dilluns, 23 de gener del 2012

Qüestions de grandària

Cal reduir el nombre d’entitats financeres perquè augmentant la seva dimensió seran rendibles. És el mantra dels polítics i economistes indocumentats que es repeteixen fins a avorrir-nos. I el president del govern rebla el clau dient que: cal sanejar els balanços de les entitats financeres i que cal reduir aquestes entitats al nombre adequat. No diu quin és aquest nombre perquè suposo que ho ha de consultar a Botín.


En el cas del Sr. Rajoy, està clar l’origen del seu pensament. Està estudiant anglès intensivament i encara està en les primeres lliçons, tot allò de My tailor is rich. No ha arribat a la lliçó de Too big to fall, o a la de Small is beautiful.

Tampoc està clar d’on ha tret aquesta informació i molt menys en què és basa. Li haurà dit la veïna del cinquè? O potser algun dels seus assessors banquers als que ha consultat?

Qui els ho ha dit que una entitat financera més gran serà més rendible? En el cas de CaixaBank i Bankia, la millor economia d’escala serà la del nom: CaixaBankia, que ja devia ser una premonició. Tot el demés serà tenebrós i lamentable. CaixaBank és una institució que (en l’actual estat de coses, és a dir, amb una tolerància quant a les normes de comptabilització d’actius que sembla no durarà) és pot considerar sanejada i en qualsevol cas molt millor situació que molts dels seus col•legues. Si ara li ajuntem una entitat amb problemes organitzatius no resolts, amb problemes econòmics resolts però malament i amb greus problemes de futur, el resultat pot ser dramàtic.

És més, l’ortodòxia no diu pas que les fusions siguin el camí pel sanejament d’aquestes institucions, el que si diu o s’endevina, que aquest és el camí per reduir la sobre capacitat instal•lada en l’actualitat i, a més, una forma aparentment acceptable d’acomiadar empleats quan s’efectuï aquesta fusió, empleats que ben segur no tenen res a veure amb la decisió presa de sobreinstal•lar oficines per tot l’estat com si fos una qüestió de principis.

Bancs més grans generaran més confiança? En absolut. La prova està en que ni l’Estat genera prou confiança cap els inversors. El que segur passarà amb aquesta concentració serà que hi haurà oligopoli d’oferta i tindrem una banca més ineficient.

Com a colofó, resulta realment sospitós i incomprensible que el Govern de Rajoy encarregui als mateixos gestors que han ocasionat aquests immensos problemes a l’economia i als ciutadans amb la seva imperícia i imprudència, perquè arreglin els desperfectes ocasionats.









dimecres, 18 de gener del 2012

La guineu al galliner


(carta enviada a l'Avui el dia 18.1.2012, publicada en l'edició del dia 20.1.2012)
  
El president Rajoy ha posat el foc a la metxa: hi ha d’haver més concentracions d’entitats financeres. El ministre Guindos, pressiona perquè es fusionin CaixaBank i Bankia. Està clar que hauria de ser més una absorció que una fusió, però... algú es creu que a Madrid permetran que una caixa (perdó) un banc català (nacionalista?)absorbeixi un banc “nacional” encara que sigui pura porqueria?
Els que estan ben informats diuen que el president de CaixaBank i el de Bankia ja s’han vist un parell de vegades per tractar la qüestió. És a dir, la cosa va bé (tot i que els afectats ho neguen), perquè si els executius es posen d’acord i es reparteixen les cireres, la cosa prosperarà.  Tot està ben enfocat.
Mentre, els polítics catalans estan a l’aguait i amb la perspicàcia que els caracteritza, ja han començat a exigir que la seu central estigui situada a Barcelona. Serà una cosa provisional; segur que ens diran que el lloc on estigui la seu no té cap importància (el lloc on pagaran els impostos serà el domicili de la seu central i el lloc on es decidiran les estratègies). Quan durarà aquesta qüestió? Qui fa les lleis que regulen aquestes coses? Qui manarà a la nova entitat, el banc bo o el banc dolent? Perquè el president de Bankia que vol un banc dolent, no s’ha dedicat a fer un banc bo?
Està clar que la guineu ja ha entrat al galliner i que Rajoy ha començat el compte enrere per a la fusió i translació del centre de poder d’aquestes dues entitats fusionades, que estarà a Madrid i que els catalans i els govern de la Generalitat ens quedarem amb un pam de nas. La dependència de Madrid quedarà més palesa. I el pitjor de tot es que no veig què podem fer per evitar-ho.


divendres, 13 de gener del 2012

Un "estalvi" de 5 milions d'euros anuals


Una notícia passa de forma desapercebuda (La Vanguardia, 12.1.2012).

Ens diuen que, l’anterior Govern de la Generalitat, l’any 2006 va comprar un edifici per 65 milions d’euros. Ara, el Govern actual positivitza aquesta notícia dient que hi traslladen la conselleria de Benestar, operació amb la qual s’estalviaran 5 milions d’euros anuals, que és l’import del lloguer de l’immoble que actualment ocupen al Palau de Mar.

Més endavant diuen que l’edifici l’havien comprat a l’Ajuntament de Barcelona i al Consorci de la Zona Franca per 45 milions. Es a dir, una cortina de fum.

Si no ens informe de res més, la notícia queda coixa, molt coixa. Hi ha massa preguntes que queden a l’aire.

Perquè es va comprar aquest edifici? A qui es va comprar? Quins informes sobre el preu hi havia? Quines comissions es van pagar i qui les va cobrar per la compra-venda esmentada? Com va argumentar la Generalitat aquest compra? No hi ha responsabilitats per aquest malbaratament? Perquè no està imputat el responsable d’aquesta operació i se’l jutja?

dimecres, 11 de gener del 2012

Amb l'aigual fins al coll

Les finances estan de moda; per força, han aconseguit que tots en parlem ja que ens afecten de forma important a la nostra butxaca, bé perquè en som actors actius bé perquè rebem les seves conseqüències. Per tant, aquells temes que tracten de finances ens han arribat a interessar, sobretot per procurar que no ens fotin a la misèria.

El cas del que vull parlar és el llibre de Petros Márkaris, Amb l’aigua fins al coll. Una novel·la negra que tracta dels merders que els grecs, tots solets, s’han posat a dintre a casa i també de la prepotència amb que els països de la Unió Europea els tracten.

Quan ni els polítics, ni els jutges posen fre a les malifetes dels banquers, surten, com en la novel·la, els que protesten de la seva conducta i així Márkaris dóna idees a la societat perquè es prengui la justícia pel seu compte.

La trama no l’explicaré (seria aixafar la novel·la als possibles lectors), però si m’ha interessat la dura protesta d’una societat que es considera estafada pels banquers i com, alguns dels seus membres, a més de protestar decideix eliminar-ne uns quants. Un dels comissaris encarregats de la investigació dels assassinats llança la hipòtesis d'atemptat terrorista (com en el seu dia el Josémari Aznar), però al final queda clar que de terrorista no en té res.

Sense entrar en profunditat en la descripció d’operacions financeres, si en dóna una descripció prou pedagògica i interessant d'alguns conceptes i funcionament.

L’autor ho tracta amb una certa ironia i cinisme i ens explica les tribulacions dels policies (i de la població en general) que veuen retardada la seva jubilació, veuen retallades les seves pagues i se les veuen i desitgen per arribar a fi de mes. El comissari de policia és el mític Kostas Jaritos que porta les investigacions d’una forma ben peculiar i efectiva.

Quan llegeixes la novel·la en algun moment has de concentrar-te per mantenir en la teva memòria els complicats noms dels actors de la trama, noms tots grecs i certament complicats per a nosaltres. Una altra sensació que et queda és la del desordre circulatori d’Atenes i que en tot moment, quan la policia ha d’anar d’un costat a l’altre de la ciutat ha de calcular per on passar per no trobar-se amb alguna manifestació que els deixi col·lapsats i immobilitzats.

Finalment la novel·la no deixa de ser una guia de carrers d’Atenes, doncs hi ha una prolixa descripció d’aquests carrers que, pels que coneixen Atenes, segurament podrien seguir fil per randa els seus recorreguts.



Petros Márkaris
Amb l'aigua fins al coll (hi ha edició en català)
Editorial Tusquets
19 euros; 320 pàgines

dimecres, 4 de gener del 2012

Salvem la banca

L’economia liberal dels gamarussos que pontifiquen a les tertúlies, avalen la necessitat que salvem de qualsevol mal els bancs, costi el que costi, peti qui peti. Són els que sense saber res, desqualifiquen les teories keynesianes dient que era un pobre home que no sabia el què es deia.

Ja sabem que al "pobre" Krugman li van donar el premi Nobel en una tómbola i que d’economia no en deu saber ni un borrall, així i tot ell argumenta que: Keynes Was Rigth, 29.12.2011 NYT. Aquests tertulians i economistes ocasionals o de professió, però dogmàtics, van sobrats i creuen que abans d’ells no hi havia ningú que pensés i formulés explicacions de com funciona el sistema econòmic i financer i que creuen que el que Keynes va dir era que calia fer un forat a terra i tornar-lo a tapar per donar treball a tothom. Segons ells Keynes no va dir res més. Cal posar noms? No els vull fer propaganda.

Tot això ve a rel d’un article publicat per Le Monde el 2.1.2012 (Pourquoi faut-il que les Etats payent 600 fois plus que les banques?), signat per Michel Rocard, antic primer ministre de França, i Pierre Larrouturou, economista.

Ens diuen: La Reserva Federal ha prestat en secret a la banca (americana) amb problemes 1.200 milions de dòlars a un interès del 0,01% (si, si, els decimals són correctes). Els primers 700.000 milions ja ho sabíem, però ara resulta que hi ha hagut un altre lliurament -secret- que ha hagut d’intervenir el jutge perquè fos pública aquesta dada. Els periodistes de Bloomberg van haver de revisar més de 20 mil folis per aclarir que el total lliurat als bancs s’eleva a 1.200 milions de dòlars, al tipus d’interès del 0,01%.

Mentrestant en molts països les persones pateixen les famoses retallades, -indispensables, diuen- tota vegada que els mercats financers (que són els mateixos bancs; cal recordar la resposta a Rodríguez Zapatero d’aquell president del BBVA Francisco González, quan va dir que el mercat, sóc jo! A qui volia emular aquest individu?) no estan disposats a finançar el deute dels estats a taxes inferiors al 6, 7 o 8% d’interès. Del que en resulten taxes per als bancs superiors en 600 a 800 vegades de les taxes que ells es financen. Cal reconèixer que en el cas del BCE i degut a que el preu de l’interès és de l’1%, l’interès a favor dels bancs només és de 60 a 80 vegades.

Àngela Merkel té raó quan diu que no es pot seguir encoratjant als països en aquesta fugida del deute sense fi. Però la majoria dels deutes són vells i no es podran retornar si unes hores abans algú no les renova, i tampoc les podrà retornar si les taxes d’interès segueixen aquest camí abusiu que, amb aquiescència dels governs, els bancs s’apropien dels seus beneficis.

Si ens atenem als Tractats europeus, sembla que res impedeix que el BCE lluiti per fer baixar el preu del finançament d’aquests deutes (en contra del que diuen la majoria dels saberuts).

És urgent enviar un senyal molt clar que Europa no està en mans dels lobbies financers, sinó que està al servei dels ciutadans. I aquest senyal passa per rellevar a la majoria d’executius de la banca actual perquè ja han demostrat de forma fefaent que no serveixen per complir la funció que tenen encomanada.

dilluns, 2 de gener del 2012

El Banco. Goldman Sachs

Lloyd C.Blankfein, El C.E.O. (Chairman and Chief Executive Officer) de Goldman Sachs, amb 25 anys d’experiència a GS a Londres i NY va dir aquella desgraciada frase que l’ha perseguit en aquests darrers anys: “Faig el treball de Déu” i, a més, com acostumen a fer els poderosos, no s’aplica a si mateix les mesures d’aplicació freqüent (i que formen part dels principis del banc) als seus subordinats, en el sentit que desprès de deu anys de treballar a GS cal deixar el lloc per fer que entri sang nova.


Sobre aquest home i el banc que s’ha fet seu, el periodista Marc Roche ha escrit un assaig (El Banco. Cómo Goldman Sachs dirige el mundo) que ha rebut el “Prix du Livre d’Économie” atorgat per la premsa francesa al millor estudi econòmic de l’any 2011. S’ha publicat en castellà per Deusto, però pels que fan veure que entenen llengües el poden llegir en la versió original en francès que es troba a moltes llibreries (no ho aconsello, perquè, tot i ser un relat novel·lat, conté tecnicismes i explicacions complicades de seguir).


El llibre és com un thriller financer, amb capítols curts que s’han de llegir amb atenció per comprendre la història que està explicant. Pel meu gust hi trobo a faltar algunes explicacions que l’autor dóna per sabudes, com la dimensió dels bancs de que parla, però amb xifres de balanç, d’actius i passius; amb la tipologia predominant de les seves operacions i dels seus ingressos; amb explicacions més complertes de les apostes a la baixa.


Té moltes virtuts, entre elles, la de l’actualitat del que s’explica. Tot és rabiosament actual, sense que deixi d’explicar una mica els antecedents. Està clar que la història de les finances ha canviat moltíssim en els darrers anys i, per tant, l’actualització de fets i formes ha de ser molt actual; altrament no s’entendria el perquè de la crisis actual.


Una altra virtut és que hi trobes diferents camps d’actuació del banc GS, els diferents entorns econòmics en els que ha intervingut. Així es parla del deute de Grècia i GS, es parla dels principis del banc, de la secta que s’ha format entre els seus treballadors (els que volen prosperar), l’actuació del banc que, com els grans estats no té amics, té interessos, i també una cronologia de la crisis financera.
El puritanisme del banc es manifest quan al capítol Goldman Sex, és a dir, la voluntat que els qui treballen pel banc tinguin una vida ordenada, sense escàndols sexuals ni de cap tipus. La realitat, tal com es dóna el la vida real, mostra com els que han aconseguit riquesa i poder, tenen alguna avantatja per aconseguir el favor d’algunes dones, potser estúpides però no més que els que creuen haver-les conquerit.

Es posen de manifest les grans contradiccions entre l’actuació d’un banc (dels homes que el dirigeixen) i els interessos dels seus clients. Uns i altres irreconciliables. Tot el que no sigui reconèixer aquest fet és pura hipocresia. Com també ho és l’actuació dels governs que de forma poc comprensible i sempre opaca, donen ajudes als bancs que han actuat irresponsablement quan no delictivament.


En resum, molt recomanable per aquells que estiguin interessats per món de les finances i dels financers, així com la frivolitat d'aquest entorn.


Referència: El Banco. Cómo Goldman Sachs dirige el mundo. Marc Roche. Editorial Deusto. 264 pàgines. 22 euros