Lesmes llegeix Antígona... i no entén res

Fa uns dies (en l’apertura de l’any judicial en la jurisdicció militar) Carlos Lesmes en un dels seus discursos retòrics que no aporten gran cosa, va llegir un text en el que ponderava el valor de la llei per damunt de la democràcia i per damunt de la opinió dels ciutadans. I va fer referència a Antígona, una tragèdia de la que ben segur només ha llegit les solapes

Resulta evident que Lesmes no va entendre res de la tragèdia d’Antígona i que naturalment no va llegir, i si la va llegir, pitjor que pitjor, perquè mostra que no va entendre res. Com a bon magistrat Lesmes està acostumat a retorçar les lleis, a fer-los dir el que no diuen, a inventar noves interpretacions a gust del poder establert. Però tornem a l’Antígona.

Creont, el rei, diu a Antígona — Sabies que per una crida això hagués estat prohibit?

Antígona — Ho sabia, per què no ho havia de saber? Era pública.

Creont — I amb tot això has gosat transgredir la meva llei?

Antígona — Sí, perquè no és pas Zeus qui me l’havia promulgada, i la justícia que habita amb els déus subterranis, no ha fixat entre els homes lleis com aquesta... Si encara que et semblo que faig coses boges, potser el boig és qui em condemna per bogeria....

Antìgona — què vols més que la meva mort, si estic a les teves mans

Creont — , res¸ tenint-la, ho tinc tot...

.Antìgona — No he nascut per compartir l’odi, sinó l’amor.

Creont  –Doncs vés sota terra i, si et cal estimar, estima els morts, però mentre jo viuré, no em farà la llei una dona.

Queda clar que Antígona parla —ja fa 2500 anys!— dels conceptes legalitat i legitimitat, una cosa que molts jutges d’alta volada encara no han entès. Entre ells Lesmes a qui les paraules i pensament de Creont li deuen haver semblat la Bíblia, i com l’alumne que copia a classe s’ha fet un embolic amb aquesta tragèdia. El que crec deu haver excitat les neurones de Lesmes és el fet de que el conflicte entre Creont i la seva neboda Antígona era de si Polinices havia de ser enterrat o no. Creont, considerant-lo un traïdor a la pàtria, decretà que restés insepult. Antígona atenent a deures que estima superiors, contravé l’ordre.

Però el problema de Lesmes no és la confusió sobre la història d’Antigona, no. El problema seriós és que sent la persona amb més poder en la justícia, aprofiti qualsevol avinentesa per insultar els catalans en nombre de més de dos milions, i segurament més i tot. El problema és que aprofiti la seva tribuna per fer política, cosa de la que els jutges s’han d’abstenir. El problema és que feliciti a un jutge, en aquest moment difunt, i digui que gràcies a el s’ha canviat la història d’Espanya, com si aquest jutge hagués sigut un colpista (que son els que solen canviar la història del nostre país), perquè tampoc els correspon als jutges canviar la història ni del seu poble ni de tot el planeta. El que és gravíssim és que canvii els jutges de la Gürtel fins a una dotzena de vegades per afavorir i retardar el judici al PP. El problema és que retorci el text de Sòfocles i digui, com moltes vegades fa el Tribunal Suprem, coses que no diu el text, i digui que “en un Estat on quedin impunes la insolència i la llibertat de fer-ho tot, acaba per enfonsar-se en l’abisme”. Sembla que Lesmes no recordi quines són les funcions encarregades a la justícia.

Els tertulians

Jordi Mercadé Farrés, és un periodista amb una llarga experiència en la professió i en les seves intervencions en diversos mitjans es dedica a posar aigua al vi. Bàsicament posa “seny” a la situació política, intenta l’equidistància, i és partidari de dirigir la política des del sofà. Més o menys carrega les tintes en els polítics catalans i segurament una mica menys en els polítics espanyolistes. És el que fem molts de nosaltres que no ens comprometem en res i passem el porró als polítics perquè ens resolguin els problemes.

En una de les moltes tertúlies en les que hi és omnipresent, defensava amb arguments que semblaven ben correctes el fet de que el diàleg amb l’Estat no es produïa degut a que no s’han fixat els continguts d’aquest diàleg. I tal com ell ho explicitava si no hi ha un temari pactat fa bé Sánchez de dir que no vol parlar.

Ben curiós aquest argument. O sigui que com Sánchez no vol parlar i no es concreta el tema es nega a reunir-se amb el president Torra. Fantàstic!

Ben diferent és l’opinió de Salvador Cardús, tan diferent com ho pot ser la diferència intel·lectual entre aquestes dues persones.

Cardús afirma que el conflicte entre Espanya i Catalunya només té un final possible: l’exercici del dret a l’autodeterminació dels catalans. No és la independència el que cal imposar sinó l’exercici del dret a l’autodeterminació. Però tot això significa vàries coses: reconèixer-se mútuament com a interlocutors; joc net; pactar les condicions, en cas d’una possible secessió, com de continuar a l’estat; garantir el dret de les minories; dibuixar les futures relacions entre Catalunya i Espanya en qualsevol dels casos; deixar dibuixat els camins d’una reconciliació interna.

I con a conclusió d tot plegat, l’independentisme ha d’arribar com sigui a l’exercici radicalment democràtic del dret a l’autodeterminació.

Naturalment, jo entenc el que diu Cardús, mentre que el que diu Mercadé em sembla poc pensat, més soroll que paraules.  

Terrorisme d'estat

El senyor Sánchez està assegut còmodament en el seu sofà de la Moncloa, es mira al mirall i es fa un petó. Pensa: “que guapo que soc”. Creu que ell solucionarà tots els conflictes del país. Ha decidit que perquè això funcioni ell no farà res. Només contemplarà el paisatge i veurà com els ciutadans passen misèria la majoria i uns altres, les minories com per exemple els catalans, són perseguits, acusats i processats de forma aleatòria. Ha construït una triple aliança: la policia de les clavegueres, la justícia preconstitucional, i la premsa canallesca. I la quarta pota la sostenen els polítics quin interès només està en discutir qui ocuparà el poder. Res més.
 

El que potser no sap el senyor Sánchez és que d’això se’n diu terrorisme d’Estat. Els estats saben que quan la repressió, l’agressió i la tortura és aleatòria, genera terror entre la població que no pot endevinar mai la causa-efecte, no sap quan li pot tocar a un ciutadà concret. El terrorisme no el van inventar els ciutadans, fossin anarquistes o feixistes. El van inventar els estats.

El senyor Sánchez ha practicat i està practicant aquesta política. I no només això, sinó que a més, de la seva boca i la dels seus incompetents ministres només surten paraules d’odi cap a aquestes minories. Ell i els seus, són una ameba al poder, un tumor cancderós.