Dominique Strauss-Kahn
No tinc argumentacions ni en favor ni en contra d’aquest home. Els tribunals ja decidiran sobre la seva culpabilitat. El que si m’interessa és fixar l’atenció sobre el fet que en els EUA han agafat el bou per les banyes i aquest presumpte delinqüent, el mateix dia d’haver comés el suposat delicte, ja està assegut davant d’una jutge declarant sobre aquest punt.
Al nostre país tenim jutges que van a la velocitat d’un cargol i que són promocionats no sé si per aquest fet o per alguna altra cosa. Els excelsos tribunals suprems i de tot tipus, en el cas que algun jutge hagués comés la imprudència de detenir un poderós, ja l’estarien desqualificant per haver pres aquesta decisió.
Els periodistes amics dels poderosos ara ja estan estenent la teoria de la conspiració, com si a DSK li haguessin posat una trampa, com si fos víctima d’alguna conspiració.
dimarts, 17 de maig del 2011
dimecres, 11 de maig del 2011
Parlamentaris barruts
Uns treballadors que haurien de ser acomiadats
A banda de moltes altres consideracions, avui hem rebut una notícia que no ha sorprès a ningú: el Congrés ha desestimat la moció presentada per CiU respecte als famosos 1.450 milions dels fons de competitivitat.
Això ja ho comentaran els experts, els politòlegs, com comentaran el galdós paper dels partits catalans que no han fet pinya amb aquesta moció que hauria de beneficiar a Catalunya. El que vull comentar en aquest apunt és la cara dura dels 11 diputats que sembla no tenien cap interès en acudir a la feina, a la feina per la qual els paguen. I la cara dura dels partits als quals pertanyen aquests individus, que ni tan sols els han sancionat.
En moments en que el país està immers en una crisis profunda, en que estan tancant moltes empreses perquè no poden vendre els seus productes o no reben el crèdit que, amb la garantia assegurada, no els volen donar els bancs i caixes, que tenim gairebé 5 milions d'aturats que voldrien treballar i no poden, en aquests moments aquests energúmens dits altrament parlamentaris, pares de la pàtria, que si tenen feina i no la volen fer, es permeten no acudir a la feina. Com és que encara no els han acomiadat?
divendres, 6 de maig del 2011
Un món de mones
Cal una societat més justa
La contemplació dels fets del dia a dia ens generen als ciutadans un cabreig molt fort que escapa a la comprensió dels més tolerants.
Veiem amb irritació que hi ha molts països dirigits per sàtrapes des de fa més de 25, 30 i 40 anys, però a casa nostra també veiem els mateixos sàtrapes com s’aferren al poder i als diners també des de fa 25, 30 i 40 anys. Són els mateixos que ens diuen: que si els joves no veuen més futur que sent funcionaris, és que el país no té futur (Duran Lleida), i ho diu el mateix que porta quaranta anys vivint del pressupost públic, que no ha sigut altra cosa que un polític, un funcionari. Té collons la cosa!
Mentre els joves estan subjectes a una taxa d’atur de més del 40% (deu ser perquè són dropos, perquè no volen treballar, perquè prefereixen viure en una la indigència, per què, com tantes altres coses, es pregunta Mourinho), els nostres dirigents estan preocupats en la distribució de prebendes. Ara toca les medalles d’or i les creus de Sant Jordi. Això és prioritari a la resolució del problema de l’atur, que afecta a un de cada cinc ciutadans.
Aquest fet marcarà, sens dubte, el futur de tota una generació, una generació de la que els adults en som responsables, per haver-los educat com els hem educat i sobretot per haver-los deixat el món com els hem deixat. I el que no vulgui admetre aquesta realitat és que és un cínic i fins i tot diria una mala persona; una persona insolidària i asocial.
Hauríem de fer alguna cosa per canviar aquest estat de coses, si més no al nostre país, on veiem que el poder polític s’autodistribueix creus i medalles d’or a ciutadans suposadament il·lustres, tot i que ningú coneix els seus mèrits. Així, ja des de fa una colla d’anys distribuïen aquests guardons com si fos confeti. Aquest any l’han rebut alguns representants nostres al parlament d’Europa. Just en l’any en que s’ha conegut les retribucions que aquests homes i dones perceben i que fan tot el que poden per fitxar el divendres a primera hora per poder cobrar les dietes i tot seguit agafar l’avió; naturalment en classe bussines, ja que d’altra manera el viatge és molt incòmode. Entre aquests parlamentaris europeus també hi ha el Sr. Duran Lleida (que ho devia ser als inicis), el més prestigiós dels parlamentaris espanyols segons les enquestes, tot i les fidelitats demostrades a l’espanyolisme més ranci i els estirabots a que ens té acostumats als ciutadans, dels quals n’hauria de ser un servidor i no pas fer d’amo.
Com els problemes del nostre país són petits, els nostres parlamentaris -liderats pel Sr. Bono i el Sr. Duran i Lleida- se’n van a veure els sàtrapes que governen la Guinea dictatorial. Un viatge de turisme, segurament amb bones intencions, però que deixa de relleu com els dictadors, per més sanguinaris que siguin, són ben rebuts entre la nostra elit política. Evidentment no s’ha sabut cap notícia del resultat d’aquesta visita. És el mateix que ha passat en la beatificació del papa Joan Pau II, allí hi ha anat el millor de cada casa i entre ells el president Robert Mugabe, amb un historial esfereïdor.
Ha tingut lloc la junta d’accionistes del Banc Santander i el seu conseller delegat ho aprofita per donar consells als ciutadans; ens diu que no pensem que el crèdit fluirà a partir d’ara; és més, ens assegura que disminuirà ja que no hi ha en el mercat solvència suficient (naturalment es refereix als altres, mai al seu banc). Aquest home hauria hagut de ser desposseït del seu càrrec per haver comés un acte delictiu i haver sigut condemnat per un jutge. La iniciativa corresponia al president del banc que no ho ha fet perquè deu estar implicat en l’estafa, i abans que ell, ho hauria d’haver fet el pusil·lànime Governador del Banc d’Espanya, que tampoc sembla estar per la qüestió i permet que aquell home continuï en el seu lloc privilegiat i ni tan solament pagui pels fets delictius constatats.
Al Parlament català s’ha parlat de caixes per primera vegada. Hi ha intervingut representants de segon o tercer ordre de les caixes. Tots tècnics, cap implicat en la gestió i, desconeixedors del que parlaven han tingut la barra de dir que els diners del FROB són per capitalitzar les caixes i no pas per donar crèdit a les empreses productives; això (donar crèdit a les empreses) tindrà lloc quan el mercat, veient capitalitzades les caixes se’n refiïn i puguin obtenir crèdit altra vegada del mercat; llavors el faran arribar a les empreses. Aquests tècnics ignoren que la funció d’una entitat financera és agafar diners (dipòsits) amb una mà, i amb l’altra concedir crèdits a l’economia productiva (no als amics), i molt ocasionalment acudir a resoldre puntes de tresoreria en el mercat financer.
El president de “la Caixa” ha assimilat el transcendental canvi d’aquesta entitat ( la privatització) a un fet tan fonamental com el de la seva fundació. Aquesta manifestació no quadra amb els objectius fundacionals d’aquesta caixa (i de totes les caixes), altra cosa és que en el transcurs del temps i la necessitat d’adaptació als nous temps i nova moral social aquests objectius hagin perdut vigència, amb el resultat que es dóna en totes les privatitzacions: un desconcert en l’adaptació a la nova situació amb un repartiment poc transparent de prebendes i diners.
Alguns analistes, ben intencionats, diuen que les revolucions actuals no són per reclamar justícia i llibertat (Salvador Cardús), sinó per conservar privilegis. El pecat que cometen alguns treballadors és reivindicar el seu lloc de treball assegurat (funcionaris, com si això fos un pecat). Cardús és un home a qui es pot escoltar, però en aquest cas, s’ha passat de rosca. Suposo que es referia al primer món, i si és així, ja sabem que els treballadors a cada bugada perden un llençol, mentre que els dirigents econòmics, cada dia que passa acaparen més riquesa. No veig la consistència d’aquesta línia de pensament. Ara, si el que vol dir és que manca una solidaritat entre els treballadors -excloent els poderosos que no tenen perquè ser solidaris- llavors he de donar-li la raó.
Demanar una major igualtat entre tota la societat, és defensar privilegis? Està clar que ara que tenim 5 milions de persones que no tenen ingressos, la situació es tan dramàtica que cal reclamar una major solidaritat entre tots, i naturalment entre els treballadors. Però, perquè ho limitem només als treballadors i contemplem amb indiferència els privilegis -que no s’han guanyat- dels poderosos?
La contemplació dels fets del dia a dia ens generen als ciutadans un cabreig molt fort que escapa a la comprensió dels més tolerants.
Veiem amb irritació que hi ha molts països dirigits per sàtrapes des de fa més de 25, 30 i 40 anys, però a casa nostra també veiem els mateixos sàtrapes com s’aferren al poder i als diners també des de fa 25, 30 i 40 anys. Són els mateixos que ens diuen: que si els joves no veuen més futur que sent funcionaris, és que el país no té futur (Duran Lleida), i ho diu el mateix que porta quaranta anys vivint del pressupost públic, que no ha sigut altra cosa que un polític, un funcionari. Té collons la cosa!
Mentre els joves estan subjectes a una taxa d’atur de més del 40% (deu ser perquè són dropos, perquè no volen treballar, perquè prefereixen viure en una la indigència, per què, com tantes altres coses, es pregunta Mourinho), els nostres dirigents estan preocupats en la distribució de prebendes. Ara toca les medalles d’or i les creus de Sant Jordi. Això és prioritari a la resolució del problema de l’atur, que afecta a un de cada cinc ciutadans.
Aquest fet marcarà, sens dubte, el futur de tota una generació, una generació de la que els adults en som responsables, per haver-los educat com els hem educat i sobretot per haver-los deixat el món com els hem deixat. I el que no vulgui admetre aquesta realitat és que és un cínic i fins i tot diria una mala persona; una persona insolidària i asocial.
Hauríem de fer alguna cosa per canviar aquest estat de coses, si més no al nostre país, on veiem que el poder polític s’autodistribueix creus i medalles d’or a ciutadans suposadament il·lustres, tot i que ningú coneix els seus mèrits. Així, ja des de fa una colla d’anys distribuïen aquests guardons com si fos confeti. Aquest any l’han rebut alguns representants nostres al parlament d’Europa. Just en l’any en que s’ha conegut les retribucions que aquests homes i dones perceben i que fan tot el que poden per fitxar el divendres a primera hora per poder cobrar les dietes i tot seguit agafar l’avió; naturalment en classe bussines, ja que d’altra manera el viatge és molt incòmode. Entre aquests parlamentaris europeus també hi ha el Sr. Duran Lleida (que ho devia ser als inicis), el més prestigiós dels parlamentaris espanyols segons les enquestes, tot i les fidelitats demostrades a l’espanyolisme més ranci i els estirabots a que ens té acostumats als ciutadans, dels quals n’hauria de ser un servidor i no pas fer d’amo.
Com els problemes del nostre país són petits, els nostres parlamentaris -liderats pel Sr. Bono i el Sr. Duran i Lleida- se’n van a veure els sàtrapes que governen la Guinea dictatorial. Un viatge de turisme, segurament amb bones intencions, però que deixa de relleu com els dictadors, per més sanguinaris que siguin, són ben rebuts entre la nostra elit política. Evidentment no s’ha sabut cap notícia del resultat d’aquesta visita. És el mateix que ha passat en la beatificació del papa Joan Pau II, allí hi ha anat el millor de cada casa i entre ells el president Robert Mugabe, amb un historial esfereïdor.
Ha tingut lloc la junta d’accionistes del Banc Santander i el seu conseller delegat ho aprofita per donar consells als ciutadans; ens diu que no pensem que el crèdit fluirà a partir d’ara; és més, ens assegura que disminuirà ja que no hi ha en el mercat solvència suficient (naturalment es refereix als altres, mai al seu banc). Aquest home hauria hagut de ser desposseït del seu càrrec per haver comés un acte delictiu i haver sigut condemnat per un jutge. La iniciativa corresponia al president del banc que no ho ha fet perquè deu estar implicat en l’estafa, i abans que ell, ho hauria d’haver fet el pusil·lànime Governador del Banc d’Espanya, que tampoc sembla estar per la qüestió i permet que aquell home continuï en el seu lloc privilegiat i ni tan solament pagui pels fets delictius constatats.
Al Parlament català s’ha parlat de caixes per primera vegada. Hi ha intervingut representants de segon o tercer ordre de les caixes. Tots tècnics, cap implicat en la gestió i, desconeixedors del que parlaven han tingut la barra de dir que els diners del FROB són per capitalitzar les caixes i no pas per donar crèdit a les empreses productives; això (donar crèdit a les empreses) tindrà lloc quan el mercat, veient capitalitzades les caixes se’n refiïn i puguin obtenir crèdit altra vegada del mercat; llavors el faran arribar a les empreses. Aquests tècnics ignoren que la funció d’una entitat financera és agafar diners (dipòsits) amb una mà, i amb l’altra concedir crèdits a l’economia productiva (no als amics), i molt ocasionalment acudir a resoldre puntes de tresoreria en el mercat financer.
El president de “la Caixa” ha assimilat el transcendental canvi d’aquesta entitat ( la privatització) a un fet tan fonamental com el de la seva fundació. Aquesta manifestació no quadra amb els objectius fundacionals d’aquesta caixa (i de totes les caixes), altra cosa és que en el transcurs del temps i la necessitat d’adaptació als nous temps i nova moral social aquests objectius hagin perdut vigència, amb el resultat que es dóna en totes les privatitzacions: un desconcert en l’adaptació a la nova situació amb un repartiment poc transparent de prebendes i diners.
Alguns analistes, ben intencionats, diuen que les revolucions actuals no són per reclamar justícia i llibertat (Salvador Cardús), sinó per conservar privilegis. El pecat que cometen alguns treballadors és reivindicar el seu lloc de treball assegurat (funcionaris, com si això fos un pecat). Cardús és un home a qui es pot escoltar, però en aquest cas, s’ha passat de rosca. Suposo que es referia al primer món, i si és així, ja sabem que els treballadors a cada bugada perden un llençol, mentre que els dirigents econòmics, cada dia que passa acaparen més riquesa. No veig la consistència d’aquesta línia de pensament. Ara, si el que vol dir és que manca una solidaritat entre els treballadors -excloent els poderosos que no tenen perquè ser solidaris- llavors he de donar-li la raó.
Demanar una major igualtat entre tota la societat, és defensar privilegis? Està clar que ara que tenim 5 milions de persones que no tenen ingressos, la situació es tan dramàtica que cal reclamar una major solidaritat entre tots, i naturalment entre els treballadors. Però, perquè ho limitem només als treballadors i contemplem amb indiferència els privilegis -que no s’han guanyat- dels poderosos?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)