Des de la sala d'espera de l'uròleg

Zapatero i els bancs

La sala d’espera de l’ uròleg és un bon lloc per a reflexions. Damunt la taula de les revistes veig la fotografia de ZP amb els banquers a la Moncloa. Aixeco el cap i talment la foto de la revista és com el que veig en aquesta sala, és una imatge perfecta. Uns homes d’edat provecta, amb cara de patiment (potser incontinència urinària, potser alguna malaltia venèria, algun problema de pròstata, de l’aparell de reproducció (tot i que no sembla pas possible aquesta darrera opció ja que entre els elegits per la visita a ZP n’hi ha alguns que són de l’Opus, i ja se sap que són bons reproductors...). Naturalment més ben vestits que els d’aquesta sala (no se sap si els passa com aquell President de Comunitat Autònoma a qui una casa d'alta costura li enviava vestits perquè no tenia temps per anar-se'ls a emprovar a la botiga) que tot i sent la sala del metge de la mútua, no és pas la Seguretat Social ni tampoc el Karolinska Institute, el Mount Sinai School of Medicine, la Mayo Clinic o qualsevol altra d’aquest nivell, però tot i que anaven ben vestits i clenxinats tenien cara de mala llet, de no haver fet bé la digestió o potser d’un restrenyiment acusat i sostingut. Estava clar que no estaven a gust sota els focus; els seus negocis no necessiten tanta llum.

Aquestes fotografies m’han fet pensar altra vegada amb el President del Govern, Sr. Rodríguez Zapatero. Altra vegada ha fet el numeret del sofà (en aquest cas taules de taverna) amb els banquers: els ha demanat que afluixin diners, que comencin a concedir crèdits. Vol que el país funcioni i perquè això passi han d’arribar crèdit a les empreses, que actualment estan ofegades.

Naturalment, els banquers ho han tingut molt fàcil. La seva rèplica és impecable i a ZP li ha quedat una cara de tonto que no vegis...

Ara bé, com que amb la Espe tinc bon rotllo, m’ha facilitat informació dels espies que té situats a la Moncloa (Gamon -“el Torrente” d’Aguirre-, i Pepe Gotera i Otilio). Us reprodueixo el diàleg tal com surt a la gravació (no faig la traducció per no perdre fidelitat):

ZP: - Estamos en una situación de crisis y es necesario que el crédito llegue a las empresas para que de este modo puedan sostenerlas i no incrementar el paro.
Vosotros sabéis que las empresas, desde siempre, cuentan con sus recursos propios pero también con una parte de crédito y ahora se lo estáis reduciendo. Esto no puede continuar, nuestro país, con estas coordenadas se hunde y vosotros estáis en el vértice de todo ello.
El Gobierno está dando liquidez al sistema, a los bancos, y esta liquidez no llega a las empresas. Hay que buscar una solución para conseguir que el dinero llegue a las empresas solventes.

Banca: - Presidente, estamos a tu lado. Nosotros vamos a dar crédito a todas las empresas solventes que nos lo pidan. Es más, lo vamos a dar y lo estamos dando. Nos imaginamos que nuestro Presidente no nos va a pedir que demos crédito a empresas insolventes ...(con un poco de sorna)

ZP: - Naturalmente que no estoy pidiendo esto! Pero no me negareis que los criterios para la concesión de crédito que utilizabais el año pasado no son los mismos que los actuales. O lo hacías mal antes o lo hacéis mal ahora....

Banca (alguno de los importantes): - Presidente, el año pasado la economía funcionaba. Éste era el mensaje que se nos daba desde tu Gobierno, y nosotros nos lo creímos. Por ello nuestros criterios estaban imbuidos por el optimismo que se nos insuflaba desde el Gobierno.
Ahora se nos está diciendo que de optimismo, nada de nada, por ello hemos endurecido nuestros criterios. Es un tema de patriotismo pero también de ortodoxia.

Solbes: - ¿Así que me estáis diciendo que la normativa de Basilea os la pasabais por el forro?¿Que no tenéis otro criterio que lo que se os dice desde el Gobierno? Esto me parece impresentable. Un banco tiene que tener sus propios criterios de riesgo y no tiene porqué cambiarlos a no ser que se demuestre que en el pasado han sido demasiado laxos. Si han sido correctos en el pasado ¿cómo es que ahora aflora tanta morosidad? ¿Es culpa de la crisis o es que no habéis analizado bien vuestros créditos?

Banca (alguno de los espabilados): - Nuestros análisis pueden haber sido en algún caso incorrectos, pero como tu muy bien sabes, Pedro, Basilea en su normativa y criterios realimenta la información histórica, por ello, hoy no nos queda más remedio que rectificar, no porqué nuestros criterios fueran erróneos, sino porqué la economía no ha ido como estaba previsto y la morosidad tampoco. Es Basilea que nos impone un cambio.

I així continua la reunió, fins que al final, sembla que només s’acaba amb bones paraules, amb cap compromís i amb una espècie de petició de la Banca perquè no se’ls culpabilitzi a ells de la crisi. Total, temps perdut, cap solució i uns banquers encara més engreïts, però per primera vegada una mica preocupats doncs, com és natural, no els agrada ser objecte de les ires de la societat. Ni tampoc els agrada que es parli dels seus magnificents sous o ingressos, ja que el diner no vol soroll i moltes vegades costa de justificar.

Els banquers continuen (al sortir de la reunió, quan estaven prenent un cafè en el reservat d’un restaurant de luxe).
XX: - Habéis visto como se pone ZP? Yo por mi parte, ni caso! Estoy hasta las narices de este hombre.
Los demás: - Pues yo lo mismo. Es más, cuando llegue a mi banco voy a llamar al responsable de crédito y voy a decirle: oye, fulano, mucho ojito con el crédito, que nadie se relaje. Los créditos serán para nuestras empresas participadas y por si queremos comprar algún otro banco o empresa que se nos ponga a tiro, y si queda algo, quiero una selección muy rigurosa. En nuestro negocio no hay margen para las obras de caridad.


Novetats a la banca
Aquesta era la visió del dia 3 de febrer de 2009. Ara (23 febrer 2009) la cosa sembla que ha canviat. Es parla de caixes amb problemes. Recordeu aquell parlamentari agosarat que interrogava a Mariano Rubio al Parlament i li deia: míreme a los ojos Sr. Rubio..., doncs aquest mateix senyor no sé com, ha anat a parar a la Presidència d’una caixa (tot i que a les presidències de bancs i caixes i han anat a parar persones ben singulars) i sembla que ara té problemes (la caixa, no ell que com el rei no és responsable de res...). Es parla de banquers amb problemes, i el crack dels banquers, el Sr. Botín, té alguna dificultat tant de liquiditat com molt més de credibilitat.
L’estafa -consentida- del Sr. Madoff ha sigut un torpede a la seva línea de flotació. Pel que fa al fons immobiliari, com és normal, no té liquiditat i això els està creant problemes importants amb els clients que demanen el reemborsament dels seus diners que, pel que sembla, no eren conscients que aquest fons no tenia liquiditat (un 10%). La forma com s’ha venut aquests productes hi posa la cirereta.
I perquè han venut aquests productes com els han venut? Doncs molt fàcil, només cal preguntar-ho als clients atrapats. Tots diuen el mateix: va ser una recomanació del director de l’oficina. I si ho preguntes als directors d’oficina, tots diuen el mateix: ens van imposar un determinat volum de vendes d’aquests productes que, la direcció, garantia la seva bondat.
Mentre el Sr. González (BBVA) en la tribuna de l’ABC (23.2.09) veig a la tele que acaba de dir: les ajudes que ha rebut la banca espanyola s’han centrat en donar-los liquiditat per la via de compra d’actius (no diu si són tòxics o no) i avals a les emissions bancàries i això no són ajudes perquè no han de provocar cap perjudici econòmic públic. Recollons, i què demanen les empreses sinó el mateix que han rebut els bancs! Tindrà morro ...

Està clar que la CNMV ha donat un cop de mà al Santander i a qui convingui, recolzant la seva actuació (com podria ser d’altra manera amb l’historial de la CNMV de la que alguna vegada s’haurà d’escriure un llibre sobre la seva història i la dels seus executius). Però tot i que tècnicament tenen tota la raó (donar liquiditat seria equivalent a liquidar el fons, amb importants pèrdues al haver de vendre precipitadament els immobles), el que no contempla el regulador és la forma com es van vendre aquests fons immobiliaris (a l’igual que ha fet alguna caixa per vendre determinats valors quin interès era bàsicament el dels seus executius, sense que es deduís cap avantatja econòmica pel client).

Però com deia, ara la cosa ha canviat. A la reunió prèvia del G20 (on finalment han deixat anar al nostre ZP), han arribat a conclusions de que cal lligar curt tant als banquers, com a les entitats controladores. També diuen que els paradisos fiscals s’han d’acabar (segurament la guerra contra el terrorisme s’acabaria abans bombardejant els paradisos fiscals que no pas envaint països com Afganistan in Iraq). Els americans tampoc estan d’acord amb el secret bancari (que només protegeix a estafadors) i han arribat a acords (imposicions) amb USB per obtenir informació dels seus clients i ciutadans americans.
No es diu res (encara) ni es demana responsabilitats a tots aquells Consells d’administració dels bancs que van aprovar obrir oficines a aquests paradisos fiscals ni de la responsabilitat que han assumit en el frau, blanqueig, operacions criminals, etc. en el moment d’obrir aquestes oficines i en el moment d’establir sistemes per ocultar-les davant els fisc i la policia.

Potser és prematur, però si aquestes iniciatives es concretessin segurament si arribaríem a solucions estables per a un bon funcionament del sistema financer. Però els dubtes no s’han esvaït a la reunió de Berlin. No ha quedat prou clara la voluntat de fer desaparèixer del mapa els paradisos fiscals, no s’ha pres la decisió de sancionar durament els bancs que posen en marxa operacions d’alt risc -possiblement amb engany- disfressats d’operacions d’alta rendibilitat, per tant aquest G20 no ens solucionarà pas el problema.

Carta al Sr. Rodríguez Zapatero

Proposta de solució a la crisi de crèdit des d’una òptica reformista

(Escrit enviat per correu electrònic a: jlrzapatero@presidencia.gob.es el dia 9.2.2009)

Sr. President:
Segueixo amb atenció el debat i els efectes d’aquesta crisi econòmica que està portant a la ruïna a multitud de famílies i empreses. El seu Govern defensa la idea que l’economia real està en una situació delicada i que si les empreses i els particulars no reben el finançament que necessiten per sobreviure, aniran i anirem tots plegats a parar al cubell de les escombraries.
Des del seu Govern s’ha impulsat una estratègia de donar suport als bancs* que, pel que sembla, havien estirat més el braç que la mànega i s’havien endeutat més del compte. La mesura d’ajudar als bancs segurament és correcta, i si els bancs s’han equivocat i la seva fallida ens afectaria a tots, no ens queda més remei que veure com ho arreglem i fem funcionar correctament aquestes entitats financeres.
Aquesta situació ens porta a que si els bancs (nacionals) no poden fer front als compromisos contrets, el desastre podria ser encara més gros. És per això que el seu Govern els ha volgut donar un cop de mà, facilitant-los la liquiditat necessària per fer front a aquests compromisos que, sorprenentment, els bancs no havien sigut capaços de preveure.
I ja que estic parlant de sorpreses, una vegada més, i sense ànim d’assenyalar, m’agradaria saber què han estat fent les empreses de ràting quina funció més rellevant és avaluar la probabilitat de que les empreses avaluades (en aquest cas bancs i caixes) facin front als seus compromisos.
Però seguim. La liquiditat als bancs el seu Govern l’ha facilitat per la via unes subhastes del Banc d’Espanya, amb un preu determinat en la pròpia subhasta (és a dir, una ajuda a canvi d’un preu).
Per tant, fins aquí, no hi ha cap evidència que el seu Govern hagi facilitat diners perquè la banca els traslladi a l’economia real.

Ara el seu Govern ha donat un pas més i està demanant als bancs que, per no agreujar la situació, facilitin crèdit al sector real quan les demandes siguin solvents. A partir d’aquesta definició les coses comencen a complicar-se, doncs ¿què és una demanda solvent? ¿la que fins ara la banca havia avaluat (sembla ser amb molta generositat o inconsciència)? O la que ara, en mig del guirigall actual, la banca avalua de forma diferent i, naturalment, molt més prudent o poruga?
Els bancs no ho diuen, però la realitat ens porta a que els bancs han rebut una ajuda a un preu per solventar els seus problemes de liquiditat. I la banca no assoleix cap més compromís que pagar el preu que els demanen (interès).
El que jo penso és que el seu Govern es va equivocar quan va facilitar la liquiditat a la banca sense demanar cap altra contrapartida que un preu o tipus d’interès. I també es va equivocar quan va pensar que els banquers havien d’estar implicats amb el país on fan negoci. Els seus criteris van pel camí de fer negoci i com vostè sap perfectament el negoci no té pàtria. I amb això no estic reprovant l’actuació dels banquers, només exposo que, segons el meu criteri, són d'aquesta manera i difícilment se'ls pot canviar.
Ara bé, si el Govern vol que es doni més crèdit a l’economia real, la resposta de la banca ve a dir: l’economia real s’ha degradat i és irresponsable donar-li més crèdit, ja que les conseqüències serien encara pitjors. Del que no parlen és del fet que si el Govern vol això (donar més crèdit), ha d’afluixar més pasta.


Els banquers es rebel·len

Els banquers sembla doncs que no estan d’acord amb vostè, Sr. President. Ells són els representants de l’ortodòxia (!) i no es poden deixar endur per les febrades i les actuacions viscerals. Això és el que diuen.
Així els ho va dir al Parlament el Sr. Miguel Martin, que és el portaveu de la patronal bancària, que va dir clarament que ells no són els responsables de la crisi, sinó més aviat a l’inrevés, ells en són els perjudicats (collons, és fort això!), doncs estan sofrint els efectes d’un deteriorament de l’economia real que els està traslladant la crisi a l’economia financera.
El Sr. Martín, si no recordo malament era el Subgovernador del banc d’Espanya de l’època del Sr. Mariano Rubio, si, si, aquell pobre home que, justificadament o no va anar a parar a la presó mentre els bitllets del Banc d’Espanya seguien duent la seva signatura. Eren els temps d’un govern socialista en que l’embolic i les corrupteles va ser considerables. I ¿perquè recordo aquest fet? doncs perquè em sembla que el Sr. Martín és capaç de fer tots els papers de l’auca, encara que no n’estigui massa convençut.

Per la seva banda el Sr. Botín fa un discurs en el que afirma que els banquers no poden concedir crèdits de forma imprudent (¿qui els ha dit que han de fer això?) i que per tant l’aixeta està tancada. Ho va dir en la recent presentació de resultats del seu banc i ho va fer en un ambient d’optimisme i bon rotllo, fins i tot es va permetre explicar acudits.
No sé si es tracta d’un acudit o bé més aviat d’humor negre o de mal gust, però va afirmar que estava molt content del seu banc Banif, i que un alt directiu del banc (Rodrigo Echenique) va anar a visitar a Madoff (és a dir, va reconèixer que els havien aixecat la camisa com a principiants), i continuà: “si haguéssim sospitat el que estava passant, no hauríem tingut cap relació amb Madoff”. Genial! va fer bé d’explicar-ho, perquè molts dels seus clients i accionistes devien pensar que fins i tot havien sigut còmplices de l’estafa, quan amb aquest reconeixement només els quedava la qualificació de rucs de solemnitat.
També va afirmar que molts clients devien estar contents amb la solució que el banc havia donat al cas Madoff i això ho deia mentre que a Miami els estaven posant una segona querella col·lectiva (class action) sobre aquest cas. La veritat és que sobre els 2,3 mil milions d’euros de pèrdues que ha provocat la gestió del Santander, sembla que faran front a 1,3 mil milions O menys), la resta estarà subjecta als jutjats. El que em sorprèn de tot això és que una pèrdua de més de mil milions d’euros (o dos mil milions segons com es miri) es despatxi sense cap cessament, sense demanar ni assumir cap responsabilitat, la qual cosa vol dir que la responsabilitat deu estar molt amunt, i quan les coses estan dalt de tot és millor no fer soroll.
Hi ha alguna cosa que no ha quedat massa clara, i és la forma com el Santander rescabalarà els seus clients (només uns pocs) de l’estafa: ho farà amb accions del propi banc (canvi de cromos), és a dir, ho pagaran els accionistes, com no podria ser d’altra manera, això si, amb unes acciones que es veu que no tenen cap liquiditat en el mercat fins transcorreguts una sèrie d’anys (a no ser que vulguin perdre el 60% de la inversió).
Devia doncs ser una Junta distreta en la que li van preguntar si se’n penedia de les declaracions que havia fet a finals de 2007 sobre la crisi quan deia que era com la febre d’un nen, que pujava molt de presa i baixava també ràpidament. Sembla ser que va contestar: que el nen se’ls havia posat molt greu, rialles i bon rotllo.
Ara ¿vol que ens el creguem? El que em molesta, sobretot, no són les declaracions del Sr. Botín (ell va a la seva i sap el que sap), sinó el paper de la premsa que reprodueix les seves bestieses, li riu les gràcies i ens fa perdre el temps.

Sobre aquestes manifestacions, podríem argumentar per demostrar la barbaritat i el cinisme que suposen aquestes declaracions, però el meu parer és que no val la pena perdre-hi temps.


Proposta de solucions

El meu punt de vista Sr. President, està en que si els banquers no poden (o no volen) concedir crèdits, doncs que no es preocupin, que segueixin la seva via, que facin el que creguin convenient. El Govern el que ha de fer és prescindir d’aquesta banca i cercar vies alternatives.
El fet és que des de la privatització total de les entitats creditícies, des de la desaparició dels bancs amb capital públic, en una primera visió ens pot semblar que no hi ha cap alternativa al sistema financer establert. Però si ho mirem amb deteniment potser encara hi hauria una possibilitat: les caixes. Les caixes, per naturalesa, són un híbrid ben estrany en un sistema capitalista com Déu mana (¿cal cantar les excel·lències del sistema capitalista sense fronteres?). Els seus directius i els seus òrgans de govern són equiparables als de la banca, és a dir, hi ha uns consells d’administració que han delegat l’acció als executius i aquests fan i desfan en atenció al que creuen convenient en cada moment. La seva gestió, però, com a mínim és tant correcta o incorrecta com la de la banca. Fins aquí doncs, cap problema.
Per tant, tenim unes institucions financeres -les caixes- que tenen una organització moderna i actualitzada, un personal apte i amb coneixements, en definitiva una organització disposada per a ser utilitzada quan convingui.

A les caixes, la representació, els òrgans de govern, formalment està més debilitada que a la banca, tot i que en la realitat una i l’altra tenen molt a desitjar, però el sistema establert no deixa altres opcions. Ara bé, insisteixo, formalment a les caixes (entitats públiques, privades, mixtes, no hi ha qui s’aclari) és possible posar-hi mà (i sinó fixi’s amb el que passa a CajaMadrid), encara que sigui transitòriament. Com a mínim ningú dirà que en surten perjudicats els accionistes. Ni tampoc els seus directius, que ja s’han omplert la butxaca de forma legal, justificada i suficient, al llarg de tots els anys que han ocupat aquests llocs de responsabilitat.

Així doncs encara que els bancs i caixes no estiguin per la labor, la solució pot ser molt fàcil. Es “nacionalitza” una o dos o tres caixes (les més importants, segurament amb una sola n’hi hauria prou), es demana educadament als seus directius i consells d’administració que deixin el seu lloc (això si, sense els golden parachute, ni altres compensacions imaginàries i abusives), i es posa al davant un equip honest, intel·ligent i amb experiència (que n’hi ha, costa de trobar però n’hi ha) i, sense tocar res més, es comença a canalitzar l’ajuda governamental, la liquiditat injectada, únicament cap aquesta nova institució, que al seu temps, segur ho traslladarà als particulars, a les empreses -petites i mitjanes- i a on siguin necessaris aquests recursos i, sobretot, on aquests crèdits estiguin garantits, però amb un criteri més equànime que el que actualment està utilitzant la banca..

A la resta del sistema financer, se’l deixa a la seva sort, la que han volgut els seus òrgans de govern (o millor, els seus executius, però ja que els respectius consells d’administració no diuen ni ase ni bèstia, s’han d’entendre que hi estan d’acord).

¿Són aquestes solucions possibles?


Un dubte que podríem tenir és com podem justificar aquesta acció -de nacionalitzar o intervenir temporalment algunes caixes- sense que sigui titllada d’alcaldada. Doncs molt senzill, la situació de crisi i la necessitat de fer arribar aquest lubrificant a l’economia ho justifica. No podem seguir tancant més empreses ni deixant més de quatre milions de persones a l’atur i ben aviat sense subsidi. És una emergència nacional i tothom, fins i tot els directius de les caixes afectades, que són homes i dones patriotes i que volen el benestar dels seus conciutadans, ho acceptaran de bon grat.
Complementàriament, per una vegada, es podria demanar al Banc d’Espanya que actuï amb rigor, que revisin les actuacions de totes les entitats financeres i la dels seus directius i òrgans de govern, que vegin si es possible estar a la Comissió de Control i estar també a les societats que ha de controlar, que revisin si compleixen la LORCA (que no està derogada i com a tal llei està per damunt de les lleis de les CCAA) i totes les demés lleis, i si es constata que hi ha petites o grans desviacions tolerades, rectifiquin i deixin de ser considerades tolerades. En qualsevol cas es dictamina alarma social, necessitat peremptòria o operació de salvament de l’economia i emergència nacional, i es pren possessió (s’intervé) aquesta caixa.
Naturalment, el trobar unes deficiències en la gestió no és necessari per emprendre aquestes accions, però degut a que totes aquestes entitats han procedit a modificar els seus Estatuts, tantes vegades com els ha vingut de gust, per adaptar-los a les necessitats dels seus directius, i a més hi ha les percepcions de les direccions generals que han forçat la normativa per poder incloure ingressos d’empreses participades, aquesta podria ser una via que admetria poques discussions.
La solució proposada passa per la condició que aquesta nacionalització o intervenció sigui temporal (p.e. 3 anys), passats els quals es retornaria a uns nous òrgans de govern més transparents, més socials i més vinculats al país i aquests proposarien uns nous directius.

¿Quines altres circumstàncies poden impedir aquesta actuació? Doncs les que ja sembla s’estan posant sobre la taula. Els partits polítics estant endeutats amb les entitats financeres, i aquestes ara ho utilitzen com a contrapartida per negociar (¿se li pot donar un altre nom?). Els PSOE i el PSC (partits al i de Govern), com tots els demés, estan endeutats fins a les orelles amb les entitats financeres i probablement els préstecs contrets estan vençuts i estan als llimbs en espera d’una solució. ¿Això es pot utilitzar per arribar a compromisos amb la banca? No ho sé, però aquí podria plorar la criatura. Però si aquest fos el tema, la meva recomanació seria que ho portin als tribunals, que quedin clars els deutes i els impagaments en el seu cas i que tot això no sigui objecte de negociacions obscures.

Sr. Rodríguez Zapatero, ha vist com actua el Sr. Obama? Ha llegit aquestes declaracions seves? ben segur que si:

This is America, we don’t disparage wealth,” the president said. “We don’t begrudge anybody for achieving success. And we certainly believe that success should be rewarded.”

But Americans definitely begrudge “executives being rewarded for failure,” especially if their earning are subsidized by taxpayers, “many of whom are having a tough time themselves,” he said.

Si vol, entre el Sr. Botín i jo mateix (que tenim un nivell d’anglès -macarrònic- similar) li’n fem la traducció (és millorable, però s’entén):

Això és Amèrica, no menyspreem la riquesa, l’èxit és desitjable. I, certament creiem que l’èxit ha de ser recompensat.
Però els americans accepten de mala gana que “els executius siguin premiats pel seu fracàs”, especialment quan els seus ingressos han sigut subsidiats pels impostos dels ciutadans, i moltes vegades se’ls han concedits ells mateixos.

Sr. President, estic a la seva disposició per ampliar i aclarir el contingut d’aquesta carta.
Li demano que es deixi de reunions amb banquers i comenci a prendre decisions de veritat que siguin transcendents i que els seus efectes arribin fins a l’última família.
Ben segur que vostè té millors assessors a la seva disposició, però per si no se’ls hagués acudit aquesta possibilitat, m’he atrevit a enviar-se-la directament a vostè.

El saluda cordialment,

Gerard Palacín

(*) quan parlo de bancs em refereixo a intermediaris financers, entre els que, naturalment hi són les caixes i moltes altres entitats financeres.

El món amb que s'ha trobat Barack Obama

Amèrica, un país laic (segons la Constitució) on les religions (algunes) marquen el full de ruta

Amèrica és un país diferent. La seva història, la seva empenta, la seva capacitat, sempre ens ha deixat astorats i plens d’admiració. Però Amèrica també és una excepció i si en alguna cosa Amèrica és excepcional és en el poder de la religió.
Continuo doncs en un àmbit en que, amb el suport intel·lectual de persones solvents (que aniré anomenant), faré una reconstrucció subjectiva del que pot haver suposat que Obama hagi entrat a la 44ena presidència dels EUA i, sobretot, com és el país amb el que s’ha trobat. Per aquesta reconstrucció començaré pels fonaments o, si més no, aniré molt enrere.

La idea que la història ha arribat a la seva fi és una idea repetitiva quina inspiració s’atribueix als primers cristians. Ens explica aquesta creença que desprès de diverses sacsejades traumàtiques vindria un món nou i, entre aquestes sacsejades hi caben les guerres, les epidèmies, les cruels lluites religioses i ideològiques i moltes altres desgràcies.
Les revolucions enteses com a fet transformador de la història és també deutora de la religió i, els moviments revolucionaris moderns es podrien atribuir (parafrasejant a von Clawsewitz) a una continuació de la religió per altres medis, si més no això és el que es desprèn del pensament de John Gray, catedràtic de pensament europeu a la London School of Economics.
Així doncs, la visió apocalíptica del món va ser un avançament del que seria el mil·lenarisme, entès com a un final dels temps en que el mal desapareixeria per sempre amb el triomf del bé. En altres paraules, el naixement de la utopia. Una utopia que havia de permetre, per mitjà de la ciència, la saviesa i l’esperit de conservació, que els homes aconseguíssim una societat racional i harmoniosa, cosa certament difícil.
Com la cosa era prou clara i el camí cap a aquesta nova societat harmoniosa es presumia llarg, alguns proposaven fer via i destruir de forma immediata els ignorants (és a dir, els que podien no estar d’acord amb aquestes idees) perquè no obstaculitzessin el triomf cap a la nova societat.
Sempre, però, hi ha hagut homes immobilistes o conservadors als quals l’estat del món dels nostres dies els sembla prou bé i no volen fer experiments. Eren els mateixos que deien, per exemple, que l’esclavitud sempre havia existit i per tant sempre existiria i això ho deixen des de la més absoluta objectivitat, és a dir des del punt de vista del que era amo i posseïa esclaus. Tard, però, va arribar l’abolició de l’esclavitud, a Anglaterra el 1833, a Rússia el 1861, i als EUA el 1865. Ara bé ¿Aquestes lleis la van fer desaparèixer? La resposta és sí, tal com era entesa en aquells temps, però potser ens queden més dubtes pel que fa a les seves arrels més profundes ja que en el segle XXI l’esclavitud ha estat reinventada en noves formes tan ignominioses com les antigues.
Per altra banda la idea de poble elegit sempre ha surat per damunt del poble americà i potser per aquest motiu tenen tant bona connexió amb el poble jueu que, tal com consta a la Bíblia, ha sigut el poble escollit.
En tenim exemples més que suficients que demostren aquesta creença del poble americà. En el famós sermó de John Winthrop als puritans anglesos que van fundar la colònia de la badia de Massachusetts, descrivia el nou món com “una ciutat dalt del turó que encarnava el nou contracte amb Deu”...”els ulls del món estan fixats en nosaltres, així que si no fem el que cal amb Deu en l’obra que ens hem proposat portar a terme...”. La creença dels ciutadans americans en el paper excepcional que el seu país té reservat en el món es plasma per tot arreu, en l’Aliança que tenen subscrita amb Déu, en el convenciment que són una nació redemptora (Herman Melville). La creença d’un destí manifestat en l’entorn que els EUA és la terra d’un poble elegit (Woodrow Wilson).

Amb aquest bagatge la llibertat natural es va convertir en la base d’una religió civil que s’atribuïa la possessió de l’autoritat universal. La consciència de la missió universal és fonamental i sobre aquesta idea es va fundar la colònia americana original. Tots aquests fets i creences han fet que les institucions americanes hagin canviat menys que en qualsevol altre país.

Més endavant a finals del SXX amb l’enfonsament dels sistemes comunistes es va estendre la creença que en tot el planeta s’estava consolidant un sistema polític i econòmic únic i així pensadors com Hayek ja havien arribat a la conclusió que el mercat mundial seria l’estació final de tot aquest procés, i ell i Friedman es van convertir en els evangelistes laics del lliure mercat, tot i que resulta força difícil sostenir que el mercat es desenvolupi de forma espontània. Altres com Fukuyama parlaven del capitalisme democràtic i també va fer fortuna l’expressió de capitalisme popular en boca de la Sra. Tatcher referint-se a l’oportunitat de participació en compra de valors (participació en un dels trets més rellevants d’aquest sistema) per les classes populars. El Tatcherisme, per arribar a aquesta fita, va establir la desregulació de les forces del mercat, fet que va introduir una major eficiència productiva (si més no en els moments inicials), això si, a costa d’una societat menys cohesionada però segurament més oberta mentalment.

La història o el meu relat dóna salts i anem ara de dret a l’11 de setembre de 2001 quan es produí l’assassinat de milers de persones a la societat occidental (a les altres societats ja era costum que aquestes coses passessin) amb la qual cosa les idees apocalíptiques van tornar a primer pla de la societat americana. Els EUA des de la seva fundació, havien passat de ser una colònia puritana a una nació redemptora.

Ronald Reagan no semblava estar molt influenciat per la religió, tampoc Bush pare. Ara bé, en arribar a la presidència Bush fill la religió retorna al centre de la política americana, només cal recordar les referències bíbliques de Bush quan l’atemptat del 2001 i també les que va anar cercant referides a l’avortament i als homosexuals.
El 2003, mesos desprès de la invasió dels EUA a l’ Iraq Bush ho explicava així al primer ministre palestí Mahmud Abbas: Deu em va dir que ataqués Al Qaeda i ho vaig fer, desprès em va ordenar que ataqués Sadam i així ho he fet.

Ara, amb motiu del nomenament d’Obama com a president dels EUA , el diari NYT el mateix dia del nomenament d’Obama publicava l’article Inaugural Words: 1789 to the Present, en el que es feia un estudi de les paraules usades de forma més important i repetitiva en cadascun d’aquests parlament i en cadascun d’aquests 44 presidents de la relativament jove democràcia americana (per més que és una de les més duradores).
Els primers presidents (George Washington, John Adams, Thomas Jefferson, James Madison, James Monroe) en els seus discursos de presa de possessió utilitzen paraules com: government, states, great, people, country, duty, reason, law, .. etc. mentre que a partir de Dwight D. Eisenhower, John F. Kennedy, Lyndon B. Johnson,(Jimmy Carter no), Ronald Reagan, George H.W Bush, Bill Clinton, George W.Bush, i el mateix Barak Obama (encara que en aquest darrer cas amb poca intensitat), apareix insistentment i repetidament la paraula God. ¿Té tot això alguna relació amb la religiositat que impregna els EUA? Doncs sembla que si, ja que si ens apropem al anterior president (Bush Jr.) ell mateix ha explicat que és un cristià renascut i que la seva conversió el va rescatar del alcoholisme. I continua, tots els dies els comença llegint la Bíblia, la qual cosa l’ha dut a interpretar-la i d’aquesta manera arriba la conclusió que la teoria del disseny intel·ligent, és una teoria que s’hauria d’ensenyar a les escoles. No hi ha motiu per dubtar de les conviccions religioses del Sr. Bush i ell pensa que s’està produint un tercer despertar de la devoció religiosa als EUA. Però al costat d’això diu altres coses com que la lluita contra el terror l’entén com una lluita entre el bé i el mal. Aquesta mena de mania de barrejar a Déu amb les coses terrenals va dur també a Blair a dir de la guerra d’Irak, que Déu la jutjarà, més o menys el mateix que deia fins fa poc (ara ja està catatònic) Fidel Castro (la historia me absolverá).
El Govern Bush va reinstaurar una espècie de llei del silenci en assumptes tals com l’avortament, la homosexualitat, la investigació en cèl·lules mare i tots aquells assumptes en els quals la Església ha pres partit.
Per altra banda la ideologia imperant en aquells govern havia criticat algunes vegades (Fukuyama) l’intent d’estendre la democràcia a la força, però no havia renunciat de cap manera a entendre, exposar i impulsar la idea que la forma de govern dels EUA és el model que ha de servir a tot el món.

El Sr. Obama s’ha trobat amb un món amb molts problemes i sembla que els EUA no els podran resoldre tot sols, ni podran ni els correspon, tot i que si fan alguna cosa al respecte serà prou d’agrair.
No sóc pas cap analista polític i més val que confessi la meva ignorància al respecte. Ara bé, he intentat donar una visió -subjectiva, no ho amago pas- de com és el seu país. I més que aquesta visió el que em sorprèn és alguna de les declaracions que persones que haurien de saber com funciona el nostre món (doncs oportunitats les han tingut), presenten unes visions tan sesgades. A títol d’exemple em sorprèn, per dir-ho suaument, l’opinió de l’expresident González que publica un article al País (31.1.2009) que comença així: mis prioridades en política exterior coinciden con las que considero que son las de mi país. No està mal per començar, les seves prioritats en política exterior, però ¿qui es pensa que és aquest senyor? ¿i a mi què m'importen les seves prioritats? Com més d’una vegada s’ha dit tenim un greu problema amb els expresidents, ni pitxers xinesos ni orinals de fang, perquè no callen d’una vegada? I ja no comento les ocurrències d’un altre expresident, si home si, aquell xicotet tant simpàtic, que cosa que diu cosa que caga, i que no vull ni anomenar per no donar-li importància.

Abans que se us acabi la paciència, deixeu-me concretar una mica més. El Sr. Obama si que sap quin és el món que trobarà des del mateix dia que pren possessió de la presidència. En el seu Inaugural Address ho explica prou bé. Parla de les relacions que vol mantenir amb el món àrab (on no tots són dolents ni tenen cua i banyes com fins ara ens han volgut fer creure), assenyala als que la cobdícia i la corrupció els ha cegat i han enfonsat el sistema financer, els assenyala però encara no els responsabilitza ni els castiga; reconeix una crisi econòmica provocada per aquesta cobdícia i corrupció; els desastres que ha suposat per a milions de persones que han perdut el seu treball i el seu sistema de vida i ara estan en la més negra misèria; reconeix que el que preocupa als ciutadans és, no si el govern intervé poc o molt, sinó si té alguna utilitat aquest govern. Finalment fa una apel·lació a l’orgull de pertànyer a aquesta gran nació formada per cristians, musulmans, jueus, hindús i per no creients.
De totes maneres, malauradament, els europeus no estem en aquest discurs i mentre el Sr. Felipe González està preocupat per les seves prioritats en política exterior, els europeus estem observant atentament el que succeeix a Amèrica, mentre que Amèrica sembla que no li interessa massa el què passa a Europa. Podríem pagar-li amb la mateixa moneda, però l’esperança que suscita el nou president dels EUA cal conservar-la i mantenir-la, perquè ben segur que si hi ha alguna esperança que la nostra societat millori ha de venir pel camí de la cooperació i no pas de l’enfrontament tal com ha predicat la jihad islàmica i la jihad cristiana.