Si
avui algun ciutadà celebra l’empresonament del govern català és que hi ha
ciutadans descerebrats, totalitaris, voltors, hienes, que els agrada la sang i
fer mal a les persones. I és el senyal que aquest país no té cura.
Més o
menys tots els partits polítics estan dient que ells sí que escolten les
preocupacions dels ciutadans. Doncs bé, els diré que és el que em preocupa.
Jo
voldria la independència per Catalunya i em preocupa, no tant la velocitat en
que ens acostem o ens allunyem d’aquest objectius, sinó la intransigència —és
una paraula suau— de molts dels meus conciutadans que neguen aquesta opció de
forma furibunda. No se’n pot ni parlar, no cal argumentar de si són raons de
sentiments, raons històriques, raons econòmiques, raons de maltractament, etc.
S’ha dictaminat que no se’n pot parlat i punt.
Aquest
és un punt de partida, però el d’arribada és quan l’estat, ha utilitzat i
utilitza totes les seves forces i institucions, i les posa exclusivament al
seu servei per saltar-se la llei, per prevaricar i en general per a delinquir,
i, des d’aquesta posició de “supremacia moral”, ha entrat en una espiral d’odi
cap als catalans, de mentides, i d’accions delictives per perjudicar els
seus adversaris que, sense cap dubte són indefensables.
Doncs
en aquest estat de coses, cal que els ciutadans espanyols en forma majoritària es
posicionin en defensa de tanta arbitrarietat. No és possible que aquests
ciutadans es posin al costat d’un estat que s’ha passat la democràcia per
l’entrecuix. No veuen que aquest estat ja ha traspassat totes les línies
vermelles i ha deixat la democràcia en estat comatós. I així i tot ben poques
veus surten en defensa de la democràcia i de la pluralitat d’idees polítiques.
Em
preocupa la tebior d’alguns partits polítics que havien estat més a prop de la
democràcia i que ara, s’han deixat abduir pel poder de l’estat absolutista, pel
poder de l’estat de la força i pel poder de l’estat que sap que té la raó,
especialment perquè no permet cap discussió sobre el fet de la sagrada unitat
de la pàtria, una veritat revelada, però mai discutida.
Hem
vist com recentment el fiscal general —cal recordar que és un home reprovat per
la majoria del parlament?— porta mesos confegint personalment la querella
contra el president Puigdemont i el seu govern. Que per documentar-la ha
requerit la col·laboració de la guàrdia civil demanar-los una cosa indigna: que
entressin en les centrals dels mossos d’esquadra com si aquests fossin uns
delinqüents sota sospita, per obtenir proves —que no té— d’accions discutibles
amb les que inventar una acusació contra el president Puigdemont i el seu
govern.
Cal
recordar que el que si hi ha són, no sospites sinó fets demostrats, sobre l’actuació
de diferents ministres de l’interior del govern de Rajoy, que han estat
sorpresos en les seves repugnants i antidemocràtiques maniobres per
culpabilitzar a ciutadans innocents de crims que se’ls acusava. I que aquestes
actuacions han estat dutes a terme per policies i guàrdies civils i no pels
mossos.
Hem
vist com dos ciutadans innocents —els Jordi’s— han sigut posats a la presó
preventiva, en una sobreactuació de la jutge de l’audiència que està fent
mèrits perquè la designin per un càrrec superior, perquè li deu semblar una
cosa indigna ser jutge de l’audiència, cosa amb la que coincidim molts de
nosaltres. El “delicte” ve demostrat perquè van pujar sobre un cotxe de la
guàrdia civil per reclamar calma als ciutadans que havien anat a manifestar-se
contra l’entrada injustificada —per més que portessin una ordre judicial— de la
guàrdia civil en unes dependències de la Generalitat, sense cap respecte per
les Institucions catalanes.
En
canvi, els fiscals, no veuen cap agressió en el cas de les manifestacions violentes —si més no per una part dels manifestants—
contra els mossos, agredint-los amb banderes espanyoles i insultant-los. Això
no és delicte segons la fiscalia, perquè és la policia catalana. Ni ho són les agresions a
un ciutadà que estava en el camí de la manifestació unitària perquè tenia la
pell fosca. Ni ho és el fet que les pancartes que portaven els unionistes —on
hi havia el millor de cada casa— demanant l’empresonament del president
Puigdemont, o “a por ellos”, clares manifestacions de violència i odi.
Però
tot això són anècdotes. El preocupant de veritat és que els ciutadans espanyols
no reaccionin davant d’aquest estat de coses i posin al seu lloc al ciutadà
Rajoy, dient-li: no Rajoy, això no es fa perquè Espanya és una democràcia.
Amb la
voluntat única d’una jutge del tribunal especial que és l’audiència, una cosa
tan singular que fa por i fàstic, es pot empresonar a mig consell de la
Generalitat. Que l’estat s’atreveixi a tanta discrecionalitat i maldat, i que
només protestem els catalans, és una cosa tan indigna, tan obscena, que tots
els ciutadans d’Espanya hauríem d’aixecar-nos en una protesta unitària contra
el govern que ho propicia, el de Rajoy. I amb molta pena veig que a Espanya la
campanya d’odi ha fet el seu efecte. A tothom els sembla bé.
Aquests
homes i dones innocents que són presos polítics han tingut una rebuda èpica a les
seves presons de destinació. Els presos els han rebut amb crits de “viva
España”. I és que cal imaginar que de delinqüents que criden “viva España” n’hi
ha uns quants a la presó, i molts d’altres que encara no hi són.
No
espero res dels ciutadans espanyols, però si avui s’alegren dels abusos d’una justícia
que no mereix aquest nom, la meva conclusió és que han de ser homes i dones
malvats, cruels i sense sentiments, no de compassió, no, sinó de justícia.
Rivera ha donat el tret de sortida, avui ha dit que el seu partit havia
advertit manta vegades a que els incompliments de la llei tenien conseqüències.
Ara bé, ni una paraula dels excessos i irregularitats de la justícia, de la més
que possible prevaricació de la jutge, de la supeditació de la justícia a la
política, de la invenció de delictes per la fiscalia. Aquest —Rivera—és el
primer ciutadà que ja se’n alegra de que uns homes innocents hagin anat a parar
a la presó, i encara més, se’n alegra de que aquest pas per la presó preventiva
està previst que pugui durar dos anys, prorrogables per a dos més. I això és el
que li sembla perfecte al ministre de justícia Català i a la vice-presidenta de
la brigada Aranzadi, Sáez de Santamaria.
Els
ciutadans posats a la presó de forma injusta ho poden agrair a una jutge que ha
tingut un mal moment o bé que creu que perjudicar a les persones és una de les
potestats d’una jutge, però els Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Albert Rivera,
podran mirar mai més als ulls dels engarjolats sabent que ho són gràcies a la seva traïció?
