O sí, pel final que ha
tingut
Això
és el que ens diuen alguns periodistes i tertulians. Ahir, per la tarda, quan
es va fer públic que s’havia arribat a un acord per la investidura d’un
president que garantís la governabilitat del país, de seguida vam poder veure els
rostres i les paraules insidioses, no de Madrid!, sinó dels de la cantonada.
A
8TV (que cada dia em costa més de suportar), el mestre Cuní ja se’l veia amb
mala cara. A ell li agrada dir coses contra els polítics catalans, contra el
procés d’independència. Ell jutja. Com cada dia, convoca els tertulians més
tronats que troba al mercat (no tots, però si una bona colla).
Fins
ara havia pensat que els periodistes treballaven on podien, però d’aquí a lliurar-se
amb cos i ànima a les ideologies d’un amo cavernícola o no, com passa amb els
del País i els de la Vanguardia, i per descomptat, amb la resta de mitjans
de Madrid, hi ha un bon tros.
Vaig veure els tertulians defensant la seva ideologia, no volien en cap
cas explicar, si és que calia explicar alguna cosa, l’acord aconseguit i el que
—en la seva opinió— podrien ser les conseqüències. No, de cap manera. Els
tertulians feien preguntes insidioses i pontificaven sobre les conseqüències de
l’acord.
Una
de les conclusions més hilarants, si no fos tan penosa, va ser l’explicació
sobre la por, la por que havia aconduït al president Mas a posar-se al costat
del procés i deixar pas a un altre del seu partit, que ell havia escollit. Un
periodista que es diu Lluís Bassets (que per cert, sempre fa cara d'emprenyat), ja no recorda totes les profecies que
havia escampat només fa dos dies, pontificava sobre el que passaria. És possible
tanta mediocritat?
El
conductor del programa va fet també el seu número particular, preguntant a
Jordi Sánchez sobre si li semblava que hi havia analogies entre els processos
estalinistes i els del president Mas, que plegava però exigia també que
pleguessin alguns diputats de la CUP. Es poden fer aquestes preguntes sense
posar-se vermell? Aquest pobre noi, en Cuní, des de la seva fatuïtat, ni
s’adona del ridícul que està fent un dia rere l’altre. Ja s’ho farà...
I
després va venir el Manolo, no el del bombo, que ho semblava, sinó el Manolo
Milián acompanyat pel premiat Lluís Foix. Aquests sí que saben coses! Formen
part dels “tres tenors”, com els diu el mestre Cuní. Els pobres, cada dia més
tronats. El Manolo, tocant el bombo com sempre. Explica els seus sopars amb
gent important, explica les desgràcies que estan succeint als catalans per
culpa dels seus polítics (no s’atreveix a dir per ser catalans) i del seus
procés a la independència. És el missatge de la por i... del seu desconcert,
tota vegada que no entén res de res del que està passant.
Més
tard en veure les reaccions de l’oposició (PP; En Comú, PSC i C’s), em vaig
donar compte que sí havíem d’estar contents. La seva actitud rabiosa i sense
dissimular, la seva argumentació que el president Mas té por de
les urnes, no pot ser més contradictòria. Qui ha estat fins ara els qui ha vetat les
urnes? Suposo que no tindran la cara dura de dir que ha estat el president Mas.
I l’argument de que l’acord contempla el que es pot anomenar com a
transfuguisme, clama al cel per motiu de la ingenuïtat. la ignorància més
absoluta o la mala fe.
Ahir
a la nit, altra vegada el mestre Cuní, organitza un gran debat amb personatges
troglodites. Quin és el ressentiment de l’Eulàlia Vintró? Que dóna de sí
Xavier Vidal Folch, no cal ni parlar-ne.
Però
ara el que vull fer és una ressenya de la investidura del President Puigdemont.
Ciudadanos,
en boca de la senyora Arrimadas, va fer el que té per norma i segueix el model
del cap de fila Rivera. Primer, una actitud agressiva i mal educada. Un discurs
ben dit però buit de contingut, són les instruccions rebudes. Va parlar
del cost que els catalans hem sofert per culpa del procés (?). No sembla pas
que l’hagi afectat a ella personalment o al seu partit que estrena seus
fastuoses sense que es conegui d’on han sortit els diners. Va parlar del mal
funcionament de rodalies. És que no sap que és competència del Govern Central?
I va reproduir un twit que algun
diari de la caverna havia publicat tret de context. Una altra idea potent:
dividir els catalans. Em podria explicar per què ara estem dividits i quan guanyen
les forces unionistes no? I finalment, els partits que s’oposen
a les urnes, dels quals Ciudadanos en forma part, afirmen que el president Mas
té por de les urnes. Això és surrealista. Va parlar del franquisme i que
ella, la seva família, també va sofrir la repressió. Va dir que ningú farà
accions per separar els catalans, ella ha patit molt per arribar a aquest punt (!).
Unes afirmacions que queden en entredit per la seva joventut, i pel poc temps
de permanència o residència a Catalunya. Aquesta noia que fa quatre dies que
viu entre nosaltres ens ha de dir com hem de viure i com ens hem d’organitzar?
Una mica d’humilitat, per favor! Si tan estima al país, perquè no fa servir la
seva llengua i parla en castellà?
PSC
en boca de Iceta, va fer un discurs en un altre to. Un to amable però també
dur, com ha de ser la política. Iceta té mala peça al teler. El seu partit està
en hores baixes. Va afirmar que treballaria pel seu país, però tal com ho va
dir i com està actuant el PSC em vaig preguntar a quin país es referia, perquè
no ho tinc clar per qui treballa. Va incidir en la qüestió del que fa afirmar
el president Mas quan va dir que el que no havien resolt les urnes ara ho havia
resolt la política de pactes. Tan estrany ho troba Iceta el que es facin pactes
per a la governabilitat d’un país? I més encara, aquesta discussió en el moment
en que possiblement el seu cap de files Pedro Sánchez, farà un acord amb el PP,
no deixa de ser una afirmació complicada. De l’encaix de Catalunya i Espanya,
creu que el federalisme és la solució, com si mai haguessin governat ells a
Catalunya i a Espanya. Perquè no ho van tirar endavant quan manaven? I
finalment un altre tòpic: acusa a l’actual govern de dividir els catalans en
bons i dolents. Un exercici d’hipocresia.
En
Comú, de Franco Rabell, més desconegut com a Rabell. Les qualitats oratòries i
d’idees del senyor Rabell són força limitades. La seva gran idea és que el
candidat Puigdemont, diu ell, segueix el “mestratges” de l’anterior president
Jordi Pujol. Un discurs sobre el dret a decidir i la sobirania que ningú se’l
creu i que sona ja a temps passats. Res a destacar.
El
PP en mans del senyor Garcia Albiol. Va donar una mica més de joc talibà.
Comença amb una escena de cine: “miri-m als ulls, ningú iniciarà un procés de
segregació mentre estem nosaltres”. Desprès comença a parlar en castellà,
“Cataluña seguirà siendo España y nadie podrà separarnos”. Afirma
—equivocadament— “ustedes no representan la mauyoria del Parlamento”, quan
segurament volia dir de la població. O potser és que no ho sap aquest pobre
noi. "si van por la ruptura, les pararemos los pies”. Un bon guió per a un
western.
La
CUP, en boda de la senyora Anna Gabriel, amb un discurs amable en la forma.
Clar en quant al contingut. Convincent en l’explicació. El contingut sense
dubtes: el 27-S fou el tret de sortida cap a la constitució de la República
catalana en les tres bases: independència, procés i rescat social. Només que en la seva llista d'errors no reconeix la seva demagògia contra el president Mas.
Junts
pel Sí, en boca del senyor Turull. Afirma que a partir d’ara el que faran serà
treballar pel país, per la República Catalana. Han d’ampliar les bases del
procés, més persones en favor de la independència. Ens acusen de dividir els
catalans, i això se’n dius des d’un partit que va ser creat especialment per
separar els catalans des de l’escola. No estem aquí per fer cuinetes. És una
sessió d’una gran transcendència, la investidura d’un president que ens ha de
guiar cap al nou Estat català, i aquesta sessió és històrica, no vulguin
distreure’ns amb twits, miri-m als ulls, el futur de Catalunya no el decidiran
els Tribunals, el decidiran els ciutadans de Catalunya.
En
la resposta del candidat a la presidència senyor Puigdemont, va ser força
aclaridor, de la personalitat del candidat i de la seva capacitat. Va començar
per la senyora Arrimadas i la referència al seu twit. Li va explicar que ho
havia tret de context. Quan jo al·ludia a Carles Rahola en l’aniversari del seu
afusellament ho feia per uns valors que espero que vostè comparteixi, que és
que aquest tipus d’invasions, la grapa del feixisme sobre les nostres vides, no
el volem. Mentre el senyor Puigdemont li explicava de forma brillant aquest
episodi es veia la senyora Arrimadas que es volia fondre, que s’hauria amagat
sota la cadira. La resposta de la senyora Arrimadas va ser per avergonyir als
que l’escoltaven. La seva defensa va ser dir que ho havia tret de la premsa, que
ella no havia mirat els twits, que altra feina té, que ho havien fet un
periodistes d’una premsa que rebia subvencions, sense especificar quina, però
sense reconèixer que ella utilitzava qualsevol informació sense contrastar-la.
Tan fàcil que hauria sigut demanar disculpes i s’hauria acabat. En tot cas vull
destacar que la senyora Arrimadas no va dir que compartia que el feixisme s’havia
d’allunyar de les nostres vides, i que de la seva bancada i dels que estaven al
seu darrere (PP i En Comú) ningú va aplaudir.
Quant
a Franco Ravell li va dir que el que ser un somiatruites era parlar d’un
referèndum, quan les proves des de fa anys estan sobre la taula.
Al
senyor Iceta li va agrair el to, però no va estar d’acord amb les seves
crítiques, tan pel que fa al federalisme, com a si ell era de fiar per dur a
terme el que havia proposat. Li va dir que li semblava que no podia admetre
aquesta desconfiança abans de començar a caminar. Li va recomanar que llegís
altres diaris que els que havia esmentat ja que les opinions no eren
coincidents. Iceta havia tingut la barra de esmentar com a font indiscutible
l’editorial de La Vanguardia (la del senyor Comte de Godó, amb la seva clara
deriva unionista), i el Periódico (de tendència socialista), reconeixent que
eren les úniques que havien afirmat que no hi havia prou gruix de vots per
encetar la independència.
A la
senyora Gabriel també li va agrair el to, i la veritat crec que es va quedar
curt, perquè hauria hagut de demanar-li a quina escola havia anat per fer un
reciclatge de la senyora Arrimadas i del senyor García Albiol, quan a les
formes, quan a l’educació i quant als continguts.
Conclusió:
tenim ja un bon president, un home que ha convençut a molts catalans i que té
un sentit d’humor necessari en un país en que alguns partits —minoritaris— volen
convertir el Parlament i la vida política en un ball de bastons, d’insults i de
mala educació.
Nota al marge: no m'agrada el tuteig al president de la Generalitat, segurament tampoc en moltes altres ocasions quan veig a persones adultes, que sense ser coneguts ni amics, comencen a tutejar-se.
