Les caixes ens sorprenen

Les caixes d’estalvi, per la via de la seva representació corporativa o patronal -la CECA- s’han manifestat respecte a la política econòmica del govern de l’estat, aprofitant de pas per deixar anar algun calbot a les autonomies.

Cal veure les seves declaracions. Per una banda parlen dels impostos i sembla que el seu portaveu (un director general de la CECA) hi entén força en la qüestió d’impostos.
El seu dictamen és que cal apujar els impostos a les classes mitges, perquè es veu que si es pretén augmentar impostos a les classes altes, la recaptació serà insignificant, tota vegada que els seus sistemes d’enginyeria financera (SICAV, paradisos fiscals, evasions impositives sense contemplacions, fraus, etc.) ho farien poc rendible econòmicament.
Al mateix temps diuen que apujar l’IVA, des d’un punt de vista recaptatori seria molt més eficient.
Segurament aquests senyors tenen tota la raó, però ¿això es pot prescriure des d’un organisme com són les caixes? ¿Es pot promoure l’eficàcia recaptatòria pressionant més a les economies que no poden escapar-se’n? La veritat és que poden tenir tota la raó, però no deixa de ser una obscenitat que les caixes d’estalvi, els seus directius (que sens cap mena de dubte pertanyen a les classes de renda alta), preconitzin aquestes polítiques.

I la cosa no acaba aquí. Ara, també carregant-se de raó, diuen que si no s’aconsegueix un pacte social entre els principals partits del país i entre els dirigents empresarials i els representants dels treballadors, el que cal és anticipar les eleccions, per aconseguir un front comú per poder fer front a la crisi.
Doncs que bé!
Torno a dir que fins i tot poden tenir raó en la seva proposta, però cal dir-los-hi a aquests senyors de les caixes que caldria fossin més prudents. Està clar que des del punt de vista polític no són ningú (algú els ha votat?), i des del punt de vista econòmic, si que tenen un determinat pes: el que correspon als responsables d’haver engegat les nostres economies a pastar fang. ¿O volen fer veure que ja no es recorden de tot allò de les subprime, els endeutaments fora de mira (de les caixes), les concessions de crèdit sense cap rigor, tot el que ha fet que la crisi esclatés i arribés als nivells que avui s’ha instal·lat a casa nostra?

Massa sovint personatges que no tenen la més petita representativitat, s’irroguen facultats que no tenen. Els ciutadans els hem de dir que el que ells pensin ens importa un pito, i per fer-los més didàctic aquest punt, els diria: és com si ara el Sr. Fèlix Millet opinés sobre com s’ha de dur la política econòmica, la impositiva o el que sigui, des del govern (no és ben bé la mateixa cosa, però s’hi acosta).

Funcas (lligat a les caixes), a l’igual que fa l’Institut d’Estudis Econòmics (lligat a la CEOE), en el supòsit que tinguessin alguna credibilitat, s’han oblidat de demanar mesures per reduir el frau fiscal, un tema molt difícil, però que ho serà més si no ens hi posem.
Així mentre els EUA estan demanat (i obtenint) de la USB Suïssa, la llista de defraudadors, no em consta que el Sr. Rodríguez Zapatero hagi presentat ni solament la demanda. Pel que fa a les caixes no s’entén massa perquè no ho han posat a la llista de coses necessàries (com a mínim, costa poc), ni tampoc s’entén com algunes caixes encara tenen vincles amb paradisos fiscals.

Per tant, senyors caixers, quan necessitem la seva opinió ja els la demanarem. Mentrestant, facin el favor d’ocupar-se dels seus assumptes que prou fotuts que els tenen.

Ciutadans que ens honoren

Un país tocat i enfonsat...

La premsa va dosificant les informacions. Els polítics estan escandalitzats de l’actuació d’aquest ciutadà exemplar. La societat civil està farta d'aquesta mena d'individus als que mai els toca el rebre. Ara tenim un ciutadà penedit, que vol rectificar per aminorar la sanció que fins i tot el jutge més benèvol (i mira que amb els ciutadans poderosos n'hi ha de jutges benèvols) es veurà obligat a castigar.
El cert és que no ha sigut la primera malifeta que se li coneix i els que han volgut investigar la seva vida exemplar, ja havien trobat conductes sospitoses i delictives en el seu passat.
Així i tot, la nostra Generalitat no va tenir cap problema per concedir-li la Creu de Sant Jordi, i el nostre Ajuntament, li va anar pels pèls que no li donessin la Medalla d’or de la ciutat. També la societat civil, aquesta cosa tant estranya que concedeix “la Clau de la ciutat”, en el seu dia li va concedir aquest honor. Segurament aquests darrers es van equivocar, ja que Millet devia entendre que li donaven la clau i el duro o els duros.

Tots aquests responsables d’aquestes institucions haurien d’explicar ara, perquè ho van fer i quins van ser els mèrits que li van reconèixer a aquest ciutadà. També caldria repassar la llista de les creus de Sant Jordi, les Medalles d’or de la ciutat i de les Claus de Barcelona. Quants ciutadans més, que ens honoren, trobaríem com el Sr. Millet? Ben segur que més d’un. No haurien de fer totes aquests Institucions un acte de contrició i començar a dimitir alguns dels responsables d’aquests fets?
Però també haurien d'explicar públicament els presidents de "la Caixa" i del Barça, quins perfils cercaven quan van colocar a Millet a la Comissió de control (a "la Caixa", si, si, a la Comissió de control!), i a la Fundació del Barça i, en el millor dels casos, entonar el mea culpa.

Per part de la premsa, no cal dir, ara tenen un motiu per fer sang, per ensenyar-nos totes les misèries humanes. Però fins ara, havien lloat a cor que vols tots aquests personatges de la faràndula.
Ara ens diuen que és una vergonya per Catalunya. A veure, deixant de banda els periodistes xitxarel·los de sempre que ens donen lliçons de comportament, de catalanitat i de moral, i anem a escrits pretesament més seriosos, com editorials com els de l’Avui de 19.9.2009 i altres, ens deixa esmaperduts els qualificatius que ens assignen als catalans i a la nostra societat.
Honestament ho considero injust. Si jo sóc català i formo part de la societat catalana, m’haurien d’explicar el perquè de la quota de responsabilitat que m’assignen. I també m’haurien d’explicar com és que a la premsa no se li assigna cap responsabilitat, quan -només cal consultar les hemeroteques- la premsa no ha tingut cap impediment per lloar de forma desmesurada i sense sentit a qualsevol d’aquests galifardeus honorats per la nostra societat.
Què espera la premsa per demanar disculpes?

Hi ha un altre element que passa desapercebut. Són les Juntes, els Patronats, els Consells d’administració, quina funció principal és escalfar la cadira i lluir “paquet”. Ara estem veient qui forma part d’aquestes institucions excelses, que aparentment no cobren, tot i que no queda gens clar. Com és que a tots aquests merders sempre hi trobem les mateixes cares?
Quan a tots aquests senyors i senyores que formen part d’aquests òrgans de direcció d’aquestes fundacions se’ls demani responsabilitats -que les tenen- segurament no hi haurà tanta alegria ni tantes ganes de lluir paquet. Quan s’acompanyi a la imputació a tot el Consell dels diferents òrgans del Palau, veureu com no hi ha tantes ganes de fer el “merda”. I finalment, també els polítics (Generalitat i Ajuntament) haurien d’assumir la seva quota de responsabilitat.
Què vol dir que no han funcionat els mecanismes de control i que ara els canvien? El que cal es canviar els sapastres que políticament hi estaven implicats.

Fusions d'empreses i altres operacions genials

Diatribes interessades

Vaig una mica en retard, ho reconec. Just acabo de llegir els tres volums de Stieg Larsson (demano disculpes), però m’entretindré en una llarga cita que fa en el primer volum:

... el desdeny d’en Blomkvist pels periodistes especialitzats en economia es basava, segons el seu parer, en una cosa tan simple com la moralitat. L’equació era molt senzilla. Un director de banc que desvia uns quants centenars de milions per especular temeràriament no hauria de mantenir el càrrec. Un conseller delegat que juga a les empreses fantasma hauria d’anar a la presó. Un propietari que obliga els joves a pagar un lloguer desorbitat i de sotamà per un estudi d’un sol ambient amb lavabo compartit, l’haurien de penjar com un pernil.
La feina del periodista especialitzat en economia era investigar els taurons que provoquen la crisis d’interessos per especular amb els estalvis dels petits inversors, examinar els consells de direcció d’empreses amb el mateix zel despietat amb què els periodistes especialitzats en temes polítics vigilaven la més petita pixada fora de test dels ministres i diputats del Parlament. Mai entendria per què tants influents periodistes de temes d’economia tractaven les mediocres joves promeses de l’economia com si fossin estrelles del rock ...

Mil·lènnium. Els homes que no estimaven a les dones
Stieg Larsson

i també en el mateix sentit una altra cita, la que ve a continuació:

...Cuando al mediodía lo fue a ver su abogada, Haas le dijo que había presenciado el asesinado de los Caciques. Los guardias miraban desde una especia de claraboya del piso superior. Sacaban fotos. Nadie hizo nada ... ¿Y tú crees que afuera lo saben? Ay, Klaus, dijo la abogada. ¿Los periodistas también?, dijo Haas. Éstos son los más discretos de todos, dijo la abogada. En ellos la discreción vale dinero. ¿La discreción es dinero?, dijo Haas. Ahora lo vas entendiendo, dijo la abogada...

2666
Roberto Bolaño

i una altra ...

Uno de los primeros avisos fue probablemente Clement Attlee, que la mayoría de ustedes no tendrá ni idea de quién fue, lo cual ya dice algo al respecto...
(es pot ser més superbi però no més ruc, per escriure una frase com aquesta)

Elegir lo grotesco, 3.5.2009 El País
Javier Marias

Tres cites, un excel·lent punt de partida. ¿Quina mena de bestiar són els periodistes? ¿Perquè els periodistes s’entesten en fer la pilota als poderosos? ¿Com és que els periodistes econòmics no tenen ni la més lleugera idea del que parlen? ¿No podrien deixar de dir bajanades i així, si més no, podríem treure les nostres pròpies conclusions sense haver d’utilitzar intermediaris que ens voler fer beure a galet? o,¿ perquè hi ha periodistes que es creuen superiors als seus lectors?
No, no i no! No és possible. Els periodistes econòmics hi han de posar cullerada i dir una bestiesa darrera l’altra. I d’aquí ve que més d’un periodista s’ha manifestat, dient que sense Larsson també hi ha vida, que no n’hi ha per tant, que es neguen a seguir el corrent del públic, que no ho diuen però pensen, públic incult.
Està clar que a determinats periodistes els ha molestat dues coses: que Larsson hagi tingut el ressò que ha tingut, i que hagi dit el que ha dit. Dues coses intolerables dintre l’esperit gremial de la professió. I aquí ve l’explicació de perquè molts periodistes han volgut desacreditar a Larsson com a escriptor per aquestes dues qüestions bàsiques: una) ha criticat la professió, i això no es pot permetre, dos) ha tingut èxit, cosa que molts d’ells miren amb enveja.
De Roberto Bolaño cal dir que no ha tingut l’èxit comercial de Larsson i segurament aquests periodistes no deuen saber ni qui era. Javier Marías és prou conegut i un bon escriptor, però no es tracta d’això, sinó dels que van pel món donant lliçons als pobres mortals que no som tant espavilats com ell.

Per confirmar el que he exposat anteriorment, hem pogut llegir a la premsa comentaris altament elogiosos sobre la fusió de Gas Natural i Fenosa (és només un exemple). Una oda als directius de Gas Natural que l’han duta a terme, tot i que fins a un tercer intent no ho han aconseguit, la qual cosa no deixa de ser un tracte molt especial cap a aquests directius, doncs en altres companyies i en altres àmbits amb un cert rigor, quan algú proposa una operació d’aquest estil i fracassa ha de fer les maletes i deixar la seva poltrona.

Així el periodista Toni Cruañes, director en funcions de l’Avui, titula el seu article de 27.6.2009 com: Finalment, un gegant energètic, i desprès venen frases amb tanta substància com: Gas Natural, avui és la història d’un èxit. Continua amb una sèrie de consideracions que, naturalment es poden subscriure sense cap problema, sobre la politització del govern central posant pals a les rodes, etc. etc.
Desprès llegeixo l’editorial de la Vanguardia del mateix dia: La Nueva Gas Natural, on naturalment es desfeien en elogis cap a la nova companyia fusionada. La qualifiquen com, la primera gran operación corporativa de reordenación del mapa energético español, i acaba amb un elogi desmesurat dels directius de Gas Natural, però no acaba aquí la cosa, sinó que el fan extensiu als directius de la Caixa i de Repsol, sense que se sàpiga ben bé quin és i ha sigut el seu paper i/o mèrits. O potser sí, l’un, l’inductor de l’operació fracassada dues vegades, l’altre, el pou d’on surten els diners (dels dipòsits dels seus clients, naturalment, sense que aquests puguin dir ni ase ni bèstia).

Ara doncs tindrem (qui?) una companyia que serà un gegant energètic (!). Una companyia que farà que la competència es redueixi encara més (sembla bastant indiscutible que un dels objectius de les fusiones empreses és reduir la competència) i per demostrar això només cal que contemplem les mateixes xifres que dóna la premsa: quan es va intentar la fusió amb Fenosa, moment en que la premsa va reproduir el que deien les companyies que s’havien de fusionar, es a dir: que reduirien 11 mil milions la inversió (El País, 13/3/2009). També ens diu la notícia que emetran deute per valor de més de 18 mil milions d’euros que ha sigut els diners el que els va permetre la “compra” de Fenosa. Estàvem en el mes d’abril d’aquest any i no hi havia cap problema perquè Gas Natural tingués liquiditat per la “compra” de Fenosa que, naturalment era una prioritat nacional. En el mateix moment, les demés empreses que no tenien connexió amb la reial casa tenien una sequera financera que feia feredat.
Per altra banda la premsa ens informa que la deflació de preus continua, tot i que, misteriosament, el preu de l’electricitat augmentarà un 2% (serà ja una de les primeres conseqüències de la fusió?).
Tot són elogis, però ¿algú em pot explicar alguna avantatja pels consumidors derivada d’aquesta fusió?

Hi ha altres exemples, com la darrera i genial operació de Telefónica. Aquesta companyia, que té un president que avui no està a la presó perquè el delicte ha prescrit, ha entrat com a partner en la Companyia xinesa de Telecomunicacions. I no cal dir que una companyia xinesa de telecomunicacions és una empresa de les “més transparents del món” on, a la seva cúspide, hi ha un home i tot el comitè directiu del partit (què diferent del cas de Telefònica, on Alierta va prendre possessió per mitjà del seu amic Ansar). Això no obstant, l’editorial de La Vanguardia en fa un elogi desmesurat. Diu que César Alierta, ha donat un pas de gegant (ja hi som, altra vegada amb els gegants...) en la primera empresa multinacional espanyola, en dur a terme una aliança estratègica amb la Xina Unicom, amb un intercanvi d’accions per valor de mil milions de dòlars (és a dir, un canvi de cromos, ni un euro de nova inversió). L’oda a Telefònica continua a l’editorial sense descans, diu que Unicom té 284 milions de clients a la Xina, els quals la companyia deurà enganyar com ho està fent al nostre país: el cost de la línia ADSL un 56% superior a la resta de la UE; la UE ha d’intervenir per minimitzar els abusos de Telefónica en el roaming; les trucades de mòbil un 60% més cares que a la resta de la UE; Telefónica té el Guinness de les multes per vulnerar la competència,.... Ara enganyaran com a xinos als 284 milions de clients de la Xina. Sort que ho faran a la Xina.
Podria seguir amb les fusions que s’anuncien o es produeixen. Sempre és la mateixa cançó: torna-la a tocar Sam, diners, diners i poder.

Què motiva les fusions?
En el segle XIX les fusions potser tenien altres finalitats. Ara bé, en el segle XXI les fusions només tenen dos objectius: 1) incrementar el poder i els diners dels seus directius; 2) reduir la competència i poder imposar preus a la clientela. Que per fer això es necessita una determinada dimensió, no en tinc cap dubte; i d’aquesta manera s’incorpora l’objectiu de fer una empresa més gran.
Com en els manaments de la Llei de Déu, els objectius de les fusions s’engloben en dos, no hi ha cap més objectiu. La resta d’objectius de manual estan absolutament desacreditats per la realitat. Els manuals ens parlen de: reduir costos; escollir el millor de cada organització, fer l’empresa més eficient, etc.. Desprès en venen altres objectius de menor rang que ni solament detallo, cap d’ells té la més petita importància (per prendre la decisió). Els executius només tenen en el seu cap com quedaran ells en la nova organització, quina serà la seva remuneració per tots conceptes (golden parachute, plans de pensions, bonus, sou, participació en beneficis, facilities,...).

Les fusions a les caixes
Sense apartar-me dels objectius descrits anteriorment que emparen les fusions, recentment sorgeix una pressió -interessada- al voltant d’una suposada i desitjable fusió de Caixes d’estalvis. Una polèmica que té el seu origen en la desastrosa gestió que han dut -conjuntament- tot el sistema financer i, molt especialment la banca (ja que les caixes no tenen el pes que té la banca) i en l’impuls del Govern que no està gens clar que pretén ni quins objectius vol aconseguir. I això ha passat al nostre país i no a Pequin.
Tot ben amanit amb la incompetència dels supervisors (B.E., CNMV, les empreses d’auditoria, les societats de ràting, el Govern,...) i la crisis econòmica, que amb arrels immobiliàries es va superposar a tot plegat. Una crisi anunciada llargament, però que ni el Govern, ni els bancs i caixes, ni els supervisors van voler veure en cap moment.
En aquest entorn els periodistes especialitzats insisteixen en repetir coses que no entenen. Ara s’entesten en dir que les caixes s’han de reestructurar i quan han dit això ja no en saben més, els hi deu haver dit la veïna del cinquè. Alguns parlen de la xarxa d’oficines, que diuen és excessiva, però ho atribueixen a les caixes i no a la banca, perquè? No hi ha resposta.
Altres diuen que cal que es concentrin. Hi ha massa caixes petites que no tenen volum suficient. No els preguntis pas en què justifiquen aquesta asseveració, perquè tampoc hi ha resposta.

Del Banc d’Espanya i el seu paper en les fusions
Un dels impulsors de les fusions -el Banc d’Espanya-, no té cap autoritat moral per opinar. Des del banc d’Espanya han vist, dia a dia, com les entitats financeres s’endeutaven en els mercats internacionals per damunt del que seria lògic, fins al coll i més amunt. Han vist com el nivell de concessió de crèdits hipotecaris per promoure cases que no tenien cap possibilitat de vendre’s (i menys al preu que pretenien vendre-les!), superava tota norma de prudència. Veien com els actuals executius (que curiosament tots estan encara en el pont de comandament del vaixell financer), obrien oficines sense parar, oficines que ara hauran de tancar. Veien com totes les entitats financeres es confabulen quan els marges financers van ser insuficients, per cosir a comissions als seus clients, sense que vingui justificat per cap servei. Veien com els bancs i caixes s’escapolien del preu del diner i aplicaven als seus clients uns tipus que no tenien res a veure amb el famós euribor. I veien moltes més coses i, com a molt, ho posaven en algun informe, però no feien res. Per tant, con li va dir el Rei a Chavez, perquè no calleu!

Els executius de les entitats financeres
Alguna cosa deuen haver fet aquests excel·lents professionals quan el G20 ha de dedicar bona part del seu temps a controlar la seva cobdícia (aquí faig referència potser més a la banca que a les caixes, però degut a l’opacitat d’aquestes darreres no hi ha cap garantia que en quedin excloses). També el president Obama els hi ha dedicat alguna floreta recentment, dient que no tolerarà comportaments temeraris ni excessos sense control, però els banquers són durs de pelar, i ja han respost amb un acte de contrició: sí, són responsables de la crisi i entenen que se’ls exigeixi més capitalització, però límits en els seus sous i prebendes, ni parlar-ne!
Els escàndols han sigut clamorosos i els executius bancaris han seguit posant mà a la caixa d’una forma indecorosa, i la nostra societat no pot fer res per treure-se’ls de sobre.
Cal reconèixer que el sistema de consells d’administració o les juntes generals no són cap poder ni contrapoder i, per tant, no suposen cap sistema de control. Si això és així, i més especialment en el cas de les caixes, cal donar una transparència absoluta als ingressos que per tots conceptes s’autoassignen aquests executius, i no només això, sinó que cal posar algun sistema de valoració a la seva gestió. El sistema de beneficis generats no és suficient. És molt més interessant veure què fan i no quin benefici generen, per més que el benefici ningú nega que sigui una forma força asèptica per mesurar la gestió.

I si les fusions entre caixes esdevenen indispensables?
Doncs si tornem al segle passat comprovarem que els beneficis fiscals de les fusions eren suficients (i en molts casos més que suficients, per exemple l’actualització de balanços) per pagar els costos de les fusions. A què ve doncs aquest (nou) costum d’estendre la mà pidolant euros per pagar unes fusions que ningú sap ni ha justificat la seva finalitat? ¿L’erari públic no ha finançat ja de forma més que suficient la incompetència dels executius bancaris? Crec que ens hem de negar a que s’afluixi ni un euro més per fomentar aquestes fusions que ningú entén ni ningú ens ha explicat quines millores tindran els clients.

La publicitat i els interessos

N’estem fins al “gorro”

La crisi està arribant a tots els racons del planeta. Ara la víctima ha sigut la publicitat (és a dir, nosaltres, els que la sofrim). Els publicistes han tocat fons o se’ls ha afluixat algun cargol i els directius que els contracten han perdut tota noció de la realitat.
A casa pràcticament veiem la televisió en el moment de les notícies i bé sigui per culpa de la crisi (que no hi ha tants anunciants) o perquè els publicistes han embogit, ens ofereixen uns espectacles lamentables.

Ho sento per les firmes que publiciten els seus productes d’aquesta manera tant matxacona, però crec haurien de fer una enquesta per veure el resultat dels seus pesats anuncis.
Pel que fa a mi, us puc dir que mai menjaré un tall d’embotit d’Espetec, l’avi i el nen (figures entranyables) es tornes odioses quan cada tall publicitari surten a dir les mateixes bajanades. I que dir d’aquella marca de cervesa que fa un espot en el que un noi viatja i va arreplegant amics pel món i finalment arriba a la conclusió de Perogrullo. Resultat: mai més beuré una cervesa San Miguel (què ploms que arriben a ser aquests anuncis).
Podria seguir fins a l’infinit, però em sembla que la selecció no seria prou acurada si no faig referència al 012. Què pesats que són! i a més, perquè no es gasten els diners en millorar el servei més que a publicitar-ho?

I ara la grip nova
Per altra banda també ens agredeixen de forma diària, constant, impertinent, amb el tema de la grip nova. Aquesta cosa ja és més seriosa.
De l’explicació que ens ha arribat sabem que va començar als EUA i a Mèxic, que la soca d’aquesta grip porta els mateixos elements (H1V1) que tenia la malaurada grip de començaments del segle passat i que degut a aquest fet sembla ser que les persones d’edat provecta n’estem una mica al marge, com si estéssim immunitzats.
Sabem que cada any moren de la grip normal gairebé un milió de persones i que les organitzacions sanitàries de tot el món ja els sembla bé aquesta xifra.
Ara, pel que fa a la grip nova, segons dades publicades, no arriba ni a un miler de persones (estan parlant de la xifra de 382 morts per causa de la grip nova fins a juny). Entre tant, les morts provocades per altres pandèmies -cròniques- (malària, diarrees, sida, pneumònies, xarampió, que cada any s’emporten més de 2 milions cadascuna d’elles, entre elles molts nens), no mereix cap atenció. En canvi la grip nova (porcina) és el que mereix les portades dels mitjans de comunicació papanates i dels governs papanates.
Les organitzacions i responsables sanitaris prenen mesures de tot tipus i, naturalment una vacuna que avui no està encara a punt ni està suficientment provada ni és específica per aquesta grip. Per tant, han decidit aplicar la vacuna que van inventar per la pandèmia de la grip aviària (que no va arribar a mil morts en tot el món) i que va ser fabricada en dosis gegants pels laboratoris americans . Estem parlant de la vacuna TAMIFLU, fabricada pels laboratoris americans GILEAD on, curiosament, estava de president Ronald Rumsfeld. Les previsions de morts ocasionades per la grip aviària segons la OMS eren de 7,4 milions de persones, de les quals, segons el Govern dels EUA 2 milions moririen entre els ciutadans d’aquest país. Afortunadament aquestes sinistres previsions no es van complir i als EUA no va morir ni una sola persona.
Mentre ens diuen si vacunaran el 30, el 60 o el 100% de la població.
Importants empreses que també sembla han perdut el senderi estan publicitant mesures per preveure els efectes d’aquesta famosa grip, les empreses financeres ens diuen que utilitzem els caixers i les línies obertes (així la feina la fem nosaltres) al temps que ens cosiran de comissions per utilitzar uns serveis sofisticats. Aquestes mesures fan pixar de riure, però han aconseguit sortit a tota pàgina als diaris, on els periodistes del país són d’una ignorància supina.
Ningú no ens posa el gràfic de la farmacèutica que elabora la vacuna (ROCHE), ni ens mostra com la seva cotització va pujant a mesura que les “informacions” sobre la grip es fan més insistents.
Hauríem de tancar a la garjola als publicistes que inventen aquestes bajanades, als empresaris que paguen perquè les emetin i als polítics que ens tracten d’imbècils. Es pot ser tan miserable com per fer negoci amb les pors de la gent?