El dogma conservador diu que
l’economia ha de créixer des de dalt
Els
humans quan tenim una situació de privilegi som favorables a mantenir les
estructures que ens garanteixin la seva perpetuació. Això justifica que els
polítics i poderosos enyorin els temps feudals, en els que no hi havia altres
drets que el de cuixa. Era un món ordenat en que cadascú sabia quin paper li
havia tocat i com no hi havia preguntes, tampoc hi havia respostes. Més o menys
com ara.
Però
¿no és veritat que els actuals dirigents polítics estarien més satisfets si
aconseguissin la mansuetud dels temps franquistes quan es guanyava per golejada?
Naturalment que sí. Naturalment, no solament l’època medieval sinó la
il·lustració borbònica, devia ser una època còmoda pels governants: governar pel poble, però sense el poble.
Com deuen enyorar aquells temps...
La utilitat
dels pobres
Entre
els segles XVI al XVIII la pobresa era d’utilitat social. Era el fruit del
pensament mercantilista de l’època, un pensament que de forma alarmant, retorna
i està sent adoptat per les nostres elits com l’únic sistema possible. En el
Segle XVIII la misèria feia molt difícil la vida als pobres, però era el que
mantenia en funcionament el motor de
l’activitat econòmica garantint la disponibilitat d’una mà d’obra barata sense
cap dret ni reivindicació. A finals del XVIII Malthus culpava directament als
pobres de al seva situació: era deguda als seus defectes, a la seva
incapacitat, a la seva indolència. I ho feia en un to moralitzant, fins al punt
que va promoure una llei de pobres
que preveia que qui donés diners a aquells ganduls havia de ser detingut (més o
menys com ara ho fa el Govern Italià i tota la Unió Europea quan algú ajuda a
un immigrant il·legal, encara que sigui perquè no s’ofegui).
La
literatura ens dóna exemples de com evoluciona la societat. Era el 1714, quan
Bernard Mandeville, un holandès que posteriorment es va establir a Anglaterra,
va publicar la seva Faula de les abelles.
Un relat cínic sobre el funcionament de la societat que d’una forma
caricaturesca explica com dels vicis privats en surten les virtuts públiques.
“Deixeu, doncs, de queixar-vos: sols
els necis
volen fer d'un rusc gran un rusc honrat.
Per a gaudir de les joies del món,
ser celebrats i viure en benestar
sense grans vicis, és ben bé una vana
utopia, nascuda del nostre cap.
El frau, el luxe i l'orgull han de viure,
mentre ens sapiguem aprofitar:
la fam, sens dubte, és un flagell terrible
però sense ella qui pot prosperar?”
Van
passar encara alguns anys fins que Adam Smith va publicar la Teoria dels sentiments morals, en que
prenia distància respecte al pensament de Mandeville. El seu apropament a la
pobresa va ser més humà i intel·ligent i, adonant-se de la seva càrrega
emocional i social, va tractar de solucionar aquest estat de coses amb la idea
d’una tributació redistributiva, però sense acabar de trobar una solució
coherent per reduir la pobresa.
La crisi i els pobres
Però això és història i sabem que la història es
repeteix. El 2008 va començar una gran crisi d’origen prou conegut i discutit,
quines conseqüències han sigut nefastes per a tota la població, especialment
per les classes mitjanes i les més pobres. Pràcticament tot occident ha
retrocedit en el seu benestar (només uns pocs han salvat els mobles) i les
mesures que han aplicat uns polítics barruts i incompetents dominats pels
poders financers i econòmics, han ocasionat encara més misèria per a tothom.
Així i tot han aconseguit que s’instal·li la idea que el benestar no és
possible per a la societat en general —leit
motiv del Segle XXI, o com dirien ara, Trending
topic—, dit d’una altra manera, és sostenible per a uns quants, els que des
que va començar la crisi s’han enriquit, aconseguint un creixement dels
multimilionaris a Espanya del 13%. Són tots aquells que segueixen dient que la crisi és una oportunitat, perquè des
de la seva talaia han aconseguit que uns quants euros de cadascun dels
ciutadans vagi a parar a les seves butxaques, i la població que ja està en la
misèria i no els ve d’aquí, gustosament els cedeix aquests pocs euros perquè
ells puguin enriquir-se. Si més no és el que conclou l’estudi presentat recentment
a Brussel·les pel Comissari de Treball i Assumptes Socials László Andor: a Espanya la crisi econòmica i els remeis
aplicats per Govern ha fet més rics els rics i més pobres els pobres.
És que en els nostre temps els avenços en els
models econòmics permeten veure com les polítiques que porten a baixos nivells
d'educació, salut i nutrició mantenen les persones atrapades en la misèria. Després
de molts anys d’una tendència a una certa igualació de la riquesa, s’ha tornat
a invertir, i ja fa unes dècades s’observa que en els països rics (i en els
pobres també) la seva distribució és cada dia més desigual i des de la darrera crisi
la situació s’ha agreujat. No passa el mateix quan parlem de la desigualtat a
tot el planeta, ja que des de finals dels anys 80 la globalització econòmica va
fer que s’escurcessin les diferències entre els estats, sent segurament la
reducció més rellevant des de la Revolució Industrial, per més que aquesta reducció
no hagi sigut espectacular.
Desinformació interessada
Entretant, el cinisme i la desinformació interessada
han configurat unes tesis en les quals s’afirma que la desigualtat no preocupa,
el que importa és que si la gent s’esforça tingui la seva recompensa. El
resultat és que disminueix el nombre de
persones que viuen per sota dels 1,25 dòlars diaris, xifra que els permet
continuar en la misèria, mentre la bretxa entre pobres i rics cada dia es fa
més ampla.
Directors d’alguns mitjans forcen les
interpretacions més agosarades que pretenen decantar l’aigua al seu molí;
demanen quins són els drets laborals que han sigut retallats (deuen ser els
únics que no ho saben), o davant del drama de Lampedusa afirmen que els països
africans són incapaços de governar-se (afirmació racista que hauria de dur-los
davant els tribunals). Ministres que parlen de la mobilitat exterior per referir-se als que són expulsats del mercat
de treball espanyol i han d’emigrar a l’estranger, o polítics que afirmen que
els joves marxen degut al seu esperit
aventurer. Ministres que afirmen que si els nois no estudien és perquè els pares no volen dedicar diners a
l’educació dels seus fills, oblidant que l’educació pública és una
exigència en qualsevol país democràtic i un dels motius pels que es paguen
impostos. Presidents de la CEOE (que no estan a la presó) que es refereixen als
privilegis dels treballadors quan en
realitat són drets, i proposen suprimir els contractes fixos per passar a ser
temporals, amb l’argumentació que el 90% dels nous contractes són temporals. O
menteixen, quan afirmen que la reducció dels salaris genera ocupació. Ministres
que persegueixen el frau dels aturats, o bé fan un “pentinat” dels
“chiringuitos” de platja, quan saben que totes les empreses de l’Íbex tenen
societats en paradisos fiscals i que les agrupacions d’inspectors fiscals
afirmen que el 80% del frau fiscal del país és concentra en aquestes grans
empreses i en les grans fortunes. Però el Ministre d’Hisenda prefereix
inspeccionar els “chiringuitos” de platja i no les grans empreses on tenen els seus
millors amics als que tot sovint conviden als xeflis de la Moncloa. Governs que
segueixen retallant pensions, sanitat, ensenyament i justícia, mentre continuen
amb les seves obres faraòniques, inútils i insostenibles econòmicament i
incompleixen una de les funcions que té assignada l’Estat: la redistribució de
la riquesa per assegurar un benestar mínim a tota la població. Governs que han
dut a la justícia al descrèdit més important de la democràcia. Podria
continuar, però és suficient.
Solucions possibles
Podrem sortir-nos d’aquest forat? Segur que sí,
però ha de ser amb alguns condicionants. Que la política torni a ser un
instrument per aconseguir-ho. Que mantinguem fora de circulació els partits sense
cap idea (els que només van en contra de).
Que els ciutadans ens impliquem en la política i no en deixem passar ni una. Encara
que el ministre de interior ho prohibeixi, protestem poc!
