Informe (superficial) sobre les tarifes (domèstiques) elèctriques

Quan els Governs i les elèctriques es posen d’acord per transferir diners des dels consumidors als accionistes de les elèctriques

 

Des de la Transició cap a la democràcia (això que en diem democràcia, però que no ho és) les tarifes elèctriques han estat un dels secrets i misteris més ben guardats del planeta (abans de la Transició tot ho era de misteriós) i, al temps que regnava el més absolut desconcert sobre aquestes tarifes s’han amassat immenses fortunes al voltant d’aquestes empreses i aquestes tarifes.

Entretant el consumidor, client o com vulguem dir-li (per exemple, estafat), està en el desconeixement més profund de com es confegeixen les tarifes elèctriques i veu com de forma consistent i continuada les tarifes es van apujant amb l’explicació que el preu del petroli s’apuja, tot i que l’electricitat que es genera procedent del petroli no suposa ni un 1% del total.

 

El sistema és ben simple: es treu un poquet a cada ciutadà i es regala a les empreses elèctriques que, per més que diguin, no deixen de ser la branca d’un Ministeri. Se’ls autoritza uns preus suficients perquè aquestes empreses no s’hagin de preocupar pels beneficis ni per ser eficients i d’aquesta manera al seu front hi han pogut posar gestors sense chispa (és que parlem d’elèctriques). Sigui com sigui, per les diverses vies i les diverses autoritzacions tenen els guanys assegurats. Quina bicoca!

 

Tot aquest disbarat el devem, en bona part, a la incompetència més absoluta dels diferents governs i de les decisions que han pres sobre aquest tema.

Si comencem per aquell president de Govern que pràcticament va estrenar la democràcia i que ben segur va fer coses ben fetes (i també unes cagades com un piano), podrem recordar com va suspendre la construcció d’unes centrals nuclears que ja estaven mig construïdes; es van malmetre una quantitat de diners fabulosa i que, per compensar a les elèctriques les pèrdues provocades per aquesta suspensió, es va resoldre -com no podia ser d’altra forma- que ho pagués el consumidor a través del rebut de la llum. Només van ser uns quants bilions de pessetes; total no res, i si se’n posa una mica a cada rebut ni es nota; avui, desprès de més de 25 anys, encara ho devem estar pagant en el rebut de la llum.

Aquest mateix expresident -Felipe González- que ara és un defensor de les energies nuclears, ens va donant consells i moralina a tots els ciutadans de com hem d’actuar, de què hem de fer, etc. etc. És l’avantatja de no tenir memòria ni haver de retre comptes a la societat.

Però desprès la venir el PP, amb Josemari Aznar al front i el seu ministre d’Indústria Josep Piqué. Va congelar les tarifes, creant aquell concepte tan bonic, mal anomenat dèficit tarifari. La idea és molt bona: traspassar el deute a les generacions futures i, merda per l’últim! Els ciutadans no sabem com es configura aquest dèficit tarifari, però sembla que ja ha superat els 24 mil milions d’euros. Va ser en l’any 1998 quan es van inventar uns CTC (Costos de Transició a la Competència, que havien de durar fins el 2010 però que per pura vergonya ja el 2006 van decidir acabar-ho) que venia a ser una compensació per les inversions poc rendibles que havien fet anteriorment, o com diuen d’altres fonts, la compensació per passar d’un sector regulat a un sector liberalitzat, i aquesta compensació es va resoldre com sempre: en el rebut de la llum! Això era una bagatel·la, 2 bilions de les antigues pessetes, que per acabar d’embolicar la troca es van titulitzar, amb la qual cosa hores d’ara hi deu haver intoxicat des de fons d’inversió fins a particulars.

Arribem als temps de Rodríguez Zapatero que, enlluernat per les energies renovables va capgirar algunes coses més. Avui per avui, les renovables són molt més cares que l’energia nuclear, o això diuen els experts, tot i que no tenim seguretat de res, ja que en la forma de fer els comptes mai sabem si el tractament dels residus nuclears està inclòs en aquest compte, ni tampoc sabem els anys de vida d’una central nuclear, ni el preu del petroli que per la seva pròpia essència i la de les persones que hi trafiquen és una cosa bruta i inconcreta, ni moltes altres coses que afecten a aquest resultat. L’enlluernament de Rodríguez Zapatero es plasma en una riuada d’ajudes xifrada en milions d’euros per aquestes energies, que no sabem si seran sostenibles (econòmicament) o no. El tema dels fraus en aquestes empreses “sostenibles” és simplement un sistema de manca de control per part del govern i de les seves institucions; no mereix cap més comentari.

Per acabar-ho d’adobar hi ha les ajudes al carbó, aquest si, clarament una producció insostenible econòmicament i ecològicament, tot i que encara s’endú un bon percentatge en la producció d’electricitat (un 22% del total) .

Amb Mariano Rajoy al poder, novament els seus ministres potinegen les tarifes, fins al punt que ja no sabem on som. Els cracks dels ministeris i de les elèctriques no ho podien fer més complicat.

Què bé els nostres dirigents polítics! Què bé els dirigents de les companyies elèctriques! Gràcies, moltes gràcies. Ara doncs només ens queda reconèixer la nostra culpa, la dels consumidors, que per més que som els que paguem la festa, ben segur som els responsables de tot plegat i hem d’entonar el mea culpa.

 

El punt de vista del consumidor

Deixant-nos d’estratègies (nefastes) dels nostres dirigents polítics adequadament aconsellats pels lobbis elèctrics, ens queda al dret a triar (no a decidir, que és una altra cosa). Els consumidors particulars (no empreses) tenim una tarifa que en diuen d’últim recurs (abans de suïcidar-nos?), una tarifa més cara que les de les empreses, que no sé ben bé per quin motiu paguen l’electricitat més barata per més que sigui una constant a tota la UE (no estem en un mercat liberalitzat?)

L’últim recurs que tenim es canviar de companyia i si ho fem ens trobarem amb una sorpresa: el preu del quilovat és el mateix per a totes les companyies i, per tant, nosaltres pagarem el mateix preu. On és la competència? Queda l’excepció de les ofertes que et fan les companyies (per un curt període de temps) amb uns descomptes, però ¿té algun sentit?
 

Estem altra vegada en aquelles ofertes opaques, poc comprensibles i que indueixen a l’engany, i tot això patrocinat i aprovat pel nostre Govern. No sabem quan ens costa la llum (directa o indirectament). L’únic que sabem és que ens apugen sense parar el preu de l’electricitat i ens diuen que els hem de donar les gràcies, perquè haurien d’haver-la apujat molt més.

Així doncs, per ser ben educat, des d’aquí, els dono les gràcies als diferents Governs, als seus genis en els ministeris d’indústria, a la Comissió Nacional d’Energia i a les Companyies elèctriques algunes d’elles ben assessorades per l’ex-president del Govern Sr. Aznar.

 

En  la factura que hem pagat el mes de setembre la companyia de torn ens factura un concepte addicional, un ajustament de preus, tal com dicta el nostre mai prou ponderat Tribunal Suprem, perquè deu haver considerat que encara no som el primer país d’Europa en pagar més car el preu de l’electricitat.

La formació del preu de l’electricitat

Tots sabem que estem en un mercat lliure (!) i que podem convenir el preu amb el nostre subministrador, a no ser que ens acollim a la tarifa TUR. La veritat és que he fet una enquesta entre els meus coneguts i ningú m’ha dit que tingui una altra tarifa que la TUR, per tant, entenc que la liberalització del mercat elèctric per les economies domèstiques no passa de ser un model teòric que en la realitat no existeix. Fa temps va venir a casa un comercial que m’oferia canviar de companyia. Li vaig preguntar per què havia de canviar, si oferien preus diferents. Em va dir que no, el canvi havia de venir motivat pel servei (i en tot cas per alguns descomptes promocionals i temporals).

Des de l’any 2000 els ingressos no han estat suficients per cobrir els costos i s’ha generat el que de forma errònia s’anomena com a “dèficit tarifari”, un sistema magnífic que suposa dues coses: una, que els consumidors futurs es faran càrrec de les despeses no pagades pels actuals consumidors, i dos, que entrem en una nebulosa en la que la companyia fixa els seus costos (i no té cap al·licient per fer eficient la seva empresa) i ho trasllada al consumidor. Com es veu, un mercat liberalitzat!

Per arrodonir el tema hi ha el fet que el dèficit tarifari el calculen les mateixes elèctriques (amb supervisió del Govern, que vol dir que ningú supervisa) i el resultat de tot plegat és que han aconseguit unes tarifes (per famílies i per empreses) de les més cares d’Europa. I per enredar la troca resulta que la CNE (Comissió Nacional Energia) ens posa sobre avís que en les tarifes domèstiques no hi ha competència i, per tant, estem completament en mans de les companyies elèctriques, que facturen com volen.
És el cost de la incompetència!

 

 

 

 

El rei m'ha escrit una carta

 

Quan era petit escrivia una carta als Reis de l’Orient cada any. Ara passa juntament el contrari. El Rei m’ha enviat una carta, on, des de la seva superioritat moral, m’amonesta i em diu què he de fer.

Deu ser part de les seves funcions, per més que més aviat sembla redactada pels militars colpistes i reaccionaris que ara tornen a treure el cap. Es parla de la sagrada unitat de la Pàtria, sense explicar quina cosa és això.

A banda d’una Constitució covarda en la que s’estableix un que l’exèrcit serà el garant d’aquesta cosa excelsa que és la sagrada unitat de la Pàtria, té algun sentit democràtic que hi hagi aquesta definició? Molt abans hi ha la Declaració dels Drets Humans on s’estableix de forma clara el dret dels pobles a viure i organitzar-se com els sembli convenient. Per altra banda aquests nacionalistes unificadors de la Pàtria que no coneixen ni la història ni la democràcia, encara han de justificar perquè no donen cap explicació per defensar aquesta unió per sobre de tots els altres drets, i perquè ara es preocupen pel que ens pot passar als catalans si marxem d’Espanya quan de forma constant ens estan menyspreant, insultant i espoliant-nos econòmicament. Hi posaria noms, però no vull ni esmentar-los, em causa repugnància.

Però tornant a la carta, jo no vull un rei que se’n vagi a caçar elefants, que no sàpiga mantenir una discreció personal i de formes, que no sàpiga defensar el seu lloc de treball d’una forma prou digna. Que no sàpiga que quan hi ha una injustícia el que s’ha de fer és resoldre-ho de forma immediata i no pas apuntar-se a la tesi malèvola i prepotent del president Rajoy: ara no és el moment. No li vull cap mal, però si proposo un ere, una compensació econòmica pels serveis prestats i que se’n vagi a casa.

 

La Espe ens deixa!

Encara corpresos perquè la Espe ens deixa o deixa la política tots ens apressem a manifestar el nostre disgust. Tots? Ja en parlarem.

La nostra Pilar Rahola obre foc ressaltant les grans qualitats d’aquesta senyora. Els seu caràcter, la coherència en les seves idees, etc. Desprès han seguit tots els altres. Talment com si estéssim en el seu funeral. La nostra Pilar mai ha tingut massa clares les seves idees ni la seva coherència, ni es recorda dels seus orígens ni dels seus fracassos polítics.

Tota vegada que no ens deixa de veritat, sinó només de mentirijillas com dirien a la capital, voldria manifestar el meu desacord amb el cor de ploraners i ploraneres, de llefiscosos i llefiscoses, d’analistes que no saben res.

No refaré el seu currículum, però només amb un parell d’actuacions n’hi hauria prou per asseure-la davant del jutge amb resultat incert sobre el seu futur. Em refereixo al cas Bankia, en el qual va intervenir de forma directa i interessada. El problema (enorme!) que aquest cas ens ha creat a la resta dels ciutadans és suficient per apartar-la de qualsevol pedestal.

Recordo el cas dels suposats assassinats de Leganés, on va pressionar, junt amb el seu impresentable conseller de sanitat, fins aconseguir fer plegar a uns professionals que actuaven amb tota correcció. El fonamentalisme d’aquesta senyora, les mentides que es van dir al respecte, la imprudent acusació d'assasinat, l’honor alterat d'aquells professionals, van rebre una sentència absolutòria, però no van actuar d’ofici contra els instigadors d’aquelles mentides, que sempre s'amparen en la impunitat.

Recordo el cas dels espionatges de pacotilla que es van organitzar des de el seu govern, que eren espionatges de Pepe Gotera i Otilio. Ridículs fins al coll.

Recordo el llenguatge que els opinadors qualifiquen com de proximitat, quan és alguna cosa més que llenguatge xaró, és un llenguatge dels baixos fons. O com s’ha de qualificar l'expressió de fills de puta adreçat als seus adversaris polítics?

Que algú digui que és una senyora que llegeix molt, però no coneix a Saramago, no deixa de ser sorprenent, més quan estava dins el seu camp de competències (cultura).

Quan va sortir la notícia que plegava, vaig pensar que segurament algun jutge li hauria trobat algun problema econòmic, lligat al seu càrrec. Potser de lo'AVE, potser d'algun altre favor amb Gürtel, no ho sé. Desprès he vist que em vaig equivocar, el seu currículum és impecable. Determinats polítics són intocables.

No conec moltes coses d’aquesta senyora, mai m’ha interessat. Com a català recordo els insults que més d’alguna vegada ha dedicat als catalans i al seu govern. Per favor, no em parlin més d’aquesta senyora!

Aquest cas ens indica clarament com els nostres polítics (no sé si tots, però si la immensa majoria) els importa un pito els ciutadans.

 

Perquè vaig anar a la manifestació independista

Per circumstancies personals, vaig arribar a l’aeroport de Barcelona a les 5 de la tarda del dia 11 de setembre. Vaig arribar una mica tard, però encara vaig poder participar en la gran manifestació.

Ara és fàcil dir-ho, però crec que tots els que hi vam estar, en vam quedar molt satisfets. Els mitjans de Madrid i el Govern Central donen com explicació el fet de la crisi econòmica. Segurament hi ha una part de raó, però de cap manera aquests és el motiu.

En el meu cas estic tip de governants ignorants, monolingües, amb fòbia i odi a les llengües i als que volen ser diferents. No hi ha un president del Govern Central que sàpiga altra cosa que el castellà, ni un president de Comunitat Autonòmica (amb l’excepció del nostre) que no sigui altra cosa que un analfabet (no tenen el do de la comprensió lectora, per tant analfabet segons PISA). Estic tip de simplificadors de la història que parlen de la unitat d’Espanya des de fa 500 anys, quan només falta llegir una mica d’història per saber que Castella i Aragó va ser una unitat fictícia, on coexistien diferents parlaments i normes, i la unitat es va produir per les armes el 1714 quan els borbons i els seus exercits van doblegar per la força el poble català.

La indisolució de la unitat de la pàtria la devem a la Constitució vigent (i al fonamentalisme i nacionalisme mal entès dels espanyols). Els pares de la Pàtria, tantes vegades lloats pels mitjans de comunicació, els hem posat en un altar quan en realitat van fer una Constitució possibilista però covarda, injusta i problemàtica.

Des de Catalunya, alguns partits unionistes fan la lectura de com pagarem les pensions, amb qui jugarà el Barça, etc. I també ens parlen que Catalunya, sense Espanya, no podrà pertànyer a la Unió Europea, perquè és una unió d’estats.

No sé que diuen els seus estatuts, però de cap manera és una opció, quan ja des de la Carta Atlàntica i posteriorment la Declaració Universal dels Drets Humans reconeixen la voluntat dels pobles per viure com creguin convenient i, en el seu cas, alliberar-se de determinades opressions i maltractaments. Si la UE no permetés la pertinença d’un territori que es vol separar d’un altre, aquesta UE no m’interessaria de cap manera.