Els espanyols no ens estimen

Podrem viure sense ells?

Quan una parella deixa d’estimar-se, el millor que poden fer és separar-se, divorciar-se. Sobretot quan com en el cas que ens ocupa hi ha violència, agressions, subjugació, mofa, vexacions, robatoris i moltes altres coses.
Ens ha quedat clar, una vegada més, que els espanyols no estimen els catalans (hauria pogut dir que ens odien, o escriure un llibre que digués: Perquè els espanyols odien els catalans? parafrasejant allò de Why do people hate America?).
Els espanyols es comporten amb els catalans com els maltractadors; no volen separar-se, però continuen amb el maltractament. Ens volen tenir subjugats. No és una idea meva, però em sembla que resumeix molt bé la situació actual. No és una guerra de sexes, sinó una guerra d’ètnies (o això els sembla als espanyols). És una guerra entre els que són més contra els que són menys, com els llops que van en manada.
Deixant de banda tarats con Jiménez Losantos i els seus amics de El Mundo; que he dit, tarats? no, no! no són tarats, són moltes més coses, són dolents, són malvats, són mentiders compulsius.
El cert és que els mitjans de la capital de l’imperi han reaccionat de forma visceral, sense haver ni llegit, o si ho han fet no han entès l’editorial (absolutament moderat) conjunt dels diaris amb seu a Catalunya. Aquesta reacció sí és un pensament únic, un pensament totalitari. Com és poden dir les barbaritats que s’han dit davant d’un editorial mesurat, explicatiu, que ni tan sols és independentista? Ara si que veig que estan malalts.
Alguna cosa està passant als espanyols, als seus mitjans, als seus polítics i a la seva població. Desprès d’anys i panys que els catalans estem rebent vexaments, mofes, lladronicis dels espanyols, ara resulta que encara estan ofesos! N’hi ha per tirar el barret al foc!
És que els espanyols no llegeixen, és que no pensen, és que no saben res de res del que passa a casa nostra? Com és pot ser tant carpetovetònic? Com és pot ser tant malparit?

També és cert que els nostres polítics no donen la talla. Començant pel President de la Generalitat que, davant d’un suggeriment del cap de l’oposició de fer un front comú, de fer el mateix que han sabut fer la premsa, es fa l’orni. Potser espera instruccions del seu cap de fila de Madrid, no ho sé, però no s’entén aquesta pusil·lanimitat.
Continuant per l’expresident Pujol quan es pregunta si haurà valgut la pena totes les batalles del nou Estatut (suposadament perquè els espanyols s’ho han pres malament i deixen d’estimar-nos), i no diguem ja la pobre presidenta del PP català la senyora Camacho que no sap com fer coherent una suposada postura de catalanisme amb una postura d’haver presentat un recurs davant del Tribunal Constitucional.
El que havien d’haver fet els polítics ja fa molt temps, ho han fet ara una dotzena de diaris. Ara els polítics (els nostres està clar) no es poden quedar on s’han quedat els mitjans de comunicació. El poble els exigim que vagin més lluny, que es proclami la independència! (vull dir que se segueixin ja tots els passos per arribar-hi).
El que ara els maltractadors, diguin que no ho faran més, ja no ens ho creiem. Són falsos, mentiders i dolents. Ens importa un pito si ens estimen o no. Els volem veure’ls a l’altra banda de la frontera i tractar-los com ens han tractat fins ara a nosaltres, com uns estranys. D’ells només ens interessen els seus diners, com a ells els ha interessat només els nostres (pel demés podem passar sense ni parlar-nos). I si no tenim bon rotllo, el món és molt gran, podem tancar les fronteres de l’Ebre i emmirallar-nos en l’Europa del Nord, que diuen és neta i bonica.
Pel que fa al Tribuna Constitucional, la MariTere diu que no pressionem que encara hi perdrem bous i esquelles. Saben que els dic del Tribunal Constitucional? que se’l poden posar a on els càpiga. No en volem saber res d’un Tribunal tan poc professional, tan polititzat i tan disposat a fer els que els manin l’autoritat competent (per descomptat, militar).
Una darrera cosa. Perquè incloc com a única forma de pensar la que s’expressa en els mitjans de la capital imperial? Doncs perquè vaig cometre l’error de veure algunes de les qüestions dels “lectors” d’aquests diaris i vaig quedar horroritzat, del feixisme imperant, de la incultura i de l’odi que destil·len les seves intervencions.

In-de-pen-dèn-ci-a

Sobre la dignitat de Catalunya

Estem en el bon camí: visca Catalunya!


La premsa amb seu a Catalunya ha sabut fer el que no han estat capaços -encara- els partits polítics: prendre una posició comuna respecte al tema de l’Estatut.

Aquests 12 diaris l’han encertat: felicitats! a tots els mitjans que hi ha participat, i ara s’hi ha afegit 3 emissores de radio, públiques i privades. Això comença a tenir bona pinta.

La veritat és que potser no havia donat prou importància al tema fins que he vist que els mitjans i analistes espanyols s’han posat com un basilisc, la qual cosa reafirma que han tocat el que s’havia de tocar.
Les explicacions que he sentit per part dels nostres col·legues espanyols són no només surrealistes, sinó que a més són ofensives i la seva argumentació és tan feble que no s’aguanta per cap costat. El diari El Mundo, un diari que com tots sabem model d’objectivitat, publica una resposta provisional (demà ja s’ho hauran llegit) a aquesta editorial conjunta. Diu: Es imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio. A la radio el seu representant (de El Mundo) no ha sigut capaç ni d’esmentar una sola falsedat.

Ara estan qüestionant aquesta resposta unitària de la premsa catalana. El seu argument és de si això recorda sistemes totalitaris (!).
Ara els surt la vena respectuosa amb el Tribunal Constitucional, un tribunal que forma part de les institucions més preuades de la pàtria, però que està formada per uns magistrats que no tenen ni idea del que és la dignitat. Haurien d’haver cessat i haurien de treballar, que per això cobren, i no fan ni una cosa ni l’altra. S’està criticant si aquesta editorial -molt ben construïda- és una pressió inacceptable sobre aquest Tribunal. Un Tribunal que porta tres anys per llegir 20 folis i que no ha tingut prou temps per resoldre sobre un recurs que mai havien d’haver admès. Un Tribunal que en el dia de publicació d’aquesta Editorial (26/11/2009) s’han reunit dues hores i han quedat tant cansats que no podran continuar fins la setmana vinent.
El respecte se l’han de guanyar i ara tothom sap que aquest Tribunal és una corretja de transmissió dels pitjors vicis polítics.

Per acabar. Veig una escletxa d’esperança sobre el nostre futur com a poble. Estem a punt de dir prou sobre els constants insults, menyspreu i espoli dels nostres col·legues espanyols.

Visca la independència!

Ocupes

(carta enviada a l'Avui el 26/11/2009)

Un dels temes de preocupació menor pels ciutadans en aquest moment és si deixes la teva casa per uns dies i quan tornes, te la trobes ocupada per altres persones que, violentant el teu espai privat, violentant els teus drets com a persona, han decidit apropiar-se d’aquest espai, d’aquest immoble i dels béns que conté.
Ara estic sentint per la radio el Conseller del ram, Sr. Baltasar, que diu que no s’ha incrementat aquest fet (ocupació il·legal i violenta d’una casa habitada). Ens diu (i ens tranquil·litza -mentre no sigui la nostra casa-) que 89 habitatges ocupats sobre un parc de 83 mil habitatges, és poca cosa (!).
El procediment per recuperar la teva casa passa per la denúncia policial i després actuació del jutge (que ja coneixem la seva proverbial diligència). Total, si tota va bé, en només entre 6 a 9 mesos, pots recuperar la teva casa que de forma il·legal, violenta i tot el que vulgueu, t’han robat uns desaprensius. Mentre, no pots utilitzar les teves pertinències (que t’han robat vilment) i has de cercar solucions alternatives, anar a l’hotel o viure a casa d’alguns familiars. La pena prevista pels desaprensius és una multa. Aquest és l’estat de dret que regeix les nostres relacions.

S’imaginen els senyors parlamentaris la ràbia que ha de generar una violència i impunitat com aquesta? Què fan els nostres parlamentaris per canviar aquest estat de coses? No són aquestes coses les que afecten els ciutadans? Tant costa canviar la llei que protegeixi de forma immediata contra l’actuació d’uns lladres?
Uns jutges ganduls, uns parlamentaris sense cap sensibilitat ni intel·ligència. Tinc l’esperança que es resoldrà aquest problema quan algun polític o jutge es vegi afectat per una violència d’aquest estil, que desitjo sigui de forma immediata.

Converses amb la Guadalupe

(aquest és el text que vaig enviar a la Bústia del diari Avui el dia 13/11/2009 per la seva publicació. No ha estat publicat. Això no obstant el dia 18/11/2009 Sostres publica el seu Adéu a la columna a través de la qual ens torturava des de feia 8 anys. No et trobarem a faltar Sostres. Que tinguis molta sort i que et facis gran)

La Guadalupe és la meva minyona sud-americana. Una dona sàvia a la qual la vida no ha tractat gens amablement. És una dona intel·ligent i tolerant amb qui dóna gust conversar.
Avui m’ha tornat a parlar d’un noi que es diu Sostres que es veu escriu en aquest diari, per més que ja li he dit moltes vegades que no m’interessa gens ni mica el que diu aquest sapastre. És un cas irrecuperable.
Em ve a dir que no entén com es proclama un home de fe i de creences cristianes, perquè, diu, si el cristianisme és el que predica o el que fa Sostres, ella se’n esborra de forma immediata.
Jo, que no sóc pas més entès que ella, però li comento que el feixisme s’entenia bé amb la jerarquia eclesiàstica, per més que el feixisme predicava la violència i no creia amb les races o no hi havia entrat de ple, tot plegat no lliga massa amb el cristianisme. No pas com el cas del nazisme (tot i que ara desprès del descobriment del mapa del genoma humà ja s’ha vist que parlar de races és cosa d’indocumentats). Però al feixisme si li semblava bé la idea de la superioritat dels amos respecte els treballadors (tal com fa Sostres, encara que ell no deixa de ser altra cosa que un empleat parasitari), i també creien que els amos tenien dret a viure sense pegar cop, perquè per això eren amos (hi ha qui va d’amo sense ser altra cosa que masover).
Li torno a dir a la Guadalupe que no es capfiqui i que deixi de llegir coses estúpides i que en aquest món hi ha d’haver de tot. El millor que podem fer és ignorar-los.
La Guadalupe insisteix amb la religiositat d’en Sostres, però jo li dic que hi ha coses que no lliguen ni amb fum de sabatot. No és pot ser cristià i estar predicant l’odi, insultar i dir imbecil·litats una darrera l’altra, o com està fent darrerament defensant els corruptes i lladres, segurament per afinitat d’actuacions i idees. Aquest noi no és cristià. No és cristià ni és honest, ni intel·ligent. Com a molt és allò que en els Evangelis anomenen com a fariseus.
Sembla que l’he deixat més tranquil·la. Li he receptat el de sempre: que oblidi els que són curts de gambals.

Ètica, política i negocis

Sembla ser que la nostra societat està passant per una epidèmia important. El President del Parlament Benach, demana transparència. El President del Govern Montilla diu que el seu partit aplicarà tolerància zero a la corrupció, i demana disculpes als ciutadans pel comportament d’algun polític del seu partit (està bé que ho faci). El líder de l’oposició Mas diu que estan disposats a fer el que calgui per resoldre tots aquests temes de corrupció.

Els empresaris demanen que els polítics comencin a governar d’una vegada i que siguin exemplars en la seva conducta.
Mentre, els ciutadans contemplem astorats tot aquest conjunt de declaracions. Sembla ser que es tracta d'una operació per reconduir la desafecció dels ciutadans a la política, quan l'única desafecció que s'ha produït fins ara és la dels polítics als ciutadans (Salvador Cardús). Uns polítics que han despreciat als ciutadans fins a la intemerata.

L’Ajuntament de Barcelona condemna la corrupció política. Doncs què bé! Un gran suport pels ciutadans, a qui se’ns pixen un dia si dia i l’altre també.
L’Ajuntament presumeix de bones maneres. Aquest mateix Ajuntament que va canviar la requalificació de l’antic frenopàtic per posar-hi una S.A., això si, una S.A. que té cura de la nostra salut, de la salut dels que paguen. El mateix Ajuntament que fa quatre dies deia que l’hotel del Palau era legal, i ara, quan les coses van de mal en borràs, se’n desdiu (rectificar és de savis). Aquest Ajuntament que decideix fer obres totalment inútils i algunes vegades contraproduents, com l’ampliació de voreres en llocs on hi passa un ciutadà cada mitja hora i on les vies de circulació ja són avui deficitàries. Un Ajuntament que es dedica a suprimir places d’aparcament, sense crear-ne cap de nova (encara que sigui de pagament). Un Ajuntament que li sembla bé recórrer als informes sense cap ni peus per donar diners als amics i coneguts.
Un alcalde que se sent assetjat per una bomba de pessimisme. Un alcalde que està cansat però no vol plegar. Un alcalde que se’n va de passeig al Marroc veí per veure que en pot copiar dels seus sistemes de govern i de les seves ordenades i netes ciutats.

Per la seva banda el Conseller Saura dóna el missatge institucional que el govern combatrà la corrupció fins al moll dels óssos, sense pietat, i destituirà a aquell que la practiqui. Aquest mateix govern (el partit d’en Saura) que es va personar en una causa contra l’ex-conseller de Treball i el seu secretari general, amb resultat que el secretari va ser condemnat. Si la premsa va informar correctament sembla ser que era un tema que derivava d’un informe que no tenien ni cap ni peus, i a més, hi va haver una persona que va reconèixer el fet, es va autoculpar i que va tornar els diners. Així i tot, com ja he dit, van condemnar el secretari general del departament.
Ara, el Govern del tripartit, i també el conseller Saura, han encarregat dotzenes d’informes inútils (alguns es veu que tenen una pàgina), per imports que no necessitaven anar a concurs vulnerant per tant (frau de llei) les normes que ha imposat la mateixa Generalitat. Es feia per donar diners a amics, per retornar favors o per finançar el partit, i d’això el tripartit en diu una situació legal. Ara el ferum ho envaeix tot, però no veig cap fiscal que investigui, cap partit que vulgui netejar la barraca i l’únic acord a què han arribat és a “no ens farem mal,oi?”. ¿Tenen alguna credibilitat les paraules de Saura?¿o les de Montilla, o les de Hereu, o les de Mas, o les de ...?

Mentre, Felip Puig diu que la Sra. Anna Hernández (que casualment és l’esposa del president Montilla) acumula massa càrrecs (14), per més que sembla que només en cobra d’un (tampoc hi posaria les mans al foc). El dia següent ens assabentem que el mateix Felip Puig en els anys 2001 al 2003 va tenir 41 càrrecs. Puig diu que són càrrecs inherents al fet de ser Conseller i que aquest fet suposa, automàticament, tots aquests càrrecs. ¿Perquè, Felip Puig des d’una posició tan debilitada organitza aquest merder? No se sap.

De la crisi del Palau ha quedat clar que hi havia molts càrrecs (centenars) que no feien res de res, i que tampoc sembla que se sentin assenyalats per la seva manca d’actuació (i de responsabilitat). Hi havia (i hi ha, perquè ningú dimiteix) cracks de les finances, del món empresarial, de la universitat, de les elits que manen, i tots ells no només no han sigut capaços d’adonar-se de res, sinó que a més són responsables com a mínim per omissió dels fets fraudulents que s’han produït. Alguns encara defensen que com hi ha posat diners (de les empreses que representen, no els de la seva butxaca) i hi ha destinat el seu temps (a fer xerinoles), creuen que no estan desautoritzats per continuar ¿Com és que no dimiteixen? ¿com és que el jutge no els imputa? No se sap.

Als consells d’administració de les entitats financeres (caixes i bancs) i de les grans corporacions, resulta que la immensa majoria dels consellers no tenen cap funció, a no ser que es consideri funció el escalfar la cadira i cobrar les dietes d’assistència (suculentes i apetitoses). Els seus executius que manen, s’autoassignen uns sous esplèndids, tant propers al robatori com el cas Millet, que els consells aproven sense pestanyejar ¿On és el fiscal que investiga? ¿On és el jutge que imputa? No se sap.

El que ens preocupa als ciutadans no és tant el que alguns ciutadans hagin segrestat un nombre excessiu de càrrecs (que també!), el que ens preocupa és que els hagin segrestat i no siguin capaços d’exercir-los.
La senyora Hernández ¿pot anar a missa i repicar campanes? ¿El senyor Puig podia exercir 41 càrrecs? Si ser conseller suposa tenir altres càrrecs, el que cal és canviar aquesta forma absurda de governar, aquesta acumulació de càrrecs en mans d’uns pocs i a més, incompetents. Aquests senyors i senyores que facin bé una feina (si és que en saben) i es deixin de voler figurar en totes les àrees de poder. I ara que ho paguin si no han complert el que els tocava.

La llei nacional de caixes (LORCA), que se sàpiga està completament vigent, limita a un nombre determinat els consells en que els executius d’aquestes entitats podran pertànyer (cobrar). També limita el cobrament d’emoluments, en el sentit que les dietes i altres percepcions que percebin com a consellers els empleats (que encara que siguin direcgtius són empleats) d’una caixa, són, per definició, propietat de la caixa en qüestió. A més a aquests directius se’ls demana dedicació exclusiva. Aquests directius segueixen fent el que els rota, estan en tants consells com els ve de gust i s’embutxaquen les percepcions procedents d’aquestes empreses en funció de ser conseller per la via de que la caixa en qüestió n’és propietària d’una participació determinada.
Tot això ho sap el banc d’Espanya, ho sap la Comissió Nacional de Valors, ho sap la premsa (que per altra banda es dedica a fer la pilota als executius que vulneren totes aquestes normes i delinqueixen), ho saben els partits polítics, que són incapaços d’actuar, jho saben els governs (central i autonòmic), ho sap i ho sabia el fiscal anticorrupció, que mai ha volgut entrar en aquestes desagradables coses, ho sap el jutge Garçon, que es dedica a altres afers.

Ara doncs aquests polítics ens volen fer creure que canviaran de comportament (deu ser que s’acosten eleccions), que a partir d’ara es portaran bé. Com volen que ens ho creguem si no han donat cap pas per a fer creïble la seva aposta? Per altra banda ja es manifesten en contra de reformar la llei de partits, perquè com deia l’expresident Pujol, si toquem aquest tema prendrem mal! (què deu voler dir això?).

El portaveus del Govern ens demanen que tinguem confiança en les institucions i en els polítics. Estic d’acord, però no pas amb aquests que tenim i que volen mantenir l’actual estat de coses, que no volen canviar res de res. Meres paraules! Gent insolvent que ens hem de treure de sobre.

Ara faré una cosa vergonyant. Parlaré d’un llibre del que pràcticament tots els periodistes n’han parlat aquests darrers deu dies. I el citen, tot i que tinc seriosos dubtes de si han llegit alguna cosa més que la contraportada. El periodistes, que no fan més que inflar globus i preguntar si poden opinar o no, han parlat del llibre “Breu història de la corrupció” de C.A. Brioschi. Si ells n’han parlat (i possiblement ni l’han llegit) no ho puc fer jo que si que l’he llegit?
Doncs bé, el que volia transcriure és un paràgraf que em sembla té alguna cosa a veure amb el que estic relatant.
La frase en qüestió és (estem en l’època dels romans): “La convivència de bons propòsits i accions poc virtuoses en un símptoma tradicional de societat corrupta”. No és això el que prediquen els polítics des del PSC a CiU, quan diuen que no volen reformar la llei de finançament dels partits polítics? No és això el que diu l’ex-president Pujol quan diu que si estirem de la manta prendrem mal tots plegats?

Tots aquests partits que no volen canviar els costums miserables i corruptes dient que necessiten diners per fer campanyes electorals d’alçada (i segurament per altres coses inconfessables), són de fiar? Jo diria que no. I si la conclusió que hem d’arribar és que hi ha polítics (dels que estan en el poder avui) que són deshonestos o incompetents, segurament és el millor que ens pot passar és que pleguin tots. És millor conèixer un diagnòstic encertat per aconseguir guarir el malalt, que no pas continuar en la nostra inòpia i desconèixer què és el que està passant al nostre país. Quan les institucions comencin a fer el que cal (no s’ha criminalitzar els empresaris, sinó portar-ne a alguns a la garjola, que ben merescut s’ho tenen), quan comencin a fer llaurar dret els bancs i caixes, especialment els seus directius, llavors potser ens podrem creure alguna cosa de totes aquestes declaracions.
Desprès, quan hagin plegat, ja farem l’oda als polítics i als empresaris i als treballadors que s’han portat bé, que treballen pel seu país i per la seva gent.

Patrons del Palau i de les Caixes

Uns sacrificats pel bé del poble

(carta enviada a l'Avui en data 11.11.2009 per la seva publicació, si els ve de gust, tot i que poques vegades els agrada criticar als patrons, siguin quins siguin. El dia 16/11/2009 la publiquen parcialment)


Al Palau hi havia la creme de la creme de la nostra societat (o si més no així s’ho creuen). Hi havia empresaris, hi havia intel·lectuals, hi havia fatxendes. Però fos com fos a tots ells els han aixecat la camisa (o se l’han deixat aixecar). Cap d’ells ha plegat encara. A què esperen?

Bru de Sala explica (Catalunya Radio 12.11.2009) diu que ell era patró i anava a les reunions a aplaudir. Un bon patró, no us sembla?
El periodista Xavier Barbeta (LVD 12.11.2009) diu que deixem als patrons tranquils, ja que han dedicat el seus temps i els seus diners a aquesta activitat. Una opinió ben fonamentada, sort en tenim d'aquests formadors d'opinions. La veritat és que el resultat ha estat una mica trist. Els que havien de governar el Palau no s'assabentaven de res. Què hi feien?
Juan Antonio Samaranch diu que no se sent massa implicat, doncs ni va prendre possessió ni va anar mai a les reunions. Un altre patrò excel·lent!
Altres diuen que es millor no plegar tots alhora, doncs es crearia el buit. Quin buit, si no feien res!
Amb aquests opinadors no cal que ens preocupem de res. Deuen pensar que els ciutadans som cretins, quan els cretins són ells.

A les caixes s’està negociant fusions per reforçar-les, per donar-lis una dimensió més gran, suficient per afrontar nous reptes (aquesta expressió de nous reptes és una de les més estúpides que mai s’han escrit i repetit fins a la sacietat).
Els mateixos directius que han dut a les caixes a aquesta delicada situació, són els que ara volen acomiadar 1.800 empleats.
Per part d’aquests directius i dels seus consells d’administració, es necessita cara dura i cinisme fora de mida per no haver plegat encara i, en canvi, per haver-se assegurat la seva poltrona per damunt qualsevol altra cosa.

La proposta que voldria posar sobre la taula, és que actuï d’ofici el supervisor o la justícia (tant en el cas del Palau com en de les caixes), i els aparti dels seus càrrecs de forma immediata. No cal patir, com no fan res tampoc passaria res.