La platja de Torredembarra, entre el glamour i la nostàlgia
Torredembarra té una platja de 6 o 7 quilòmetres, una de les més àmplies, més llargues i boniques de tota la costa. Una platja força endreçada amb aigües netes i transparents, neta amb l’esforç de l’Ajuntament que hi dedica recursos i d’alguns banyistes que en tenen cura. Probablement també és la més accessible des de territoris propers i molt poblats (Barcelona, Lleida, Zaragoza, La Rioja, Navarra i resta de territoris d
el Nord que prefereixen aigües càlides i temps més estable i solvent que no pas tenen les boniques i fredes platges del nord), i també accessible en el sentit que pots deixar el cotxe relativament a prop de l’aigua, la qual cosa facilita que hi acudeixin persones que no poden anar a altres platges més complicades, per qüestions de mobilitat i de comoditat.
De sud a nord el recorregut per la platja és prou interessant. Comença just en el port esportiu i també de pescadors que darrerament es va construir. Es passa pel poble de baix a mar, on trobes ja la primera curiositat: els estiuejants han adoptat un costum inèdit a la resta del món. Deixen les cadires i els para-sol a la vora de la mar, a primera línia i, des de bon matí veus una estiba de cadires buides que esperen que els culs dels seus amos arribin més tard, però que dóna una sensació curiosa i digna de constar en els anals d’usos i costums dels estiuejants d’aquesta població (això no es veu a la Ribera Maia).
Pel vial paral·lel a la platja hi ha circulació d’uns estranys vehicles de dues rodes que fan més soroll que no pas corren (tot i que fàcilment superen els 80 quilòmetres a l’hora per dintre el poble). L’Ajuntament en el seu dia es va comprometre a immobilitzar aquests vehicles conduits per noiets molt joves que es passen el dia recorrent el poble i fent un soroll horrorós amb les seves motoretes. La veritat es que l’Ajuntament no ha fet res. Si que es veu la policia municipal posant multes als cotxes mal aparcats (ben fet), però no volen entrar en llibres de cavalleries amb aquests estiuejants que molesten a la majoria i són un perill per a tothom (igual algun d’ells els
diu: vostè no sap amb qui parla!). Torredembarra no és Kay West, ni tampoc Miami.
Des de la platja es visualitza el passeig marítim, un passeig ampli i la mar de bonic. Pel que fa al barri de mar, el passeig està ple de bars i restaurants. L’Ajuntament els va obligar a definir unes àrees d’ocupació d’aquest espai públic, per poder atendre els seus clients. El que ha passat en el transcurs del temps és que aquests establiments han decidit ocupar pràcticament tot el passeig, sigui o no la zona autoritzada. L’A
juntament, els pobres, ja tenen prou feina amb altres coses importants com per ocupar-se d’aquestes minúcies, però la veritat és que no dóna massa bona sensació el que aquests bars i restaurants decideixin ocupar l’espai que els sembli bé, sense tenir en compte la finalitat del passeig (que encara que pugui semblar estrany, és passejar).
Passat el poble, de seguida et trobes amb la zona dels muntanyans, que com tothom sap, és una zona de dunes de sorra on viuen determinades espècies vegetals i animals, que han decidit protegir-la degut als efectes beneficiosos per la costa, pel manteniment de les platges i de les poques espècies que hi viuen. Al costat mateix d’aquesta zona trobem un espai que en el seu dia era humit -aiguamolls-, però ara cada vegada menys humit, degut sobretot a la cultura del totxo que intenta envair-ho tot, i als canvis en la climatologia, cada vegada més seca. Una zona protegida i vallada, amb exemples com els que es poden veure en el Golf de Mèxic, on aquestes dunes i vegetació estan totalment protegides i la gent ho respecta. Però en el cas de Torredembarra sempre hi ha algun gamarús de Lapònia (vulgo, mussol d’aigüera) que està observant i trepitjant sense cap consideració aquesta zona protegida. Què hi fan aquests individus en aquest lloc? Quin és el mecanisme mental d’aquest/aquests individus que els impulsa a travessar la zona protegida? És que no saben llegir? És que cal que se’ls dispari una perdigonada al cul perquè ho entenguin?
Avui diumenge caminem per la platja, estem a l’alçada de la zona que en diuen de Nova Torredembarra, una urbanització que intenta posar ciment a les escasses zones humides que encara resten. Dos homes d’edat avançada però en bon estat i amb vestit de bany de marca caminen junts. Un d’ells de cop i volta s’aparta una mica de la zona més transitada i decideix buidar la bufeta; ho fa allà mateix, sobre la sorra, no massa lluny dels vianants. Després, continuen passejant com si l’incident (marranada) anterior fos la cosa més normal del món.
Una mica més endavant es reprodueix l’escena anterior. En aquest cas són dues dones. Una d’elles travessa la zona vallada i es perd entre els muntanyans. Al cap
de poc reapareix amb cara de satisfacció i beatitud. Amb la seva amiga continuen el passeig probablement criticant els joves que tenen comportaments incívics. La platja de Torredembarra no és ni Copacabana ni Ipanema.
En aquesta zona protegida dels muntanyans, hi ha un cartell que diu: no passeu, zona de nidificació d’ocells. Una mica amagats veiem una colla de nois negres que són els que usualment es dediquen a vendre objectes falsificats als banyistes (naturalment es tracta d’uns sense papers subjectes a les màfies que els exploten. Dóna la sensació que han nidificat en aquella zona i possiblement hi deuen dormir i fer la distribució del material. Uns negres del top manta que venen bosses, CD’s piratejats, ulleres de marca no t’hi fixis. Ens avancen. Parlen llengües estranyes per a mi, dons no sóc en Salvo (el protagonista de La Cançó dels missioners de John le Carré, traductor i coneixedor de moltes de les llengües africanes: swahili, kinyarwanda, bantú, ioruba, etc.). Podria ser que ni entenguessin els rètols que intenten impedir que es transiti per aquella zona. Aquesta platja no es Varadero.
El camí continua. I com que ja portes una hora caminant, decideixes posar la tovallola sobre la sorra per descansar una estona. No ens havíem fixat prou bé, però no massa lluny (al costat mateix), hi ha un nudista. Això si, amb ulleres de sol. Evidentment el que viuen a l’hivern a Barcelona no posaran pas cap obstacle a que la gent es despulli a la platja, més si tenim en compte que l’Il·lustre Ajuntament de Barcelona autoritza a la gent a anar despullada pel carrer i alguns en fan ús, bé sigui per les Rambles, la Barceloneta, la Vil·la Olímpica i allà on els plagui.
La major distracció d’aquesta platja és passejar. És prou bonic i bo per la salut. Des de fa temps que molts banyistes ho h
an agafat com a primer esport i ocupació del matí o de la tarda. Entre els passejants hi pots veure alguna (poques) senyora d’edat prou avançada i de formes prou agosarades (mal fotuda) que ensenya els pits als vianants, i que nosaltres, en un gest d’estètica, procurem desviar la mirada per recrear-la en l’anar i venir de les ones. No sé perquè em recorda un creuament entre una cabra i una foca, o aquell animaló que és protagonista de La Pell Freda. Em preocupen dues coses. Una endevinar quins mecanismes fan que una dona d’edat avançada (més de 60 anys) amb un cos de massa corporal disparada, amb una amplada igual a la llargada, senti la necessitat de mostrar les seves formes que no només aguantarien un llapis sinó també un tauló dels que utilitzen a la construcció per enfilar-se quan construeixen una bastida. I, segon, perquè l’Ajuntament no organitza un càsting per poder passejar per la platja?
Decididament, Torredembarra no és Oregon.
Però, ara me’n adono que això és un comentari masclista. I els homes, com són els clients (alguns) d’aquesta platja? Doncs sincerament, no tenen res a envejar a les seves dones. El que més abunda són aquelles
panxes que s’inflen immediatament després del punt on se suposa que hi ha la cintura, s’inflen i s’inflen, fins que per efectes de la gravetat, cauen per sobre la cintura formant una massa gelatinosa. És l’efecte de les panxes cerveseres. En un primer estadi s’inflen lleugerament. Altres, tenen formes d’esfera i finalment, quan ja arriben al zenit, formen una bossa que cau per sota la cintura, com les candeles de gel quan arriba la primavera.
Torredembarra no és Cancún, on es veuen rètols que indiquen els llocs protegits de les tortugues i la seva probable data de naixement.
Torredembarra té una platja de 6 o 7 quilòmetres, una de les més àmplies, més llargues i boniques de tota la costa. Una platja força endreçada amb aigües netes i transparents, neta amb l’esforç de l’Ajuntament que hi dedica recursos i d’alguns banyistes que en tenen cura. Probablement també és la més accessible des de territoris propers i molt poblats (Barcelona, Lleida, Zaragoza, La Rioja, Navarra i resta de territoris d
el Nord que prefereixen aigües càlides i temps més estable i solvent que no pas tenen les boniques i fredes platges del nord), i també accessible en el sentit que pots deixar el cotxe relativament a prop de l’aigua, la qual cosa facilita que hi acudeixin persones que no poden anar a altres platges més complicades, per qüestions de mobilitat i de comoditat.De sud a nord el recorregut per la platja és prou interessant. Comença just en el port esportiu i també de pescadors que darrerament es va construir. Es passa pel poble de baix a mar, on trobes ja la primera curiositat: els estiuejants han adoptat un costum inèdit a la resta del món. Deixen les cadires i els para-sol a la vora de la mar, a primera línia i, des de bon matí veus una estiba de cadires buides que esperen que els culs dels seus amos arribin més tard, però que dóna una sensació curiosa i digna de constar en els anals d’usos i costums dels estiuejants d’aquesta població (això no es veu a la Ribera Maia).
Pel vial paral·lel a la platja hi ha circulació d’uns estranys vehicles de dues rodes que fan més soroll que no pas corren (tot i que fàcilment superen els 80 quilòmetres a l’hora per dintre el poble). L’Ajuntament en el seu dia es va comprometre a immobilitzar aquests vehicles conduits per noiets molt joves que es passen el dia recorrent el poble i fent un soroll horrorós amb les seves motoretes. La veritat es que l’Ajuntament no ha fet res. Si que es veu la policia municipal posant multes als cotxes mal aparcats (ben fet), però no volen entrar en llibres de cavalleries amb aquests estiuejants que molesten a la majoria i són un perill per a tothom (igual algun d’ells els
diu: vostè no sap amb qui parla!). Torredembarra no és Kay West, ni tampoc Miami.Des de la platja es visualitza el passeig marítim, un passeig ampli i la mar de bonic. Pel que fa al barri de mar, el passeig està ple de bars i restaurants. L’Ajuntament els va obligar a definir unes àrees d’ocupació d’aquest espai públic, per poder atendre els seus clients. El que ha passat en el transcurs del temps és que aquests establiments han decidit ocupar pràcticament tot el passeig, sigui o no la zona autoritzada. L’A
juntament, els pobres, ja tenen prou feina amb altres coses importants com per ocupar-se d’aquestes minúcies, però la veritat és que no dóna massa bona sensació el que aquests bars i restaurants decideixin ocupar l’espai que els sembli bé, sense tenir en compte la finalitat del passeig (que encara que pugui semblar estrany, és passejar).Passat el poble, de seguida et trobes amb la zona dels muntanyans, que com tothom sap, és una zona de dunes de sorra on viuen determinades espècies vegetals i animals, que han decidit protegir-la degut als efectes beneficiosos per la costa, pel manteniment de les platges i de les poques espècies que hi viuen. Al costat mateix d’aquesta zona trobem un espai que en el seu dia era humit -aiguamolls-, però ara cada vegada menys humit, degut sobretot a la cultura del totxo que intenta envair-ho tot, i als canvis en la climatologia, cada vegada més seca. Una zona protegida i vallada, amb exemples com els que es poden veure en el Golf de Mèxic, on aquestes dunes i vegetació estan totalment protegides i la gent ho respecta. Però en el cas de Torredembarra sempre hi ha algun gamarús de Lapònia (vulgo, mussol d’aigüera) que està observant i trepitjant sense cap consideració aquesta zona protegida. Què hi fan aquests individus en aquest lloc? Quin és el mecanisme mental d’aquest/aquests individus que els impulsa a travessar la zona protegida? És que no saben llegir? És que cal que se’ls dispari una perdigonada al cul perquè ho entenguin?
Avui diumenge caminem per la platja, estem a l’alçada de la zona que en diuen de Nova Torredembarra, una urbanització que intenta posar ciment a les escasses zones humides que encara resten. Dos homes d’edat avançada però en bon estat i amb vestit de bany de marca caminen junts. Un d’ells de cop i volta s’aparta una mica de la zona més transitada i decideix buidar la bufeta; ho fa allà mateix, sobre la sorra, no massa lluny dels vianants. Després, continuen passejant com si l’incident (marranada) anterior fos la cosa més normal del món.
Una mica més endavant es reprodueix l’escena anterior. En aquest cas són dues dones. Una d’elles travessa la zona vallada i es perd entre els muntanyans. Al cap
de poc reapareix amb cara de satisfacció i beatitud. Amb la seva amiga continuen el passeig probablement criticant els joves que tenen comportaments incívics. La platja de Torredembarra no és ni Copacabana ni Ipanema.En aquesta zona protegida dels muntanyans, hi ha un cartell que diu: no passeu, zona de nidificació d’ocells. Una mica amagats veiem una colla de nois negres que són els que usualment es dediquen a vendre objectes falsificats als banyistes (naturalment es tracta d’uns sense papers subjectes a les màfies que els exploten. Dóna la sensació que han nidificat en aquella zona i possiblement hi deuen dormir i fer la distribució del material. Uns negres del top manta que venen bosses, CD’s piratejats, ulleres de marca no t’hi fixis. Ens avancen. Parlen llengües estranyes per a mi, dons no sóc en Salvo (el protagonista de La Cançó dels missioners de John le Carré, traductor i coneixedor de moltes de les llengües africanes: swahili, kinyarwanda, bantú, ioruba, etc.). Podria ser que ni entenguessin els rètols que intenten impedir que es transiti per aquella zona. Aquesta platja no es Varadero.
El camí continua. I com que ja portes una hora caminant, decideixes posar la tovallola sobre la sorra per descansar una estona. No ens havíem fixat prou bé, però no massa lluny (al costat mateix), hi ha un nudista. Això si, amb ulleres de sol. Evidentment el que viuen a l’hivern a Barcelona no posaran pas cap obstacle a que la gent es despulli a la platja, més si tenim en compte que l’Il·lustre Ajuntament de Barcelona autoritza a la gent a anar despullada pel carrer i alguns en fan ús, bé sigui per les Rambles, la Barceloneta, la Vil·la Olímpica i allà on els plagui.
La major distracció d’aquesta platja és passejar. És prou bonic i bo per la salut. Des de fa temps que molts banyistes ho h
an agafat com a primer esport i ocupació del matí o de la tarda. Entre els passejants hi pots veure alguna (poques) senyora d’edat prou avançada i de formes prou agosarades (mal fotuda) que ensenya els pits als vianants, i que nosaltres, en un gest d’estètica, procurem desviar la mirada per recrear-la en l’anar i venir de les ones. No sé perquè em recorda un creuament entre una cabra i una foca, o aquell animaló que és protagonista de La Pell Freda. Em preocupen dues coses. Una endevinar quins mecanismes fan que una dona d’edat avançada (més de 60 anys) amb un cos de massa corporal disparada, amb una amplada igual a la llargada, senti la necessitat de mostrar les seves formes que no només aguantarien un llapis sinó també un tauló dels que utilitzen a la construcció per enfilar-se quan construeixen una bastida. I, segon, perquè l’Ajuntament no organitza un càsting per poder passejar per la platja? Decididament, Torredembarra no és Oregon.
Però, ara me’n adono que això és un comentari masclista. I els homes, com són els clients (alguns) d’aquesta platja? Doncs sincerament, no tenen res a envejar a les seves dones. El que més abunda són aquelles
panxes que s’inflen immediatament després del punt on se suposa que hi ha la cintura, s’inflen i s’inflen, fins que per efectes de la gravetat, cauen per sobre la cintura formant una massa gelatinosa. És l’efecte de les panxes cerveseres. En un primer estadi s’inflen lleugerament. Altres, tenen formes d’esfera i finalment, quan ja arriben al zenit, formen una bossa que cau per sota la cintura, com les candeles de gel quan arriba la primavera.Torredembarra no és Cancún, on es veuen rètols que indiquen els llocs protegits de les tortugues i la seva probable data de naixement.
Segurament la gent de Torredembarra es deu preguntar: d'on han sortit aquests turistes, o bé què hem fet nosaltres perquè ens els enviin?
Arribem doncs al punt final -Roda de Berà- on es pot contemplar el negoci de venda fraudulenta d’objectes copiats (bosses de Hermes, de Tous, roba de Dolce Gabana, etc). Tot ordenat, això si, en uns estands que suposadament els ha posat a disposició l’Ajuntament de Berà (com a mínim ja que no poden suprimir el frau, si més no ordenar-lo).
Decididament, la platja de Torredembarra no és Malibú, però és un lloc prou agradable i interessant per fer estudis sociològics. Aquestes petites menudències, però, no ens apartaran d’aquestes boniques platges i dels records que alguns tenim dels temps passats.
Arribem doncs al punt final -Roda de Berà- on es pot contemplar el negoci de venda fraudulenta d’objectes copiats (bosses de Hermes, de Tous, roba de Dolce Gabana, etc). Tot ordenat, això si, en uns estands que suposadament els ha posat a disposició l’Ajuntament de Berà (com a mínim ja que no poden suprimir el frau, si més no ordenar-lo).
Decididament, la platja de Torredembarra no és Malibú, però és un lloc prou agradable i interessant per fer estudis sociològics. Aquestes petites menudències, però, no ens apartaran d’aquestes boniques platges i dels records que alguns tenim dels temps passats.
