Flexibilització en els contractes de treball

Després d’haver sentit al president de la patronal i al seu vice-president en el seu discurs de flexibilització dels contractes de treball, ja no sorprèn que la ministra de treball Fátima Báñez, hagi fet la proposta de reduir els 41 models de contacte en 5.

Resulta evident que la reforma laboral duta a terme pel govern del PP no ha generat cap efecte positiu per la ocupació. Sí en canvi ha ajudat a dur a terme una reducció de salaris, succedani d’una devaluació monetària, amb la diferencia que una devaluació monetària afecta al conjunt dels ciutadans, mentre que una rebaixa salarial afecta només als treballadors (i beneficia als empresaris), però això són els necessaris efectes col·laterals de les grans decisions econòmiques i de país.

També cal dir que quan s’ajunten dues intel·ligències preclares com les de la ministra de Treball i la del president de la CEOE, el resultat ha de ser forçosament un èxit.

El que proposa la ministra és un altre experiment que no sap pas on ens durà, i el que preconitza el Sr. Rosell no és altra cosa que un mantra: flexibilització i més flexibilització, però mai es parla dels inútils que ocupen poltrones i no els podem fer fora.

Val a dir que el president de la patronal Sr. Rosell, després de dir les bestieses que va dir darrerament s’ha amagat sota les pedres i fa sortir el seu vice-president, amb tota probabilitat un empresari delinqüent que no tenia assegurats els seus treballadors, però que la justícia del PP no sembla pas interessar-se per aquestes menudències.

En fi, haurem de fer com la ministra de treball, resar a la verge del Rocío (o la Moreneta) perquè millorin les coses i s’acabi ben aviat aquest incompetent Govern.

 

Popeye, Olivia, Alierta i Slim

Aquí hi guanyarà tothom, excepte els clients

La premsa anuncia a bombo i platillo una operació de canvi de cromos. Telefónica, previ un acord entre els presidents de Telefònica i Amèrica Mòbil, comprarà (oparà) la filial germànica de KPN, e-Plus, mentre que Slim prepara la compra de la KPN holandesa i s’assegura que Alierta no li tocarà els collons. És un acord entre “cavallers” (com podria ser d’altra manera entre Slim i Alierta).

Alguna cosa em crida l’atenció. Telefònica, que se sàpiga, no va sobrada de diners. Els bancs que se sàpiga no donen crèdits (excepte als amics). Telefònica és l’empresa de telefonia que més marranades fa als clients, ADSL més cara de tot Europa, telèfon més car, clàusules més opaques, i dirigents més obscurs.

En el consell de telefònica s’asseuen (sobretot per cobrar) més d’un banquer d’aquests tan prestigiats que tenim al país. Vull creure que el que Alierta ha aconseguit és un compromís de crèdit sense altres limitacions que continuar cobrant a títol personal les dietes corresponents, ara multiplicades d’acord amb el creixement de la companyia.

Per arrodonir l’operació li han donat el nom d’Olivia, potser amb referència al múscul de Popeye. Una referència xarona que indica el nivell dels participants en l’operació. Segur que en seguirem parlant d’aquest "èxit empresarial" de canvi de cromos.

Sobre les declaracions (davant del jutge) dels Secretaris Generals del PP

La Razón, amb el seu patètic director Maruenda, diu que els secretaris generals del PP han desmuntat les mentides de Bárcenas.

Maruenda és com aquell que va per l’autopista i telefona a la Guàrdia Civil i els diu: hi ha centenars de conductors bojos que van contra direcció.

Coneixent el percal i la idiosincràsia d’Arenas i Álvarez Cascos, algú pot encara pensar que el fet de declarar com a testimonis (que segons informacions repetitives diuen que els obliga a dir la veritat) els pot pressionar per no mentir?

Aquests homes estan per sobre el bé i el mal, estan per sobre els fets, només coneixen la seva veritat. El jutge els ha volgut interrogar, però crec que tots ja sabíem la resposta: no me’n recordo.

 

La immensa sort de ser directiu i/o conseller d'una gran empresa

Montoro persegueix els lladres de gallines

 

Segons les darreres dades del primer trimestre de 2013, els directius i consellers d’empresa han decidit augmentar-se els seus ingressos en un 7,5%, incrementant els seus sous (però en sentit contrari) a la mateixa velocitat en que baixen els sous dels treballadors.

I perquè passa tot això? Les explicacions són prou clares. Els presidents de les companyies de l’Íbex volen tenir contents als seus consellers i els seus màxims col·laboradors (no responsables), per així mantenir una certa complicitat i “justificar” els seus elevats ingressos, naturalment, tot això a banda de si la companyia té bons resultats o no, cosa que sembla no ha seguit ni tan sols aquest principi que podria “justificar” un augment dels seus ja obscens ingressos. Aquestes companyies estan generant menys ingressos que l’any anterior, però per no deprimir els seus dirigents, s’augmenten el sou.

I en aquest absolut desori en que el Govern no té ni temps de mentir, mentir i mentir, per intentar desviar l’atenció de l’impresentable cas Bárcenas, el seu ministre Montoro ha engegat una persecució dels comerços il·legals dels xiringuitos de platja. Aquí dedica tots els seus esforços Hisenda, mentre, segons els mateixos inspectors d’Hisenda, quantifiquen el frau fiscal de les grans empreses de l’Íbex (les mateixes que engruixeixen els ingressos injustificables dels seus dirigents), en un 70% del frau fiscal del país, i aquestes empreses que produeixen el frau fiscal més elevat i els eros més elevats, no reben ni la més petita atenció del Govern.

Quan podrem fugir d’aquest Govern tan incompetent?

Gibraltar i el Tractat d'Utrecht

 
(carta enviada a l'Avui per la seva publicació: 8.8.2013, no publicada)

Arran de l’escalada de tensió produïda per l’enfonsament d’uns blocs de ciment en les aigües territorials de Gibraltar per part del Govern d’aquesta colònia britànica, els catalans ens hem de posar al costat del Govern central per reivindicar que ja n’hi ha prou de burles i actuacions prepotents per part de la Gran Bretanya.

Hem de dir prou a un tractat de fa més de 300 anys, en el que de forma vergonyant i per facilitar l’entrada en el regne d’Espanya dels borbons, es van fer unes cessions que anys després encara estem lamentant.

Els hem de dir al Govern britànic que declarem de forma unilateral la anul·lació del Tractat, que ens el passem per l’entrecuix i, com diu el president Rajoy, ara actuarem seriosament respecte a aquest tema.
El que a Gibraltar estiguin amagades milers i milers d’empreses per facilitar el frau fiscal dels ciutadans benestants de l’estat espanyol, és una cosa a la que el Govern espanyol mai hi ha donar cap importància. És la unitat de la pàtria el que obliga a reconquerir aquesta roca (com en el seu dia va ser el Peregil o Perejil).

Els catalans doncs, estarem al costat del Govern espanyol i defensarem amb les ungles i amb les dents l’anul·lació d’aquest vergonyant Tractat. De pas, quedarà recomposta la nostra autonomia, el nostre autogovern, la nostra independència, que aquell Tractat va posar a la balança com a moneda de canvi els drets i les llibertats dels catalans.

 

Qui sóc jo per jutjar?

Una nova mirada al món d’avui

Per una sèrie de circumstàncies el primer dia que el Papa Francesc va saludar als fidels des de la Plaça de Sant Pere, jo era allí.

Aquest nou Papa sembla que va per feina i vol una Església més amigable, menys dogmàtica i més humana. Els dogmes, la intolerància, la classificació de bons i dolents, no és tan estricta. El menyspreat relativisme moral està en decadència, la qual cosa sempre m’ha semblat molt normal. Sempre he pensat que relativisme (moral o no) és el que ha fet avançar la societat, no tant des del punt de vista material, sinó moral i sobretot social.

Gràcies al nou Papa, s’ha posat sobre la taula un tema que fins ara havia sigut tractat de forma miserable i, evidentment, poc cristiana: els drets i el respecte dels homosexuals. Això no obstant no ha fet net del tot, perquè l’Església segueix afirmant que els actes homosexuals són pecat, tot i que l’homosexualitat no ho és (!), i ja sabem com canvien en el transcurs del temps els conceptes, entre ells, el de pecat.

Pel que fa a la dóna el Papa reconeix que el seu paper no s’ha de limitar a la neteja de l’altar, a fer d’escolanes o presidir associacions benèfiques. D’acord; però no acaba de donar el pas que tard o aviat haurà de donar per preservar l’Església i els cristians: incorporar a la dona en l’ordenació sacerdotal.

Les religions han fet molt mal als homosexuals (que per simplificar hi incloc les lesbianes), a la dona i han donat sempre una visió malèvola de les races. Una sèrie d’individus primaris —homes i dones— han atacat de forma inmisericordie als homosexuals, i així hem vist grans concentracions de ciutadans —pretesament d’ordre— per demanar no uns determinats drets per a ells mateixos, sinó per negar drets per a uns altres. Són els mascles mascles, i les femelles femelles. I a més són cristians, musulmans, animistes o d’altres creences. Si això fos la religió, francament, els diria que se la posin on els càpiga, no m’interessa gens ni mica! Afortunadament no solament hi ha bisbes i aiatol·làs fonamentalistes, sinó que avui, des de la més alta jerarquia de l’Església, s’intenta posar una mica d’ordre davant de l’odi d’uns homes contra uns altres, els que segons ells, són diferents.

També cal dir de passada, que aquest Papa ha demanat una aproximació entre els cristians i els musulmans, perquè ha quedat prou clar, que totes o cap de les religions, serveixen per a salvar-se.

A poc a poc el concepte de matrimoni homo va fent el seu camí, i fora d’alguns que tots recordem i no cal fer-los propaganda, que diuen que l’homosexualitat és una malaltia, o bé que no pot rebre aquest nom degut a l’apassionant discussió nominalista o bé l’altra bestiesa a l’ús, de dir que no garanteix la pervivència de l’espècie (en moments en que l’explosió demogràfica és imparable, que ja té nassos que des del Vaticà es llanci aquesta diatriba, des d’un Estat en que —se sàpiga— té un del índex de fecunditat més baix del planeta), el reconeixement per part dels països més civilitzats és un fet. I és que alguns ministres que diuen ser creients, tenen la gràcia de posar-se en tots el fangars.

Darrerament des de la societat civil està obert aquest debat del matrimoni homo, i més concretament als EUA, país sobre el que podem tenir prevencions però que demostra un dia darrera l’altre que el concepte de democràcia el tenen més interioritzat que molts altres països d’occident, s’ha produït recentment aquest debat, però a diferència per exemple d’Espanya, les diferents esglésies s’han mantingut al marge d’aquesta qüestió. És un debat entre drets personals i legislació. Quan Clinton va promulgar la Defense of Marriage Act (DOMA), quedava clar que el matrimoni era una unió legal entre un home i una dona, cosa que no va ser acceptada per tots els Estats tota vegada que es qüestionava l’ “inqüestionable” dret a la igualtat.

El jutge Kennedy, autor de la sentència que anul·lava la DOMA, va entendre que la tasca dels jutges constitucionals és establir què és llei: allò que no pot ser definit per un referèndum: la igualtat dels ciutadans. El matrimoni esdevé un estri legal per protegir els ciutadans, contra els defensors del dret natural-diví i la lluita entre nominalistes i realistes.

Però com diu el Papa Francesc, qui sóc jo per jutjar? I ho enllaça amb el que diuen les Benaurances (el sermó de la muntanya) i el que diu Mateu (25, judici final). Per tant, recomanaria a tots els cristians (i no cristians) que repassessin aquests dos capítols de la Bíblia abans d’emprendre les seves furibundes escomeses contra els que són diferents de nosaltres (quan es va descobrir l’estructura del genoma humà es va ser conscient que entre aquest i el de la mosca de la fruita, segons Craig Vender, hi havia poquíssimes diferències), si és que volen actuar d’acord amb les seves creences, i si no en tenen que revisin els raonaments del Jutge Kennedy que recentment ha emès sentència anul·lant la DOMA.

Emissió de preferents des de les Illes Caiman

 

                (carta enviada a l'Avui per la seva publicació: 4.8.2013, no publicada)

En el cas de la crisi de Catalunya Banc, una constant es repeteix: es va emetre deute preferent des de les Illes Caiman, perquè així ho proposava i exigia el Banc d’Espanya. No aquesta caixa, sinó totes i tots els bancs.

Quan ho vaig llegir per primer vegada vaig pensar que es tractava d’un error. No pot ser que el Banc d’Espanya, recomani —exigeixi— un comportament delictiu des de tots els punts de vista. Però a la vista que tothom ho dóna per bo i ni el Banc d’Espanya ni el Ministeri d’Economia han dir res, està clar que caldria determinar responsabilitats davant d’un jutge sobre el paper que han jugat aquestes institucions (Banc d’Espanya i Ministeri d’Economia) en aquest llastimós afer.

I finalment caldria demanar als responsables de les entitats financeres (director i Consell d'Administració), el perquè d'aquest comportament.

El FMI recomana rebaixar el sou dels treballadors perquè guanyen massa

Aquesta és la recomanació del FMI que segueix la línia de pensament que marca una llei (la llei de bronzo dels salaris de David Ricardo) que venia a dir: si la força de treball és excessiva a les necessitats de producció el que cal fer és reduir el sou dels treballadors, de forma i manera que ells mateix s’autoregulin, reproduint-se en menys proporció o simplement morint-se (en realitat el que diu és que els salaris tendeixen espontàniament cap a un nivell mínim, el nivell de subsistència). En el pensament mercantilista dels Segles 16 i 18 la pobresa era d’utilitat social, Era quan Bernat de Mandeville (l’autor de La faula de les abelles, en la que s’exemplifica com l’egoisme és el motor de l’economia) deia que: la riquesa més segura era un país de pobres i esclaus laboriosos. I tot això, pel FMI, encara no ha canviat.

Ara els economistes del FMI tornen a la càrrega sobre aquest tema. L’atur és excessiu —estem d’acord— un atur per sobre del 25% és francament insuportable, i a més, a la gent benestant li molesta que existeixin treballadors sobrers amb pocs recursos que es morin de gana. Creuen que és molt millor una eutanàsia piadosa per la via de rebaixar els salaris.

Potser si que aposten perquè si els treballadors passen gana es barallaran entre ells per un tros de pa, faran el que convingui i mai es posaran contra l’ordre establert, que és una cosa divina. Déu a creat rics i pobres i no pot ser d’altra manera.

Durant els anys de la crisi, els que han patit els seus efectes, ha sigut sense cap mena de dubte, els treballadors, i així durant tot aquest temps les desigualtats entre rics i pobres han augmentat. Tot això són les conseqüències d’un capitalisme sense control i sense normes, o seguint el pensament d’Alan Ming: el capitalisme és un productor d’eficiència i un productor de desigualtat.

És el que ens certifiquen els homes i les dones del FMI que, segons expliquen els mitjans cobren uns sous opulents i a més, estan exempts d’impostos. És per això que poden ser equànimes i dir el que pensen quant a la pobresa, sense témer que mai els pugui afectar a ells.

Quan arriba aquesta notícia al nostre país, alguns economistes que els agrada estar bé amb els poderosos, s’apunten a la tesi del FMI i alguns grans empresaris diuen: ja era hora! Perquè pensen que els demés (bàsicament els treballadors) viuen massa bé i ells, tot i l’acaparació de riquesa i la demostrada incompetència, pensen que encara guanyen poc.

I per acabar, a què apunta una rebaixa de sous? Doncs a augmentar la productivitat. El que no diuen els senyors i senyores del FMI (i tots els que ja els va bé com ho tenen muntat) és que la productivitat no depèn exclusivament del salaris. Jo diria, no és el factor essencial. El factor essencial és l’organització del treball i aquests homes que dirigeixen (gestionen) empreses no en volen ni sentir a parlar de tot això.

En tot això sembla que a la senyora Lagarde  li importi un rave que els sous dels treballadors espanyols siguin dels més baixos de la UE i que ja fins ara han rebut una forta patacada. El que deu predominar en aquesta recomanació és que som un país del sud, un país de poc fiar. Que som dropos i no ens agrada res més que prendre el sol cobrant l’atur. Que hi ha 6 milions d’espanyols que no estan els dilluns al sol, sinó tota la setmana!