Gaddafi

Recordo vagament que a rel d’un atemptat terrorista provocat per uns agents libis, l’aviació americana i anglesa va bombardejar un dels palaus de Gaddafi (eren els temps de Reagan). El problema es va acabar en sec. Va deixar de dir ximpleries i va començar a col·laborar en resoldre aquell assumpte de terrorisme.

Ara, aquest dictador sanguinari -Gaddafi- torna als seus inicis. Ho fa contra el seu poble, a qui no permet que es bellugui, que demani, que protesti, ni que participi en els beneficis del petroli que s’extrau del seu país.
Gaddafi té sobre la seva consciència dos-cents morts (del darrer dia), uns homes i dones indefensos sobre els que ha ordenat disparar perquès es manifestaven contra la seva tirania.
Deu estar acollonit pel que està veient en els països veïns. No té res a veure amb la religió, té a veure amb la dictadura, amb la corrupció, amb el poder absolut i tirànic. Té a veure amb el govern d’un home contra tots els habitants del seu país.


Els països occidentals estem pressionant tan lleugerament que els afectats ni se n’adonen. Com podem permetre aquestes injustícies? Segurament la resposta és simple: el terror i la força és el que fa que els libis no puguin treure-se’l de sobre. I els occidentals recordem algunes manifestacions en favor de Gaddafi l’any 1986 atribuïdes a l’esquerra, però no recordem els obsequis d’un cavall que Gaddafi va fer al, llavors, president de l’estat Espanyol Aznar.
El que sembla clar que igual que les grans potències, els governants de tot occident no tenen ni amics ni enemics, només tenen interessos, i això queda lligat al petroli i al gas.

Quina pena que no hi pugui haver un govern mundial que obligui a aquests individus a haver de dimitir, a haver de tornar tot el que han robat al seu poble i a passar tot una bona temporada entre reixes. Mentre,ens queda l’esperança que les noves tecnologies de la informació acabin amb alguna de les impunitats d’aquests sàtrapes que governen amb una total impunitat i cobdícia. Aquest era el paper que tenia reservat la premsa fins els nostres dies, però al igual que els governants, la premsa té interessos i poca cosa més.

Turisme a la Guinea Dictatorial

Què hi van a fer els polítics espanyols a la Guinea dictatorial?

L’Àfrica bull. Es pronostiquen canvis i el pusil·lànimes pensen i temen que els canvis seran a pitjor. Davant del dilema de llibertat i seguretat, hi ha qui prefereix la seguretat i llavors no tenen ni una cosa ni l’altra. L’amenaça de l’integrisme islàmic els fa pensar que val més una dictadura laica i cruel, abans que sigui la d’una altra religió que no és la seva.

El president del Congrés, Sr. Bono, acompanyat pels congressistes Duran i Lleida, Gustavo de Arístegui i Àlex Sáez, han anat de viatge a la Guinea Dictatorial, on hi governa un sàtrapa, sanguinari i cobdiciós que explota el seu país a major glòria de la seva fortuna i estén la corrupció, la tortura i la mort entre els seus conciutadans encara que només sigui per protestar o per demanar democràcia i justícia.
Que ho faci el Sr. Bono que no té les idees massa clares sobre relacions, regals i altres corrupteles, passi, però que ho faci Duran i Lleida, el polític més presumptuós i més ben valorat del nostre estat, no s’entén gens ni mica.
En moments en que enganxen amb els pixats al ventre ministres de Sarzkosy per haver acceptat vacances a càrrec de dictadors, els polítics espanyols mostren la pell endurida i una manca de sensibilitat total. Altres expolítics, com Jordi Pujol, manifesten que estan preocupats pel que està passant a Egipte, però sense aclarir si els preocupa la forma com es farà la transició o que hi hagi una transició en direcció desconeguda, encara que sigui a favor de la llibertat.

Se suposa que aquests polítics han anat a defensar els interessos de Repsol o d’alguna altra petroliera, però ho han fet educadament, sense parlar de drets humans ni de cap cosa que pogués molestar a Obiang. Hauran intentat persuadir a Obiang que no torturi, ni mati, ni robi, o que ho faci en una dimensió més discreta, no perquè sigui un crim contra la humanitat, sinó perquè provoca un escàndol públic.

Mentre, l’Àfrica explota, rebenta per les seves costures. Els africans estan tips de la misèria, la corrupció i dels assassinats de ciutadans honestos. Estan tips d’un sistema que no els permetrà mai viure com a persones. I estan tips d’aquests governants cobdiciosos que ho arramben tot per a ells de forma exclusiva.
Els nostres governants sembla que no se’n adonin. Segueixen fent el gara gara a aquests dictadors impresentables.

Nota al comentari d'un amable lector:
Vull agrair el comentari d’Àlex Sáez i com no he trobat la forma de fer-ho directament, ho faig a través del bloc.
Dóna una explicació de la visita per part d'uns parlamentaris a Guinea i al seu president -reconegut dictador- (es pot llegir punxant el seu comentari). Està clar que l’objectiu era encomiable -segons els motius que explica-, però també és cert que desperta moltes suspicàcies. No tinc prou experiència sobre la diplomàcia parlamentària, però en una primera instància estaria més aviat a favor de crear un cordó sanitari al voltant dels dictadors.