Ciudadanos: Alberto Rivera

El líder de Ciudadanos és un home aparentment brillant: bona verborrea, control dels escenaris i poques idees però repetitives. Gairebé el mateix que els passa a PPC amb la seva líder —cadàver polític— Alícia Sánchez Camacho.

A més té èxit i cada dia “convenç” a més ciutadans que són seduïts o abduïts per la seva simplicitat argumentaria.

Ahir a 8TV es va escenificar aquesta qüestió. Alberto Rivera responia el que li semblava, tant si tenia a veure amb la pregunta com no (devia estudiar a la mateixa escola que la Sánchez Camacho). Els seus arguments no tenien fissura: la legalitat no ho permet, la Constitució no ho permet, la Constitució no es pot reformar. No ens dóna la gana.

En el programa esmentat, a més d’una primera entrevista amb Cuní, hi havia els periodistes Nadal, Rahola i Antich.  Ho van fer força bé i van voler presentar preguntes compromeses però amb respecte a totes les idees. L’excepció va ser la Rahola que està acostumada als diàlegs de cafè (és a dir, amb constants interrupcions que van fer malbé la seriositat de les preguntes).

Les respostes de Rivera no van moure’s ni un mil·límetre del guió memoritzat i repetit en totes les televisions espanyolistes a les que Rivera és aficionat: no és legal, no és permès. Catalunya no és una nació, és una autonomia. Cap Constitució reconeix el dret a l’autodeterminació. L’autodeterminació és un dret que no existeix. Res a dir sobre els drets dels ciutadans que estan per sobre de qualsevol Llei pactada. La unitat de la pàtria és indissoluble. I, com va dir la Rahola, cada vegada amb un discurs més semblant al d’altres temps en que els drets i la democràcia no existia.

Cap resposta a que si el dret a l’autodeterminació no existeix, com és que en cent anys el nombre d’estats s’ha multiplicat  per quatre. Aquests més de 75 estats nous que s’han creat en els darrers 100 anys, són il·legals segons el ponderat criteri de Rivera? Perquè diu (encara que Ciudadanos tenen un 7,5 % del vot de Catalunya), si majoritàriament els catalans volen votar per decidir el seu futur, la democràcia —de Rivera— no permet que votin. De quina democràcia parla Rivera? On collons ha estudiat la democràcia? Va estudiar dret, però va anar a classe cada dia?

Aquest matí he sentit a Catalunya Radio una entrevista a Sánchez Camacho. La mateixa cantarella. No es pot. No es vol. La legalitat està per damunt de tot. No hi ha dret a decidir. La unitat de la pàtria.

Aquesta nit passada ja em va costar dormir després de sentir a Rivera. Avui ja vaig servit havent sentit a Sánchez Camacho. Aquests líders afecten a la meva salut, no només física, sinó mental. El metge m’ha recomanat que deixi de escoltar-los, que em posi cera a les oïdes.

Rivera i Camacho tenen un ideari: anar contra Catalunya; anar contra la llengua catalana; salvar la sagrada unitat de la Pàtria espanyola i després parlar de la corrupció quin cas més rellevant és el cas Palau, encara no resolt. Però això es diu des d’un partit que està podrit per la corrupció, en el que tots els seus líders estan emmerdats per aquesta corrupció, no només els actuals sinó també els anteriors (cas de l’expresident Aznar i dels seus ministres).

La fatiga d’aquests líders és inaguantable. L’estupidesa i l’estultícia d’aquesta gent ja no s’aguanta. He decidit no llegir ni escoltar res del que faci referència a aquestes persones. Que tinguin sort, però que sàpiguen que són responsables de bona part de les desgràcies actuals d’aquest país i que la història els declararà traïdors al seu país (si és Catalunya), o quintacolumnistes (si el seu país és Espanya).

 

 

Ja tenim pregunta

Un dia de joia!

De la mateixa manera que un dia Tarradellas va dir: ja sóc aquí! Ara podem dir: hem començat la cursa i hem donat un pas de gegant.

Naturalment que hi ha qui no ho veu clar. És normal. La funcionària Rosa Díaz treu bilis per la boca, parla d’ignorància i covardia, perquè ella no ha entès la pregunta, no ha entès el procés i segueix ancorada en el passat i en una suposada democràcia lamentable. El mateix els passa a tot una sèrie de persones que com certifica l’informe PISA són producte del fracàs escolar. No tenen comprensió lectora. Haurien d’anar a repàs.

Alguns diran que la pregunta té molts més matisos. Mireu, se me’n fot. La pregunta és el producte d’un acord polític difícil que molts pensaven que no s’hi arribaria mai.

Altres es preocupen per les reaccions del president Rajoy i dels homes del seu govern, i deixen de banda que mai Rajoy ha complert cap cosa de les que ha dit i que el seu govern està format per una colla de pusil·lànimes i compulsius mentiders.

L’Estat espanyol permetrà la consulta democràtica? Sabem la poca cultura democràtica dels polítics, comunicadors i suposats líders intel·lectuals de l’altra banda de l’Ebre, i també coneixem els que estan en el nostre costat.

Ha estat el triomf de la democràcia, dels que creiem que la democràcia està per sobre d’una Constitució fruit d’uns acords de circumstàncies (o no), i que l’Estat Espanyol ho posa en la base de la seva argumentació. Una Constitució que segons aquests il·lustrats ciutadans no permet cap modificació i que tots els juristes (amb una mica de seny) diuen que, o bé es pot modificar (i el Govern ja ho han fet quan els ha convingut amb uns processos més que discutibles), o bé es pot reinterpretar.

Sigui com sigui, no cal perdre gaire temps amb aquestes disquisicions. Hem de deixar de parlar d’aquests polítics que estan enfangats amb la corrupció, amb una idea de la democràcia que fa fàstic, amb uns líders que se’ls ha parat el rellotge, molts d’ells autèntics zombis que  només surten quan hi ha carronya. Els demòcrates hem d’estar contents!

 

La indignitat del Govern del PP

Amb l’Editorial de L’home que va rescatar la dignitat, el diari Avui ret homenatge a Mandela. (http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/699284-lhome-que-va-rescatar-la-dignitat.html?cca=1)

I això passa el mateix dia en que ens expliquen les proeses dels ministres del Govern espanyol que aconsegueixen popularitzar lleis amb el seu nom: Wert, Fernández, Montoro, Báñez, Mato, Gallardón i tota la resta, des del seu president fins a la vicepresidenta que amb la pinta de mosca morta sembla que no hi sigui quan les coses pinten bastos.

És a dir, mentre Mandela rescata la dignitat, el Govern del PP ens submergeix en la indignitat. Ja no s’amaguen de la corrupció que han implantat, ni de les trampes, ni de les mentides. No es posen vermells, tenen una caradura de ciment armat. Han manipulat els informes d’Hisenda i com excusa diuen que els comandaments eren socialistes. Es pot ser més ruc, però no més bast! No volen que els homes i dones del seu partit que han delinquit vagin a la presó i fan fer tots els papers de l’auca als òrgans judicials

Creuen aquests homes i dones que la majoria parlamentaria els dóna dret a decidir el que els passi per la barretina i cada llei que treuen, cada decisió que prenen, ens retornen als temps foscos dels franquisme, quan el ministre de l’interior deia “la calle es mia”, ens enfonsen més en la misèria, i retallen les llibertats; mentre ajuden als seus amics de les elèctriques i de les telefòniques. Estaran pensant en les portes giratòries?

La meva postura és que ja s’ho faran i que el que hem de fer els catalans és desaparèixer de la seva companyia com més aviat millor.

Així tot, desitjo que ben aviat algú els porti davant dels tribunals, no a Espanya, sinó com sempre passa amb aquesta mena de delinqüents, a l’Argentina o a La Haia.


 

Multes exemplars a la gran banca

(carta enviada a l'Avui per la seva publicació: 4.12.2013, publicada el dia 9.12.2014)

 

La banca manipula els índex de referència i això és una estafa de milers de milions d’euros als seus clients. La Unió Europea ha multat els bancs que ha pogut enxampar (que no són tots els que han participat en l’estafa) i els titulars dels diaris parlen d’una multa exemplar.

En realitat què és el que passa? Doncs senzillament, que els bancs tindran menys beneficis i que els que pagaran les conseqüències seran els accionistes i els clients estafats, als que no es tornaran aquests diners. Els responsables, els presidents i els consells d’administració, hores d’ara se’n deuen estar rient. A ells no els costa  ni un euro, ni tampoc han d’anar a la presó, com seria el cas de qualsevol ciutadà que fes una estafa d’aquet calibre. I les entitats supervisores miren cap a un altre costat. Saben de sobra que aquests índex s’elaboren en base a declaracions fetes per uns quants bancs (els defraudadors) i que ni tan solament són reflex de les transaccions efectuades, sinó de la intenció de fer-les. Estem en el bon camí. La premsa seguirà donant rellevància a aquests presidents de bancs defraudadors i els ciutadans els haurem d’honorar com correspon.

 

 

 

 

 

Ciudadanos en defensa de la transparència

Algunes vegades veig el programa de la Sexta “Al Rojo Vivo”. És un programa en el que el conductor porta tertulians de tot tipus. Des de "liberals" que es passen de rosca (per dir-ho finament), fins a persones raonables que argumenten i justifiquen les seves opinions.

Avui ha portat entre altres a Alberto Ribera, Alfonso Rojo (un periodista d’un digital conservador, tirant a ...) a Eduardo Inda (del Mundo, no necessita presentació, segueix fidelment la línia del seu periòdic i de Pedro J.).

Ha sortit com a tema de tertúlia el cas Noos, i el crèdit que en el seu dia (2004) va concedir “la Caixa” a la parella Urdangarin-Cristina per import de 5 milions d’euros. Sembla que el jutge es va estranyar d’aquesta concessió tan fàcil i en unes fantàstiques condicions, i va demanar la documentació corresponent. S’ha trobat en que la justificació econòmica del crèdit és una declaració d’Urdangarin de l’any 2005 en la que constaven uns ingressos de 36.000 euros anuals. La data d’entrada del segell era de 2004 (en la declaració de 2005, un viatge a través del temps?).

Els comentaris dels tertulians van ser més aviat de conya, però el d’Alfonso Rojo, deia molt en serio que està clar, tractant-se de qui es tractava, no podia ser d’altra manera (el mateix que deia Matas). Van reclamar l’opinió d’Alberto Ribera però aquest no va badar boca. Li demanaven com a expert per haver treballat en una entitat financera (sembla que va treballar a l’àrea jurídica de "la Caixa" i que la seva contractació va ser per meritocràcia, no per oposicions, i no se sap si va ser ell o el seu departament qui va recomanar aquesta solució de posar un segell d’entrada en “temps diferit”).

En tot cas aquest líder de Ciudadanos que tanta passió havia posat minuts abans en favor del tancament de Canal 9 dient que el que no deia la Constitució és que l’única llengua de València fos el valencià (el mateix criteri que Alfonso Rojo), escampant merda per totes les televisions autonòmiques, en especial TV3, va callar com un mort quant el cas de “la Caixa”.

Podia haver dit que segurament (com devia passar) que aquest crèdit l’aprovés el Consell i que degut a la posició del deutor i les seves relacions, les garanties es van considerar suficients, però no va dir res. Perquè devia ser?

 

 

 

 

 

Un Govern que no és de fiar

 

El PP, o la cova l’Alí Babà

Ara queda clar que el partit del Govern ha fet coses lletges i no sembla que tingui voluntat de canviar ni ha fet cap acte de contrició.

En el mateix moment en que els ciutadans s’ho passen molt malament (en bona part degut als errors que aquest Govern ha comés), ens assabentem que el seu partit porta una doble comptabilitat (o que defrauda el fisc i que té entrades de diner il·legal); que uns quants espavilats cobren diners per sota la taula; que hi ha pagaments amb finalitats indescriptibles. Un partit que està podrit, està infectat pel virus de la corrupció i que tot i ser un fet indiscutible, no volen deixar el poder. No tenen dignitat ni per a dimitir!

No s’aclareix cap dels assumpte sota investigació, en bona part degut a que el Govern té sota la seva autoritat i dependència, tots els instruments de control dels diferents poders de l’Estat.

Avui a la televisió hem sentit com el portant-veu del PP explicava que el seu partit és tant honest com tots els demés, ho repetia fins a quatre vegades. Què volia dir aquest home? Que tots els demés partits són tan corruptes com el seu? Què volia dir? Què sigui valent i ho digui amb totes les paraules!

Entretant el Govern es prepara pel que ja es veu a venir: una onada d’indignació dels ciutadans contra aquests corruptes i posen en funcionament una llei de seguretat, que per la força bruta, pugui impedir aquestes protestes per ofegar la voluntat dels ciutadans.
 

L'empresonament del president Mas

(carta enviada a l'Avui per la seva publicació: 20.11.2013, no publicada)

El Sr. Aznar es despatxa a gust. Demana l’empresonament del president Mas. He comentat aquest fet amb algun amic i em diu que ho deixi corre. Que el histriònic Sr. Aznar ja no coordina. Aquesta podria ser una solució, però l’altra seria demanar que es jutgi al Sr. Aznar per crims contra la humanitat, per haver col·laborat en una guerra injusta amb arguments imaginaris. Sí que el Sr. Aznar és un mentider compulsiu, però quan passa de la ratlla se l’ha de dur als tribunals. Hauríem d’encetar una demanda en favor d’aquesta opció (ofereixo la meva signatura), i si es determina que ja no hi toca, que se l’interni en un psiquiàtric.

 

La intel·ligència del líder de Ciudadanos

En algunes converses entre amics i coneguts em trobo sovint que persones a les que considero amb formació i intel·ligència, alaben el comportament del líder de Ciudadanos. Això em deixa una mica astorat i, sobretot, preocupat.

Què està passant que puguin veure en aquest home símptomes d’intel·ligència? La meva anàlisis és molt simple. Un Partit que només té dues premisses en el seu ideari com són: 1) anar contra tot el que sigui català i 2) sacralitzar la unitat de la pàtria, necessàriament ha de ser un partit lerrouxista.

Avui, seguia un programa de TV en el que s’analitzava per una sèrie de periodistes i pel mateix líder de Ciudadanos el cas de la recollida d'escombraries de Madrid i el comportament de l’alcaldessa en la signatura per part de l'Ajuntament d’un contracte francament temerari per part de les empreses adjudicatàries i del mateix Ajuntament, per quant rebaixava el cost de la neteja en més d’un 25% sense aclarir ni condicions de qualitat ni de manteniment de plantilla ni de sous (es subrogava tot el personal)..

Sembla que tot plegat va acomboiat per la idea que l’Administració no sap administrar i el millor que pot passar és que ho faci una empresa privada, i si aquesta empresa pot ser amiga millor.

I què deia el líder de Ciudadanos a tot això? Doncs que el dret dels que paguen impostos és disposar de serveis suficients, de qualitat i al millor preu, i no tenia res a dir pel que fa a l’espoli dels drets dels treballadors, que són acomiadats en un nombre de 1.100 i se’ls rebaixa el sou des de 900 a 700 euros. Aquesta és la seva idea de que s’han de resoldre els problemes dels ciutadans.

Com el tema que tractaven no estava dins del seu estudiat ideari (contra Catalunya i en favor de la unitat sagrada de la pàtria), aquest home no tenia més arguments.

El cert és que la seva verborrea l’està portat a un augment de vots en totes les enquestes. Què està passant?
 

 

Històries d'espies

No està ben vist denunciar els delictes

La societat actual contempla amb un cert astorament com valors fonamentals per a la societat es perceben de forma diferent en el transcurs del temps. Això no deu ser altra cosa que l’evolució, l’adaptació dels humans als nostres interessos, no als nostres principis.

Naturalment no m’estic referint a la xarona i matussera història d’espionatge que va tenir lloc en un restaurant de Barcelona amb participació dels nostres mai prou valorats polítics i altres personatges de l’hampa. Res que no sabéssim, només constatar fins a quin punt podem els humans ser miserables i ridículs.

M’estic referint a coses força més serioses i de més transcendència. Hem vist com en els delictes de Gürtel l’únic que fins ara ha rebut condemna ha estat el jutge que ho investigava (segurament perquè devia ser un pau potes); i com en els delictes de blanqueig i evasió de diners l’únic que és condemnat el denunciant —Hervé Falciani— mentre els Estats protegeixen els banquers tramposos i els seus clients defraudadors i evasors i detenen a qui dóna la informació dels que han delinquit al temps que aproven amnisties fiscals. I si donem un pas més i veiem que en el binomi seguretat-privacitat, l’Estat tira pel dret (per més que es protegeixin amb una Patriot Act com en el cas dels EUA), i diuen que fan el que fan (el que els passa per la barretina) per protegir-nos. Doncs què bé!

Amb les filtracions de Asange ens vam assabentar d’algunes (més) de les brutalitats comeses en les guerres de l’Iraq i l’Afganistan pel trio de les Açores (una de les primeres filtracions va ser l’assassinat d’iraquians des d’un helicòpter militar dels EUA com si estesin en una barraca de fira fent exercicis de punteria —avui encara està penjat al youtube: Collateral Murder), i poc després, amb les noves filtracions de Snowden, sabem que els EUA cometen actes il·legals, que espien a tort i a dret, als amics i als enemics, dins el seu país i fora. Això sí, sempre ho fan pel nostre bé.

Herois o culpables, patriotes o traïdors

Entretant els Falciani, els Manning, els Asange, els Snowden estan perseguits pels estats poderosos que volen preservar la seva llibertat de delinquir, amb el perill que algun dels denunciants acabi amb una condemna de la pena màxima. I ens diuen que ho fan per preservar la nostra seguretat (disculpeu, és la tercera vegada que ho dic).

En aquesta persecució tots els Estats s’aplanen i col·laboren per preservar el dret dels delinqüents a seguir delinquint. En mig d’aquest batibull sentim les reflexions de si convé que els Estats continuïn amb aquestes pràctiques —il·lícites— per evitar mals majors (especialment actes terroristes), per bé que no està demostrat que maig n’hagin evitat cap. O bé la reflexió —certa— que alguns d’aquests filtradors només critiquen aquells Estats on la llibertat està més arrelada, mentre que no diuen res d’aquells estats totalitaris on tot es permès. És el cinisme dels que justifiquen els mitjans per aconseguir determinats fins (uns per filtrar informació confidencial i altres per dur a terme actes delictius).

Una altra imatge inquietant és l’actuació prepotent dels Estats poderosos obligant al president de Bolívia a subjectar-se a un registre de l’avió presidencial que el duia cap al seu país, per assegurar-se que Snowden no anava dintre. La diplomàcia espanyola acostumada a maltractar els països llatinoamericans, amb 500 anys de pràctica continuada, va estar, com sempre, al servei dels Estats poderosos.

I cada dia que passa apareixen noves informacions d’espionatges a estats sobirans (Brasil, Mèxic, Alemanya, França, Anglaterra...), amb l’emprenyament d’alguns presidents de Govern, com és el cas del Sr. Rajoy, que creu que actuen amb menyspreu perquè a ell no l’han espiat gaire. No sóc prou important, deu pensar? I no s’adona que diu poques coses i els programes informàtics que ajuden a espiar no han detectat cap paraula clau, com a molt diu “llueve mucho”, i el programa informàtic es desactiva i diu “error 1934” i passa de llarg.

Què hem de fer quan coneixem un delicte?

En l’àmbit més proper: ¿Què cal fer quan un coneix un delicte en el seu entorn (família, amics, empresa)? És una pregunta delicada i la resposta encara ho és més. Tots hem vist conductes irregulars en el nostre entorn i moltes vegades hem decidit mirar cap un altre costat. Des del passatger que a l’autobús posa els peus en el seient del davant, fins al ciutadà que ens vol fer saber les seves estúpides converses en un recinte tancat del que no podem escapar-nos, ens genera un problema. Aquests és el símptoma, però n’hi ha d’altres amb més transcendència: quan no ens volen facturar l’IVA, quan sabem de determinats empresaris (com algun directiu de la CEOE) que trafica en diner negre i els seus mateixos companys de directiva no diuen res, i molts altres.

Això no obstant la resposta és inequívoca: cal denunciar-ho. No podem viure entremig de ciutadans que es comportin com autèntics mafiosos, que acaparin riquesa sense haver-se-la guanyat i que, a més, sigui en detriment del benestar dels altres ciutadans. No hem de suportar polítics que menteixin i incompleixin les lleis, ni ciutadans que portin els seus gossos a passejar i no recullin els excrements. Com veieu, tot acaba en un gran merder. Són comportaments il·lícits, reprovables que ens acondueixen a escatir quina és la dignitat humana dels nostres líders.

Els mitjans de comunicació són el recanvi?

I si els particulars fem el que fem, poden els mitjans de comunicació constituir-se en el quart poder i denunciar els abusos quan es produeixin? La resposta és força complicada. En algun moment els mitjans de comunicació havien sigut un poder vigilant i controlador dels altres poders (polítics i econòmics), però darrerament la pressió que sobre aquests mitjans exerceixen els poders polítics i econòmics, ha esdevingut insuportable, fins al punt en que s’estableix una llei del silenci al voltant de determinats fets delictius i els mitjans de comunicació han renunciat a exercir la seva funció.

Així, mentre rebem informació de les desgràcies de les guerres, ningú ens informa dels beneficis que produeix, no a la societat, sinó a uns quants ciutadans espavilats. Després d’una matança de civils amb armes químiques en l’actual guerra a Síria, ens assabentem, de forma subreptícia, que entre les cinc primeres empreses en beneficis de França en el primer semestre de 2013, n’hi ha dues que es dediquen a producció d’armament (Safran i Eads, les dues amb delegacions espanyoles), i també que dels cinc estats membres permanents del Consell de Seguretat de la ONU tenen el 90% de l’arsenal bèl·lic de tot el món.

Entremig de tota aquesta boira d’informació, en uns moments en que les entitats financeres estan sent molt qüestionades, resulta que algunes d’elles han entrat en el capital dels principals mitjans de comunicació, i que mentre el crèdit a les pimes està completament circuitat, els mitjans de comunicació —amb uns estats financers per fugir corrents— tenen barra oberta per accedir-hi, això si, sempre amb contrapartides.

Reaccions a l’actuació dels espies

El Govern del Sr. Rajoy ha demanat (educadament) a l’ambaixador dels EUA que donessin explicacions d’aquesta intolerable intromissió. Ni el Sr. Rajoy ni el ministre d’afers exteriors van considerar necessari escoltar-les. Haurien quedat bocabadats: “senyors, vostès saben perfectament el què hem fet; han col·laborat directament amb aquest espionatge”. En una sessió a porta tancada, el director del CNI dóna per acabat el conflicte.

            A Londres, a la Cambra dels Comuns va haver-hi una sessió explicativa, retransmesa per TV en la que els MI5 i MI6 i el GCHQ (Government Communications Headquarters) van donar explicacions a un grup de parlamentaris. Va ser la recreació d’una pel·lícula d’espies. La reacció va ser d’indiferència i la majoria va pensar que potser The Guardian havia creat inseguretat enlloc de preguntar-se si les Agències havien anat massa lluny. Una reacció estranya quan el Govern d’Obama està revisat els mecanismes de supervisió i Alemanya encara està convulsa pel repulsiu sistema de la Stasi. Així doncs, el malson d’Orwell continuarà sent una realitat.

 

Qui és el responsable d'enfonsar les expectatives?

(carta enviada a l'Avui per la seva publicació, 8.11.2013, publicada el dia 12.11.2013)

A Catalunya tothom està d’acord en que ha sigut la societat civil la que ha donat un cop de puny sobre la taula per dir prou. Al darrere han vingut els partits i ara, quan s’ha de gestionar aquest descontentament profund, resulta que no són capaços de posar-se d’acord en les estratègies que ens han de dur cap a la independència. No hi ha un plantejament unitari que tants bons fruits donaria.

Deixant de banda aquells partits que no tenen altra ideologia que anar en contra de (de Catalunya, de la llengua, de la cultura, de l’economia, de la democràcia), els que se senten responsables del país i dels seus ciutadans haurien de consensuar la pregunta, el dia i en tot el que faci falta.

Estic d’acord en que si no es fa ara totes les accions per aconseguir la independència hauran de passar 300 anys més. Per què doncs alguns líders són tan miserables d’actuar de forma deslleial amb el Govern, amb el país i, sobretot, amb els seus ciutadans?

Volen passar a la història com els que van posar pals a les rodes per frustrar els anhels de tot un país? Segurament seguiran defensant els seus interessos particulars per damunt dels col·lectius, però jo els asseguro que passaran a la història com els que han traït a tot un poble.

 

Catalunya versus Escòcia

Com no podia ser d’altra manera, les comparacions entre els processos dels dos països estan a l’ordre del dia.

Una de les diferències, però, està en la manera de ser dels intervinents en el procés. Joan Tapia (El Confidencial 5.2.2013), bon coneixedor de tots aquests temes, diu que entre altres coses les Constitucions dels dos països són diferents, en el sentit que al Regne Unit la Constitució és oberta, mentre que a Espanya la Constitució és tancada. I afegeix que els anglesos són més pragmàtics que els espanyols... i que els catalans. També diu que Cameron no és Rajoy i que en el seu govern no té ministres provocadors (s’ha oblidat de dir i també estúpids) com Montoro, Wert i molts altres. Diu moltes més coses interessants, entre d’altres que Unió Democràtica i el PSC volen que es faci una pregunta que permeti altres opcions que no siguin la independència i ja sabem tots que el Sr. Duran i el PSC encara no s’ha assabentant que les manifestacions de l’11 de setembre de 2012 i la Cadena Catalana de 2013, no demanaven res d’això, sinó que demanaven la independència. Per tant, si volen aquesta pregunta que se la guanyin; que organitzin cadenes i manifestacions en favor de la seva opció, però que no barregin les coses al seu gust i que deixin de marejar la perdiu.

La versió de Joan Tapia està bé, però la veritat que és una interpretació que no m’acaba de fer el pes. M’agrada més l’explicació de Montserrat Guivernau, en el sentit que la cultura política és diferent al Regne Unit i a Espanya. Mentre que a Espanya la democràcia és encara jove i no molt arrelada, al Regne Unit té un fort arrelament entre els ciutadans i els polítics, de centenars d’anys. El Regne Unit tampoc ha patit cap dictadura recentment. I si contemplem el transcurs de la història veurem que al Regne Unit els escocesos foren integrats i s’incorporaren voluntàriament a la Unió fa uns 300 anys, el mateix període de temps en que Catalunya fou vençuda per les tropes franceses i incorporada per la força i la violència a un estat amb tics totalitaris. Posteriorment, els catalans no foren integrats sinó que foren marginats de l’imperi.

Pel que fa a les Constitucions cal aclarir que cap Constitució del món preveu la secessió d’una part (o nació) del seu territori (hi ha l’excepció del Sudan i en el seu temps de Sèrbia i Montenegro), i tot i aquesta realitat veiem que des de 1945 a l’ONU hi havia 45 estats, mentre que avui en dia n’hi ha 193, i el nombre d’estats és de 243 Estats; és a dir s’han multiplicat per 4 en poc més de 50 anys. Per tant sembla que tota aquesta verborrea d’units millor no s’adapta gens ni mica a la realitat.

Després es poden afegir moltes altres coses, com l’endèmic menyspreu castellà respecte els catalans i el maltractament econòmic, la voluntat de suprimir la llengua catalana i la manipulació de la història i l’adoctrinament de la població per suprimir tot el que faci olor a nació diferenciada de l’Estat espanyol. Però això ocuparia moltes més pàgines.

 

 

 

 

Enquestes sobre l'independentisme

Es desinfla el suflé

Els mitjans de comunicació d’aquest país posen a primera plana que l’independentisme és ja una cosa del passat. I ho diuen científicament. Així El País de diumenge 3.11.2013 publica la seva enquesta feta per Metroscopia amb un titular que diu: el 40% dels catalans s’inclinen per un nou encaix amb Espanya en front del 31% que vol la secessió.

La veritat que és un titular inquietant. Això no obstant quan llegeixes els resultats t’adones que fan trampa. La pregunta de referència és: Amb noves i blindades competències en exclusiva com planteja la tercera via votaria en favor de continuar amb Espanya? Però tindran cara dura! De què collons parlen en aquesta enquesta? De quina Tercera via parlen? Quines competències en exclusiva i blindades inclou la Tercera via?

Entre mig, no de l’enquesta, sinó de la presentació, diuen coses com que el sentiment independentista retrocedeix davant les advertències de les autoritats comunitàries que portaria a Catalunya fora de la UE. Cosa que com tots sabem són imaginacions i desitjos del Govern d’Espanya, més que no pas realitats. Una conclusió que està fora de l’enquesta. Europa està a favor de la democràcia i de la votació, no de les restriccions de la democràcia.

Està clar que la Tercera via és una entelèquia. No existeix ni ningú l’ha definit. I el Govern central, que és qui hauria de fer una oferta, continua amb la seva posició d’immobilisme absolut. No se sap ni tan sols si tenim Govern o bé si és un ectoplasma.

Amb tot això El País omple la primera plana i tres planes més a l’interior. Aquesta trivialització de l’opinió, aquesta manipulació, és detestable. Els mitjans de comunicació estan en mans d’uns irresponsables que han venut la credibilitat de la premsa per obtenir el favor del Govern de torn.

 

Socialistes no nacionalistes

(carta enviada a l'Avui: 31.10.2013, publicat el dia 6.11.2013)

Per fi el socialisme espanyol explica les seves preferències. Són socialistes (que ni ells saben que vol dir) i espanyolistes (que vol dir nacionalistes radicals). Ho diuen per boca d’un dels diplodocus del socialismes espanyol: Alfonso Guerra. Aquest home que ha viscut sempre de la política, d’escalfar cadires al Congrés i d’estar d’oient al Govern, és el portaveu del “socialisme”. Encara no s’ha fet gran. Pensa en els efectes de la seva suposada llengua viperina quan en realitat representa el pensament més retrògrad del país.

M’agradaria que es fes el que recomana aquest home: segregació d’aquest suposat socialisme que només defensa la idea de la unitat de la pàtria i se’n fot de la misèria que ells i els seus col·legues en el poder (el PP) han portat a tot el país. El dia que ho facin serà la confirmació de la desaparició del socialisme de saló.

Jo he de confessar el meu pecat: alguna vegada vaig votar el PSC, m’ho creia. Fa molts anys em vaig desenganyar. Mai més vull saber res d’aquests individus i d’aquest partit. Deixin ja de ser una càrrega pel país i pels ciutadans.

Espionatge a la Moncloa

Tenim un greu problema sobre la taula. El diari britànic The Guardian ha passat informació a El Mundo, que la NSA americana ha espiat a tot bitxo vivent. Naturalment El Mundo i ho ha publicat com a fruit del periodisme d’investigació.

El problema està en que a Espanya, i concretament el president del Govern no l’han espiat prou, i això no queda bé. Està gelós de la Merkel i dels altres dirigents perquè han sigut més espiats que no pas ell. Per aquest motiu han demanat a l’ambaixador dels EUA a Madrid que doni explicacions. L’ambaixador les ha donat puntualment, els ha dit que quan la NSA espiava al president del Govern es pixaven de riure i quan espiaven a la resta de polítics només sobresortien converses de l’estil de les que sentim a l’autobús: estic en el cotxe oficial a la Plaça de la Cibeles i ara me’n vaig al restaurant X (de cinc forquilles), perquè tinc una reunió de treball. I així fins a l’infinit. Només de tant en tant sortia alguna cosa que tenia substància com quan algun ministre o el president del govern trucava a Bàrcenas i li deia: amiguito del alma, aguanta que el temporal ya pasarà. I res més.

Per tant el Govern espanyol s’ha donat per satisfet i aquí pau i després glòria! La sang no arribarà al riu.

La cara dura de la Vicepresidenta del Govern Espanyol

El PP està fent competicions de qui la diu més grossa. Després dels ministres Gallardón, Wert i Montoro, ara li ha tocat a la Vicepresidenta del Govern. Aquesta dona tan eixerida està per damunt del bé i el mal i pensa que fora del BOE que el Govern escriu no hi ha cap més veritat ni raonament possible.

El “frau” dels aturats

Ens diu que en el temps que ells estan governant han descobert 520.000 aturats que cobren la prestació fraudulentament i gràcies a aquest descobriment l’Estat, i per tant tots els espanyols, s’han estalviat 3.160 milions d’euros. Gràcies senyora vicepresidenta. En realitat sembla que en el que portem d’any hi ha 5.833 persones que han comptabilitzat treball i cobrament de l’atur, és a dir, compatibilitzant misèria. Per cert, aquesta compatibilització no té res a veure amb els polítics que compatibilitzen diversos sous, diverses dietes i diverses mamandúrries (al seu partit en té diversos exemples). El demés no és altra cosa que problemes administratius que res tenen a veure amb el frau. Però el Govern es nega a publicar l’informe on això es posa de manifest. Si la vicepresidenta s’ha equivocat quedaria bé que ho digués, i també ens digués que les oficines d’ocupació no serveixen pràcticament de res, ja que ocupen un 2% del total de treballadors en atur. La resta s’espavila.

De totes maneres, senyora vicepresidenta, si m’ho permet voldria fer-li una observació: per què no es dediquen a perseguir el frau fiscal de les empreses de l’Íbex que, segons els inspectors fiscals arriba a més de 50.000 milions d’euros? Per què no deixen d’acarnissar-se amb els miserables que malden per subsistir? Per què no aclareixen d’una vegada els diners fraudulents del seu partit?

Però la seva loquacitat no ha acabat aquí. Ha continuat dient que “les Lleis ens obliguen a tots”, però no diu res de la invasió de competències de l’estat central respecte a les autonomies, ni dels incompliments financers que té amb Catalunya i no compleix, ni dels principis de justícia que estableix la Constitució i se’l passen per l’entrecuix.

El 12-O

I com no en té prou, continua: Cal que tots respectem el 12-O, perquè els espanyolistes es puguin manifestar pacíficament. En realitat no calia, perquè sap senyora vicepresidenta aquest respecte sempre l’hem tingut (no ha sigut el mateix en cas contrari), però no recordo que quan la Via Catalana digués el mateix, o és que ho va dir en veu baixa? Sigui com sigui no l’hem sentida. Ho podria repetir en veu alta?

Podrà també repetir allò tan bonic de majoria silenciosa després de la “multitudinària” manifestació dels unionistes i en el seu cas donarà suport als fatxes que ens han visitat?

Negar-se a condemnar el nazisme

Però el que ja supera totes les coses imaginables dins la democràcia, ha estat el que el PP es negués a declarar que l’exaltació del nazisme és un delicte.

Història

Avui mateix hem pogut sentir al Príncep parlant de “nuestra història milenaria”. Voldria demanar-li de quina història ens parla, perquè, jo que he estudiat amb la història franquista (o la del ministre Wert, que bé a ser el mateix), no la identifico.

Avergonyiu-vos!

 

Aquest és el títol manllevat dels fets de Lampedusa. Jo el trasllado i dedico al nostre Govern Central. Hem arribat a unes cotes insuportables, d’incompetència, de fatxenderia, de mentides, de corrupció,....

El ministre titella (si no fos tan sinistre) Montoro, cada dia se supera en pallassades. Vol donar lliçons amb pissarres electròniques i no sap fer ni sumes ni restes. Per complementar la seva actuació, és un  fatxenda. Em preocupa que el facin fora del Govern, perquè tornarà a la Universitat a donar “classes”. De què pot donar classe aquest home? És un perill per la Universitat. Un home que no va al cinema i qualifica de manca de qualitat les obres que es produeixen. És a dir, un home que parla del que no sap.

El Ministre Wert que és un producte del fracàs escolar, de la incomprensió lectora, d’aquells que són analfabets funcionals. Sap construir frases, sap parlar llengües, però no entén res. Els seus defensors el qualifiquen d’home intel·ligent, de ser un magnífic tertulià, però s’obliden de dir que era tertulià d’Intereconomia, l’emissora carpetovetònica dels fonamentalistes d’idees caduques i antidemocràtiques. Ha fet aprovar una Llei d’educació que té data de caducitat. Tan aviat com plegui el seu partit (i em sembla que té els dies comptats) la Llei serà abolida, perquè és una Llei que va en contra de i no a favor de.

Una Llei que vol tornar als temps del nacionalcatolicisme i a partir d’ara, la religió serà una matèria més que entrarà en l’avaluació. I això passa en un Estat que es declara aconfessional. Un ministre que ha fet aprovar una Llei estúpida, avalada per uns parlamentaris ignorants, una Llei que ha generat el rebuig de tota la comunitat: mestres, pares i alumnes. Felicitats Govern del PP, aquesta és la solució que tenen per l'Educació?

La ministra Báñez que ha posat en funcionament una reforma laboral que ens ha dut a una disminució de llocs de treball i a una reforma de les pensions que suposarà la misèria dels pensionistes en un país de la UE que té les pensions més baixes.

El ministre Gallardón, que ha introduït taxes a la justícia per fer-la més injusta i en benefici de qui pot pagar aquestes taxes, que són els poderosos. Ara té altres projectes al cap: centralitzar la justícia (en perjudici dels administrats), modificar la llei de l’avortament i alguna altra bestiesa. El que no farà és modernitzar l’administració de la justícia, que demana aquesta reforma a crits. I que me'n diu de l'actuació dels seus Fiscals que protegeixen els delinqüents?

La ministra Mato, que no sap articular dues frases amb sentit i que està ocasionant un dany més que considerable a la salut de la població en general i sobretot a la població amb menys recursos. Una dona que manté al seu damunt la taca de la corrupció i la certesa de la incompetència.

El gang dels 40

I podria seguir, però ho centraré tot en el seu líder: el president Rajoy. Un home que ha perdut el senderi (si és que mai n’ha tingut). Menteix dia si i dia també. Imposa la ideologia centralitzadora. Retalla només l’estat del benestar, mentre que les despeses inútils (tots els ministeris de Madrid, els seus Cohibes, l'exèrcit, les infrastructures sense cap sentit econòmic,...) no col·laboren en aquestes retallades. Impulsa l’odi entre els ciutadans de l’actual Espanya enviant missatges catalanofòbics. Un president que no ha aclarit si ha cobrat diners il·legals, que mentre el país està a la misèria ell es passeja ostentosament per la cinquena Avinguda fumant un Cohibas (un país on fumar està mal vist en llocs públics), que afirma que si hi ha hagut alguns fets corruptes imputables al seu partit ningú podrà demostrar-los. Un home que ha nascut amb la flor al cul. Ha pogut estudiar, però no sap res més que castellà. Cada vegada que creua fronteres fa el ridícul més espantós. Un Govern que es nega a declarar delicte l'apologia del nazisme; per què serà?
Aquest personatge no pot estar ni un minut més al front del Govern!

Hem arribat a un punt en que tot això és intolerable. Hem de fer alguna cosa per treure’ns de sobre aquesta plaga. Parasafrejant a Nicholas D. Kristof (Gang of 40, NYT, 9.10.2013), a l’igual que a la Xina dels anys 70 la línia dura estava comandada per La Banda dels Quatre, Els EUA s’han superat i avui en porta la direcció La banda dels 40 (El Tea Party). A Espanya també deuen ser uns 40 els membres de la Banda de la FAES (tots els del Govern, excepte Rajoy, i uns quants més).

Els catalans, més o menys ho tenim clar. La independència! Però i la resta dels espanyols, com s’ho faran? Podem ser solidaris els catalans i ho serem. Ajudarem als nostres amics espanyols a treure’s de sobre aquest Govern. Poden comptar amb nosaltres!

 

Ens en sortirem?

Acabem de fer la Via catalana per la independència. Ha sigut un èxit, cívic i polític. Els catalans sabem què volem. Ara bé, des del Govern de Madrid, entenen alguna cosa?

La primera en piular ha estat la Vicepresidenta del Govern. Aquesta pobre dona no entén res de res. La seva reflexió, que vull creure que és una autocrítica, és que els polítics no han de propiciar les divisions. Doncs molt bé, que ho practiquin!

Afegeix que també s’han d’escoltar els que es queden a casa, la majoria silenciosa. I això com es fa, senyora vice-presidenta? No li sembla que un sistema millor és demanar als ciutadans que votin i així sabrem a qui s’ha d’escoltar?

 Un altre membre il·lustre del govern del PP —Montoro— diu que tot som iguals. Escolti ministre, no m’insulti. Jo no sóc com vostè. Jo sóc una persona que em considero tolerant, cívica i amb una certa cultura. Sóc diferent! Sé alguna cosa d’economia i alguna cosa d’història, perquè m’he preocupat de llegir. Per què no prova de fer-ho?

Flexibilització en els contractes de treball

Després d’haver sentit al president de la patronal i al seu vice-president en el seu discurs de flexibilització dels contractes de treball, ja no sorprèn que la ministra de treball Fátima Báñez, hagi fet la proposta de reduir els 41 models de contacte en 5.

Resulta evident que la reforma laboral duta a terme pel govern del PP no ha generat cap efecte positiu per la ocupació. Sí en canvi ha ajudat a dur a terme una reducció de salaris, succedani d’una devaluació monetària, amb la diferencia que una devaluació monetària afecta al conjunt dels ciutadans, mentre que una rebaixa salarial afecta només als treballadors (i beneficia als empresaris), però això són els necessaris efectes col·laterals de les grans decisions econòmiques i de país.

També cal dir que quan s’ajunten dues intel·ligències preclares com les de la ministra de Treball i la del president de la CEOE, el resultat ha de ser forçosament un èxit.

El que proposa la ministra és un altre experiment que no sap pas on ens durà, i el que preconitza el Sr. Rosell no és altra cosa que un mantra: flexibilització i més flexibilització, però mai es parla dels inútils que ocupen poltrones i no els podem fer fora.

Val a dir que el president de la patronal Sr. Rosell, després de dir les bestieses que va dir darrerament s’ha amagat sota les pedres i fa sortir el seu vice-president, amb tota probabilitat un empresari delinqüent que no tenia assegurats els seus treballadors, però que la justícia del PP no sembla pas interessar-se per aquestes menudències.

En fi, haurem de fer com la ministra de treball, resar a la verge del Rocío (o la Moreneta) perquè millorin les coses i s’acabi ben aviat aquest incompetent Govern.

 

Popeye, Olivia, Alierta i Slim

Aquí hi guanyarà tothom, excepte els clients

La premsa anuncia a bombo i platillo una operació de canvi de cromos. Telefónica, previ un acord entre els presidents de Telefònica i Amèrica Mòbil, comprarà (oparà) la filial germànica de KPN, e-Plus, mentre que Slim prepara la compra de la KPN holandesa i s’assegura que Alierta no li tocarà els collons. És un acord entre “cavallers” (com podria ser d’altra manera entre Slim i Alierta).

Alguna cosa em crida l’atenció. Telefònica, que se sàpiga, no va sobrada de diners. Els bancs que se sàpiga no donen crèdits (excepte als amics). Telefònica és l’empresa de telefonia que més marranades fa als clients, ADSL més cara de tot Europa, telèfon més car, clàusules més opaques, i dirigents més obscurs.

En el consell de telefònica s’asseuen (sobretot per cobrar) més d’un banquer d’aquests tan prestigiats que tenim al país. Vull creure que el que Alierta ha aconseguit és un compromís de crèdit sense altres limitacions que continuar cobrant a títol personal les dietes corresponents, ara multiplicades d’acord amb el creixement de la companyia.

Per arrodonir l’operació li han donat el nom d’Olivia, potser amb referència al múscul de Popeye. Una referència xarona que indica el nivell dels participants en l’operació. Segur que en seguirem parlant d’aquest "èxit empresarial" de canvi de cromos.

Sobre les declaracions (davant del jutge) dels Secretaris Generals del PP

La Razón, amb el seu patètic director Maruenda, diu que els secretaris generals del PP han desmuntat les mentides de Bárcenas.

Maruenda és com aquell que va per l’autopista i telefona a la Guàrdia Civil i els diu: hi ha centenars de conductors bojos que van contra direcció.

Coneixent el percal i la idiosincràsia d’Arenas i Álvarez Cascos, algú pot encara pensar que el fet de declarar com a testimonis (que segons informacions repetitives diuen que els obliga a dir la veritat) els pot pressionar per no mentir?

Aquests homes estan per sobre el bé i el mal, estan per sobre els fets, només coneixen la seva veritat. El jutge els ha volgut interrogar, però crec que tots ja sabíem la resposta: no me’n recordo.

 

La immensa sort de ser directiu i/o conseller d'una gran empresa

Montoro persegueix els lladres de gallines

 

Segons les darreres dades del primer trimestre de 2013, els directius i consellers d’empresa han decidit augmentar-se els seus ingressos en un 7,5%, incrementant els seus sous (però en sentit contrari) a la mateixa velocitat en que baixen els sous dels treballadors.

I perquè passa tot això? Les explicacions són prou clares. Els presidents de les companyies de l’Íbex volen tenir contents als seus consellers i els seus màxims col·laboradors (no responsables), per així mantenir una certa complicitat i “justificar” els seus elevats ingressos, naturalment, tot això a banda de si la companyia té bons resultats o no, cosa que sembla no ha seguit ni tan sols aquest principi que podria “justificar” un augment dels seus ja obscens ingressos. Aquestes companyies estan generant menys ingressos que l’any anterior, però per no deprimir els seus dirigents, s’augmenten el sou.

I en aquest absolut desori en que el Govern no té ni temps de mentir, mentir i mentir, per intentar desviar l’atenció de l’impresentable cas Bárcenas, el seu ministre Montoro ha engegat una persecució dels comerços il·legals dels xiringuitos de platja. Aquí dedica tots els seus esforços Hisenda, mentre, segons els mateixos inspectors d’Hisenda, quantifiquen el frau fiscal de les grans empreses de l’Íbex (les mateixes que engruixeixen els ingressos injustificables dels seus dirigents), en un 70% del frau fiscal del país, i aquestes empreses que produeixen el frau fiscal més elevat i els eros més elevats, no reben ni la més petita atenció del Govern.

Quan podrem fugir d’aquest Govern tan incompetent?