Bones paraules per acabar l'any

Ja hem sentit el discurs del rei (per ser més exactes, no el vaig sentir, tenia coses més importants a fer, com per exemple, fer cagar el tió), i també hem sentit el resum de l’any que ha fet el president Rajoy.

Ara ja podem estar tranquils. Els ciutadans als qui s’ha recomanat unes normes de comportament (perquè segurament no les seguíem i no érem bons ciutadans), ens hauria agradat un discurs més sincer, més honest. Acceptem les bones paraules i les bones intencions, però, pel que fa al rei, m’hauria agradat que quan va parlar dels catalans hagués dit que potser ja n’hi ha prou dels mals modals per part del govern central i de la premsa madrilenya, que ja n’hi ha prou de mentides i de ministres estúpids, qualificació de la que difícilment se’n salva cap d’ells. Que hagués dit que cal que es comencin a reconèixer diferències històriques i de tot tipus, sabent que diferències són això, diferències, ni millor ni pitjor, sinó diferències i que s’ha de deixar als ciutadans que decideixin el seu futur.

També m’hauria agradat que el rei quan va posar el punt de mira en la corrupció, hagués començat reconeixent que ell ve d’una institució que està enfangada fins al coll en la corrupció, des del seu inici, inici en el que ell mateix hi era present, i que ara el que vol fer, es cau i net. Llavors li hauríem dit: “si noi, l’has encertat”. Dit sigui de pas, a mi no m’agrada tutejar a ningú, i menys a desconeguts, com ara el rei. Però perquè carai ell em tuteja a mi!

Pel que fa al president del govern senyor Rajoy, començaré pel seu conseller d’imatge, que li ha recomanat que quan entri a les rodes de premsa o bé a algun altre lloc, ho faci amb decisió, amb pas marcial, poderós. Ell ha seguit la recomanació, però el resultat ha estat una mica patètic. Ara quan entra a les rodes de premsa sembla que vagi escaldat i l’energia que volia mostrar s’esfuma per sota el camall del pantaló. Jo li aconsellaria que canviés d’assessor, que millor vulgui donar la imatge d’un vellet venerable, bondadós (encara que no ho sigui) i que no vagi de savi, que se li noten les mancances d’un home que s’ha passat tota la vida copiant escriptures.

Del seu missatge de com ha anat l’any 2014, pràcticament ja finalitzat, també li aconsellaria que fes un esforç en dir les coses com són: l’economia va com va i no pas per mèrits del seu ministre d’hisenda o el d’economia, un i altre, reciclats i sortits de ves a saber on, però segur que no han sortit de la bona praxis de la gestió (de l’empresa o del que sigui), ni tampoc del coneixement acadèmic. I si parlem del benestar de la societat, no estem en el millor dels mons: la precarietat en el treball es una constant, el nombre de treballadors actius és inferior als que hi havia quan es va fer càrrec del govern, la cobertura en la protecció social ha cedit deu punts i, sobretot, la desigualtat ha crescut en tot aquest temps: els que eren rics encara ho són més i els que eren pobres encara ho són més. Per acabar-ho d’adobar, ara entrarà en vigor una reforma fiscal que saben a qui afavorirà? sí, ho han endevinant, als més rics!

Finalment ha parlat de la política dura, es a dir, poder i poltrones, que és equivalent a vots. Ara ens diu que per garantir l’estabilitat està disposat a governar amb el PSOE. Serà possible tant de cinisme? Tant hi tenen a perdre si perden les eleccions com per perdre la dignitat? Senyor Rajoy, li dono un consell de forma gratuïta: com que perdran igualment ¿perquè no dimiteix ara i deixa que s’ho facin els de la línia encara més dura (d’enteniment) del seu partit? Deixi’s estar d’unitats pàtries i de Constitucions immodificables. Sigui raonable i ja que vostè i el seu partit no en tenen ni idea, que siguin els ciutadans els qui decideixin.

La corrupció segons el PP (i alguns despistats)

Avui hem pogut sentir unes declaracions de la senyora Cospedal en la que ve a dir que la corrupció s’estén per tot arreu, i que la que hi ha als partits no és diferent de la que hi ha a la societat. És a dir que els pobres partits no en tenen cap culpa, els culpables som els ciutadans. Avui a la senyora Cospedal no li han sortit les paraules de la corrupció en diferit i no ha quedat gaire bé el discurs davant el respectable.

El president Rajoy també s’apunta a la mateixa tesi, potser no d’una forma tant barroera, però Déu n’hi do. Ell afirma que hi ha hagut alguns fets que el seu partit no desitja (com sempre, mai els dóna nom ni aclareix de què collons parla, i ens ho hem d’imaginar). Però ells han actuat! I han establert la fórmula perquè no es pugui repetir (!). El que li ha passat al pobre Marianico és que just acaba de dir això i a València han imputat 19 càrrecs més del seu partit. Naturalment, sempre amb presumpció d’innocència, no faltaria més.

Entre tant el president Rajoy aprofita per anunciar que la crisi ha mort! Que a partir d’ara tot seran flors i violes. I això ho diu en un sopar de Nadal del partit que, com ja no hi ha crisi, han decidit celebrar amb tots els ets i uts, i espero que cap dels assistents hagi pagat ni un euro, que per això tenen els empresaris amics que els faciliten bitllets de cinc-cents euros tants com vulguin.

Com deia al començament d’un paràgraf anterior, sort en tenim dels intel·lectuals que ens recorden als ciutadans com som d’estúpids i de dolents. Aquesta setmana Javier Marías signava un article (http://elpais.com/elpais/2014/12/12/eps/1418403666_130452.html), en el que retreia als ciutadans la variabilitat en el criteri i la queixa d’aquests ciutadans davant la corrupció, només ara que les coses van maldades. També als polítics els llençava alguna floreta com: la absoluta falta de escrúpulos de los actuales dirigentes pasa por encima de eso (es refereix a la corrupció).

Paga la pena repetir-ho, quina sort tenim que els intel·lectuals com Javier Marías, el professor Francesc de Carreras, el filòsof Manuel Cruz i tants d’altres (en realitat he esmentat els primers noms que m’han vingut al cap d’escriptors i presumptes intel·lectuals que considero el súmmum del cinisme) ens facin veure com som d’imbècils els ciutadans, mentre que ells, els que il·luminen el món, es comporten com a guies que ens acondueixen cap a la veritat. Moltes gràcies, senyors intel·lectuals... Però em podrien dir quins mèrits tenen vostès per judicar els ciutadans? Com és que mai formen part d’aquest conjunt de la ciutadania? No senten vergonya quan escriuen aquestes opinions?

Desprès dels accidents

El ministre Rafael Catalá i els sequaços del Govern del PP

El darrer programa de Jordi Évole ”Salvados” ens va mostrar les clavegueres de l’Estat, les clavegueres del Govern de torn, dels que no volen assumir cap responsabilitat ni volen deixar el seu lloc de comandament.

Hi va haver exemples de tota classe. En el programa es van presentar tres accidents terribles, amb centenars de morts i amb clares responsabilitats de membres de l’administració. Però al Govern li importa un rave el dolor dels ciutadans. El que li interessa, per damunt de tot, es salvar els vots.

En el cas de l’accident del tren d’Alvia, em va cridar l’atenció que l’actual Ministre de Justícia, Rafael Catalá, pressionés (extorsionés?) a una ciutadana diputada del PP, per fer-la desdir-se de les responsabilitats del Govern en l’accident del tren d’Alvia 01455, on van morir 79 persones i 140 van resultar ferides.

El jutge va imputar a 22 persones, però l’Audiència els va desimputar ràpidament (perquè ho devia fer? qui li ho va aconsellar? aquesta és una justícia per sentir-nos orgullosos?). Avui, l’únic imputat és el maquinista. El Govern no va voler esbrinar què havia passat; va anat a tapar, què havia passat i qui n’era el culpable.

El Sr. Rafael Català, llavors segon càrrec del ministeri de Foment, a més, va dir que l’accident no era de l’alta velocitat: una mentida. Una contradicció en que van incórrer els mateixos polítics que en el dia que s’inaugurava aquesta línia deien amb veu alta i amb molt orgull, que era alta velocitat, la mateixa forma com oficialment es publicitava el dia de la seva inauguració. I tot per defensar els interessos d’unes empreses, Adif, Renfe, i potser algunes constructores de la branca Gürtel. L’interès concret ve referit a un projecte al Brasil en aquest sentit.

A rel d’aquesta brillant actuació del Sr. Rafael Catalá, el president del Govern el nomena Ministre, sabeu de què? De Justícia!

Després seguia el programa amb la investigació sobre el cas del YAK42 i del JK5022, accidents d’aviació terribles, amb centenars de morts innocents, dels que hi ha responsables que estan fugits de la justícia, alguns d’ells a Londres, en funcions d’ambaixador. Més ràbia i més vergonya encara.

Quin desvergonyiment de governants! Es denuncien delictes comesos per polítics del govern del PP un dia rere l’altre, i el Govern del Sr. Rajoy continua impertorbable. Fins quan...

http://www.lasexta.com/programas/salvados/mejores-momentos/teresa-gomezlimon-%E2%80%9Cle-dije-salvador-victoria-%E2%80%98mira-que-piense-importa-mierda%E2%80%99%E2%80%9D_2014120700151.html

Un Govern que li agrada viure perillosament

Tornem-hi. El Govern del PP en torna a fer de les seves. Ara, per motius desconeguts però que tots imaginem, treu una proposta de modificació de Llei en la que s’autoritza al Ministre d’Interior a practicar el que més li agrada. Des que va veure “La vida dels altres”, que vol posar-ho a la pràctica. Aquest és l’exemple, pensa...

El Ministre de l’interior li agrada espiar, veure que fan els ciutadans normals i li encantaria saber que pensen i si no pensen el que ell voldria, posar-los a la garjola. El respecte a la Constitució i a les llibertats queda supeditat al superior bé que és la reverència a l’Estat, al Govern de l’Estat.

El Projecte de Reforma de la Ley de Enjuiciamiento Criminal, així ho estableix i, d’aquesta manera, la policia de Jorge Fernández podrà fer el que no li van permetre al jutge Garzón, això si, ara des de la legalitat i la tranquil·litat que ho farà el Ministre d’Interior que ja ha mostrat com les gasta.

I no solament això, sinó que a més es reduirà els terminis d’instrucció dels procediments, que ara serà de 6 mesos. No hi fa res que els jutges no tinguin instruments ni cap suport, que se’ls acumulin els casos, ni que el nombre de jutges per habitant sigui la meitat de la UE. El jutges ara s’hauran d’espavilar, i si la instrucció del cas Gürtel o qualsevol altre dura més de sis mesos, quedarà prescrit. Ja era hora que la justícia actués amb diligència! Els corruptes, amb el sistema actual es fan un tip de patir, els judicis duren anys i panys i els pobres delinqüents pateixen. De posar mitjans per agilitzar les instruccions, d’informatitzar la justícia com es va fer amb hisenda, res de res. L’executiu, que dirigeix el legislatiu, marca el pas de com han d’anar les coses a partir del moment en que algú els assenyala amb el dit.

Un país que es diu Espanya

Ahir al vespre a una hora ja força avançada vaig aturar-me per veure un debat televisiu a la primera cadena estatal. Hi havia un entrevistador un tal Sergio Martín, i una sèrie de periodistes que actuaven com a fiscals, tots malcarats i amb senyals evidents de no pair bé l’estofat que sens dubte havien menjat per sopar.

A qui es jutjava era Pablo Iglesias i el seu partit Podemos. Tots els interrogadors portaven les preguntes preparades i estudiades i creien que eren els autèntics representants de la veritat.

Bàsicament, el que més emprenyava als comissaris que practicaven l’interrogatori era que Podemos criticava aquells que no practicaven l’ètica i eren corruptes. Ara aquests dotze homes sense pietat li tiraven en cara bàsicament dues coses: que un del seu equip estava cobrant una beca d’una universitat andalusa i, suposadament no era compatible amb el que estava fent a Podemos. També part de l’acusació es basava en que hi havia un empresari que havia declarat que Podemos havia pagat 1.500 euros en negre a no sé qui. Pablo Iglesias ho negava, i els reptava a que ho duguessin al jutjat. Un dels interrogadors, un tal Alfonso Rojo, li va començar a dir que ell no parlaria de les vinculacions veneçolanes, ni de les iranianes, ni de no sé quantes bestieses més, però si tenia interès (i es repetia novament) en que volia aclarir allò dels 1.500 euros. Llavors Iglesias li va contestar que ell no parlaria de l’any 2010 quan Alfonso Rojo va ser condemnat per mentir, que posteriorment també va ser demandat també per injúries, i unes quantes coses més que ja no recordo, i que li tornava a repetir, el que deia Rojo no era cert. Mentre, el presentador de la tertúlia deia que Rojo era un periodista excel·lent (!), i el presentador brètol Sergio Martin va tenir la covardia de dir-li a Iglesias: "avui han sortit de la presó varis etarres; estaràs d'enhorabona". S'ha de ser miserable per fer una afirmació pública d'aquest estil.

L’altra qüestió, absolutament greu segons els interrogadors, era que Podemos havia presentat un programa per les eleccions europees i que ara l’estava modificant. Iglesias els deia que el partit era nou i no era el mateix Europa que Espanya, i que ara matisaven cadascuna de les propostes.

A banda de tot aquest guirigall que realment és estranyament violent contra Podemos, un partit que tot just comença i se li exigeixen coses que no s’exigeixen a cap altre partit, avui mateix, la senyora Rosa Díez d’UPyD en unes declaracions a RAC1 es cobreix de glòria sense saber contestar les preguntes que ni feien, però, sobretot, el que posa en evidència és que el seu partit encara no té programa per les eleccions, que el que tenen penjat a la web és un esborrany.

Cap d’aquests interrogadors severs amb Podemos ho és amb UPyD, ni amb els Socialistes ni molt menys amb el PP. Què està passant amb el quart poder? Puc entendre els partits, plens d’ambicions inconfessables, de corruptes, d’ànsies de poder i de desitjos de robar al poble, però la premsa, aquests periodistes sense ètica que van predicant la bona nova, a qui collons prediquen? I amb quina legitimitat parlen?

Podeu escoltar el podcast a:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4222912/20141206/jordi-graupera-deixa-rosa-diez-sense-arguments-entrevista.html

El PP aterra a Catalunya per dir-nos que ens estima

El cap de la banda de la FAES -el Sr. Aznar- ha vingut a Catalunya per insultar-nos. Va venir dimecres i va confondre el Thanksgiving Day (el quart dijous de novembre), amb la nit del Halloween. Va venir a fer por, però no s’adona que ja no en fa de por.

Aquest home que, juntament amb el petit Nicolàs, lidera la FAES ha d’anar amb molt de compte perquè qualsevol dia li demanaran d’on ha sortit la seva fortuna i encara que el seu anterior subordinat Montoro li va inspeccionar les seves empreses, ho va fer amb un caràcter amical.

Però si a una persona digna de tot respecte com és el president de la junta d’Extremadura -el Sr. Monago- se l'està qüestionant per haver carregat uns viatges privats a l’erari públic, que no hauria de passar amb el Sr. Aznar que va casar la seva filla amb un emprenedor digne de tota confiança com és el Sr. Agag, de l’entorn de la Gürtel, en un edifici propietat de l’Estat (Monestir de l’Escorial) amb la pompa de l’orient màgic i amb despeses a càrrec, unes a la Gürtel, les altres a l’Estat i fins i tot potser va pagar alguna cosa de la seva butxaca.

Aquest fet ¿resisteix la comparació quan s’intenta imputar a la consellera d’ensenyament per haver cedit uns edificis públics per efectuar una botifarrada o simulacre d’eleccions?

Però deixem-nos de trivialitats, aquest bon home (que no pot ser més dolent perquè fa pixar de riure) només ha vingut a fer de precursor del president Rajoy i d’avançar algunes de les bestieses que hores d’ara deu estar repetint el president del govern i els seus sequaços.

El President Rajoy va anunciar des de les antípodes que vindria a Catalunya a explicar-se més bé, explicar-se com ens estima als catalans i com podem viure gràcies a la seva generositat. Per si un cas, l’acte l’ha fet en un local tancat amb els seus (potser dintre un taxi, perquè avui del PP són ben poquets... o potser no, perquè la majoria dels assistents venien de Madrid. I això qui ho paga?), i no ha volgut parlar amb les autoritats democràtiques de Catalunya.

I què diu: doncs el de sempre, que no pot ni vol deixar-nos votar; que el Govern central decideix qui paga i qui ho gasta i que els catalans a callar, perquè això ho diu la Constitució. Que les lleis són per a complir-les, excepte quan el Govern central decideix no fer-ho, com passa dia si i dia també. Ara decideix no revisar la fórmula de finançament de les Comunitats autònomes perquè al ministre Montoro no li dóna la gana, quan s’ha de fer, per llei, cada cinc anys.
Ara decideix incomplir les competències que per llei té fixades l’Estatut —ribotejat per aquell indigne ciutadà que es diu Alfonso Guerra— perquè tampoc li dóna la gana; ara el ministre d’educació (que no en té gens ni mica d’educació) decideix espanyolitzar els escolars catalans; ara el partit del PP obre una campanya per carregar-se l’Estatut de Catalunya, amb articles que són Constitucionals per altres Comunitats però no per Catalunya. Que Catalunya mereix un respecte (serà cínic!). Ara decideix que la solidaritat dels catalans es xifra en setze mil milions d’euros cada any. Ara decideix que els horaris comercials han de ser els que ells dicten a Madrid, i que la pobresa energètica ha de ser igual per a tots els ciutadans, els pobres que es fotin! Ara decideix que un Govern que fomenti la desigualtat i l’atur mereix un monument, ara...

El president Rajoy és clar que és un home pobre d’esperit, però no és segur que se’n vagi al cel, com va dir Jesús en el Sermó de la Muntanya. És simplement un pobre infeliç que pretén que tots els ciutadans també ho siguem.

Però estiguem tranquils, Keep calm, que la pobre Alícia avui tindrà un dia feliç, podrà remenar la seva atapeïda còrpora per tota l’audiència —escassa—, podrà petonejar els seus amics (posant atenció a que no li clavin un ganivet per l’esquena), i riure a cor que vols, per més que el vaixell s’estigui enfonsant. Serà segurament una de les seves darreres aparicions, abans el “seu” partit no quedi ja definitivament per sota de l’escabrós partit de Ciudadanos, del que fins i tot un dels seus ideòlegs (Francesc de Carreras) diu avui a El País, que els millors ciutadans no s’ocupen de la política. És, sens dubte, una confessió de la seva pròpia actuació per haver promogut un partit com el de Ciudadanos.

El president Rajoy se’n tornarà a la Moncloa amb la satisfacció del deure complert. Se’n fot de nosaltres, o és que és així de tanoca?

Quin País!

No tenim sort. Sense remuntar-nos en la història, ara ens toca viure sota un govern central format per uns dogmàtics ineptes i corruptes. Han destrossat el país i la convivència i, els primers incomplidors de la llei —el Govern Central— posa en el frontispici del temple de la veritat, el compliment de la llei. Això és el súmmum del cinisme.

El Govern Central està clar que ha pressionat a la Fiscalia per interposar una querella criminal contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau. A tots plegats els acusen de quatre delictes.

Després de la reunió del fiscal general amb el seu consell consultiu, els fiscals del tribunal de Catalunya van decidir signar la querella que poc abans havien dit que no hi havia causa. I es que a la Fiscalia donde hay patrón no manda marinero.

La fiscal en cap de Barcelona, en una mostra de mala educació i falta de tacte i de respecte, va fer una roda de premsa per dir quatre coses que no interessaven a ningú i a més, va dir que no contestaria preguntes. El que si va dir que estava completament d’acord amb la querella i que demanava que es reobrissin les demandes presentades que no havien estat acceptades.

El delictes que imputen al president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau són: desobediència, malversació, obstrucció a la justícia i prevaricació.

Vull creure que aquests fiscals que han estat tant diligents per presentar la querella, ara, de forma immediata, es querellaran contra el president Rajoy, pels delictes de:

1.  Desobediència a la llei (cal fer la llista de quantes vegades les ha incomplert?).
2. Malversació de fons públics, en les indemnitzacions als seus amics de Castor, en les obres inútils i sense control de l’AVE; en les autopistes radials a Madrid només per afavorir les comissions i els seus amics constructors, pels rescats bancaris sense exigir la més petita responsabilitat; pel desviament de fons que corresponen en una situació de pobresa de molts ciutadans i del seu estat del benestar (ja pràcticament extingit) a empreses com Repsol (perforacions); Sacyr (avals); elèctriques (tarifes). Pels diners “negres” que s’han utilitzar i sembla que encara s’utilitzen en el seu partit.
3. Prevaricació, amb disposicions legals per afavorir els seus amics banquers, com no permetre la supressió de la clàusula sòl amb l’excusa de que el preu de les hipoteques pujarien o bé per no voler  modificar la llei hipotecària que permet desnonar els més pobres de la nostra societat i, de forma paral·lela, als bancs rebre subvencions del govern; organitzar un mercat trampós en el preu de l’electricitat; presentar querelles criminals sabent que no hi ha causa i sense poder provar els fets, cosa que la fiscalia deixa pendent de les informacions a recavar a la Generalitat; legislar sobre competències de les Comunitats Autònomes quan el Govern central no hi té competències, etc.
4. Obstrucció a la justícia, no permetent que avancin els casos Gürtel i altres que estan dins el fangueig més fastigós de la corrupció i que afecta al partit del govern. Per la destrucció de proves en el cas Gürtel amb la inutilització dels ordinadors que guardaven informació útil per la justícia. Per haver-se negat a lliurar-la al jutge quan els la va reclamar.
5. Apropiació indeguda, per no haver aclarit encara tot el tema dels sobres de Bárcenas i de la participació en el saqueig dels fons públics en perjudici de tots els ciutadans.
   
   

Naturalment, aquesta querella s’hauria d’estendre a altres persones que ben segur estan involucrades, com la mateixa vicepresidenta del govern, l'anterior ministre de justícia, el ministre d’interior, la ministra de sanitat, l’anterior minisre de justícia, el ministre de defensa, el ministre d’economia, el ministre d’Hisenda i tuti quanti pul·lula al voltant del partit del govern.

Entre tant hem d’aguantar que el ministre d’interior tregui pit i s’abraoni amb el diputat que li ha preguntat si havia trucat als directors dels diaris (cosa que sembla ben certa) per filtrar-los una notícia falsa (sobre l’alcalde Trías). Li diu al diputat que ho demostri! El diputat no ha tingut reflexos. Li havia d’haver exigit que expliqui com es va filtrar la notícia des de la seva policia, qui ho va autoritzar i qui ho impulsa cada vegada i després, el ministre diu que no en sap res. És la seva policia, són els informes que aquesta emet i el màxim responsable no en sap res. Quin penques!

El ministre d’Hisenda diu que no revisa els acords de finançament amb les Comunitats perquè no li dóna la gana, incomplint una vegada més la llei. I no passa res.

El ministre d’educació legisla sobre coses en les que no hi té competències i es queda tan fresc. Ara aquest home ha rebaixat l’IVA de les flors (es veu que en deu comprar per la seva estimada), però en canvi creu que sobre els llibres no paga la pena, total, ell no en llegeix mai cap. Un home que legisla amb l’única obsessió de la ideologia, d’estendre-la a tot el territori estatal.

Del número dos de la Espe —Granados— coneixem el seu currículum, i el veiem en la inauguració d’una presó. Aquest home és també com la resta de ministres del govern que creuen que és millor invertir en presons que en escoles, perquè a l’escola ja no hi tornaran, en canvi a la presó, en tenen moltes possibilitats. Una Espe que continua en política perquè no es destapi tota la pestilència del PP madrileny.

Se’m dirà: i els altres partits que també estan tacats per la corrupció es quedaran al marge?

Com a mínim, aquests partits ara no tenen poder i no poden prendre decisions ni ficar ma a la caixa. Els ciutadans i la justícia ens posarem amb ells tan prompte comencin a tenir poder.

Però quin atractiu té aquest país, no és per fugir-ne corrents?

 

Conte per a explicar als nens de P3 a P5

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/795534-contes-per-als-nens-de-p3-a-p5.HTML

(carta enviada a l'Avui, publicada el dia 15.11.2014)


Una vegada hi havia una família que havia de patir molt per arribar a final de mes. Havien tingut disset fills, i tot i ser pobres els pares havien aconseguit que cadascun pogués triar l’ofici amb que volia guanyar-se la vida. Sempre hi havia hagut bona harmonia entre tots ells, però darrerament es posaven damunt la taula opcions sobre el futur dels fills i tota la família volia opinar. El fill més petit, però, va dir que ell faria el que li semblaria bé i que a més creia que tenia tot el dret a decidir quin camí seguiria; era la seva vida i la volia viure en llibertat. Volia ser saltimbanqui.

Els pares li deien que els semblava bé, però que calia que els escoltés, que el seu futur també era el futur de tota la família i que no havia de ser tan tossut i decidir pel seu compte. Ells sempre havien cregut el mandat de Déu i aquest els havia dit que la família havia d’estar sempre unida i en tot cas, fos el que fos, ho decidirien entre tots.

El fill petit va persistir i no va fer cas als pares, i finalment va ser un saltimbanqui que passava més gana que un mestre d’escola, però era feliç. Els pares, tot i la separació que comportava el nou ofici, van veure que no passava res que el fill hagués pres aquella decisió, i ho acceptaren un pèl entristits, però amb afecte.

Si això ho entenen els nens de P3, P4 i P5, com és que el president Rajoy no ho entén?

Encara no han cessat a Fernández Díaz

 

Avui he vist al ministre de l’interior. Estava telefonant al carrer i suposo que esperava entrar a l’església per oir missa. Com és sabut Fernández Díaz és un cristià integrista litúrgic, que compleix la litúrgia i segurament no el contingut de l’església. S’haurà confessat avui dels seus pecats? Li haurà dit al confessor: pare m’acuso de ser una mala persona; he falsejat un informe i he mentit sobre la reputació d’una persona només per fer mal. I quina haurà estat la penitència imposada pel capella? Li haurà dit que ha de reparar el mal fet? Que ha de confessar públicament el seu pecat? Ho complirà el penitent Fernández Díaz o anirà a l’infern?

No ho sé. Però qui sóc jo per jutjar el comportament religiós dels altres? No em correspon.

D’acord, però aquesta gent que menteix, difon notícies que no són certes i escampa l’odi entre els ciutadans, no té dret (ni vergonya) a continuar en el càrrec ni un minut més, ni tampoc a fer gala de ser cristià, ni de donar medalles de mèrit a les verges.

Quan el cas Artur Mas, el "BOE del PP (El Mundo) va fer públic un informe fals de la policia, que un sindicat de la policia reivindicava com a cert, mentre el ministre no va ser capaç de trobar-ne l’autoria. Fou un cas de difamació interessada, més quan estavem sobre les eleccions. No hi va haver responsables ni ningú va assumir les culpes. Ni el ministre, ni els seus subordinats, ni el diari (el Mundo), ni el periodista (Eduardo Inda), que en van fer difusió.

Es pot admetre com a normal que en un país el ministre de l’interior difongui informes falsos i impulsi la seva publicació? Es pot admetre que la policia filtri a un diari notícies escabroses i falses com si ho comuniqués al BOE? Es pot admetre que un diari publiqui notícies falses i no en tingui responsabilitat? Quan tindrem un Govern del que ens en puguem refiar?

Ara el ministeri de l’interior torna a repetir la jugada. Volen embrutar la imatge i l’honor de l’alcalde de Barcelona. Torna a ser el mateix equip: policia, diari El Mundo, Eduardo Inda i, per postres, aquesta vegada el ministre de l’interior ha telefonat a determinats diaris dient-los que la notícia és bona i que la publiquessin.

El president del Govern Central s’omple la boca de la necessitat del compliment de la llei i el seu partit i govern són els majors incomplidors. Hi participen els Sorayos. Els sorayos són com tots sabem, els advocats de l’estat, que han hagut de fer unes dures oposicions i haver estudiat dret amb molta intensitat. El fet és que els passa com aquell Enginyós Hidalgo, que de tant llegir se’ls ha assecat el cervell, i tot i sabent molt de dret no aconsegueixen lligar els conceptes.

En qualsevol país democràtic, davant el gavadal de successos del partit del govern i dels ministres del govern, haurien ja dimitit en bloc o, com a mínim, el president del govern central n’hauria cessat la majoria i ell mateix hauria posat el càrrec a disposició.

Com és que el president del govern encara no ha cessat al ministre de l’interior?

Notícies de premsa

Paga la pena escoltar els àudios de Vilaweb que acompañen aquestes dues notícies:




http://www.vilaweb.cat/noticia/4217159/20141028/tensio-graupera-juliana-et-puc-respondre-sense-jugar-mhi-feina.html








http://www.vilaweb.cat/noticia/4217165/20141029/foto-posar-xavier-trias-punt-mira.HTML

Periodisme d'investigació

(carta enviada al diari Ara per la seva publicació: 28.10.2014)

Des de fa molt temps hi ha un diari que té l’exclusiva de notícies filtrades per la policia. Aquestes exclusives gairebé sempre fan referència a casos de corrupció política. La darrera que s’ha publicat es sobre un suposat compte de l’alcalde Trias a Suïssa i desprès una transferència a Andorra.

A banda que els ciutadans ja no ens estranyem de res, encara conservem un cert sentit crític per acceptar les notícies, sobretot depèn d’on vinguin i de la credibilitat que pugui tenir el mitjà en qüestió.

Els ciutadans però quedem una mica astorats quan veiem la facilitat en que un periodista –Eduardo Inda, de El Mundo- obté informes de la policia, algunes vegades fins i tot abans que el jutge, i en alguns casos també, obté informes suposats de la policia que després ningú –ni el ministre Fernández- en reconeix l’autoria.

Crec que aquests camins tortuosos s’haurien de suprimir d’arrel. Són comparables amb els sistemes de corrupció que el Govern vol eradicar. El corruptor en aquest cas hauria de ser El Mundo, i el corrupte la policia del ministre Fernández. Perquè, o bé rep diner per la transacció, o encara pitjor, dóna una informació per fer mal a alguna persona o a algun partit polític.

El diari El Mundo ens informa

A primera pàgina, el diari El Mundo, ens informa que “Investigan una cuenta de 12,9 millones de Xavier Trias, en Andorra”.

La primera cosa que em ve al cap és, per què publiquen ara aquesta noticia? I la segona, perquè la publiquen amb un text ple de condicionals, és a dir, no hi ha cap afirmació, és només el que se’n diu escampar merda.

De totes maneres cal ser previsor i no mullar-se: hem vist tantes coses rares…

El Mundo, i el insigne periodista Eduardo Inda, ens té acostumats a aquestes actuacions. Ho pot fer perquè deu subornar (fixeu-vos que també ho poso en condicional perquè no em puguin empaperar) a la UDEF i perquè el ministre Jorge Fernández deu haver triat aquest execrable sistema de comunicació de les informacions, certes o no, interessades o no. Tot són misteris, o no.

Arriba el migdia i es desvetlla el misteri. Resulta que la guàrdia civil ha detingut 51 persones, la majoria d’elles del PP, i entre elles la mà dreta de la Esperanza Aguirre. Ara està clar: havien d’aigualir la noticia difonent-ne una altra de veracitat dubtosa.

El periodisme d’investigació queda clar que és periodisme de difusió interessada. Saben que en el pitjor dels casos tindran la cobertura del Govern Central.

Amb aquesta noticia el partit del Govern queda a punt de la desfeta i del descrèdit. No és una corrupció ocasional, no, és una corrupció organitzada, és una associació per delinquir.

Donarà la cara el President del Govern i del Partit en el poder? Aposto un pèsol a que no ho farà. Seguirà dient bajanades i mirant cap a una altra direcció.

 

El ventilador del Govern de l'Estat

(carta enviada a l'Avui per la seva publicació: 21.10.2014)

El Govern del PP ha engegat el ventilador. Ara diu que el cas de Bankia s’estén a moltes altres caixes intervingudes, però no demostra res. L’única noticia que ha sortit publicada en alguns diaris és que algunes caixes —intervingudes— van concedir crèdits de forma imprudent, i parlen de deu anys enrrere. En el cas de Catalunya banc parlen de 900 milions de crèdits fallits.

El que no diuen és què va dir el Banc d’Espanya en el seu moment sobre Catalunya Caixa i les seves pèrdues. Però el Govern tampoc no explica perquè la Fiscalia no actúa en el cas de Castor, amb unes pèrdues en diner públic molt més elevades.

 No vull fer una defensa de caixes (i bancs) que, en alguns casos, han actuat com autèntics talibans corruptes. Si ho han fet, que ho paguin! Però posem totes les coses en el mateix pla. Ens adonem que les ajudes a la Banca per part del BCE de 400.000 milions d’euros suposen, a un diferencial de 5 punts, 20.000 milions cada any, regalats a aquesta banca tan eficient que prediquen els “lliberals” del Govern del PP?

Justícia o fonamentalisme "patriòtic"?

Avui he assistit a un acte a la Facultat d’Economia de Barcelona en el que el jutge Santiago Vidal ens havia d’explicar com seria la Constitució i/o les Institucions de la Justícia d’un nou país. Programat per la una en punt, el jutge Vidal es presenta acompanyat d’un membre de l’ANC i de la Degana de la Facultat, Elisenda Paluzie. A banda dels mitjans de comunicació, hi havia un centenar de persones de públic.

De forma immediata ens anuncien que la conferencia no tindrà lloc, tota vegada que el CGPJ ha ordenat la seva suspensió. Com és possible!

Així veuen aquests senyors el dret a la llibertat d’expressió; així intenten fer callar les veus que no agraden; així mostren la seva absoluta intolerància, com si estéssim en els pitjors anys del franquisme.

Segur que tenen arguments “jurídics” per prendre la decisió d’emprendre una acció disciplinària contra el jutge Santiago Vidal, per dir coses que no els agrada. 

Ara m’assabento que han resolt, de moment, no castigar-lo, ni suspendre’l cautelarment de les seves funcions, no perquè no les faci bé, sinó perquè en les seves hores lliures (que són poques) pensa pel seu compte.

Sento un absolut menyspreu per aquests Tribunals polititzats, que gosen enfrontar-se al jutge Vidal, mentre que els sembla prou bé que el president del Tribunal Constitucional hagi militat en el PP i en les organitzacions d’extrema dreta. I també el sembla bé que un altre membre hagi emès informes per la FAES, tan propera a Falange Espanyola.

El senyor Antonio Jesús Fonseca-Herrero és qui promou l’acció disciplinària, per ignorància inexcusable en el deure... (bla, bla, bla...). M’agradaria que algú, amb coneixements i imparcialitat, dictaminés de qui és aquesta ignorància inexcusable. Quina vergonya de país, quina vergonya de justícia!

En tot cas, val a dir que quan l’acte de la Facultat s’ha acabat (al cap de 10 minuts de començar i després que el jutge ha llegit una breu nota sobre les circumstàncies), el públic assistent ha esclatat en uns llargs i càlids aplaudiments. Un moment altament emocionant per donar les gràcies a un jutge que només pretén pensar pel seu compte.

"Alguns que pretenen ser estat, abans haurien de pretendre ser bon govern"

 

Què deu voler dir la Sra. Sáenz de Santamaria amb aquestes paraules? Com més les llegeixo menys les entenc.

Reconec que el context no ajuda. Precisament ara que s’ha conegut els fracassos sense pal·liatius de la ministra de Sanitat, quant al preocupant cas de l’ebola a Madrid, perquè no ha sabut explicar quines han sigut les causes i quins els errors comesos. Una ministra que s’amaga sempre que pot i que no s’assabenta del que passa la món i menys encara a la sanitat, sembla que no pot seguir ni un minut més al front d’aquest intranscendent ministeri (les competències estan traspassades a les Comunitat i només el ministeri s’ha quedat les incompetències).

En el moment en que el Sr. Montoro fa públic els seus pressupostos per l’any 2015, uns pressupostos discriminatoris una vegada més amb Catalunya i, a més, inconsistents, en la mateixa quantia que ho és el propi ministre. Uns pressupostos que prioritzen les inversions no rendibles, perquè es veu que el senyor ministre creu que ens sobren recursos i per tant podem seguir amb les obres faraòniques de l’AVE sense passatgers d’un cost monstruós. Uns pressupostos que s’utilitzen com una arma llancívola contra els catalans perquè no ens portem bé.

En el moment en que tot el consell d’administració i els executius de l’antiga Caja Madrid, mostren la seva misèria i corrupció. Una Caja Madrid protegida i dirigida des del PP i fracassada per la absoluta incompetència dels seus dirigents. Una mostra del que s’ha anomenat crony capitalism i n’és l’exemple més clar.

En el moment en que l’economia d’amiguets es posa novament sobre la taula de forma absolutament descarada amb el cas Castor i amb una resolució ignominiosa per part del Govern actual, amb origen a l’anterior govern de Rodríguez Zapatero. Una resolució que costarà a la butxaca dels ciutadans de 1.350milions d’euros, que aniran directament a la butxaca dels amics del Govern del PP (Florentino Pérez).

En el moment en que les Institucions espanyoles donen mostra de la seva feblesa, la seva manca de coherència i de la seva parcialitat i el govern actual, amb el seu president Rajoy al front, dóna mostra de la seva obstinació en tots i en qualsevol tema que estigui sobre la taula, per imposar el seu punt de vista peti qui peti.

En el moment en que el Govern de l’Estat governa només per a uns quants i, com a conseqüència les desigualtats s’han  incrementat d’una forma obscena, i els seus governants diuen: que es fotin!

En aquests moments, a què venen aquestes paraules d’aquesta senyora, prepotents, arrogants, plenes de rancúnia i injustificades? Paraules d’una senyora que, abans d’obrir la boca per fer frases suposadament enginyoses, hauria de demanar perdó per totes aquestes maldats que ha comés el seu govern.