Quan els Déus s’irriten amb els pecadors
Un satèl·lit LEO (Low Earth Orbit) dóna una volta a la Terra cada 90 minuts transmetent fotografies del tot el que observa sota els seus peus. Ara està sobre la illa de la Hispaniola i es distingeix clarament la frontera entre Haití i la República Dominicana. El territori d’Haití és una zona desforestada, com ho és la península Ibèrica i tantes altres zones del planeta. La República Dominicana ha sabut o pogut conservar els seus boscos i vegetació. Es veu o s’endevina una diferència entre els dos estats, és veu el PIB per càpita (2008) a la imatge: República Dominicana 8.571 dòlars; Haití 1.300 dòlars.
La banda oest de la Hispaniola, un paisatge idíl·lic en altre temps, de cop i volta es transforma en un infern, la imatge més real d’Haití en aquest moment. Poc abans un escenari diferent: al costat de palmeres, d’unes aigües verd maragda o blau turquesa, segons el moment del dia i el color del cel, càlides amb sorres blanques enlluernadores, un lloc tan preciós que Bill Clinton hi va anar de lluna de mel amb la seva estimada Hillary.
Quan el satèl·lit s’acosta, aquesta imatge es transforma i ara veiem un garbuix de gent que està cercant alguna cosa per dur-se a la boca. Estan en estat de xoc. El pitjor ja ha passat, o potser encara està per arribar?
Els gairebé nou milions de persones que malviuen a Haití, totes de pell negra, estan condemnades a viure i morir en la misèria. Ells confien en Déu, però sembla que Déu els ha abandonat, sembla talment que un Déu venjatiu els hagi colpejat sense compassió. Però ells estan agraïts al seu Déu per haver-los salvat la vida i en la seva boca només tenen el nom de Déu, un Déu vingut de l’Àfrica, una religió, el vudú, la màgia, sensacions que encara porten al cor des que els blancs els van dur a la força a aquesta illa. D’això ja fa 500 anys, però sembla que no se’n obliden. Això no obstant, des la seva independència fins ara, el mal a Haití és degut als homes, no als dimonis ni molt menys
als Déus. Els desastres naturals no són cap anècdota, però el punt rellevant és l’actuació dels homes.
Malviuen en la més absoluta indigència, en miserables cases de fang i palla. El país encara està intentant recuperar-se dels huracans del 2008 i dels seus traumes polítics i socials.
Una breu història
Els primers pobladors no eren aquests africans que avui viuen en aquesta illa caribenya. Eren segurament uns homes vinguts de Florida o el Yucatán, el que ara coneixem com a indis.
De quan arribà Colom a la Hispaniola les estimacions de la població són contradictòries; Bartolomé de las Casas diu que eren uns 3 milions, altres diuen que només unes desenes de milers. No em veig en cor d’aclarir-ho, per més que poca importància té en aquests moments ja que aquests homes foren esclavitzats i maltractats en les plantacions que inicialment foren pròsperes, i poc a poc aquests indis s’anaren extingint, els vam genocidar. Tones i tones de canya de sucre van portar prosperitat als blancs, als colonitzadors, mentre que pels esclaus tot era sofriment i mort. Gairebé com ara.
Ens van substituir els francesos, amb les mateixes pràctiques. Només en tot cas dir que van aconseguir que les plantacions fossin altra vegada pròsperes. El sucre i el cafè la van fer la més pròspera de les colònies franceses. El sistema productiu estava basat en el treball dels esclaus que, maltractats i explotats sense compassió, morien ràpidament i eren substituïts per nous esclaus arrancats de forma violenta de l’Àfrica.
Quan els esclaus començaren la revolta en 1791, més de 500 mil negres havien nascut a l’Àfrica, parlaven llengües africanes i adoraven déus africans.
Els sobrevivents foren els que en 1804 es declararen independents i el seu líder, Jean Jacques Dessalines, va proclamar la independència i es va autonomenar emperador. Malament començava la cosa, però Haití fou la primera república negra i la segona colònia que es declarà independent de l’hemisferi oest (desprès dels EUA). Els haitians van lluitar amb els francesos per la independència dels EUA i per la pròpia independència contra els francesos.
Estats Units, pesi als seus principis revolucionaris i de la creença que “tots els homes han sigut creat iguals” no va reconèixer la nova república fins el 1862 amb Abraham Lincoln.
Mentre l’emperador Dessalines no parava de fer disbarats i quan la I Guerra Mundial, amb els alemanys maquinant en el Carib, els EUA es van sentir amenaçats i el 1915 van decidir ocupar Haití. Naturalment que va introduir un cert ordre i que van enviar a molts nois i noies a formar-se al seu país com agrònoms, com a doctors com a tècnics, però tant aquesta ocupació, com la dels francesos, com la dels espanyols, no deixà bon sabor de boca. El seu protectorat va durar 19 anys.
Val a dir que en el període immediatament anterior (1911-1915) es van succeir 6 presidents i un d’ells fou assassinat en la residència de l’Ambaixador de França que li havia donat asil.
El moviment pro-negre en bona part motivat per l’aparició de bandes que creaven violència i un cert abandonament del protectorat americà en els darrers anys, va aconseguir el 1957 posar el poder en mans de Francois Duvalier, un dels més brillants i sanguinaris dictadors de Haití que va assassinar milers de persones en la confusió de la guerra freda contra el comunisme. Naturalment va rebre ajuda militar i financera dels EUA.
Per acabar-ho d’adobar a començaments dels 1990, EUA va imposar un embargament per impulsar la democratització dels seus governants i per reposar en el poder el president Atístide. Aquest embargament va acabar de destruir les fràgils industries manufactureres del país.
Pel que fa a la població, en el segle XIX era de 2 milions d’habitants, en 1957 era de 8 i avui estem parlant de gairebé 9, sense comptar la diàspora que ha estat molt nombrosa.
12 de gener, 16 hores 53 minuts 9 segons
La placa Enriquillo-Plaintain Garden fault, que no s’havia mogut en els darrers 200 anys, va decidir donar una sotragada i situar-se per sota l’illa, on les dues plaques, la Nord American i la Caribean, van xocar alliberant una gran quantitat d’energia. Els geòlegs estimen que devia ser de l’ordre de 200 mil quilos de dinamita.
La terra tremolà i el punt de xoc (epicentre) estava situat just sota Port au Prince, la zona més densament poblada de tot el territori. Els edificis es van ensorrar, i milers de persones van quedar colgades de runa i milions van quedar sense casa.
A casa nostra alguns periodistes cínics s’escandalitzaven per la crueltat de les imatges que es mostraven, que és respectés tan poc la intimitat i dignitat de les persones, especialment a les cadenes de TV estatals privades. Però tot i veient les imatges, l’ajuda va trigar en arribar. Ara, aquests mateixos periodistes i molts ciutadans, competeixen per veure qui va donar l’ajuda més rellevant. La misèria moral ens porta a pontificar sobre qui són els bons segons les nostres simpaties.
El futur d’Haití
Les vides perdudes són irrecuperables. El que hauríem de fer la societat responsable -si és que en queda- és aconseguir que els 9 milions de sobrevivents tinguin una vida digna, i això requereix molta intel·ligència i molta generositat. Primer de tot deixar les excuses -certes- que la corrupció s’ho menja tot, que no val la pena, perquè qualsevol cosa que es faci és llençar diners a la brossa.
Alguna cosa ha de canviar a Haití. Com en tants altres països, la religió té els seus efectes positius i els seus efectes perversos, no aniré pas jo a descobrir-ho. Però si sembla indispensable separar el poder civil del religiós, en aquest cas de creences i pràctiques, tant respectables -o no- com les de qualsevol altra religió, però lligades a les antigues religions africanes. Això no obstant, formalment la religió predominant a Haití, és el catolicisme, un catolicisme una mica especial amarat de creences africanes.
Obrir el país al món, això que ara en diuen globalització també hauria de ser un objectiu desitjable. Però ¿i això com es fa?
Jeffrey D. Sachs, una persona amb prestigi i coneixements, director de Earth Institute at Columbia University, dóna alguna pista de coses concretes que caldria fer.
La primera és actuar ràpidament, altrament tota una generació desapareixerà. S’ha d’actuar sota una espècie de comitè composat per el president Haitià Préval, el secretari general de la ONU i els donants, i delegar la realització a un equip que executi el pla d’acord amb el govern haitià.
La moneda haitiana ha de tornar al sistema internacional de reserves i les despeses públiques ara tant quantioses i necessàries han d’evitar la inflació.
El agricultors haitians necessiten llavors i fertilitzants per fer créixer ràpidament els aliments. Entre tant, la població necessita aliments de forma urgent. El seu país produeix els millors mangos del món i a les seves muntanyes es produeix un cafè de molta qualitat, Cal posar-ho en funcionament novament.
Les noves cases no poden ser improvisades doncs han de fer front a les inundacions, huracans i terratrèmols. La construcció ha de tenir en compte tècniques que puguin suportar aquests desastres naturals. S’han de contractar companyies privades per fer tot això. La Xina és capaç de desmuntar una indústria, posar-la en containers i tornar-la a muntar. El Fòrum de Davos, que ningú sap a qui representa, serà capaç d’incentivar les inversions privades a Haití?
Cal posposar les eleccions polítiques, ara no hi ha temps per aquestes coses; la supervivència de la població és el principal objectiu polític.
Quants diners necessiten per la reconstrucció? Una aproximació ràpida i imprecisa: 1,4 mil milions de dòlars per any, per viure. La reconstrucció bàsica pot suposar entre 5 i 10 mil milions per als anys immediats.
Haití patirà un ràpid increment de mortalitat per fam, plagues i infeccions a menys que la nostra societat occidental faci alguna cosa, i per aquest motiu hauríem de patir un dolor moral per no haver fet suficient per aquest éssers humans perduts en una illa caribenya. Ho podrem resistir?
Un satèl·lit LEO (Low Earth Orbit) dóna una volta a la Terra cada 90 minuts transmetent fotografies del tot el que observa sota els seus peus. Ara està sobre la illa de la Hispaniola i es distingeix clarament la frontera entre Haití i la República Dominicana. El territori d’Haití és una zona desforestada, com ho és la península Ibèrica i tantes altres zones del planeta. La República Dominicana ha sabut o pogut conservar els seus boscos i vegetació. Es veu o s’endevina una diferència entre els dos estats, és veu el PIB per càpita (2008) a la imatge: República Dominicana 8.571 dòlars; Haití 1.300 dòlars.
La banda oest de la Hispaniola, un paisatge idíl·lic en altre temps, de cop i volta es transforma en un infern, la imatge més real d’Haití en aquest moment. Poc abans un escenari diferent: al costat de palmeres, d’unes aigües verd maragda o blau turquesa, segons el moment del dia i el color del cel, càlides amb sorres blanques enlluernadores, un lloc tan preciós que Bill Clinton hi va anar de lluna de mel amb la seva estimada Hillary.
Quan el satèl·lit s’acosta, aquesta imatge es transforma i ara veiem un garbuix de gent que està cercant alguna cosa per dur-se a la boca. Estan en estat de xoc. El pitjor ja ha passat, o potser encara està per arribar?
Els gairebé nou milions de persones que malviuen a Haití, totes de pell negra, estan condemnades a viure i morir en la misèria. Ells confien en Déu, però sembla que Déu els ha abandonat, sembla talment que un Déu venjatiu els hagi colpejat sense compassió. Però ells estan agraïts al seu Déu per haver-los salvat la vida i en la seva boca només tenen el nom de Déu, un Déu vingut de l’Àfrica, una religió, el vudú, la màgia, sensacions que encara porten al cor des que els blancs els van dur a la força a aquesta illa. D’això ja fa 500 anys, però sembla que no se’n obliden. Això no obstant, des la seva independència fins ara, el mal a Haití és degut als homes, no als dimonis ni molt menys
als Déus. Els desastres naturals no són cap anècdota, però el punt rellevant és l’actuació dels homes.Malviuen en la més absoluta indigència, en miserables cases de fang i palla. El país encara està intentant recuperar-se dels huracans del 2008 i dels seus traumes polítics i socials.
Una breu història
Els primers pobladors no eren aquests africans que avui viuen en aquesta illa caribenya. Eren segurament uns homes vinguts de Florida o el Yucatán, el que ara coneixem com a indis.
De quan arribà Colom a la Hispaniola les estimacions de la població són contradictòries; Bartolomé de las Casas diu que eren uns 3 milions, altres diuen que només unes desenes de milers. No em veig en cor d’aclarir-ho, per més que poca importància té en aquests moments ja que aquests homes foren esclavitzats i maltractats en les plantacions que inicialment foren pròsperes, i poc a poc aquests indis s’anaren extingint, els vam genocidar. Tones i tones de canya de sucre van portar prosperitat als blancs, als colonitzadors, mentre que pels esclaus tot era sofriment i mort. Gairebé com ara.
Ens van substituir els francesos, amb les mateixes pràctiques. Només en tot cas dir que van aconseguir que les plantacions fossin altra vegada pròsperes. El sucre i el cafè la van fer la més pròspera de les colònies franceses. El sistema productiu estava basat en el treball dels esclaus que, maltractats i explotats sense compassió, morien ràpidament i eren substituïts per nous esclaus arrancats de forma violenta de l’Àfrica.
Quan els esclaus començaren la revolta en 1791, més de 500 mil negres havien nascut a l’Àfrica, parlaven llengües africanes i adoraven déus africans.
Els sobrevivents foren els que en 1804 es declararen independents i el seu líder, Jean Jacques Dessalines, va proclamar la independència i es va autonomenar emperador. Malament començava la cosa, però Haití fou la primera república negra i la segona colònia que es declarà independent de l’hemisferi oest (desprès dels EUA). Els haitians van lluitar amb els francesos per la independència dels EUA i per la pròpia independència contra els francesos.
Estats Units, pesi als seus principis revolucionaris i de la creença que “tots els homes han sigut creat iguals” no va reconèixer la nova república fins el 1862 amb Abraham Lincoln.
Mentre l’emperador Dessalines no parava de fer disbarats i quan la I Guerra Mundial, amb els alemanys maquinant en el Carib, els EUA es van sentir amenaçats i el 1915 van decidir ocupar Haití. Naturalment que va introduir un cert ordre i que van enviar a molts nois i noies a formar-se al seu país com agrònoms, com a doctors com a tècnics, però tant aquesta ocupació, com la dels francesos, com la dels espanyols, no deixà bon sabor de boca. El seu protectorat va durar 19 anys.
Val a dir que en el període immediatament anterior (1911-1915) es van succeir 6 presidents i un d’ells fou assassinat en la residència de l’Ambaixador de França que li havia donat asil.
El moviment pro-negre en bona part motivat per l’aparició de bandes que creaven violència i un cert abandonament del protectorat americà en els darrers anys, va aconseguir el 1957 posar el poder en mans de Francois Duvalier, un dels més brillants i sanguinaris dictadors de Haití que va assassinar milers de persones en la confusió de la guerra freda contra el comunisme. Naturalment va rebre ajuda militar i financera dels EUA.
Per acabar-ho d’adobar a començaments dels 1990, EUA va imposar un embargament per impulsar la democratització dels seus governants i per reposar en el poder el president Atístide. Aquest embargament va acabar de destruir les fràgils industries manufactureres del país.
Pel que fa a la població, en el segle XIX era de 2 milions d’habitants, en 1957 era de 8 i avui estem parlant de gairebé 9, sense comptar la diàspora que ha estat molt nombrosa.
12 de gener, 16 hores 53 minuts 9 segons
La placa Enriquillo-Plaintain Garden fault, que no s’havia mogut en els darrers 200 anys, va decidir donar una sotragada i situar-se per sota l’illa, on les dues plaques, la Nord American i la Caribean, van xocar alliberant una gran quantitat d’energia. Els geòlegs estimen que devia ser de l’ordre de 200 mil quilos de dinamita.
La terra tremolà i el punt de xoc (epicentre) estava situat just sota Port au Prince, la zona més densament poblada de tot el territori. Els edificis es van ensorrar, i milers de persones van quedar colgades de runa i milions van quedar sense casa.
A casa nostra alguns periodistes cínics s’escandalitzaven per la crueltat de les imatges que es mostraven, que és respectés tan poc la intimitat i dignitat de les persones, especialment a les cadenes de TV estatals privades. Però tot i veient les imatges, l’ajuda va trigar en arribar. Ara, aquests mateixos periodistes i molts ciutadans, competeixen per veure qui va donar l’ajuda més rellevant. La misèria moral ens porta a pontificar sobre qui són els bons segons les nostres simpaties.
El futur d’Haití
Les vides perdudes són irrecuperables. El que hauríem de fer la societat responsable -si és que en queda- és aconseguir que els 9 milions de sobrevivents tinguin una vida digna, i això requereix molta intel·ligència i molta generositat. Primer de tot deixar les excuses -certes- que la corrupció s’ho menja tot, que no val la pena, perquè qualsevol cosa que es faci és llençar diners a la brossa.
Alguna cosa ha de canviar a Haití. Com en tants altres països, la religió té els seus efectes positius i els seus efectes perversos, no aniré pas jo a descobrir-ho. Però si sembla indispensable separar el poder civil del religiós, en aquest cas de creences i pràctiques, tant respectables -o no- com les de qualsevol altra religió, però lligades a les antigues religions africanes. Això no obstant, formalment la religió predominant a Haití, és el catolicisme, un catolicisme una mica especial amarat de creences africanes.
Obrir el país al món, això que ara en diuen globalització també hauria de ser un objectiu desitjable. Però ¿i això com es fa?
Jeffrey D. Sachs, una persona amb prestigi i coneixements, director de Earth Institute at Columbia University, dóna alguna pista de coses concretes que caldria fer.
La primera és actuar ràpidament, altrament tota una generació desapareixerà. S’ha d’actuar sota una espècie de comitè composat per el president Haitià Préval, el secretari general de la ONU i els donants, i delegar la realització a un equip que executi el pla d’acord amb el govern haitià.
La moneda haitiana ha de tornar al sistema internacional de reserves i les despeses públiques ara tant quantioses i necessàries han d’evitar la inflació.
El agricultors haitians necessiten llavors i fertilitzants per fer créixer ràpidament els aliments. Entre tant, la població necessita aliments de forma urgent. El seu país produeix els millors mangos del món i a les seves muntanyes es produeix un cafè de molta qualitat, Cal posar-ho en funcionament novament.
Les noves cases no poden ser improvisades doncs han de fer front a les inundacions, huracans i terratrèmols. La construcció ha de tenir en compte tècniques que puguin suportar aquests desastres naturals. S’han de contractar companyies privades per fer tot això. La Xina és capaç de desmuntar una indústria, posar-la en containers i tornar-la a muntar. El Fòrum de Davos, que ningú sap a qui representa, serà capaç d’incentivar les inversions privades a Haití?
Cal posposar les eleccions polítiques, ara no hi ha temps per aquestes coses; la supervivència de la població és el principal objectiu polític.
Quants diners necessiten per la reconstrucció? Una aproximació ràpida i imprecisa: 1,4 mil milions de dòlars per any, per viure. La reconstrucció bàsica pot suposar entre 5 i 10 mil milions per als anys immediats.
Haití patirà un ràpid increment de mortalitat per fam, plagues i infeccions a menys que la nostra societat occidental faci alguna cosa, i per aquest motiu hauríem de patir un dolor moral per no haver fet suficient per aquest éssers humans perduts en una illa caribenya. Ho podrem resistir?
