Un dia en la vida del President de Govern

Els “40 principals” es reuneixen amb Rodríguez Zapatero

El dia 26.3.2011 va tenir lloc novament una (una altra) reunió entre el President del Govern i els “40 principals” (ara ja ens hi acostumem, com la música xarona ja sabem de qui parlem quan diem els quaranta principals...). Feia pràcticament quatre mesos que no es reunien (des del 27 de novembre de 2010) i es veu que es trobaven a faltar. La reunió, entre homes educats, va estar plena de lloances, dels uns cap als altres. La competició estava entre qui feia més la pilota al President del Govern. I, la veritat, que ho entenc. Cal ser agraïts, i aquests senyors els ha anat molt bé amb els principis socials del president del govern, quina plasmació ha sigut d’ajudes als rics i poderosos i de retallades als miserables. Total, com ja estan acostumats a passar gana! La premsa ha lloat també aquesta reunió i la resposta que Rodríguez Zapatero va donar a les petites empreses: només les grans tenen capacitat de donar el tomb a la crisis! Està clar que les dues classes d’economia que va rebre el President del Govern van ser insuficients. Però a mi el que em preocupa és que desprès d’aquesta trobada, sembla ser que el President del Govern està més disposat que mai a continuar governant fins a esgotar la legislatura. Em sembla una bona decisió, esgotar les legislatures. Ara bé, quan tenim una situació d’un President abduït per 40 ricatxos, la cosa ja no em sembla tan fantàstica. Per sort o per desgràcia he tingut ocasió de conèixer superficialment algun d’aquests 40 principals, i la veritat és que inspiren poca confiança. No tots saben fer una o amb un canuto, i ja no dic res de coses més difícils, per bé que ningú pot discutir la seva vàlua. Si aquests senyors diuen que continuï el president fins a esgotar la legislatura, està clar que s’imposa, urgentment, que plegui. Que plegui de forma immediata. Quina credibilitat ens suposa pels ciutadans un president que consulti a aitals individus? Com poden aquests senyors que han demostrat sobradament que són dels més espavilats del país (s’han autoconcedit uns rendes fastuoses que ja voldríem per nosaltres...), però que estan acostumats a pensar en ells, per a els i només en ells.

El seny i la discreció dels 40 principals

Els hem vist entrat a la Moncloa. S’han mudat. Anaven a veure al president i sabien que sortirien a la televisió. S’havien preparat el seu discurset de 3 minuts cadascun i tot plegat havia de ser en un ambient de concòrdia. Però de seguida s’hi va cagar la mosca. Vam veure entrar un dels cridats a la taula de R.Z. amb uns elàstics vermells que feien caguera (ens recordava els bons temps de Fraga Iribarne). Sembla que el tuteig crea bon rotllo i, de seguida van començar a tutejar al President del Govern (també m’haurien tutejat a mi si fos el President del Govern! que no veuen The West Wing of de White House!). Alguns es van permetre fins i tot donar consells. Si, si, els mateixos que no han sabut dirigir les seves empreses, són els que es permeten donar consells!

Un polític ha de ser capaç de dirigir el país

El Sr. Rodríguez Zapatero hauria de saber que si els ciutadans el vam elegir a ell com a President no era perquè desprès anés a consultar a quatre sapastres (o no?) que farien anar l’aigua al seu molí. A què ve que tornin amb la flexibilitat laboral i no es parli de la reestructuració del sistema financer (fer fora als actuals mandataris)? Ja m’imagino al Sr. Botín, inflant la gargamella i dirigint-se al President: "Presidente, la economía española aún está delicada, necesita estabilidad, por eso tienes que seguir hasta el 2012, agotar la legislatura, y esperar también al 2012 para hacer público lo que hayas decidido" Què sap aquest bon home d’economia? O al president de Repsol dient-li: "Sería deseable que ahora liderases una política de reformas en Europa que no sean las de la señora Merkel" I aquest altre, què vol liderar? I, en aquella tertúlia de cafè, van continuar els presidents del BBVA de Bankia i molts d’altres. Segurament el President del Govern hores d’ara està prou desquiciat, fins al punt que s’imposa un canvi, un relleu, immediat. D’altra manera com pot ser que menystingui les petites i mitjanes empreses -que són les que realment fan rutllar el país- o contesti a un diputat en el Congrés quan li fa una proposta plena de seny, en el sentit d’acceptar com a dació de pagament d’una hipoteca el bé hipotecat, sense permetre cap més frivolitat al banc que l’ha donada, dient que no és practicable ni possible. Aquesta és la prova definitiva que tenim un President de Govern que està tocat, tocat i enfonsat.

La cimera contra la crisi

CAREC, un comitè de savis: entre el mètode naïf i la verborrea

http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2011/03/23/12/22/d2ff48f5-6cfc-48ef-be85-f5e756b9be7c.pdf

Ahir va tenir lloc la cimera contra la crisi. Tothom estava delerós de veure a on havien arribat aquests savis i quines eren les seves recomanacions. Però, qui més qui menys, vam quedar una mica decebuts.
Les receptes, les de sempre. Hem de treballar més i més eficaçment. Hem d’aconseguir finançament per altres vies (el que vol dir un reconeixement a que el sistema financer i els seus directius, no són de fiar). I, sobretot, hem de fer moltes altres coses. Un informe sense prioritats i sense cap idea clara.

Per mostrar aquestes necessitats i donar exemple, la cimera es va encetar a les 12 del migdia (deuen ser uns homes i alguna dona, però poques, que no estan acostumats a llevar-se de bon matí). No sé l’hora en que van acabar, però suposo que no devia anar més enllà de les dues, que a aquella hora ja s’ha fet gana, i la crisi tampoc es resoldrà perquè es retardi algunes hores la discussió de les mesures per combatre-la .



L’Informe (48 pàgines)

Una primera idea central de l’informe que presentem des del CAREC és que cal aprofitar la crisi per facilitar una transformació en profunditat de la nostra economia.
Ja hi som! la crisi és una oportunitat! I això qui ho diu, aquells que no la pateixen? N’estic fart d’aquest tipus d’expressions...

La tercera idea vertebradora és que abans de construir cal eliminar. Cal acabar amb les barreres, rigideses i privilegis de tot tipus que llasten la nostra economia. Els empresaris catalans ni volen ni esperen subvencions i ajuts. Només demanen poder treballar en igualtat de condicions amb els seus competidors en altres països, traient traves i obstacles innecessaris i costosos.
Fa bonic, si no fos... perquè ho diuen aquells que tenen els privilegis d’una concessionària, d’una tribuna privilegiada, d’una gran empresa que detenta el quasi monopoli...

2.3 Un altre dèficit persistent: la productivitat
Per canviar el signe d’aquesta espiral negativa, que es retroalimenta, el factor clau és la productivitat. En un context d’unió econòmica i monetària, en el qual no hi ha possibilitat d’utilitzar les devaluacions com a estratègia competitiva, el paper de la productivitat és decisiu. Especialment quan l’economia mostra propensions a la inflació superiors a la dels països del seu entorn, partint d’un nivell de productivitat relativament baix, i quan ja no resulta possible optar per un model de creixement extensiu basat en importar mà d’obra poc
qualificada.
Aquest és un enunciat que, a l’hora de les recomanacions es transforma en una demanda de millora de la productivitat, del sector públic ! Del sector privat, només han deixat anar la pedra i han amagat la mà. Han parlat en l’exposició de la productivitat en general, amb una referència a la mà d’obra poc qualificada i desprès, fent un salt mortal, parlen de la necessitat de millora al sector públic. Ni una paraula de millorar l’organització de l’empresa -fonamental en la productivitat de l’empresa.

Mesura de reactivació: vies de finançament alternatives al crèdit bancari
• Justificació:
Durant els propers anys, i mentre té lloc la reestructuració i sanejament del sector financer, la
capacitat de finançament de les empreses catalanes dependrà en major mesura que en el
passat de la generació de recursos interns i d’altres fonts de finançament aliè diferents del
crèdit bancari.
El Comitè té clar que el sector bancari no fa les funcions que li pertoquen i que les que fan, les fan malament. Ara bé, ni una recomanació de canviar els equips directius i enviar els consells d’administració de tot el sistema financer davant del jutge. La seva recomanació es transforma en cercar mecanismes alternatius. Doncs mira que bé!

Finalment, quan es parla de l’esperit emprenedor, hi posen la cirereta:
• Recomanacions:
- Apropar el món empresarial a les escoles, ja sigui convidant empresaris,
organitzant visites a empreses, o introduint el concepte de creació d’empreses en
alguna assignatura o joc.
No en volia sentir d’altra, que se’n ocupi l’escola! Es com quan sents determinats governants (Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy, o empresaris com Emilio Botin i molts d’altres, que recomanen l’aprenentatge de tres o quatre llengües, i pel que fa a ells, els uns ni s’attreveixen a construir una frase en anglès i els altres, que si s’atreveixen -Botin- fan pixar de riure. I consti que tots ells han nascut amb la flor al cul i no els ha calgut preocupar-se de les coses materials des de la seva més tendre infància).

Productivitat i salaris

El Sr. ZP s’ha deixat convèncer que la productivitat ha de vincular-se a les condicions dels convenis, a les qüestions salarials. Molt bé. Li ho han dit i ell s’ho ha cregut.
Però la productivitat ha de quedar circumscrita al treball? O pot envair altres esferes. Es refereix al treball dels assalariats modestos o també inclou als assalariats dels s’assignen les retribucions sense haver de pactar cap conveni? No ens ho aclareix el nostre President.

Per altra banda, si analitzem algunes de les activitats econòmiques de l’Estat, de seguida ensopeguem amb les enormes, insondables, infinites inversions del Govern Central que en cap cas contemplen ni tenen en compte aquestes condicions de productivitat.

L’AVE és l’exponent més clar d’aquesta aberració econòmica que no ha tingut en compte per a res la productivitat econòmica i que avui, desprès dels molts errors comesos, els nostres governants encara persisteixen en mantenir una xarxa de trens ràpids com si fóssim el país més ric del món. Anem de rics sense ser-ho. Quina desgràcia!
La veritat és que no s’entén gens el perquè de tot plegat. No s’entén com hores d’ara encara no ha dimitit tot el Govern actual i no han demanat responsabilitats penals a tots els governs anteriors (des que es va fer el primer AVE).

Unes inversions fetes a honor i glòria dels Governs de l’Estat, que no tenen ni cap ni peus, però que els nostres governants segueixen insistint en que cal tirar-les endavant. I continuen sense tenir en compte la rendibilitat d’aquestes inversions, sense contemplar la necessitat d’abandonar una xarxa radial amb centre a Madrid que no té cap contingut racional ni econòmic.
Aquests governants ens volen fer creure que els salaris han d’anar lligats a la productivitat? Es creuen que som imbècils com ho són molts d’ells. Tenim grans necessitats financeres i d’inversió racional en aquest país i els nostres polítics s’entesten en voler fer una despesa sumptuària sense la més petita màcula de racionalitat. Per postres, mal gestionada i, més d’algun amic dels governants s’hi ha fet ric o bé amb les concessions o bé amb les expropiacions.
Que el partit del govern ho aprovi ja és un escàndol, però quina és la interpretació que cal donar a l’aprovació dels pressupostos per part dels partits de l’oposició? Participen de la repartidora? Formen part del grup de parlamentaris descerebrats que hem elegit?

Ja no dic res d’aquest pobre home que és el Governador del Banc d’Espanya, que només parla del que no té competències i oblida els molts errors que ha comés en el que té competències. Errors o prevaricació, perquè no està gens clar quina ha sigut la seva actuació.

La ronda de ZP a Qatar i altres països àrabs

Necessitem diners i ZP se’n va a cercar-los. Molt bé. Se’n preocupa, que és el que ha de fer.
La primera frase té trampa. Quan dic necessitem diners, a qui em refereixo? Als ciutadans? als polítics? a l’Estat? als empresaris? a les entitats financeres? Cal aclarir a qui ens referim, perquè si ZP se’n va a saludar a uns governs que els seus representants han acaparat molts diners derivats de circumstàncies que tots coneixem i, a més, aquests diners no són pels ciutadans, sinó per les empreses privades, em sembla que estem fent un paper d’estrassa considerable.

ZP ens ha dit que ha aconseguit 300 milions per les caixes i 3.000 per empreses privades. No sabem si els 300 per les caixes, són pel FROB (Estat) o per les caixes, ni tampoc sabem per quines caixes. I menys encara per quines empreses són els 3.000 milions restants. Sigui dit de pas que aquesta declaració de ZP és la “puntilla” per acabar de desacreditar a les caixes.

No fa massa temps que va estar a Madrid el vicepresident de la Xina i també es va muntar un numeret amb ZP, alguns empresaris (els afavorits) i aquest representant xinés, total per poc més de 5.600 milions (una fotesa); naturalment, en favor del finançament d’aquestes empreses.

Finalment, si enllacem aquestes notícies amb el fet que les empreses de l’Ibex han aconseguit aquest any uns beneficis superiors al any anterior en un 22%, i això en un any ple de penalitats (per la resta de ciutadans), resulta encara més sorprenent que ZP hagi de fer de lacai d’aquestes empreses i d’aquests dirigents que viuen del que disposa el BOE i, com a compensació, reben unes suculentes (obscenes) remuneracions (aquest comentari és pura enveja, perquè es tracta només 7 milions d’euros a l’any, a banda d’altres prebendes que no passen per caixa).

Saben aquell que diu... El rei anava a rebre a un sàtrapa d’aquests del petroli i, a Barajas plovia a bots i barrals. El rei, s’arromanga la vorera dels pantalons per no mullar-se’ls. El rei rep a l’emir de torn. Quan torna a estar dintre l’aeroport el seu ajudant li diu: Majestad, bàjese los pantalones... El rei li contesta: Tanto dinero les debemos...