(carta enviada a l'Avui el 23/8/2010; publicada 29.8.2010)
El Sr. Marçal Sintes és un periodista que moltes vegades llegeixo, però segurament com a tots ens passa alguna vegada, s’ha posat en terrenys pantanosos. El dia 22/8/2010 publica un article on parla d’economia i pren partit en favor de l’economia ortodoxa. Suposo que ell deu saber què és l’economia ortodoxa, però la majoria dels mortals no ho sabem. En el meu cas sóc economista i ben segur que no rebré pas el premi Nobel, més aviat segurament la Universitat em retirarà el títol. Ara bé, confondre el keynianisme amb mà foradada em sembla una mica agosarat i simplista.
El que jo he après d’economia és que hi ha models diferents que intenten explicar com funciona el sistema econòmic i que uns són més encertats que altres en l’explicació. El keynesianisme va funcionar molt bé durant molts anys i Keynes no era pas cap indocumentat, i en opinió d’alguns economistes de primera fila, ara torna a ser un model que pot explicar la realitat actual. Desprès han vingut altres explicacions i altres teories però d’ortodoxa, no n’hi ha cap. De totes maneres agraeixo al Sr. Sintes que no hagi introduït aquella frase tan usada avui en dia: no t’equivoquis (com volen significar que qui la diu si està en possessió de la veritat). El que es carregui a Rodríguez Zapatero no és tampoc cap novetat en el món periodístic (i qui no ho ha fet alguna vegada?), però el que esperem els lectors dels periòdics és trobar informacions contrastades i no meres preferències no justificades.
dimarts, 24 d’agost del 2010
dilluns, 9 d’agost del 2010
Estat i societat civil
La visió liberal de darrera hora (!) apunta a deixar que la societat funcioni sense intervencions de cap mena, i molt menys permetre intervencions estatals o governamentals, perquè són coercitives i nocives per la salut dels ciutadans (si més no d’alguns ciutadans).
Un dels exemples el dóna el Sr. David Cameron que pretén substituir el poder públic a través de la societat civil, el que ell en diu la big society. Amb aquesta fórmula la societat civil participaria més directament en la gestió. Fins i tot ho exemplifica dient que si es coneixen els llocs on es produeixen crims, els ciutadans seran molt més eficaços que la policia i ells mateixos s’organitzaran per crear seguretat i impartir justícia (!). Potser no és ben bé així el que diu Cameron, però s’hi assembla molt.
Per altra banda, executius d’importants empreses (ja sabem que d’empresaris no n’ha quedat ni un), diuen que hi ha massa Estat, que l’estat ha envaït zones que no els correspon i que si volem anar bé tot això s’ha de suprimir. La societat, segons aquests pensadors, ha de quedar ancorada en el que ja es va definir en el S.XVIII, quan la modernitat era “laissez faire, laissez passer, le monde va par lui-même”.
En els nostres temps hi ha una gran repugnància (per part dels que els van bé els seus negocis) en que l’Estat intervingui; regular és pecaminós, va contra de les llibertats i segurament contra els interessos dels que lluiten per fer-se el seu raconet i, en definitiva -diuen- hi perdem tots.
Per tant, si el futur és el de la societat civil, potser que ens assabentem de què és en realitat aquesta cosa de la que tothom en parla i tan poques concrecions s’estableixen al respecte.
En el nostre país, quan hi ha un esdeveniment social important, els promotors de l’acte conviden a representants de la societat civil, i allí podrem trobar executius que han aconseguit presidències de societats (pels seus mèrits), gent de la faràndula (pels seus mèrits) i altres espècimens difícils de qualificar (pels seus mèrits).
La premsa no ajuda gens a aclarir conceptes. Així fa poc un diari nacional ens explicava un dia en la vida d’un polític (a qui els desvergonyits periodistes que alaben els poderosos deien: és el polític de moda!), que no té res a veure amb el darrer llibre que acabo de llegir (Un dia en la vida d’Ivan Denísovich). Aquest polític té permanentment una habitació reservada en un hotel de luxe de Madrid pel mòdic preu de mil euros diaris. Denísovich estava allotjat en un gulag a Sibèria de forma gratuïta on no necessitava aire condicionat perquè la temperatura no pujava mai dels 20 graus sota zero, això si, condemnat a treballs forçats per mantenir-se en forma, sense haver conegut mai quin era el seu delicte. La premsa ja fa temps que ha canviat el seu discurs i ha passat de la llibertat de premsa a la llibertat d’empresa i, cada vegada més els seus continguts s’aparten del que pensa realment el ciutadà i resta només l’hagiografia del poderós.
Però deixem-nos de literatura i anem al que ens interessa.
En un article de dos estudiosos (Begoña Roman i Cristian Palazzi) s’explica de forma suficient què és això de la societat civil.
Parlen de diferents aproximacions. Per una banda el professor Víctor Pérez Díaz (sociòleg) ho defineix com l’entramat d’institucions sociopolítiques, que inclouen l’Estat, els mercats i associacions. Entre ells debaten els afers d’interès públic i es comprometen en activitats públiques.
Jürgen Habermas (filòsof i sociòleg alemany) difereix d’aquest plantejament. La societat civil ha de ser tan sols el conjunt d’associacions fundades sobre una solidaritat abstracta. Es tracta d’una defensa d’interessos alternatius als polítics i econòmics. Per tant, els polítics i els empresaris no hi tenen cap paper en aquesta societat civil, i menys encara allò que en diem els mercats.
El paper d’aquesta societat civil és plantejar els fins d’aquesta societat, redefinir el bé comú, recol·locant el ciutadà al centre de la política i de l’economia i, en conseqüència, redimensionant les esferes polítiques i econòmiques. El fet que la societat civil s’abstingui, provoca la simplificació de la societat en partits polítics i la cosificació del món per fins lucratius.
Per altra banda tot una sèrie de personatges il·lustres de la nostra societat (que parlen com si en fossin membres però que no en són; pertànyen a aquests elegits que han nascut amb la flor al cul) retreuen que aquesta societat civil no assumeixi lideratge ni responsabilitats. Aquestes són manifestacions del mateix patró de les d’aquell ex-ministre d’economia que deia que si no s’apugen els sous dels polítics aviat tindrem analfabets en els governs.
Com a mínim, però, aquestes declaracions tenen la virtut de separar els interessos polítics i econòmics o “del mercat”, dels de la societat civil, de la que de forma implícita se’n aparten i critiquen amb duresa.
El que les altres dues potes de la societat, el món polític i l’econòmic, plens de títols, màsters, d’informacions i amistats importants, però ni gota de racionalitat, ens hagin dut a l’actual crisis, sembla que és un fet que no té cap importància i ara aquests confusos representants del món polític i econòmic defugen tota responsabilitat.
Odo Marquard (filòsof alemany) ens ve a dir que el que cal és tenir present que els plantejaments polítics i econòmics són insuficients per donar una existència completa i autònoma al ciutadà i que la legitimació d’aquests poders polítics i econòmics ve donada per la permissivitat per al diàleg que tinguin amb les altres formes de veure el món.
Quan a la societat hi ha un buit en la presència de la societat civil, la visibilitat dels seus interessos queda soterrada pels interessos predominants de les classes polítiques i econòmiques. El liberalisme econòmic, i diem-ho clar, els interessos del més poderosos, produeixen uns efectes que (els poderosos) no són capaços de resoldre.
Està clar que la societat civil ha de recuperar protagonisme i proposar solucions als problemes del nostre temps. El cosmopolitisme que es deriva de la globalització el resoldrà de millor manera aquesta societat civil que no pas els polítics i els que detenten el poder econòmic. La societat civil, però, no és només voluntariat i caritat, com alguns pretenen. És molt més, i la seva veu s’ha de fer sentir enfront dels que prenen les decisions, per més que aquests que prenen decisions tinguin legitimitat (els polítics) o tinguin la força (els econòmics). També és cert que en les decisions polítiques hi ha una certa seguretat, en el sentit que el que les pren, ha (ho hauria) de retre comptes als ciutadans, mentre que aquesta cosa que és la societat civil, aquest òrgan de debat de la cosa pública, pot tenir més dificultats en encertar l’acció a emprendre en el sentit que sigui el que desitgen els ciutadans.
El que no s’hi val, és que la societat civil sigui apropiada per aquell qui no ho és. Concretament em refereixo a la societat civil oficial, i només com a exemple a la que es va reunir a ESADE per reclamar competències sobre l’aeroport del Prat. Està molt bé que polítics, gestors d’empreses, sindicats i algun acadèmic, es reuneixin allà on vulguin per reivindicar el que els sembli bé, però atribuir-se que són la societat civil, o encara més, que són els seus representants genuïns, em sembla un disbarat i una apropiació indeguda.
Així doncs, ni que pugui inspirar molta desconfiança qualsevol crida que es faci en favor d’aquesta societat civil per aquells que han demostrat sobradament que no forma part de la seva tradició preocupar-se per les desigualtats o per la cosa pública, si que ens cal fer un esforç des d’aquesta societat civil (segons la defineix Habermas) de tenir el lloc que li pertoca i preocupar-se de la cosa pública i ser un contrapès del poder polític i els mercats.
Ara bé, ja ho deia la Sra. Thatcher: mai he conegut aquesta senyora que es diu Societat i molt menys la seva cosina la Societat Civil, una frase tan brillant com la d’aquell altre graciós que deia ¿I si vull parlar amb Europa, a qui telefono? Per tant l’haurem de donar a conèixer aquesta societat civil. Haurem de fer-ne una presentació als que defensen els seus legítims interessos però no els de la cosa pública i haurem de donar més visibilitat als interessos que no estiguin lligats a la perpetuació dels càrrecs polítics i a una desigual distribució de la riquesa.
Un dels exemples el dóna el Sr. David Cameron que pretén substituir el poder públic a través de la societat civil, el que ell en diu la big society. Amb aquesta fórmula la societat civil participaria més directament en la gestió. Fins i tot ho exemplifica dient que si es coneixen els llocs on es produeixen crims, els ciutadans seran molt més eficaços que la policia i ells mateixos s’organitzaran per crear seguretat i impartir justícia (!). Potser no és ben bé així el que diu Cameron, però s’hi assembla molt.
Per altra banda, executius d’importants empreses (ja sabem que d’empresaris no n’ha quedat ni un), diuen que hi ha massa Estat, que l’estat ha envaït zones que no els correspon i que si volem anar bé tot això s’ha de suprimir. La societat, segons aquests pensadors, ha de quedar ancorada en el que ja es va definir en el S.XVIII, quan la modernitat era “laissez faire, laissez passer, le monde va par lui-même”.
En els nostres temps hi ha una gran repugnància (per part dels que els van bé els seus negocis) en que l’Estat intervingui; regular és pecaminós, va contra de les llibertats i segurament contra els interessos dels que lluiten per fer-se el seu raconet i, en definitiva -diuen- hi perdem tots.
Per tant, si el futur és el de la societat civil, potser que ens assabentem de què és en realitat aquesta cosa de la que tothom en parla i tan poques concrecions s’estableixen al respecte.
En el nostre país, quan hi ha un esdeveniment social important, els promotors de l’acte conviden a representants de la societat civil, i allí podrem trobar executius que han aconseguit presidències de societats (pels seus mèrits), gent de la faràndula (pels seus mèrits) i altres espècimens difícils de qualificar (pels seus mèrits).
La premsa no ajuda gens a aclarir conceptes. Així fa poc un diari nacional ens explicava un dia en la vida d’un polític (a qui els desvergonyits periodistes que alaben els poderosos deien: és el polític de moda!), que no té res a veure amb el darrer llibre que acabo de llegir (Un dia en la vida d’Ivan Denísovich). Aquest polític té permanentment una habitació reservada en un hotel de luxe de Madrid pel mòdic preu de mil euros diaris. Denísovich estava allotjat en un gulag a Sibèria de forma gratuïta on no necessitava aire condicionat perquè la temperatura no pujava mai dels 20 graus sota zero, això si, condemnat a treballs forçats per mantenir-se en forma, sense haver conegut mai quin era el seu delicte. La premsa ja fa temps que ha canviat el seu discurs i ha passat de la llibertat de premsa a la llibertat d’empresa i, cada vegada més els seus continguts s’aparten del que pensa realment el ciutadà i resta només l’hagiografia del poderós.
Però deixem-nos de literatura i anem al que ens interessa.
En un article de dos estudiosos (Begoña Roman i Cristian Palazzi) s’explica de forma suficient què és això de la societat civil.
Parlen de diferents aproximacions. Per una banda el professor Víctor Pérez Díaz (sociòleg) ho defineix com l’entramat d’institucions sociopolítiques, que inclouen l’Estat, els mercats i associacions. Entre ells debaten els afers d’interès públic i es comprometen en activitats públiques.
Jürgen Habermas (filòsof i sociòleg alemany) difereix d’aquest plantejament. La societat civil ha de ser tan sols el conjunt d’associacions fundades sobre una solidaritat abstracta. Es tracta d’una defensa d’interessos alternatius als polítics i econòmics. Per tant, els polítics i els empresaris no hi tenen cap paper en aquesta societat civil, i menys encara allò que en diem els mercats.
El paper d’aquesta societat civil és plantejar els fins d’aquesta societat, redefinir el bé comú, recol·locant el ciutadà al centre de la política i de l’economia i, en conseqüència, redimensionant les esferes polítiques i econòmiques. El fet que la societat civil s’abstingui, provoca la simplificació de la societat en partits polítics i la cosificació del món per fins lucratius.
Per altra banda tot una sèrie de personatges il·lustres de la nostra societat (que parlen com si en fossin membres però que no en són; pertànyen a aquests elegits que han nascut amb la flor al cul) retreuen que aquesta societat civil no assumeixi lideratge ni responsabilitats. Aquestes són manifestacions del mateix patró de les d’aquell ex-ministre d’economia que deia que si no s’apugen els sous dels polítics aviat tindrem analfabets en els governs.
Com a mínim, però, aquestes declaracions tenen la virtut de separar els interessos polítics i econòmics o “del mercat”, dels de la societat civil, de la que de forma implícita se’n aparten i critiquen amb duresa.
El que les altres dues potes de la societat, el món polític i l’econòmic, plens de títols, màsters, d’informacions i amistats importants, però ni gota de racionalitat, ens hagin dut a l’actual crisis, sembla que és un fet que no té cap importància i ara aquests confusos representants del món polític i econòmic defugen tota responsabilitat.
Odo Marquard (filòsof alemany) ens ve a dir que el que cal és tenir present que els plantejaments polítics i econòmics són insuficients per donar una existència completa i autònoma al ciutadà i que la legitimació d’aquests poders polítics i econòmics ve donada per la permissivitat per al diàleg que tinguin amb les altres formes de veure el món.
Quan a la societat hi ha un buit en la presència de la societat civil, la visibilitat dels seus interessos queda soterrada pels interessos predominants de les classes polítiques i econòmiques. El liberalisme econòmic, i diem-ho clar, els interessos del més poderosos, produeixen uns efectes que (els poderosos) no són capaços de resoldre.
Està clar que la societat civil ha de recuperar protagonisme i proposar solucions als problemes del nostre temps. El cosmopolitisme que es deriva de la globalització el resoldrà de millor manera aquesta societat civil que no pas els polítics i els que detenten el poder econòmic. La societat civil, però, no és només voluntariat i caritat, com alguns pretenen. És molt més, i la seva veu s’ha de fer sentir enfront dels que prenen les decisions, per més que aquests que prenen decisions tinguin legitimitat (els polítics) o tinguin la força (els econòmics). També és cert que en les decisions polítiques hi ha una certa seguretat, en el sentit que el que les pren, ha (ho hauria) de retre comptes als ciutadans, mentre que aquesta cosa que és la societat civil, aquest òrgan de debat de la cosa pública, pot tenir més dificultats en encertar l’acció a emprendre en el sentit que sigui el que desitgen els ciutadans.
El que no s’hi val, és que la societat civil sigui apropiada per aquell qui no ho és. Concretament em refereixo a la societat civil oficial, i només com a exemple a la que es va reunir a ESADE per reclamar competències sobre l’aeroport del Prat. Està molt bé que polítics, gestors d’empreses, sindicats i algun acadèmic, es reuneixin allà on vulguin per reivindicar el que els sembli bé, però atribuir-se que són la societat civil, o encara més, que són els seus representants genuïns, em sembla un disbarat i una apropiació indeguda.
Així doncs, ni que pugui inspirar molta desconfiança qualsevol crida que es faci en favor d’aquesta societat civil per aquells que han demostrat sobradament que no forma part de la seva tradició preocupar-se per les desigualtats o per la cosa pública, si que ens cal fer un esforç des d’aquesta societat civil (segons la defineix Habermas) de tenir el lloc que li pertoca i preocupar-se de la cosa pública i ser un contrapès del poder polític i els mercats.
Ara bé, ja ho deia la Sra. Thatcher: mai he conegut aquesta senyora que es diu Societat i molt menys la seva cosina la Societat Civil, una frase tan brillant com la d’aquell altre graciós que deia ¿I si vull parlar amb Europa, a qui telefono? Per tant l’haurem de donar a conèixer aquesta societat civil. Haurem de fer-ne una presentació als que defensen els seus legítims interessos però no els de la cosa pública i haurem de donar més visibilitat als interessos que no estiguin lligats a la perpetuació dels càrrecs polítics i a una desigual distribució de la riquesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)