que a partir del mes vinent ja tindre aquesta nova tarifa. No vaig continuar perquè se me’n fotia, total pensava deixar-los més penjats que un xoriço i més encara desprès de comprovar que durant tants anys m’havien estat estafant amb unes tarifes caríssimes.
També els comento que no entenc aquesta mania que tenen les companyies telefòniques de maltractar els clients que són fidels a la companyia. Em diuen que no hi poden fer res, que és una política comercial de l’empresa (és a dir, l’estafa continuada als clients que els són fidels, una estratègia comercial estúpida).
Avui (11.12.2010) la premsa anuncia que per decret les companyies de telefonia hauran de donar la portabilitat en 24 hores. Veurem com acaba la cosa, però no m’estranyaria que Movistar fes veure que jo he donar la conformitat a la nova tarifa, per la via d’aquesta conversació telefònica, quan no és veritat.
Negocis i estratègies (i 2)
El dilema: tenir clients o exprimir clients
L’estratègia agressiva
Sovint sentim una expressió força repetitiva; un sentiment d’admiració cap un determinat tipus de comportament dels executius i directius d’empresa. És un home agressiu, així és com és qualifica a qui té les idees clares i, que per arribar a aconseguir el seu objectiu és capaç de qualsevol cosa.
El que cal preguntar en aquests casos és ¿i aquesta agressivitat contra qui va encaminada? contra el client? contra els empleats? contra la competència? contra els reguladors del mercat? contra tothom? Perquè, d’altra manera la paraula agressiu seria inadequada.
Només plantejant les preguntes anteriors queda clara ja una cosa: una persona agressiva és el que més s’assembla a un imbècil. El que passa és que resulta molt difícil detectar-ho, per quant aquest acostuma a tenir poder dintre l’empresa i, entre les barreres que posa entre ell i la resta de persones i entre la creença que podrà dominar el mercat, la transparència i la comunicació en queda perjudicada i l’eficiència de l’empresa també.
Barbarians at the gate
Arriben els bàrbars! Estan a les portes de Roma! Aquest era el panorama de fa gairebé uns dos mil anys.
Ara els bàrbars s’ocupen d’altres coses, s’ocupen de derruir el sistema econòmic i financer. D’acaparar diners costi el que costi i peti qui peti. De comprar i vendre empreses sense to ni so.
Són els efectes de la barbàrie no integrada. Han de passar molts anys abans aquests bàrbars s’integrin en una civilització; però tranquil·litzem-nos perquè la història ens diu que finalment ho faran.
Entre tant, tots els patim. Veiem uns bàrbars que actuen sense que ningú els posi fre. És el cas de l’ex-líder de la CEOE, que segurament hauria d’estar entre reixes i en canvi, la fiscalia de l’Estat s’entreté xiulant i mirant cap a altres llocs, i el consell executiu de la CEOE, que són tan responsables com el president que tenen, fan veure que la cosa no va amb ells.
El model xarxa
Tradicionalment les empreses empren una estratègia que consisteix en que el client vagi cap a elles; per aconseguir-ho es gasten fortunes en màrqueting i publicitat. Ha estat i és una forma de fer negoci. Ara però el que “mola” és pensar en forma distribuïda, acostar-se al client a la mínima oportunitat possible. Si el sistema que fem servir és el de les empreses de telefonia, que ens importunen a tothora, que fan ofertes confuses en les que sempre et sents enganyat, anirem molt poc lluny.
El executius de les empreses encara estan somniant en retenir el control no només de la producció, sinó sobretot del mercat, quan el que haurien de fer és cedir aquest control als seus clients i així podrien comprovar quantes coses millorarien si s’apropessin als seus clients. Però encara hi ha molta confusió d’idees. Les empreses grans no han entès que la competència els arriba des de baix, des de les empreses petites. La idea de flexibilitat, la d’adaptació a les circumstàncies canviants, són una especifitat de les empreses petites, les gaseles; els mamuts ho tenen més difícil.
Pel que fa al control, molts executius encara no han entès que hi ha una relació inversa entre control i confiança. Pensen que tenen la confiança, quan en realitat la confiança els ve donada. La confiança es guanya i es perd amb facilitat. Quan més controls lliuris als clients més confiança et guanyaràs. La realitat és que la gent avui no confiem en els periodistes, ni en la premsa ni en la propaganda. La regla d’or és que abans que la gent puguem confiar en els poderosos, aquests han de confiar en la gent.
Per altra banda la definició de suficientment gran en una empresa és una definició mancada de sentit si no si afegeix suficientment per a què, per guanyar diners, per anular la competència, per a sobreviure.. i en el nostre país tenim exemples claríssims d’aquesta miopia. Començant per Governador del Banc d’Espanya que sembla que només sap fer odes a la grandària de les entitats financeres, fins als executius de les grans companyies, que només pensen créixer a base d’adquisicions i que creuen que els seus clients són imbècils de forma eterna i, per tant, els poden estafar i enganyar també de forma permanent.
El que volem els consumidors és que ens ofereixin béns i serveis que realment siguin útils i a un preu raonable. Tot el demès no interessa. Però els grans executius viuen en una altra galàxia i creuen que encara és possible crear la demanda per a uns productes o que no serveixen per a res o bé són simplement una estafa i, per acabar-ho d’adobar, creuen que els poden posar el preu que els doni la gana. La història els dóna la raó, per quant han aconseguit domesticar el mercat imposant la seva llei. És el cas de les empreses regulades, en les que, contràriament al que puguem suposar, la regulació està feta al seu gust i conveniència.
El model per solucionar problemes
Alguns executius han actuat de forma que intenten generar als consumidors unes necessitats que de veritat no senten. Són necessitats fictícies i la seva resolució està en el camp de la ficció. El fet que duri algun temps no justifica la bondat d’aquest sistema.
John Mullins, professor de la London Business School, ve a dir que més o menys tot està inventat i, el que cal fer, és utilitzar les eines que coneixem i que estan al nostre abast per solucionar nous problemes que es presenten a la societat. Simplificant molt el seu esquema: cal resoldre grans problemes per obtenir grans beneficis.
I la pregunta essencial en tot això és: què soluciono jo al meu client si em compra el que li ofereixo? Si no està clara la resposta, si l’únic que m’impel·leix a oferir aquest producte o servei és el guany que jo tindré, és que el meu negoci és un negoci sobrer, inútil, prescindible.
Introduïm l’ètica a l’empresa
Els humans ens equivoquem i la nostra tendència natural és traspassar la culpa a algú altre del nostre entorn o bé amagar l’error, pensant que el pas del temps se’n cuidarà de resoldre aquesta incidència. Aquest comportament és un resort automàtic en la nostra manera de ser, no ho fan només els mesquins, sinó també la gent corrent.
Res a veure amb la Responsabilitat Social de l’empresa, ni amb els Codis de Bon Govern de l’empresa. Es tracta d’una altra cosa.
Reconèixer un error no farà disminuir la credibilitat de la nostra empresa i impel·leix a la nostra audiència a pensar que si alguna vegada et tornes a equivocar també els ho diràs. En algunes circumstàncies equivocar-se és la clau per la innovació.
El que per alguns executius no cometre errors és l’essència de l’empresa, per altres l’objectiu és moure’s ràpidament i treballar de forma que no se sigui massa cautelosa. Si no es cometen errors significa que no ens arrisquem de forma suficient.
Conclusió
No hi ha altra conclusió que estar amatent a les peticions que ens puguin arribar d’un mercat transparent i no coaccionat. Les necessitats són canviants i les empreses han d’adaptar-se a aquests canvis. Si som capaços d’actuar de forma immediata, podrem aconseguir una avantatja competitiva, però durarà just el que triguin els competidors en reaccionar.
Per tant, la gran estratègia és oferir un diferencial d’honestedat als nostres clients, dient-los (i que sigui cert) que nosaltres els construirem el millor producte (béns o serveis), al cost mínim possible. Que així es digui i així es faci i que aquell que ho apliqui tingui molt èxit.
L’estratègia agressiva
Sovint sentim una expressió força repetitiva; un sentiment d’admiració cap un determinat tipus de comportament dels executius i directius d’empresa. És un home agressiu, així és com és qualifica a qui té les idees clares i, que per arribar a aconseguir el seu objectiu és capaç de qualsevol cosa.
El que cal preguntar en aquests casos és ¿i aquesta agressivitat contra qui va encaminada? contra el client? contra els empleats? contra la competència? contra els reguladors del mercat? contra tothom? Perquè, d’altra manera la paraula agressiu seria inadequada.
Només plantejant les preguntes anteriors queda clara ja una cosa: una persona agressiva és el que més s’assembla a un imbècil. El que passa és que resulta molt difícil detectar-ho, per quant aquest acostuma a tenir poder dintre l’empresa i, entre les barreres que posa entre ell i la resta de persones i entre la creença que podrà dominar el mercat, la transparència i la comunicació en queda perjudicada i l’eficiència de l’empresa també.
Barbarians at the gate
Arriben els bàrbars! Estan a les portes de Roma! Aquest era el panorama de fa gairebé uns dos mil anys.
Ara els bàrbars s’ocupen d’altres coses, s’ocupen de derruir el sistema econòmic i financer. D’acaparar diners costi el que costi i peti qui peti. De comprar i vendre empreses sense to ni so.
Són els efectes de la barbàrie no integrada. Han de passar molts anys abans aquests bàrbars s’integrin en una civilització; però tranquil·litzem-nos perquè la història ens diu que finalment ho faran.
Entre tant, tots els patim. Veiem uns bàrbars que actuen sense que ningú els posi fre. És el cas de l’ex-líder de la CEOE, que segurament hauria d’estar entre reixes i en canvi, la fiscalia de l’Estat s’entreté xiulant i mirant cap a altres llocs, i el consell executiu de la CEOE, que són tan responsables com el president que tenen, fan veure que la cosa no va amb ells.
El model xarxa
Tradicionalment les empreses empren una estratègia que consisteix en que el client vagi cap a elles; per aconseguir-ho es gasten fortunes en màrqueting i publicitat. Ha estat i és una forma de fer negoci. Ara però el que “mola” és pensar en forma distribuïda, acostar-se al client a la mínima oportunitat possible. Si el sistema que fem servir és el de les empreses de telefonia, que ens importunen a tothora, que fan ofertes confuses en les que sempre et sents enganyat, anirem molt poc lluny.
El executius de les empreses encara estan somniant en retenir el control no només de la producció, sinó sobretot del mercat, quan el que haurien de fer és cedir aquest control als seus clients i així podrien comprovar quantes coses millorarien si s’apropessin als seus clients. Però encara hi ha molta confusió d’idees. Les empreses grans no han entès que la competència els arriba des de baix, des de les empreses petites. La idea de flexibilitat, la d’adaptació a les circumstàncies canviants, són una especifitat de les empreses petites, les gaseles; els mamuts ho tenen més difícil.
Pel que fa al control, molts executius encara no han entès que hi ha una relació inversa entre control i confiança. Pensen que tenen la confiança, quan en realitat la confiança els ve donada. La confiança es guanya i es perd amb facilitat. Quan més controls lliuris als clients més confiança et guanyaràs. La realitat és que la gent avui no confiem en els periodistes, ni en la premsa ni en la propaganda. La regla d’or és que abans que la gent puguem confiar en els poderosos, aquests han de confiar en la gent.
Per altra banda la definició de suficientment gran en una empresa és una definició mancada de sentit si no si afegeix suficientment per a què, per guanyar diners, per anular la competència, per a sobreviure.. i en el nostre país tenim exemples claríssims d’aquesta miopia. Començant per Governador del Banc d’Espanya que sembla que només sap fer odes a la grandària de les entitats financeres, fins als executius de les grans companyies, que només pensen créixer a base d’adquisicions i que creuen que els seus clients són imbècils de forma eterna i, per tant, els poden estafar i enganyar també de forma permanent.
El que volem els consumidors és que ens ofereixin béns i serveis que realment siguin útils i a un preu raonable. Tot el demès no interessa. Però els grans executius viuen en una altra galàxia i creuen que encara és possible crear la demanda per a uns productes o que no serveixen per a res o bé són simplement una estafa i, per acabar-ho d’adobar, creuen que els poden posar el preu que els doni la gana. La història els dóna la raó, per quant han aconseguit domesticar el mercat imposant la seva llei. És el cas de les empreses regulades, en les que, contràriament al que puguem suposar, la regulació està feta al seu gust i conveniència.
El model per solucionar problemes
Alguns executius han actuat de forma que intenten generar als consumidors unes necessitats que de veritat no senten. Són necessitats fictícies i la seva resolució està en el camp de la ficció. El fet que duri algun temps no justifica la bondat d’aquest sistema.
John Mullins, professor de la London Business School, ve a dir que més o menys tot està inventat i, el que cal fer, és utilitzar les eines que coneixem i que estan al nostre abast per solucionar nous problemes que es presenten a la societat. Simplificant molt el seu esquema: cal resoldre grans problemes per obtenir grans beneficis.
I la pregunta essencial en tot això és: què soluciono jo al meu client si em compra el que li ofereixo? Si no està clara la resposta, si l’únic que m’impel·leix a oferir aquest producte o servei és el guany que jo tindré, és que el meu negoci és un negoci sobrer, inútil, prescindible.
Introduïm l’ètica a l’empresa
Els humans ens equivoquem i la nostra tendència natural és traspassar la culpa a algú altre del nostre entorn o bé amagar l’error, pensant que el pas del temps se’n cuidarà de resoldre aquesta incidència. Aquest comportament és un resort automàtic en la nostra manera de ser, no ho fan només els mesquins, sinó també la gent corrent.
Res a veure amb la Responsabilitat Social de l’empresa, ni amb els Codis de Bon Govern de l’empresa. Es tracta d’una altra cosa.
Reconèixer un error no farà disminuir la credibilitat de la nostra empresa i impel·leix a la nostra audiència a pensar que si alguna vegada et tornes a equivocar també els ho diràs. En algunes circumstàncies equivocar-se és la clau per la innovació.
El que per alguns executius no cometre errors és l’essència de l’empresa, per altres l’objectiu és moure’s ràpidament i treballar de forma que no se sigui massa cautelosa. Si no es cometen errors significa que no ens arrisquem de forma suficient.
Conclusió
No hi ha altra conclusió que estar amatent a les peticions que ens puguin arribar d’un mercat transparent i no coaccionat. Les necessitats són canviants i les empreses han d’adaptar-se a aquests canvis. Si som capaços d’actuar de forma immediata, podrem aconseguir una avantatja competitiva, però durarà just el que triguin els competidors en reaccionar.
Per tant, la gran estratègia és oferir un diferencial d’honestedat als nostres clients, dient-los (i que sigui cert) que nosaltres els construirem el millor producte (béns o serveis), al cost mínim possible. Que així es digui i així es faci i que aquell que ho apliqui tingui molt èxit.
dimecres, 1 de desembre del 2010
Negocis i estratègies (1)
El que no s'explica a Harvard (ni a les escoles de negoci del nostre país)
Kapuscinski en el seu llibre Eben explica les desventures d’un continent -Àfrica- i més concretament les dels seus habitants. L’impacte cruel i destructor de l’esclavatge, la descolonització, la malformació de nous estats i la voluntat que en la transició cap a la independència no hi haguessin drames, i que se salvessin la circulació de riquesa i de mercaderies entre Àfrica i Europa, va dur al continent a una situació d’extrema fragilitat.
La colonització i l’esclavatge va generar immenses fortunes per (alguns) europeus i americans i va deixar una situació de desordre i misèria als natius que havien cregut que en arribar la independència podrien tenir un plat d’arròs o mandioca més ple i es podrien calçar per primera vegada en la seva vida. Però l’optimisme es va convertir en amargor quan van comprovar que les elits continuaven fent el que havien fet sempre, omplir-se les butxaques de la forma més ràpida possible.
Independentment de la immoralitat, obscenitat i maldat que suposa el mercadeig amb humans, aquells negrers de fa 400 anys van muntar un negoci insostenible: anaven buidant el continent africà d’homes, dones i nens d’una forma alarmant i, per altra banda, el cinisme dels blancs no podia arribar més lluny i en algun moment s’havia de posar fre a la barbàrie i prohibir aquest “negoci”. No va ser la compassió sinó la insostenibilitat el que va acabar amb l’esclavatge.
Però parlar de negocis s’assimila, amb encert, a fer diners, i pel que fa a l’eben, sabem que són les fustes tropicals molt fosques obtingudes d’arbres de la família de les ebenàcies. Estem doncs en un entorn fosc, i què millor que un entorn d’aquesta mena per parlar de negocis!
Formes de fer negocis
Deixant de banda els temps d’Al Capone (que encara avui persisteixen amb fórmules molt més sofisticades), els sistemes clàssics de fer negocis consisteixen en vendre un determinat producte o servei a un preu que el mercat ho pugui suportar i si no diem res més, la cosa ens queda emmarcada en un entorn de racionalitat econòmica.
De totes maneres si que resulta oportú afegir-hi algunes coses més. Sabem que el mercat no existeix; existeix una cosa que s’hi assembla molt, però que està distorsionada pels monopolis, oligopolis, per les concessions, pels preus autoritzats i pels acords entre empreses per modificar els preus, etc. etc. Tot això ho sabem i ho patim. També hi ha la voracitat d’alguns gestors d’empreses que són capaços de posar en perill tot l’engranatge econòmic i financer guiats només per la cobdícia, sota el, lema de “merda per l’últim”. Però avui en dia han sorgit altres estratègies que no responen a l’eslògan de forçar la màquina fins al màxim que suporti el mercat (per poc temps).
Ara, entre els gestors intel·ligents s’ha posat un dilema sobre la taula: ¿és millor forçar els preus al màxim, mentre el mercat ho aguanti, o bé el que cal es donar el producte o el servei al mínim cost possible al consumidor i estendre-ho a una xarxa “infinita” de consumidors?
És una de les cares del dilema, afartar-se de cop i fer un pet com una aglà, o menjar sòbriament durant tota la vida. O dit d’una altra manera, exprimir el consumidor fins al màxim que ho permeti la nostra posició de força, sense tenir en compte si aportem o no alguna cosa a la nostra societat de consum, i sense pensar si el client ho podrà suportar. I finalment, si el que els estem venen és d’alguna utilitat.
Per resoldre aquest dilema s’han creat varis models de fer negocis. No fa massa temps ens ha arribat un llibre que tracta d’aquestes coses i que sense ser genial si val la pena llegir-lo (Y Google ¿Cómo lo haría? de Jeff Jarvis). Naturalment que sota l’estratègia “Google” hi ha amagada una perversitat. Si s’intenta maximitzar els beneficis, s’obre una porta als competidors (que intentaran sense gaires complicacions oferir el mateix a un preu inferior), mentre que si els beneficis són mínims -per unitat- el resultat és que s’evita la competència; ningú pot entrar per sota d’aquest preu. Fins aquí cap perversitat. Aquesta començaria si una vegada reduïda (o eliminada la competència) comencéssim a forçar el mercat i, en absència de competidors, augmentéssim els preus i comencéssim a fer-ho, però si continuem amb l’estratègia “Google” de preocupar-se només per tenir usuaris, pensant -que es cert- que els diners segueixen als consumidors, estarem davant una nova estratègia de fer negocis.
El model depredador
Els negocis suportats per un mercat manipulat, són negocis a curt termini o, en el millor dels casos, subjectes a la durada de la manipulació.
A casa nostra en tenim models ben variats. Des de totes les telefòniques, que cobren les línies ADSL més cares d’Europa (i potser del món) amb les benediccions del Govern, i que han introduït un model de tarifes per confondre a l’usuari (com fan totes les companyies de serveis; qui no ha rebut a altes hores de la nit una trucada -ves a saber des d’on- per tenir una xerrada sobre la oferta d’un nou contracte amb una companyia diferent de la que tens contractada i que et dóna l’absoluta seguretat que seguiràs tenint un contracte totalment confús i car); fins a totes les companyies concessionàries de l’estat que ofereix algun servei al consumidor amb uns contractes de concessió absolutament opacs (tots aquests contractes, haurien d’estar penjats a la xarxa, perquè no ho estan?); fins a les companyies elèctriques amb uns sistemes tarifaris que fins i tot han arribat a enganyar-se elles mateixes i els governs que les imposen o autoritzen un preu tarifari suposadament barat (uns costos de transició a la competència, una compensació del dèficit tarifari, una col·laboració a resoldre determinats costos de l’energia nuclear), total, un desori!
Són models injustos, com ho són les ofertes de les grans companyies que premien la infidelitat (canviar de companyia, canviar els diners d’una entitat a una altra), com errònia és l’estratègia de tots els diaris del país que quan vas a comprar el diari t’ofereixen cassoles, pel·lícules o altres coses que no són informacions i opinions, que és en definitiva el que pretens trobar en un diari.
Les relacions entre l’empresa i el consumidor
La majoria d’executius s’amaga dels seus clients, és una cosa ben curiosa. Com més important és l’empresa el primer executiu més lluny vol el client, el consumidor i, evidentment, no en vol saber res de quan hi ha algun tipus d’incident.
Contaré un cas viscut en primera persona. l’any 2007 vaig fer un viatge a l’estranger i quan vaig arribar a casa, Telefònica m’envia una factura amb uns 400 euros que, gairebé tot l’ import era degut a que, segons constava en els seus ordinadors, jo m’havia connectat cada dos o tres minuts, dia i nit durant tres dies, a internet per baixar-me alguna cosa.
Els vaig explicar que el meu telèfon no estava connectat a internet i que per tant, el que pretenien no era possible. No hi va haver manera, vaig haver de retornar el rebut i fins i tot van tenir la barra de tallar-me la línia telefònica. Immediatament els vaig telefonar i els vaig dir que si dintre una hora no me la han rehabilitat ja em poden donar de baixa de la Companyia, i a més volia saber on podia adreçar-me per escrit per efectuar la reclamació pertinent.
No em van voler donar cap correu electrònic, ni d’atenció al client ni de res. Em van dir que a la pàgina web podia fer-ho (allí hi havia un espai limitat per fer reclamacions curtes), però em van reconnectar la línia.
No vull allargar la història. Vaig enviar una reclamació per burofax a l’adreça legal de la Companyia a nom del seu president i me’l van retornar dient que aquell senyor no estava en aquella adreça (!). En vaig enviar un altre a l’adreça que consta en el rebut de telèfon (un polígon industrial de Madrid) i aquest si el van acceptar. Mai van donar cap explicació ni han demanat disculpes. Això si, em var retornar l’ import indegudament facturat de tal manera que donava la sensació d’haver sigut un intent delictiu d’apropiació, de robament. És el que passa quan el primer executiu d’una empresa ha estat immers en un procés d’insider tradding i un té la sensació d’estar apuntat a una empresa que et farà la punyeta sempre que pugui, a la que la premsa canta odes al seu president. Naturalment, hores d’ara ja m’he donat de baixa.
Històries d’aquestes no donen cap bona imatge a la Companyia i tots nosaltres en podríem explicar un munt.
Jeff Jarvis explica una història semblant. En aquest cas es tracta d’un ordinador Dell que li va provocar molts problemes i que no li van donar l’assistència deguda. Explica com la imatge de Dell va començar a declinar i com això va repercutir fortament en el valor de l’acció fins a reduir-se un 50%. Dell va reaccionar i finalment va entrar en la xarxa i estava atenta al que deien els clients i els donava resposta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)