O sigui, privatitzar les caixes d’estalvi
Els que manen de veritat han resolt que per sortir de la crisis el que cal fer és no parlar de les causes i acceptar com a veritat absoluta i immutable que cal reformar el sistema financer, perquè no acaba de funcionar.
Qualsevol mortal estarà d’acord en que, pam més pam menys, les entitats financeres han estat en el vèrtex d’aquesta crisis; però si tornem als que lideren la societat el missatge és prou clar: el sistema financer és essencial pel bon funcionament de l’economia i, a aquesta finalitat (o a aquestes entitats) hem de dedicar-li tots els recursos (públics) que facin falta, per damunt dels que s’ho passen malament i per damunt dels que han estat perjudicats per les actuacions de les entitats financeres (dels seus directius). Que les entitats financeres (els seus directius) es van equivocar, doncs donem-los una altra oportunitat, no faltaria més! Per acabar de convèncer-nos ens parlen del risc sistèmic i ens asseguren que no podem prescindir dels bancs i les caixes.
Aquest és doncs el panorama de sortida, panorama que no cal discutir. És un dogma. Ara el que hem de fer és, preservant aquests dogmes, veure com ens en podem sortir millor.
Els ciutadans més innocents -entre els que em compto- podem acceptar totes aquestes premisses, però el que ja resulta més difícil d’acceptar és que, juntament amb el paquet dels bancs i caixes, salvem també els banquers i caixers, que han obrat com autèntics pòtols i fins i tot podríem trobar qualificatius molt més exactes però segurament més ofensius i que són els autèntics responsables de la situació delicada en que es troben les seves institucions i, de rebot, la nostra economia.
També ens costa d’empassar que haguem de salvar els que han incomplert de forma flagrant amb les seves responsabilitats, i en aquest paquet es troba el Banc d’Espanya, amb el seu Governador al front i el departament de finances de la Generalitat. A aquests organismes els corresponia haver intervingut de forma immediata totes aquelles institucions que es desviaven del bon camí i emprenien aventures massa riscoses que, finalment, han afectat a l’economia de tot l’Estat. Han fet alguna cosa? No! No han fet res. O potser si, el Governador del Banc d’Espanya ha aplanat el camí cap a la privatització de les caixes perquè era un model que els mercats no entenen (!). No entenen el model català de caixes, i fins i tot tampoc el model espanyol, mentre que els mercats (!) si entenen el model francès de caixes o l’alemany. Una mica estrany, no us sembla?
Si parlem de motius tècnics (capitalització), tampoc no s’entén gaire la solució (final?) del govern de ZP. Mentre que als EUA, a Anglaterra, a Irlanda, han optat per la nacionalització d’aquests bancs (apartant els seus gestors), aquí privatitzem, continuem amb els mateixos gestors i ho donem als inversors anònims (que no ho seran gens d’anònims) i aplicarem aquesta “solució final”, digna d’un govern i d’una societat mafiosa.
Imaginem que ja estem privatitzant: a quin valor seran traspassats els actius de la caixa al banc? Quins seran els nous accionistes amb informació privilegiada? Algú vetllarà perquè no se’n aprofitin els de sempre?
Aquesta serà la veritable ànima de l’operació i com sempre passa, serà en benefici d’uns quants i en perjudici de molts. Una típica operació de suma zero, en la que els que en sortim perjudicats (molts) donarem gustosos els nostres diners als (pocs) que en sortiran beneficiats.
Pel que fa al Sr. MAFO ja des de la Facultat d’Econòmiques s’animava públicament a fer una tesi per demostrar la nefasta etapa d’aquest senyor al front del Banc d’Espanya.
dilluns, 24 de gener del 2011
dimecres, 19 de gener del 2011
Un país sense rumb
L'estat de les autonomies inviable; xoriços per les cantonades.
Un president del govern central que ha perdut els papers, amenaça en represaliar les autonomies si no fan els deures. Diu que no els deixarà emetre deute públic (vol dir sense l’aval de l’estat) si no compleixen els dictats del govern central.
No diu res del deute de l’Estat, fàcilment reduible si s’apliquessin quatre mesures de lògica elemental com deixar aparcat el projecte AVE que pretén comunicar Madrit amb cada capital de província. Això és un projecte faraònic sense cap sentit econòmic ni té cap raonabilitat. No ens ho podem permetre; si no ho fan els països rics, com ho hem de fer nosaltres? Si anul·léssim aquest projecte quedarien alliberats gran quantitat de recursos que ens servirien per reduir el dèficit de l’Estat i resoldre el finançament de la sanitat i molts altres capítols.
No sembla que el president Zapatero tingui clar que el dèficit de l’Estat és de 100 mil milions d’euros, mentre que el de les autonomies és de 21 mil milions. Estarà “atontat per les bombes” el nostre president, o és que té lapsus de memòria? I encara més, si ens referim al dèficit horrorós de la Generalitat de Catalunya (uns 10 mil milions), aquesta xifra és la meitat del que aporta Catalunya a l’Estat. Però, en quin país estem? Amb quins cretins ens hem de relacionar i negociar el que ens pertany?
L’anterior president Aznar, dient bestieses a tort i dret. Un home que ha sabut, sortir de la crisis, de la seva crisis, per la via de les substancioses ocupacions com a “conseguidor”.
L’expresident González dedicant-se amb fruïció al tema dels diners, dels seus diners, com un dels seus grans objectius. A mi què m’importa la seva idea d’Europa i de tot el demés, a mi que m’importa el que digui el seu colegui Alfonso Guerra (aquell del ribot i l’Estatut) que quan estava en el govern tenia la barra de dir que estava com a oient.
Cap d’ells és un exemple per la societat present, ni per la passada ni per la futura, és més, tots ells són èticament insostenibles i penalment dubtosos.
I ara que estàvem tant contents perquè finalment havíem fet fora el Tripartit, resulta que el govern entrant té una pedra a la sabata. No ha volgut clarificar el tema del Palau en el que sembla que estan emmerdats fins al coll. Entretant, un jutge gandul i incompetent, se l’ascendeix per haver deixat una causa a mitges, per haver retardat el cas que està preocupant a tota la societat i que deixa una ombra de sospita sobre el partit en el govern. De la resta del poder judicial més val no parlar-ne, és com per posar-se malalt! D’on han sortit aquests homes i dones tan incompetents i malèvols?
Alguna cosa es mou. El Sr. Alfredo Sáenz ha estat declarat culpable i se’l exclou de tota activitat bancària i hauria d’anar vuit mesos a la presó, però no patiu que els xoriços de pedigree no hi van a la presó. Per la seva banda el Sr. MAFO altra vegada es distingeix per la seva equanimitat i mira als núvols. Diu que no té res a dir en aquest assumpte i no el destitueix de forma fulminant. Segurament té raó. Si destituís el Sr. Sáenz hauria de destituir el seu superior i molts altres banquers i caixers que estan en el poder i tenen el mal gust de donar consells al govern.
Segons la premsa, en la reunió del President Zapatero amb els empresaris “importants” els que més van garlar van ser els financers, fins i tot Botín i González, davant el mateix Fainé, van insistir en “resoldre” el tema de les caixes com a tema d’estat. És que no tenen vergonya?
Els temps en que per exercir la banca s’havia de presentar un expedient net, han quedat oblidats. Ara qualsevol xoriço de pota negra pot estar al capdavant d’una entitat financera, i per mi, no està gens clar que dintre quatre dies no tinguem un altre governador del Banc d’Espanya entre reixes.
Així i tot els banquers i caixers estan inquiets. Veuen que les coses se’ls poden complicar. Fins ara treien pit; ara potser no faran tant el bèstia i intentaran passar més desapercebuts. Han vist com un home dels seus ha estat declarat culpable i a més està clar que ho és. Ells podrien seguir aquest camí, i el Sr. MAFO si tingués una mica de decència n’hauria de destituir uns quants.
A Tunis hi ha una gran revolució; s’escamparà a tot el magrib i a tots els països àrabs? Els sàtrapes àrabs s’ho miren amb desconfiança; potser els tocarà el rebre per haver abusat fins a l’infinit. Els passarà el mateix als banquers i caixers del nostre país?
Ens preocupa el que cobren els funcionaris. Ens preocupa aprimar l’administració pública. Ara bé, quan estem en el terreny de l’empresa privada, diem que facin el que els hi peti; són ben lliures. Potser si que tenen raó, però el que passa és que d’empresa privada algunes vegades no en té res, i són moltes (massa) les empreses de l’IBEX que viuen a costa del BOE.
Un president del govern central que ha perdut els papers, amenaça en represaliar les autonomies si no fan els deures. Diu que no els deixarà emetre deute públic (vol dir sense l’aval de l’estat) si no compleixen els dictats del govern central.
No diu res del deute de l’Estat, fàcilment reduible si s’apliquessin quatre mesures de lògica elemental com deixar aparcat el projecte AVE que pretén comunicar Madrit amb cada capital de província. Això és un projecte faraònic sense cap sentit econòmic ni té cap raonabilitat. No ens ho podem permetre; si no ho fan els països rics, com ho hem de fer nosaltres? Si anul·léssim aquest projecte quedarien alliberats gran quantitat de recursos que ens servirien per reduir el dèficit de l’Estat i resoldre el finançament de la sanitat i molts altres capítols.
No sembla que el president Zapatero tingui clar que el dèficit de l’Estat és de 100 mil milions d’euros, mentre que el de les autonomies és de 21 mil milions. Estarà “atontat per les bombes” el nostre president, o és que té lapsus de memòria? I encara més, si ens referim al dèficit horrorós de la Generalitat de Catalunya (uns 10 mil milions), aquesta xifra és la meitat del que aporta Catalunya a l’Estat. Però, en quin país estem? Amb quins cretins ens hem de relacionar i negociar el que ens pertany?
L’anterior president Aznar, dient bestieses a tort i dret. Un home que ha sabut, sortir de la crisis, de la seva crisis, per la via de les substancioses ocupacions com a “conseguidor”.
L’expresident González dedicant-se amb fruïció al tema dels diners, dels seus diners, com un dels seus grans objectius. A mi què m’importa la seva idea d’Europa i de tot el demés, a mi que m’importa el que digui el seu colegui Alfonso Guerra (aquell del ribot i l’Estatut) que quan estava en el govern tenia la barra de dir que estava com a oient.
Cap d’ells és un exemple per la societat present, ni per la passada ni per la futura, és més, tots ells són èticament insostenibles i penalment dubtosos.
I ara que estàvem tant contents perquè finalment havíem fet fora el Tripartit, resulta que el govern entrant té una pedra a la sabata. No ha volgut clarificar el tema del Palau en el que sembla que estan emmerdats fins al coll. Entretant, un jutge gandul i incompetent, se l’ascendeix per haver deixat una causa a mitges, per haver retardat el cas que està preocupant a tota la societat i que deixa una ombra de sospita sobre el partit en el govern. De la resta del poder judicial més val no parlar-ne, és com per posar-se malalt! D’on han sortit aquests homes i dones tan incompetents i malèvols?
Alguna cosa es mou. El Sr. Alfredo Sáenz ha estat declarat culpable i se’l exclou de tota activitat bancària i hauria d’anar vuit mesos a la presó, però no patiu que els xoriços de pedigree no hi van a la presó. Per la seva banda el Sr. MAFO altra vegada es distingeix per la seva equanimitat i mira als núvols. Diu que no té res a dir en aquest assumpte i no el destitueix de forma fulminant. Segurament té raó. Si destituís el Sr. Sáenz hauria de destituir el seu superior i molts altres banquers i caixers que estan en el poder i tenen el mal gust de donar consells al govern.
Segons la premsa, en la reunió del President Zapatero amb els empresaris “importants” els que més van garlar van ser els financers, fins i tot Botín i González, davant el mateix Fainé, van insistir en “resoldre” el tema de les caixes com a tema d’estat. És que no tenen vergonya?
Els temps en que per exercir la banca s’havia de presentar un expedient net, han quedat oblidats. Ara qualsevol xoriço de pota negra pot estar al capdavant d’una entitat financera, i per mi, no està gens clar que dintre quatre dies no tinguem un altre governador del Banc d’Espanya entre reixes.
Així i tot els banquers i caixers estan inquiets. Veuen que les coses se’ls poden complicar. Fins ara treien pit; ara potser no faran tant el bèstia i intentaran passar més desapercebuts. Han vist com un home dels seus ha estat declarat culpable i a més està clar que ho és. Ells podrien seguir aquest camí, i el Sr. MAFO si tingués una mica de decència n’hauria de destituir uns quants.
A Tunis hi ha una gran revolució; s’escamparà a tot el magrib i a tots els països àrabs? Els sàtrapes àrabs s’ho miren amb desconfiança; potser els tocarà el rebre per haver abusat fins a l’infinit. Els passarà el mateix als banquers i caixers del nostre país?
Ens preocupa el que cobren els funcionaris. Ens preocupa aprimar l’administració pública. Ara bé, quan estem en el terreny de l’empresa privada, diem que facin el que els hi peti; són ben lliures. Potser si que tenen raó, però el que passa és que d’empresa privada algunes vegades no en té res, i són moltes (massa) les empreses de l’IBEX que viuen a costa del BOE.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)