El rei vol saber coses de la crisi

 

Per saber coses de la crisi s’ha d’anar al fons de la qüestió, i que millor que tenir una xerradeta amb els empresaris que són la créme de la créme del nostre país.

Així doncs el rei ha convocat els grans empresaris, els que en bona part han provocat aquesta crisi, els que han finançat per damunt de les seves possibilitats, els que s’han endeutat de forma descontrolada (el 50% del deute de totes les empreses es concentra en les empreses de l’Íbex), perquè ben segur que aquests homes sabran moltes coses de com s’ha gestat la crisi. La solució, segons un d'aquests il·lustres ciutadans, és que cal que tots els demés treballin més. Però no diuen com s'ha de fer, perquè ells, mentre, han estat suprimint llocs de treball. Sembla ser que aquests il·lustres ciutadans no han entés que el problema és l'atur i no les ganes de treballar.

Cap d’aquests pocs ciutadans que s’han reunit amb el rei perceben (s’ho guanyen amb el suor del seu front) menys de 3,4,5 i fins i tot 10 milions d’euros, amb un ascens vertiginós dels seus ingressos a mesura que la crisi s’anat aprofundint i a la mateixa velocitat que les accions de les “seves” empreses anaven perdent valor.

Qui millor doncs que aquests homes per solucionar la crisis? Ara ja estic tranquil, el nostre rei es preocupa per la crisi i va al lloc adequat.

 

Gairebé de forma simultània hem vist l’escena del rei, el nostre rei, fotent una bronca al seu xofer perquè no el deixava en el lloc exacte que ell havia pensat i que li hauria evitat donar dos passos més, cosa molt costosa desprès de la crisi de la cacera d’elefants.

No em preocupa gaire, perquè ja veureu que dintre poc sortirà a la tele per dir-nos que s’ha equivocat, que no ho tornarà afer. És el nostre rei!



 

Finalment ho han aconseguit!

Que les Comunitats autònomes es barallin entre elles

El rescat que ha demanat Catalunya ha encès totes les alarmes, 5.000 milions d’euros. Amanit adequadament pel Govern Central i pels seus ministres més carpetovetonics, els presidentes d’algunes Comunitats han començat a protestar que Catalunya demani el rescat i ho faci de forma barroera. Voldrien veure els catalans arrossegant-se per terra i llepant les mans de la resta dels ciutadans espanyols donant-los-hi les gràcies.

Els mitjans s’hi abonen i reprodueixen les paraules del portaveu del Govern català quan diu que el rescat es fa amb els nostres diners i, per tant, els diners han de venir sense condicions. Finalment sembla que el Govern català ha baixat del burro i diu que segurament hi hauran d’haver més retallades.

També hi ha qui assenyala que el posicionament del Govern Català demanant el pacte fiscal i la independència, és un oxímor. I crec que tenen raó. El pacte fiscal està dins de l’estat espanyol, correspon a voler mantenir-se dintre d’aquest estat, mentre que recolzar l’independentisme va en la direcció contrària, en la direcció que ja no és suportable mantenir-se dins un estat que t’insulta, que et maltracta i que s’aprofita de tu.

El discurs del Govern Central (que ara s’ha traslladat a la resta de Comunitats Autònomes), és que el que cal ara és que tots remem per salvar-nos, i mentre diuen això no volen ni sentir a parlar d’unes suposades injustícies.

La primera d’elles afecta a totes les Comunitats autònomes, que quan la UE va dir que admetia un dèficit per aquest any del 5,3%, el repartiment fet pel Govern Central va ser de mantenir les Comunitats a pa i aigua (el mateix nivell de l’ 1,5%), mentre ells es segueixen fotent el caviar i el xampany. Algunes Comunitats tenen sota la seva responsabilitat tot el que afecta a l’estat del benestar (l’educació i la sanitat), mentre que el Govern Central té sota la seva responsabilitat, l’himne, la bandera, els cotxes oficials i la representació, perquè segueix mantenint ministres sense competències al mateix temps que denuncia duplicitat de competències.

Anem a pams. Què dirien tots aquests presidents autonòmics a les qüestions següents:

Si vostè aporta 10 en cash i en rep 6 en “serveis” , estaria satisfet amb el repartiment?

Si vostè tingués unes magnífiques autopistes de pagament (en exclusiva, perquè pràcticament es concentres totes de de pagament a Catalunya) i a la resta de l’estat fossin gratuïtes, estaria content?

Si els impostos d’aquestes autopistes (generades en un 90% pels ciutadans catalans) anessin directament a Madrid (Govern Central) per pagar els dèficits estructurals de les altres Comunitats, com ho veuria?

Si desprès de la redistribució efectuada pel Govern Central s’adonés que la seva Comunitat perd llocs en el rànquing, fins i tot sent superada per altres Comunitats que abans de la repartidora estaven per sota, li agradaria?

Si veiés que els ciutadans d’altres comunitats reben serveis més complerts (o hi destinen més diners) com els diners per càpita per ensenyament per sanitat o per qualsevol altre servei que paguem entre tots, i sabés que part d’aquests diners surten de la seva butxaca, no protestaria?

A les tertúlies se sent com determinats tertulians (de Madrid, per cert, economistes, que vol dir que no saben res) que diuen que els que tenen la renda més alta són els madrilenys, quan saben que el Govern incompleix sistemàticament l’encàrrec rebut de confeccionar les balances fiscals i fan veure que no saben que Telefònica, Repsol, Endesa, i tantes altres tenen la seu a Madrid i tributen a Madrid, quan els ingressos els venen de tot el territori, i quan saben que la despesa es distribueix com els peta, es a dir, que al Museu del Prado, i tantes altres coses es distribueixen com una despesa repercutible a tot el territori, no voldria revelar-se davant tanta estultícia?

Quan, tots aquests impresentables que ens estan tocant els collons, començaran a demanar perdó?

Quan, el Govern Central origen de tots els problemes, s’asseurà amb el Govern Català per acordar un nou finançament o la partició de l’Estat espanyol en dos?

Ara no és el moment

Com un mantra es repeteix aquesta frase. Primer cal restaurar l’economia de tots, no és el moment de salvar-se per si sol. No hem de ser egoistes.

I ho diu aquell individu descerebrat que és el Ministre d’Hisenda, amb la supèrbia que el caracteritza que m’agradaria saber d’on ha sortit, perquè honestament no sé de que se’n sent tan orgullós, si és degut a les dues neurones que encara li funcionen amb dificultats i de forma desordenada o bé al seu nacionalisme tronat que no hi ha per on agafar-lo.

A aquest home no se li pot explicar res, perquè no ho entendria. Ni tampoc cal fer apologia de la venda de la idea de Catalunya a la resta de l’Estat espanyol, perquè ja s’ha vist clar que no ho volen o no ho poden entendre.

Però ningú em podrà discutir que el que està mal fet, està mal fet, ara i sempre. I millor solucionar-ho com més aviat millor. La vicepresidenta del Govern central també connecta amb el mateix casset de la FAES i diu el mateix: “ara no és el moment”, tampoc explica perquè, o millor dit, ho justifica amb arguments que ningú se’ls creu. Perquè, quina connexió hi ha entre resoldre una injustícia i que l’economia no funcioni bé?

L’únic que constatem és que estem en mans d’uns líders mediocres, en el millor dels casos i més aviat males persones. Uns líders estúpids, egoistes i mentiders. I que encara que tots en som responsables per haver-los votat, també cal que siguem responsables i rectifiquem, apartant-los de forma immediata del govern.

Potser si que cal que vinguin els homes de negre per posar una mica d’ordre en aquest estat tant poc equànime, tant donat a la fanfàrria i tan poc intel·ligent. Un govern que practica allò de treure’n una mica a tots els ciutadans per donar-ho només a uns quants (els seus amics, els poderosos) ha demostrat abastament la seva incompetència.

Fins quant els haurem d’aguantar?

Apologia de l'estupidesa

En veure les declaracions a la premsa d’un pobre home que es diu Pablo Llorens (diari ARA 10/8/2012), amb referència a unes paraules molt ben dites del jugador de hoquei herba, Alex Fàbregas, tinc el convenciment que el tal Llorens ha d’haver comés un delicte.

Possiblement  el delicte que un jutge podria atribuir-li és el d’apologia de la violència i l’odi, però no em sembla aquesta la via adequada pel desgreuge o del càstig. El que jo crec és que en el nostre ordenament jurídic hi hauria d’haver un delicte que fos l’apologia de l’estupidesa. Aquest home -Llorens- seria convicte i confés d’aquest delicte, ja que moltes vegades fa més mal un home estúpid que un home dolent.

En la seva denúncia demanava que el Club (del que ell n’havia sigut dirigent) expulsés al jugador que no havia fet altra cosa que dir el que li sortia de dintre el cor, els budells o d’on sigui. Manifestava una opinió compartida per molts catalans que se’ns dubte superaríem la prova de l’estupidesa. Ell en canvi, havia sigut directiu d’un Club tan democràtic que per l’entrada de nous socis la junta directiva feia servir encara el sistema de boles blanques i negres. A mi el que em produeix repugnància son homes com el Sr. Pablo Llorens.

Què collons està passant!

El professor Emili Valdero publica un curt i substanciós article en el diari Avui (12.8.2012).

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/567325-lombra-alemanya-del-deute-extern.html

El referencio per no repetir coses que ell explica molt més bé del que jo podria fer. La conclusió és que de l’endeutament total, 715.000 milions d’euros correspon al deute de la banca, la mateixa que ara haurem de rescatar amb els nostres impostos, la mateixa que es permet pontificar sobre el que cal fer per sortir de la crisi (que ells han creat), la mateixa que es permet fer compres “estratègiques” d’altres bancs i empreses, amb diners que no tenen.

Les autoritats i el govern no tenen res a dir-hi? Aquests inútils que estan al govern (Rajoy, Montoro, Guindos, i tots els demés) no haurien d’actuar?

I els economistes i els tertulians amables amb els banquers i amb els governants que afirmen que en la crisi tots som culpables, sent el seu argument principal que ningú ens havia posat una pistola al pit per demanar una hipoteca, ningú ens havia obligat a demanar-la, què ens diran ara? Que als bancs si que els han posat una pistola al pit per demanar diners que ara no poden tornar i els ciutadans ens hem de rascat la butxaca per salvar-los de la seva incompetència?

Tots anem en el mateix vaixell

La senyora de Cospedal (no us deixeu el de que és un prefix al que alguns li tenen molta estima, i fins i tot s’han fet canviar el nom en el registre quan no en disposaven), ens diu que el que va fora del vaixell s’ofega i si no ho fa per pròpia voluntat (ofegar-se) els senyors del PP ja se’n encarregaran de que s’ofeguin.

El que no ens diu aquesta senyora és que potser si que tots anem en el mateix vaixell, però no tots en primera classe, ni tots paguem el mateix. Alguns sense pagar el bitllet van en cabina  noble, i altres que van a les bodegues i han de anar tirant paletades de carbó a més de pagar el seu bitllet i part del bitllet dels que van en primera, dormen, quan poden, en màrfegues ronyoses.

El Sr. Rajoy diu que no és el moment de parlar de noves formes de finançament per Catalunya. Ara és el moment de remar tots en la mateixa direcció, i si hi ha injustícies paleses, com diu aquella diputada tan castissa, foteu-vos!

Doncs no, senyor Rajoy. Encara que li sembli una altra cosa, quan una cosa està malament s’ha de resoldre. Si el finançament de Catalunya rep un tractament injust des de fa molts anys, és hora que es canviï, sigui quina sigui la situació del país. És hora que els que han rebut més del que els correspon deixin de percebre-ho, i sobretot, és hora dels que no perceben els que s’han guanyat, comencin a percebre-ho.

De fet no m’estranya que persones com les del seu partit i persones com les del PSOE, mantinguin aquestes postures absolutament injustes i es neguin a parlar-ne. Vostès estan en l’origen del problema que pateix Espanya i Catalunya. Vostès són els que han afavorit la part  més mafiosa de la nostra societat i estan fent pagar les conseqüències de la crisi a les classes mitjanes i les més humils. Vostès són les que concedeixen amnisties fiscals i volen extraditar a la persona que va facilitar els noms de banquers il·lustres (i delinqüents), als que tracten amb tot respecte i els perdonen els seus pecats. Podria fer la llista més llarga, però em sembla que no cal.

No convenceran a ningú més que als del seu partit. S’ha d’actuar i ara mateix! I deixi’s de collonades de que ara no és el moment.