El PP aterra a Catalunya per dir-nos que ens estima

El cap de la banda de la FAES -el Sr. Aznar- ha vingut a Catalunya per insultar-nos. Va venir dimecres i va confondre el Thanksgiving Day (el quart dijous de novembre), amb la nit del Halloween. Va venir a fer por, però no s’adona que ja no en fa de por.

Aquest home que, juntament amb el petit Nicolàs, lidera la FAES ha d’anar amb molt de compte perquè qualsevol dia li demanaran d’on ha sortit la seva fortuna i encara que el seu anterior subordinat Montoro li va inspeccionar les seves empreses, ho va fer amb un caràcter amical.

Però si a una persona digna de tot respecte com és el president de la junta d’Extremadura -el Sr. Monago- se l'està qüestionant per haver carregat uns viatges privats a l’erari públic, que no hauria de passar amb el Sr. Aznar que va casar la seva filla amb un emprenedor digne de tota confiança com és el Sr. Agag, de l’entorn de la Gürtel, en un edifici propietat de l’Estat (Monestir de l’Escorial) amb la pompa de l’orient màgic i amb despeses a càrrec, unes a la Gürtel, les altres a l’Estat i fins i tot potser va pagar alguna cosa de la seva butxaca.

Aquest fet ¿resisteix la comparació quan s’intenta imputar a la consellera d’ensenyament per haver cedit uns edificis públics per efectuar una botifarrada o simulacre d’eleccions?

Però deixem-nos de trivialitats, aquest bon home (que no pot ser més dolent perquè fa pixar de riure) només ha vingut a fer de precursor del president Rajoy i d’avançar algunes de les bestieses que hores d’ara deu estar repetint el president del govern i els seus sequaços.

El President Rajoy va anunciar des de les antípodes que vindria a Catalunya a explicar-se més bé, explicar-se com ens estima als catalans i com podem viure gràcies a la seva generositat. Per si un cas, l’acte l’ha fet en un local tancat amb els seus (potser dintre un taxi, perquè avui del PP són ben poquets... o potser no, perquè la majoria dels assistents venien de Madrid. I això qui ho paga?), i no ha volgut parlar amb les autoritats democràtiques de Catalunya.

I què diu: doncs el de sempre, que no pot ni vol deixar-nos votar; que el Govern central decideix qui paga i qui ho gasta i que els catalans a callar, perquè això ho diu la Constitució. Que les lleis són per a complir-les, excepte quan el Govern central decideix no fer-ho, com passa dia si i dia també. Ara decideix no revisar la fórmula de finançament de les Comunitats autònomes perquè al ministre Montoro no li dóna la gana, quan s’ha de fer, per llei, cada cinc anys.
Ara decideix incomplir les competències que per llei té fixades l’Estatut —ribotejat per aquell indigne ciutadà que es diu Alfonso Guerra— perquè tampoc li dóna la gana; ara el ministre d’educació (que no en té gens ni mica d’educació) decideix espanyolitzar els escolars catalans; ara el partit del PP obre una campanya per carregar-se l’Estatut de Catalunya, amb articles que són Constitucionals per altres Comunitats però no per Catalunya. Que Catalunya mereix un respecte (serà cínic!). Ara decideix que la solidaritat dels catalans es xifra en setze mil milions d’euros cada any. Ara decideix que els horaris comercials han de ser els que ells dicten a Madrid, i que la pobresa energètica ha de ser igual per a tots els ciutadans, els pobres que es fotin! Ara decideix que un Govern que fomenti la desigualtat i l’atur mereix un monument, ara...

El president Rajoy és clar que és un home pobre d’esperit, però no és segur que se’n vagi al cel, com va dir Jesús en el Sermó de la Muntanya. És simplement un pobre infeliç que pretén que tots els ciutadans també ho siguem.

Però estiguem tranquils, Keep calm, que la pobre Alícia avui tindrà un dia feliç, podrà remenar la seva atapeïda còrpora per tota l’audiència —escassa—, podrà petonejar els seus amics (posant atenció a que no li clavin un ganivet per l’esquena), i riure a cor que vols, per més que el vaixell s’estigui enfonsant. Serà segurament una de les seves darreres aparicions, abans el “seu” partit no quedi ja definitivament per sota de l’escabrós partit de Ciudadanos, del que fins i tot un dels seus ideòlegs (Francesc de Carreras) diu avui a El País, que els millors ciutadans no s’ocupen de la política. És, sens dubte, una confessió de la seva pròpia actuació per haver promogut un partit com el de Ciudadanos.

El president Rajoy se’n tornarà a la Moncloa amb la satisfacció del deure complert. Se’n fot de nosaltres, o és que és així de tanoca?

Quin País!

No tenim sort. Sense remuntar-nos en la història, ara ens toca viure sota un govern central format per uns dogmàtics ineptes i corruptes. Han destrossat el país i la convivència i, els primers incomplidors de la llei —el Govern Central— posa en el frontispici del temple de la veritat, el compliment de la llei. Això és el súmmum del cinisme.

El Govern Central està clar que ha pressionat a la Fiscalia per interposar una querella criminal contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau. A tots plegats els acusen de quatre delictes.

Després de la reunió del fiscal general amb el seu consell consultiu, els fiscals del tribunal de Catalunya van decidir signar la querella que poc abans havien dit que no hi havia causa. I es que a la Fiscalia donde hay patrón no manda marinero.

La fiscal en cap de Barcelona, en una mostra de mala educació i falta de tacte i de respecte, va fer una roda de premsa per dir quatre coses que no interessaven a ningú i a més, va dir que no contestaria preguntes. El que si va dir que estava completament d’acord amb la querella i que demanava que es reobrissin les demandes presentades que no havien estat acceptades.

El delictes que imputen al president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau són: desobediència, malversació, obstrucció a la justícia i prevaricació.

Vull creure que aquests fiscals que han estat tant diligents per presentar la querella, ara, de forma immediata, es querellaran contra el president Rajoy, pels delictes de:

1.  Desobediència a la llei (cal fer la llista de quantes vegades les ha incomplert?).
2. Malversació de fons públics, en les indemnitzacions als seus amics de Castor, en les obres inútils i sense control de l’AVE; en les autopistes radials a Madrid només per afavorir les comissions i els seus amics constructors, pels rescats bancaris sense exigir la més petita responsabilitat; pel desviament de fons que corresponen en una situació de pobresa de molts ciutadans i del seu estat del benestar (ja pràcticament extingit) a empreses com Repsol (perforacions); Sacyr (avals); elèctriques (tarifes). Pels diners “negres” que s’han utilitzar i sembla que encara s’utilitzen en el seu partit.
3. Prevaricació, amb disposicions legals per afavorir els seus amics banquers, com no permetre la supressió de la clàusula sòl amb l’excusa de que el preu de les hipoteques pujarien o bé per no voler  modificar la llei hipotecària que permet desnonar els més pobres de la nostra societat i, de forma paral·lela, als bancs rebre subvencions del govern; organitzar un mercat trampós en el preu de l’electricitat; presentar querelles criminals sabent que no hi ha causa i sense poder provar els fets, cosa que la fiscalia deixa pendent de les informacions a recavar a la Generalitat; legislar sobre competències de les Comunitats Autònomes quan el Govern central no hi té competències, etc.
4. Obstrucció a la justícia, no permetent que avancin els casos Gürtel i altres que estan dins el fangueig més fastigós de la corrupció i que afecta al partit del govern. Per la destrucció de proves en el cas Gürtel amb la inutilització dels ordinadors que guardaven informació útil per la justícia. Per haver-se negat a lliurar-la al jutge quan els la va reclamar.
5. Apropiació indeguda, per no haver aclarit encara tot el tema dels sobres de Bárcenas i de la participació en el saqueig dels fons públics en perjudici de tots els ciutadans.
   
   

Naturalment, aquesta querella s’hauria d’estendre a altres persones que ben segur estan involucrades, com la mateixa vicepresidenta del govern, l'anterior ministre de justícia, el ministre d’interior, la ministra de sanitat, l’anterior minisre de justícia, el ministre de defensa, el ministre d’economia, el ministre d’Hisenda i tuti quanti pul·lula al voltant del partit del govern.

Entre tant hem d’aguantar que el ministre d’interior tregui pit i s’abraoni amb el diputat que li ha preguntat si havia trucat als directors dels diaris (cosa que sembla ben certa) per filtrar-los una notícia falsa (sobre l’alcalde Trías). Li diu al diputat que ho demostri! El diputat no ha tingut reflexos. Li havia d’haver exigit que expliqui com es va filtrar la notícia des de la seva policia, qui ho va autoritzar i qui ho impulsa cada vegada i després, el ministre diu que no en sap res. És la seva policia, són els informes que aquesta emet i el màxim responsable no en sap res. Quin penques!

El ministre d’Hisenda diu que no revisa els acords de finançament amb les Comunitats perquè no li dóna la gana, incomplint una vegada més la llei. I no passa res.

El ministre d’educació legisla sobre coses en les que no hi té competències i es queda tan fresc. Ara aquest home ha rebaixat l’IVA de les flors (es veu que en deu comprar per la seva estimada), però en canvi creu que sobre els llibres no paga la pena, total, ell no en llegeix mai cap. Un home que legisla amb l’única obsessió de la ideologia, d’estendre-la a tot el territori estatal.

Del número dos de la Espe —Granados— coneixem el seu currículum, i el veiem en la inauguració d’una presó. Aquest home és també com la resta de ministres del govern que creuen que és millor invertir en presons que en escoles, perquè a l’escola ja no hi tornaran, en canvi a la presó, en tenen moltes possibilitats. Una Espe que continua en política perquè no es destapi tota la pestilència del PP madrileny.

Se’m dirà: i els altres partits que també estan tacats per la corrupció es quedaran al marge?

Com a mínim, aquests partits ara no tenen poder i no poden prendre decisions ni ficar ma a la caixa. Els ciutadans i la justícia ens posarem amb ells tan prompte comencin a tenir poder.

Però quin atractiu té aquest país, no és per fugir-ne corrents?

 

Conte per a explicar als nens de P3 a P5

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/795534-contes-per-als-nens-de-p3-a-p5.HTML

(carta enviada a l'Avui, publicada el dia 15.11.2014)


Una vegada hi havia una família que havia de patir molt per arribar a final de mes. Havien tingut disset fills, i tot i ser pobres els pares havien aconseguit que cadascun pogués triar l’ofici amb que volia guanyar-se la vida. Sempre hi havia hagut bona harmonia entre tots ells, però darrerament es posaven damunt la taula opcions sobre el futur dels fills i tota la família volia opinar. El fill més petit, però, va dir que ell faria el que li semblaria bé i que a més creia que tenia tot el dret a decidir quin camí seguiria; era la seva vida i la volia viure en llibertat. Volia ser saltimbanqui.

Els pares li deien que els semblava bé, però que calia que els escoltés, que el seu futur també era el futur de tota la família i que no havia de ser tan tossut i decidir pel seu compte. Ells sempre havien cregut el mandat de Déu i aquest els havia dit que la família havia d’estar sempre unida i en tot cas, fos el que fos, ho decidirien entre tots.

El fill petit va persistir i no va fer cas als pares, i finalment va ser un saltimbanqui que passava més gana que un mestre d’escola, però era feliç. Els pares, tot i la separació que comportava el nou ofici, van veure que no passava res que el fill hagués pres aquella decisió, i ho acceptaren un pèl entristits, però amb afecte.

Si això ho entenen els nens de P3, P4 i P5, com és que el president Rajoy no ho entén?

Encara no han cessat a Fernández Díaz

 

Avui he vist al ministre de l’interior. Estava telefonant al carrer i suposo que esperava entrar a l’església per oir missa. Com és sabut Fernández Díaz és un cristià integrista litúrgic, que compleix la litúrgia i segurament no el contingut de l’església. S’haurà confessat avui dels seus pecats? Li haurà dit al confessor: pare m’acuso de ser una mala persona; he falsejat un informe i he mentit sobre la reputació d’una persona només per fer mal. I quina haurà estat la penitència imposada pel capella? Li haurà dit que ha de reparar el mal fet? Que ha de confessar públicament el seu pecat? Ho complirà el penitent Fernández Díaz o anirà a l’infern?

No ho sé. Però qui sóc jo per jutjar el comportament religiós dels altres? No em correspon.

D’acord, però aquesta gent que menteix, difon notícies que no són certes i escampa l’odi entre els ciutadans, no té dret (ni vergonya) a continuar en el càrrec ni un minut més, ni tampoc a fer gala de ser cristià, ni de donar medalles de mèrit a les verges.

Quan el cas Artur Mas, el "BOE del PP (El Mundo) va fer públic un informe fals de la policia, que un sindicat de la policia reivindicava com a cert, mentre el ministre no va ser capaç de trobar-ne l’autoria. Fou un cas de difamació interessada, més quan estavem sobre les eleccions. No hi va haver responsables ni ningú va assumir les culpes. Ni el ministre, ni els seus subordinats, ni el diari (el Mundo), ni el periodista (Eduardo Inda), que en van fer difusió.

Es pot admetre com a normal que en un país el ministre de l’interior difongui informes falsos i impulsi la seva publicació? Es pot admetre que la policia filtri a un diari notícies escabroses i falses com si ho comuniqués al BOE? Es pot admetre que un diari publiqui notícies falses i no en tingui responsabilitat? Quan tindrem un Govern del que ens en puguem refiar?

Ara el ministeri de l’interior torna a repetir la jugada. Volen embrutar la imatge i l’honor de l’alcalde de Barcelona. Torna a ser el mateix equip: policia, diari El Mundo, Eduardo Inda i, per postres, aquesta vegada el ministre de l’interior ha telefonat a determinats diaris dient-los que la notícia és bona i que la publiquessin.

El president del Govern Central s’omple la boca de la necessitat del compliment de la llei i el seu partit i govern són els majors incomplidors. Hi participen els Sorayos. Els sorayos són com tots sabem, els advocats de l’estat, que han hagut de fer unes dures oposicions i haver estudiat dret amb molta intensitat. El fet és que els passa com aquell Enginyós Hidalgo, que de tant llegir se’ls ha assecat el cervell, i tot i sabent molt de dret no aconsegueixen lligar els conceptes.

En qualsevol país democràtic, davant el gavadal de successos del partit del govern i dels ministres del govern, haurien ja dimitit en bloc o, com a mínim, el president del govern central n’hauria cessat la majoria i ell mateix hauria posat el càrrec a disposició.

Com és que el president del govern encara no ha cessat al ministre de l’interior?