No country for honest men

Chicago, anys 20 ...

En plena campanya per les eleccions, en plena efervescència dels cara a cara, algú recorda que algun candidat hagi parlat de la justícia? Segurament m’haureu de dir que no. No els interessa. Tal com està muntat ja els va bé. És allò de l’acudit, diuen els polítics: arrangem les presons perquè a les escoles no hi tornarem pas, però a les presons en tenim moltes possibilitats.

Dono un cop d’ull a les hemeroteques (no cap investigació), i trobo notícies ben curioses i desagradables.

El judici a Gescartera (que va ser un frau de 50 milions d’euros (amb participació i/o inhibició de executius de la CNMV i membres del propi Govern de l’Estat, i amb implicacions d’alguna entitat financera), es comença el judici 6 anys després d'haver-se comés el frau.

El Jutge Grande Marlasca no veu cap culpabilitat en els directius d’Air Madrid en l’estafa als usuaris per vendre bitllets de vols inexistents (centenars de perjudicats, gent majoritàriament humil i sense que tinguin veu a cap mitjà de comunicació).

Any 2007: la Jutge Ana Ingelmo manté uns criteris de dubtosa solvència. Exemples: la violació dins el matrimoni és un atenuant, com també ho és el ser jove en els casos de violació; o no és tan greu obligar a punta de pistola obligar a una noia de 13 anys a practicar el sexe oral; o no és acarnissament clavar 21 punyalades; o primar la llibertat d’expressió per damunt l’apologia del nazisme, etc.

Insignes juristes com Pascual Estevill i Piqué Vidal, que posaven ciutadans a la presó per treure’ls “la pasta”, han impartit doctrina a generacions de professionals de dret..

Any 2004 hi havia més de dos milions d’assumpte en tramitació sense finalitzar, avui en dia això ha augmentat encara més.

Any 2003 el Govern va concedir un indult a un empresari d’una gasolinera perquè s’apropiava de 5 litres de cada 100 que en venia; mentre el seu empleat continua a la presó.

Any 2004 el Suprem condemna a 11 jutges del Constitucional per negligència.

Any 2004 l’Audiència considera que no hi ha agressions psicològiques perquè "només" es produïen durant les vacances.
S’absol un home perquè "només" maltractava la seva dona per Nadal.

En la privatització de Rumasa (ben expropiades), Galeries Preciados es van adjudicar a un multimilionari veneçolà a un preu simbòlic. Tres mesos després es revenia per 30 mil milions. Sense relació causa efecte, Cisneros és amic de Boyer i Felipe González i sembla que molt sovint es veuen.

Any 2004: es rebaixa la pena de presó per agredir la seva dona al portal de casa i no en el seu domicili.

Any 2007: encara hi ha jutges que no apliquen la llei, sinó que imposen els seus criteris personals per damunt del que diu la llei (Ferrin Calamita).

El Jutge del 32 de Barcelona, imputa criminalment a un periodista (Gregorio Moran) per haver escrit sobre Farruquito amb paraules “ignominioses” sobre la “seva intaxable” conducta. Farruquito va matar amb "saña" (no va donar auxili), fuig, menteix sobre l’autoria i finalment carrega “el mort” (sense broma) a un germà seu per ser menor d’edat. Cal preservar el bon nom d'aquest individu?

Any 2005: una acusació anònima de sedació de malalts terminals en un hospital públic de Leganés, organitza el cesament d’un equip de professionals. Els jutges demoren la investigació i finalment, quan queden exculpats, ningú els demana perdó, ni hi ha cap responsabilitat pels que van actuar amb una total lleugeresa si és que no va ser amb malícia i fins i tot, encara més greu, motivat per les seves creences. El Conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, que va ser l’impulsor de la causa, deu estar esquiant.

El Malo Dieguito, havia estat a punt de tocar la normalitat amb la punta dels dits, havia aprés un ofici i tenia una família, però la justícia no perdona (depèn!), i va rebrotar una causa pendent que el va tornar a la garjola. La seva dona es va suïcidar; la seva filla petita va morir d’un accident. El Malo Dieguito, està encara a la presó...

Una altre diari ens informa que dels traficants de droga acostumen a escapar-se quan els deixen en llibertat provisional o simplement els posen al carrer. No els cal utilitzar la gràcia de l’indult, sinó que en tenen prou amb la prescripció dels delictes gràcies a la lentitud (volguda?) de la justícia.

Any 2003, un jove valencià va anar a parar a la presó per dos anys. Havia robat una llonganissa en un Súper. Entre tant, els senyors Alberto Cortina i Alberto Alcocer (del clan de la gavardina) després d’haver estafat milers de milions als seus socis en l’any 1986 i d’haver sigut condemnats a presó, continuen en llibertat. Ni tan sols el Govern els va fer fora del Consell d’un Banc (el Zaragozano). Han intentat i han aconseguit que el seu delicte prescrivís. El Tribunal Constitucional presidit pel Sr. Jiménez de Parga (aquell que deia que els catalans no ens rentavem quan els andalusos ja feia temps que tenien aigua corrent, confonent que s’estava referint als àrabs), finalment va fer possible que aquests estafadors fossin exonerats per culpa de la prescripció de terminis.
Si be el Sr. Jiménez de Parga en va ser el precursor, van ser cinc els il·lustres togats que es van inscriure al clan de la gavardina i ho van dur a terme, i els seus noms restaran per sempre inscrits en foc en el cancell del Tribunal Constitucional: dos magistrats ‘progressistes’: l’ex president del Tribunal Suprem i del Poder Judicial, Pascual Sala, i la catedràtica Elisa Pérez Vera; dos ‘conservadors’: Guillermo Jiménez y Vicente Conde, i un home suposadament vinculat a la democràcia cristiana l’advocat Eugeni Gay.
La sospita de prevaricació s’estén, més quan aquests il·lustres togats reconeixen l’estafa per part dels Albertos i en canvi no demanen la restitució de l’import estafat ("només" són 4 mil milions de les antigues pessetes, més igual import en concepte d’interessos).

Tornem al començament. Com és que els polítics, en campanya electoral ni tant sols en parlen d’aquest tema? És aquest un assumpte que no interessa a les persones, com diu algun cínic?
Aquest país no és per a persones honestes, aquest país no té una justícia que funcioni ni uns polítics que la vulguin fer funcionar.
Seguirem amb el conte de la nena de Rajoy o amb el Good Nigth and Good Luck, però com diuen els cínics i cretins, no parlarem dels problemes que preocupen a la societat el que preocupa a les persones.

Les Bases per a la Llei d'Educació de Catalunya

Reflexions després d’una lectura ràpida

Resulta realment curiós que una Llei comenci per afirmar l’atribució als poders públics del dret a garantir aquest dret a l’educació. La veritat és que mai havia vist en els preàmbuls de les Lleis es justifiqués aquesta atribució a legislar per part dels poders públics. Talment sembla com si en dubtessin.

La Llei justifica les raons del canvi enumerant diversos punts: el fracàs escolar, la formació del professorat, els immigrants que ara ja són del 12,5% a l’escola, la distribució d’aquests immigrants, i no s’acaba aquí, sinó que dóna raons econòmiques.
Aquí en aquest punt el llenguatge es complica per acabar no dient res. Ens parla de les necessitats de formació segons demanda el mercat pel període 2005-2010, on segons aquest estudi que ningú reconeix l’autoria, la majoria de la demanda d’aquest mercat serà d’estudis de tipus alt. No em lliga gaire amb les necessitats del dia d’avui, en que la formació universitària és necessària, però encara més la professional i la de nivell mig.
Tampoc entenc perquè ha de venir PISA a certificar-nos el nostre nivell de “fracàs” i el Conseller fa una interpretació estranya dels resultats. Estem per sota la mitjana, però de l’informe PISA 2003 (no s’han assabentat que ja s’ha publicat l’informe 2006!) en la competència lectora (la més desfavorable) estem un 3% per sota! I a més estem a nivells de França i lleugerament per damunt dels EUA, Noruega, etc. Aquest és el problema?
Dintre el fracàs escolar no parla de les responsabilitats dels polítics (els que han fet vuit Lleis Orgàniques d’Educació diferents) ni del paper d’aquesta societat permissiva que hem muntat entre tots i, sense dir-ho, trasllada tot el pes d’aquesta responsabilitat als mestres i a l’escola.

Ja entrant en les Bases per la nova Llei, veiem que s’estructura en sis punts que, per ser una proposta de Llei, estan encara molt a l’aire. Però, miraculosament quan es desenvolupen els sis punts es converteixen en deu (serà per assemblar-se als deu manaments?).

Comentaré només alguns punts:

Punt 1. L’equitat per garantir la igualtat d’oportunitats (molt bé! És un principi, hi haurà alguna concreció?).
L’estímul i el reconeixement de l’esforç (parla de la meritocràcia, la qual cosa dóna pistes de com el Conseller no sap què és això de la meritocràcia i de com es tracta aquest concepte en l’empresa privada, on la meritocràcia en mans dels executius serveix bàsicament per promocionar els amics; és això el que pretén el Govern Tripartit dels “germans” protegits i promocionats?).
La implantació de la cultura d’avaluació i de rendiment de comptes. Aquí si que he de reconèixer que el text m’ha tocat i enfonsat. Però, no hi ha la inspecció per fer aquesta feina? O vol dir el Conseller que els del Govern són tan inútils que no són capaços de fer aquestes avaluacions? Quin és el cos d’inspectors i què fa?
El dret dels pares i mares a que llurs fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves conviccions. Què deu voler dir això? No estem en un país aconfessional (perquè no ens atrevim a dir laic)?

Punt 2. El servei públic es caracteritza per l’oferta mixta de serveis educatius. Aquesta oferta està constituïda per centres de titularitat i gestió pública i centres concertats. Aquest document que acompanya tantes taules, s’ha “oblidat” de donar la proporció i tendència de la translació de públic cap al sistema concertat.

Constata la distribució desigual dels alumnes amb dificultats (immigrants), i la solució que dóna és la que la Llei és que assegurarà la suficiència econòmica d’aquestes escoles, és a dir, res de res. No parla de redistribució de problemes, de la necessària exigència per les escoles concertades d’acceptació d’aquest alumnat.
Hi ha curiositats com la oda a la riquesa educativa del país, però no explica perquè, si la riquesa educativa és tan formidable, què hi van anar a fer a Finlàndia?
També en el capítol de curiositats (i recordant que no dóna cap referència a la proporció pública/privada i la seva evolució), que parla de la possibilitat de formes indirectes de gestió, que potser el Conseller sap el que vol dir, però els lectors que, com deia una “espavilada” periodista en el programa 59’, no hem superat els test de comprensió de lectura, se’ns escapa.

Punt 5. A la professió de docent és on s’ataca el problema de la formació, amb un text tan agressiu com: aquest punt correspon al sistema Universitari, tot i que és lògic que des del sistema educatiu es defineixin alguns requeriments. Què explícit, oi?
Per altra banda, el fracàs escolar l’acaben de descobrir, o és una cosa que se sap des de fa anys. Si ja ho saben des de fa anys i una part de la culpa la té la formació dels mestres, com és que encara no han proposat un canvi en aquesta formació (fvent-la més completa).
Com és que a l’escola conviu amb una profusió extraordinària el tema dels mestres interins que ni tan solament han passat les oposicions? Com és que darrerament, amb el requeriment de mestres més formats, han baixat l’exigència de les oposicions només per complir els compromisos del Conseller?

Punt 6. L’avaluació del sistema educatiu. Cal dir alguna cosa al respecte? Perquè no ho han posat en funcionament encara? No depèn d’ells? No tenen ja els mitjans? A què esperen?

Punt 8. Estableix ja definitivament una competència de l’escola pel que fa a l’aparcament dels nens. Es converteix en norma l’escolaritat obligatòria des dels 3 als 16 anys. Ho han vist a Finlàndia? Segur que no, ni a cap altre país d’Europa.

Conclusió:
La Llei, com deien uns “intel•ligents” -i mesells- periodistes al programa 59’, és una Llei “valenta” i el Conseller és un Conseller “valent”. Val a dir que aquests periodistes semblaven més aviat funcionaris del senyor Maragall més que no pas periodistes que volien treure l’entrellat d’alguna cosa.
Ara fora de una Llei valenta, no sembla pas que hagi de resoldre gaires coses.

Vull tornar a fer esment que des de la Transició portem vuit Lleis Orgàniques. Que cada polític nou que s’asseu a la poltrona comença de zero, com si mai s’hagués fet res, i comença a canviar les coses per fer-se veure i passar a la posteritat.
El Sr. Maragall és aquell que va posar sobre la taula la mancança de coneixement de castellà que tenien uns nens d’Olot i, en el transcurs del programa no va tenir cap inconvenient en reconèixer que això li havia dit el seu cosí, que ell no ho havia comprovat personalment (igual que Rajoy amb l’escalfament global).
Sobre el tema del vel a les escoles, la seva resposta és que la societat ja té prous mecanismes per resoldre aquest tema i, altra vegada amaga el cap sota l’ala quan no sap què dir (amb la qual cosa el vergonyant tema del vel de Salt se’l expulsa de sobre).
El Sr. Maragall és el que va organitzar (o va finalitzar) el merder de la sisena hora, sense saber perquè ho feia (a Finlàndia no ho fan pas, o no se’n va assabentar en el seu viatge?), i avui encara no han arribat els recursos promesos per aquesta sisena hora. Sembla que no volen pas privatitzar, però la sisena hora només té una finalitat: equiparar horaris de pública i privada, que la privada no estès en desaventatja.
El Sr. Maragall diu que el diàleg ja està al Parlament i si algú li replica el renya públicament i amb una certa acritud.
Quin és el resultat de tot això? Una absoluta desconfiança que no sé si justifica la vaga “preventiva” però si justifica un toc d’atenció a aquests polítics i periodistes que no saben el què es porten entre mans.

Pel que fa a la privatització de l’escola pública, la Llei no ho diu que es privatitzarà, com tampoc diu gran cosa, són una sèrie de principis que ningú sap a on portaran.
No ha passat ja el mateix amb la sanitat on els CAPS estan privatitzats?
Si creu que ha de privatitzar els centres i l’educació, que ho digui! Potser si que com afirma algun periodista, creu impossible que Maragall privatitzi l’educació. A mi més que el que vulgui fer aquest senyor el que em preocupa són les seves reaccions una mica viscerals, em preocupa el que pugui fer en tots aquells temes que acaba de descobrir en les seves recents competències, i em preocupa les fugides cap endavant.

Finalment, crec que el Sr. Maragall hauria de dir: mireu, els del Govern Tripartit som tant inútils que som incapaços de fer funcionar bé l’educació. Per tant, pel bé del país, de l’educació i de l’escola és molt millor que ho privatitzem.
Llavors segurament li diríem, si Sr. Maragall, té tota la raó.


PS. Evidentment els ciutadans n’estem tips dels polítics, perquè estan lluny dels ciutadans, però d’on surt aquesta prepotència dels periodistes (no tots), aquesta sapiència i suficiència d’aquests senyors que frivolitzen tot el que toquen. Jo també n’estic tip dels periodistes que parlen del que no saben. Això (de parlar del que no sé) ho puc fer jo, que no sóc expert ni publico els meus pensaments als diaris (perquè naturalment no m’ho publicarien).
Fa uns dies (12.2.08) vaig veure el programa 59’, els convidats per interrogar al Conseller d’Educació eren tots periodistes, tot i que semblaven més aviat funcionaris del seu Departament ja que no paraven de fer-li la rosca. En tot cas, aquests senyors i senyores que parlaven de la manca de formació dels mestres usaven un llenguatge que feia mal a les orelles. ¿Com és que no tenen un coneixement de la llengua una mica més presentable? Encara no saben usar els verbs de forma correcta, els és igual haver que tenir. Ni vocalitzen correctament ni construeixen bé les frases, i aquests individus són els que ens diuen com ha de ser l’educació. Són persones que la seva formació sobre els temes els arriba a través de les tertúlies però no a través de la lectura de documents ni de l’observació del món real.
No parlo només d’uns periodistes determinats. En aquest paquet hi entren la majoria (no tots). Des del director de diari que fan el seu article (lvd) fins a tot tipus de periodistes de tot pelatge. Tots a frivolitzar sense aportar dades ni arguments fora dels tòpics ja coneguts i que no venen a cuento, tots a carregar-se l’actual sistema educatiu, tots a donar llum verda a una proposta genèrica que no solucionarà res.

Pel que fa a la munió de polítics del nostre estimat Tripartit que darrerament han viatjat a Finlàndia per veure l’èxit d’aquell petit país pel que fa a l’educació, tant li feia si els viatgers tenien competències o no sobre aquest extrem, ells ho anaven a veure en situ per poder opinar en les reunions de Consell de Govern. Naturalment cap d’aquests viatgers es deu haver llegit l’informe PISA (és llarg i pesat, i les primeres versions són en anglès, la qual cosa, al igual que en el cas del Sr. Rajoy que també promulga el coneixement de l’anglès des dels 3 anys i reconeix que ell no en sap ni un borrall, desincentiva a la feligresia), i curiosament cap d’aquests viatgers destaca que a Finlàndia l’ensenyament és públic, mentre que aquests polítics pretenen deixar la qüestió de l’ensenyament privat com un assumpte d’eficàcia en la gestió.
Els sindicats (CCOO) han vingut a dir que tot el treball de molts anys per aconseguir un acord, el Conseller Maragall ho ha enviat a fer punyetes en quatre dies. Els sindicats van al que van, però, no tenen una mica de raó? O potser no, perquè les Bases per la Llei Maragall ja explica que aquesta Llei no és altra cosa que un necessari instrument precisament per desenvolupar el que ja estava previst en aquest Pacte i també perquè els Sindicats no han donat raons clares de l’enfrontament, o no les han sabut explicar.

A la recerca del sentit de la vida

Un llarg camí amb resultats incerts

La vida és injusta amb les persones i, per aquest motiu molts homes i dones creuen que ha d’haver-hi alguna altra cosa després de la mort; d’altra manera, el nostre sentiment de justícia en quedaria perjudicat.

La destrucció del sentit de la vida
És ben cert que quan l’holocaust molts jueus, gitanos, homosexuals, i algunes ètnies minoritàries pensaven que com més aviat s’acabés l’estada en aquest horrorós món, millor per a ells, ja que les vexacions, tortures i assassinats que aquestes minories van haver de sofrir en mans dels seus botxins, no els incitaven a continuar (J. Littell, Les Benignes). Vaja, que no tenien cap ganes de seguir fins que Algú els digués prou. Havien sofert i vist coses indescriptibles, havien vist com els homes de la seva pròpia espècie s’acarnissaven amb ells mateixos fins a límits que ni les bèsties més bèsties gosarien fer-ho.
Aquestes brutalitats indignes dels humans no s’han pas acabat encara. Dia a dia continuen en els països del tercer món els genocidis, les guerres de religió, les tribals i ètniques, les brutalitats i crueltats sense fi i, el que succeeix amb caràcter generalitzat a l’Àfrica o en una part de l’Àsia, també en el nostre món civilitzat -en menor escala- ho veiem cada dia.
Veiem cada dia com determinats congèneres nostres acaparen tot el poder i riquesa que poden amb mètodes “legals” tot i sabent que la seva seguretat futura, el seu confort i la seva acumulació de riquesa està ocasionant grans privacions, fam i misèria a altres humans. El cinisme d’aquests individus és tant repugnant i obscè que es fa difícil descriure’l.
En ple segle XXI homes amb matxet obren caps i tallen colls, mans i peus; altres, exerceixen tortures sota l’excusa de lluitar per la seguretat de tots, veiem homes que sota la bandera de la religió massacren a altres homes pel motiu justificadíssim de que no pensen com ells.

Però tot això succeeix degut la maldat dels mateixos homes, no només dels que ho fan, sinó també dels que ho contemplem sense fer absolutament res. Per tant, el món seria millor si els que som o hem sigut espectadors de determinades immoralitats i conductes delictives les denunciéssim, encara que d’aquesta denúncia no en resultés cap fruit. (Ridley Scott, American gangster).

El que a la nostra ment li costa de comprendre
Ara bé, quan sigil·losament, sense fer soroll, o amb traïdoria, la providència, la casualitat o ves a saber què, clava les seves cruels urpes en un home o una dona, indefens o en els inicis de la seva vida, ple de vida o ja decrèpit, llavors altra vegada ens plantegem el sentit té la vida i ens quedem atordits per la sacsejada que ens ha ferit o ens ha destruït.

Davant l’angoixa medieval del més enllà, els humans moltes vegades acudim a la religió i no és gens estrany que la majoria d’individus manifestin la seva creença amb un Déu que els alliberi d’aquesta angoixa. Però quan ens acostem una mica més al sentit d’aquesta creença, a com es tradueixen aquests fets en la nostra realitat, és quan sorgeix la controvèrsia i les molt diferents interpretacions d’aquest fet religiós, d’aquesta creença en aquest Déu, amb la incapacitat afegida de no poder comprendre com es compagina l’existència d’aquest Déu amb l’existència del mal. I també resulta desconcertant que parlem tant de Déu, atès que designa una realitat que per definició és inobservable i, aquesta peça fonamental en l’edifici religiós és constitueix com una cosa indefinible, una buidor plena, una presència invisible, un consol absent... (R.M. Nogués, Déus, creences i neurones)

Això no obstant cal dir que el sentit de la vida no és cap pregunta científica, ni la ciència la pot resoldre satisfactòriament. La ciència ens explica moltes coses del nostre entorn, de com és el món, de les causes de la vida i de la mort, però mai explica el per què de la vida.

Una aproximació al sentit de la vida
La vida és ser nosaltres mateixos i el què té sentit per als uns, és molt diferent per als altres; ningú pot respondre aquesta pregunta per compte d’un altre. Cal escoltar les vides il·lusionades i les vides amb desesperança. Pensar en el sentit de la vida és pregar (Wittgenstein, Diaris secrets) i sabem que l’home té diverses necessitats, d’ordre físic, material i espiritual i probablement aquesta darrera necessitat, l’espiritual, és la que ens pot donar una aproximació més real a la pregunta formulada. És aquesta força espiritual la que, sense ser omnipotent, ens impulsa a nous projectes que finalment poden donar sentit a la vida.

Hi ha un sentit de la vida que es construeix amb l’acció, i n’hi ha un altre subjectivament més important que es deriva de la contemplació, un exercici que ens porta a experimentar la bellesa com un tresor infinit. Quan ens sentim orfes, perduts, quan els nostres projectes han fracassat, ens adonem que el sentit últim rau en saber mirar dia a dia la bellesa que ho embolcalla tot, en saber estimar i valorar aquesta bellesa i tenir-ne cura. La nostra ment conserva la imatge d’aquell nen de tres anys que lluitava entre la vida i la mort i que des del seu llit pogué veure com un arbre a l’altre costat del carrer, treia noves fulles i noves flors, i com aquesta visió li va donar noves esperances de viure. O la d’aquell adult que està perdent la visió s’adona dels diferents colors de la primavera, i com aquesta visió el reconforta pensant en uns moments bonics que gravarà en la seva memòria per quan la visió ja no li permeti contemplar directament aquestes imatges.

No sabem res del sentit de la vida ni de la nostra ment, que no consisteix només en els òrgans continguts dintre el crani sinó que tot el sistema nerviós en forma part (exposició Bodies). No sabem res de la nostra ment que constitueix una mena de manipulador de la nostra vida psíquica; ni del nostre cervell que està en un procés evolutiu que ha fet que les diferents capacitats de pensar també hagin evolucionat en el temps i, naturalment, l’actual situació no ens garanteix que sigui un estadi final, sinó que molt probablement la nostra capacitat de pensar progressarà en la mesura que el temps i l’energia de l’home ho facilitin. Així i tot, tampoc el nostre sistema de referència (cervell i sistema nerviós) ens ha donat una resposta prou satisfactòria a la pregunta formulada.
No sabem res del sentit de la vida, però si sabem que des del moment en que naixem la nostra destinació és la mort, i filosofar no és altra cosa que acostar-nos a la mort sense por, aprendre a morir (M. Montaigne, Assaigs).
La vida i la mort són dos misteris que ens transcendeixen. Estem dalt d’un tren al que ens han comprat el bitllet sense haver-nos demanat permís, i no sabem ni tan solament en quina estació baixarem. Mentrestant contemplem el paisatge i gaudim de la companyia dels que ens acompanyen, i de la mateixa manera que podem haver cedit el nostre lloc a una mare amb un fill petit, també, si l’ocasió ho reclama, podem demanar ajuda als demés passatgers que ens acompanyen.
No sabem res del sentit de la vida, però hi ha la creença de que si hem cercat a través de la vida la bellesa, la bondat i la veritat, l’esforç no haurà estat endebades i tot això és el que ens dóna la dimensió més propera i més semblant a la veritat d’aquest sentit de la vida (F.Torralba, El sentit de la vida). Continua dient que entre moltes finalitats el donar vida i acollir la fragilitat d’una nova vida al món hi podem trobar la clau de volta. Donar i acollir i més donar que no pas rebre, més estimar que ésser estimat, acollir en lloc de ser acollit. Això no obstant, sempre serà una experiència personal intransferible.