Expropiació

Gràcies a Repsol hem comprovat en pròpia carn el significat de la paraula expropiació. Però, ho hem comprovat ara o ja fa temps que en tenim exemples?  

El “nostre” Govern (el de Madrit, of course) està defensant amb tota energia i totes les armes possibles els “nostres” interessos, els de Repsol i el sou del seu president (7 milions d’euros anuals i alguna altra mamandurria). Sembla que tant el rei com el ministre d’indústria ja han hagut de viatjar a l’Argentina (a compte dels nostres impostos, no dels diners de Repsol o del seu president) per cridar l’atenció a la seva presidenta i al seu xulo ministre d’economia, que de moment no semblen massa afectats.

No us atabalaré pas amb detalls perquè la premsa ho ha publicat amb profusió, però si és veritat que el litigi no és pas nou, sinó que té un llarg recorregut i que el president de Repsol (un altre xulo d’aquests que es gronxa penjat a la cadeneta del vàter) no ha actuat pas amb gaire mà esquerra ni amb gens ni mica de seny, tot i les declaracions del president de Gas Natural -aquell home tan graciós que parlava de que havien posat el semen i que calia esperar nou mesos per veure la criatura, derivada d’una Opa- que afirma que ho ha fet molt bé. No se si el president de Gas Natural es deu referir al tracte que donen les petrolieres en general, als indígenes d’Amèrica i a la seva exquisida forma de respectar el medi ambient. O potser es referia al fet que hagués hagut d’acomiadar al seu director financer (també ex-soci de la prestigiosa Arthur Andersen) amb una indemnització de 7 milions d’euros per motius desconeguts però possiblement per ser un home incòmode i de confusa ètica, això si, compensant-lo amb un contracte d’assessor extern (?). O potser es refereix a la davallada de la cotització que els accionistes de Repsol han sofert en els darrers mesos sense que afecti al sou del seu president. L’amable president de Gas Natural ho hauria d’aclarir.

Els mitjans de comunicació, sempre tant equànimes, han assenyalat que el que ha fet el govern Argentí són actuacions dignes de sistemes totalitaris i feixistes. Ens han parlat de la seguretat jurídica i de moltes altres coses, però no ho comparen amb els comportaments poc exemplars dels Govern Central quan a altres pagament de deutes -cas català-, quant a la seguretat jurídica i quant al compliment de la llei. I no solament això, sinó que els desvergonyits ministres del desvergonyit president Rajoy, encara s’atreveixen a amenaçar-nos amb la intervenció si no complim els acords (imposats), que pel que es veu només funcionen amb un sentit.

A banda del conegut espoli fiscal, de Catalunya i dels catalans, que suposa un atac en tota regla en contra seva i que dura ja desenes d’anys, hi ha altres impagaments derivats de Lleis com l’Estatut, els dèficits d’infraestructures, etc., que, amb tot el morro el Govern Central es  nega a pagar.

Ara han aparegut altres expropiacions que de forma corsària està aplicant el Govern Central. Tot plegat està basat en la Llei d’expropiació forçosa per causa d’utilitat pública que permet apropiar-se d’un bé a un preu considerablement inferior al de mercat. Però aquest Govern Central no solament expropia a un preu inferior al de mercat, sinó que a més (cas dels pagesos afectats en els seus terrenys que han sigut expropiats a causa de fer determinades vies públiques) no paguen o no paguen quan han de pagat, sinó que ho fan amb molts anys d’endarreriment. . I encara haurem d’agrair a Abertis que posa pals a les rodes perquè no es facin altres vies que puguin ser competència de les autopistes de pagament (de les que tenen concessió -reial-) i, per aquest motiu no han avançat més les expropiacions per fer autovies que uneixin les capitals de província com tenen a la resta d’Espanya.

Aquestes institucions -i aquests individus- són els que reclamen el compliment de la Llei? S’ha de denunciar a aquesta gent i aquests governants, i si els nostres tribunals no són competents (o no es volen ficar en merders) hem d’anar als tribunals europeus.

Els partits polítics que es treguin la son de les orelles i comencin a moure el cul de la seva poltrona del Parlament i posin el fil a l’agulla per fer les denúncies corresponents.

Les telecomunicacions avorreixen al rei

Son, son, vine son...

Espanya ens porta a l'abisme

Deixant a banda si els catalans hem de ser independents d’un estat nefast com és Espanya, em centraré en la visió del que està fent l’actual Govern.

Per començar podria dir algunes coses del que va fer l’anterior Govern de Rodríguez Zapatero, però per alguna cosa el vam canviar, la seva anàlisi queda doncs sota la responsabilitat dels historiadors. Si la cosa no canvia, fins i tot podria ser que l’actual Govern del Sr. Rajoy fes bo el del seu antecessor Rodríguez Zapatero.

Hi ha algunes qüestions que emmarquen l’actuació del Govern Rajoy. Menteixen a cor que vols. Rodríguez Zapatero va rebre dues lliçons d’economia i amb això va anar tirant. Rajoy ni això ha fet. S’ha fiat d’individus mediocres com els ministres Montoro (que repeteix curs), de Guindos (un comissionista amb visió única sobre les comissions) i un Soria (al servei de les grans companyies, siguin elèctriques o petrolieres). Complementa l’elenc la ministra de treball Sra. Báñez, que ha imposat una reforma laboral que ni ella entén, quina virtut principal és crear més atur. Per compensar aquesta actuació el que ha fet és encetar una campanya contra el frau a la Seguretat Social i contra el frau dels que cobren l’atur sense merèixer-ho (afectarà aquesta campanya als clubs de futbol de primera divisió que són defraudadors nats i protegits per tots els governs? avanço que no, la Sra. Báñez no ho contempla. Afectarà a un romanès que cobra l’atur mentre està a Romania i ens estalviarem 400 euros, però dels 750 milions que deuen els Clubs de futbol, no veurem ni un euro).

Naturalment del frau fiscal aquest Govern el que ha fet és amnistiar els defraudadors (s’estima en uns 80 mil milions d’euros el total), encapçalats pel Sr. Botín, a qui se segueix rebent a la Moncloa amb tot honor i pompa.

Rajoy no ha fet la reconversió de l’Administració Central; potser encara creu que ho pot tornar a re-centralitzar tot, però per que ens el creguem hauria de suprimir tots els ministeris que no tenen competències, que les tenen traspassades. Vam reconvertir la siderúrgia, la mineria i tantes i tantes coses. Què espera per reconvertir l’Administració Central? Ja sé que li va bé per donar càrrecs als seus amics, però, home, una mica de serietat! Si convé, que els jubili, com vam fer amb la mineria, però acabem d’una vegada amb aquesta sangonera.

Que el Sr. Rajoy s’ho passa malament. No en tinc cap dubte. Sembla un bon home, però curt com una cua de conill. Se’n recorden d’allò dels hilitos de plastilina sense cap importància? Només cal veure’l quan dóna explicacions de tot el que passa i de les decisions que ha pres (?). Fa cara de no haver cagat en quinze dies, fa cara de patiment. Potser si que tampoc n’és absolutament culpable de tot el que està passant, perquè els tècnics, els economistes, no en tenen ni idea de cap on anem.

Com poden ser tan rucs aquests tècnics que confeccionen un quadre macroeconòmic basat en els pressupostos aprovats (per Govern) del 2012, on s’explicita de forma clara que seguirà creixent l’endeutament i a més seguirà creixent dramàticament l’atur? I com poden ser tan rucs els membres d’aquest Govern que no se’n adonin?

Entremig d’aquest drama, tenim un govern de l’estat que està convençut que cal perjudicar a Catalunya, que cal continuar buidant-la econòmicament i que cal que els catalans siguin subjugats pels espanyols, perquè tots som iguals.

Iguals en què? No en impostos, no en inversions, no en retallades, no en drets civils. Així i tot aconsegueixen convèncer uns quants representants polítics i mediàtics perquè vagin expandint la bona nova: Espanya és la solució. Mentre, el govern entrant, està manegant les institucions com si fossin una agència de col·locació dels seus afiliats i incondicionals. Està protegint la corrupció que aflora per tot arreu sense que ningú faci res per eradicar-la. Mentre hem d’aguantar els atacs contra la llengua i les impertinències de la Sra. Sánchez Camacho (quin mèrit més rellevant és foradar-te els timpans amb al seva verborrea inconsistent) i dels turiferaris dels mitjans de comunicació que sota la capa d’imparcialitat, advoquen per una Espanya única.

Els mercats segueixen pressionant el deute sobirà com en els pitjors temps de Rodríguez Zapatero. Ara sembla ser que el Tribunal Constitucional haurà de dir alguna cosa sobre la Reforma Laboral, que, aparentment pot ser anticonstitucional. Però Rajoy està tranquil. Sap que el Constitucional és un Tribunal que necessita molt repòs i tranquil·litat. Per resoldre una sentència pot ben bé necessitar quatre, cinc o sis anys, i Rajoy està inquiet pel dia a dia. Un any li sembla un període molt confortable, imaginem els cinc o sis que necessita aquest Tribunal per estudiar qualsevol tema que se’ls presenta.

Tot aquest entorn és molt preocupant, dramàtic. Però encara ho és més el saber que ningú dels que té poder sap cap a on anem. Ningú sap com sortir d’aquest estat de depressió econòmica al que ens han portat polítics i banquers i la societat està absolutament emprenyada amb el fet que encara ningú, absolutament ningú, hagi pagat per aquet fet.

Sabem que no podem confiar amb la justícia, doncs els que formulen lleis (els parlamentaris) i els que les apliquen) els jutges, han demostrat la seva incompetència i parcialitat (en el cas Gürtel l’únic que ha rebut ha sigut el jutge que volia empaperar als polítics corruptes, que pel moment no s’espera que rebin cap conseqüència).

Com ens en podem sortir? Amb política! Cal que els polítics -de tots els partits- deixin de fer l’imbècil, i es posin a treballar de forma comuna, que es preocupin pel bé del país (i no per les seves poltrones). Ja sé que és difícil pensar que els mateixos que ens han dut al precipici -els polítics- siguin capaços de fer alguna cosa per a sortir-ne. Per convèncer-los hi ha el camí de primer dur-ne uns quants a la presó (aquells que han decidit de forma imprudent inversions estrafolàries i perverses, com Aves, aeroports,...; acompanyats de banquers, naturalment, especialment els que han abusat dels seus clients com en el cas de les “preferents”). Amb aquests precedents potser d’una vegada els líders polítics i econòmics es donaran per assabentats que ja no s’hi val a fer el que els doni la gana i, per primera vegada, la meritocràcia serà un sistema d’ocupar llocs de responsabilitat.

Liberalisme rampant

L’impuls racional s’està imposant per totes bandes. La societat no pot ser compassiva, és pel bé de tots, altrament només hi hauria ciutadans acomplexats, ganduls i vividors. No podem mantenir una societat que estigui sempre a punt de fer el ploricó. Volem una societat forta, resistent, que aguanti tot el que convingui.

No sé ben bé quan i perquè va començar aquesta guerra, però en els temps recents els del Tea Party han s’emporten tots els mèrits. La pena és que siguin tan silvestres. El Tea Party és un muntatge mediàtic clàssic, en el que un fanàtic -Rick Santelli- va fer el seu discurs incendiari a la CNBC el 20 de febrer de 2009. Desprès es van apuntar a aquest discurs personatges com Glenn Beck o Sarah Palin. El sermó de Santelli era una protesta contra el govern Obama perquè va destinar 75.000 milions de dòlars per ajudar a les famílies desnonades per no poder pagar la hipoteca. En canvi si els va semblar bé que un import més de cent vegades superior fos destinat a ajudes per salvar els bancs de Wall Street. Era el crit dels responsables -els del Tea Party- que es negaven a pagar pels irresponsables!

A casa nostra aquest discurs també ha arribat. S’ha d’acabar amb els ganduls que no volen treballar, que demanen baixes, que volen cobrar pensions de ministre, que volen que els paguem els seus putos col·legis i la seva puta sanitat. Ja està bé de tanta conya!

Venen temps de responsabilitats. Que tothom s’espavili! És igual que mentrestant se segueixin fent bestieses de l’alçada d’un campanar. Que se segueixi mentint respecte a les ajudes que reben determinats sectors econòmics i financers sense que a ningú li caigui la cara de vergonya. Que els seus dirigents d’aquests sectors econòmics i financers que fan trampes) ja identificats com a bandarres compulsius, segueixin mantenint l’aparença d’un comportament exemplar, com si fossin les fonts de la saviesa i uns sants per posar damunt d’un altar. Aquí també han arribat els imitadors del Tea Party, i ja fa molt temps.

Qui, quan i com van tenir els primers deliris de grandesa (que encara duren) i va encetar aquestes polítiques esbojarrades que ens han dut a l’abisme? Qui, quan i com es van construir les primeres línies de l’AVE? Qui, quan i com es van encetar les xarxes de comunicació (autovies i ferrocarrils d’alta velocitat) faraòniques i desiguals, amb distribucions territorials com quan el Marquès de Castellflorite, que tenia una casa a l’Ametlla del Vallès, va fer-se construir una carretera (autopista) fins a la seva casa. Qui, quan i com es va encetar les discriminatòries autopistes de pagament i les seves dubtoses concessions que sempre es renoven i mai s’esgoten? Qui, quan i com ha organitzat l’embolic de les elèctriques que sempre paren la mà i diuen que guanyen poc i no en tenen prou amb tots els xollos que han rebut de les diferents administracions? Com és que fins ara només s’han desnonat a la gent que no podia pagar la hipoteca (160.000 entre 2007 i 2011), mentre que als promotors se’ls accepta la dació en pagament? Com és que qualsevol imbècil pot exercir l’ofici de banquer i fer disbarats de l’alçada d’un campanar al temps que s’enriqueix sense mesura (un enriquiment obscè i probablement delictiu) i els diferents governs sempre els ajuden a sortir del forat amb els diners dels demés ciutadans? Com és que s’ha organitzat l’espoli de les classes baixes i mitjanes per concentrar tota la riquesa en mans només d’uns quants? Com és que fins ara no s’ha perseguit el frau fiscal, tot i que ara, gràcies al PP que té coneixement de totes les corrupcions per la seva situació de proximitat, sembla que posarà fil a l’agulla sobre aquest punt. De moment comença amb una acció -contundent- per evitar el frau en la seguretat social i en l’atur (potser podríem pensar que arribarà als clubs de futbol que deuen més de 700 milions d’euros a la Seguretat Social, però aquests són amics dels diferents governs i ni se’ls molestarà). De moment no hi ha cap urgència per atrapar els defraudadors importants. El que cal exemplificar s´ha de dur a terme a través dels que roben gallines.

És el liberalisme, ens diuen. I es queden tan amples!

Cuba i les seves arrels

Quan la Revolució s’extingeixi

Havia pensat escriure unes notes sobre la història de Cuba per recordar alguns dels molts fets que ens uneixen als seus habitants i publicar-les en el moment de la mort de Fidel Castro. Com sigui que la mort és un fet segur però impredictible en el temps (la de Fidel i la meva), crec que és prudent anticipar-ho. Imaginaré doncs que és el moment propici per parlar de Cuba (sense que calgui que ningú es mori). Un altre fet ha motivat el meu interès, és la recent visita del Papa Benet XVI a l’illa. Així doncs, entre una cosa i l’altra he decidit que l’ocasió resulta propicia.

Una breu història

Sembla prou clar que Cuba ha estat sempre en el mateix lloc i que fins i tot quan el despistat de Colom va topar amb aquesta illa el 28 d’octubre de 1492, pensava que havia arribat a Bombai i va anomenar indis als seus habitants (els taínos, siboneyes, guanahatabeyes, que havien arribat a la illa entre 9 mil i 7 mil anys abans que ell hi arribés).

Però no fou fins a començaments del segle XX quan hi va haver un poble i una nació comuna per a tots, per a tots els que van quedar vius desprès de moltes vicissituds de la seva història. En general, abans d’aquestes dates, la població havia estat sotmesa durant segles a la dominació espanyola que mostrava desitjos i temors barrejats entre la por d’una rebel·lió d’esclaus, el racisme dels blancs contra els negres (no pas contra els indígenes, que ja no en quedaven), la pirateria, les guerres d’independència i la voluntat dels habitants (no esclaus) de la illa d’annexionar-se als EUA, entre altres coses per tenir una cobertura a la continuïtat de l’esclavatge que marcava l’agenda d’aquella petita illa.

El que feu Colom i els altres governadors enviats per la Corona va ser pràcticament eliminar la població autòctona, als que anomenaven indis. Desprès es van adonar de l’error comés: Qui faria els treballs a les plantacions? Qui extrauria l’or de les mines? O en altres paraules, qui treballaria? La solució va venir de l’esclavatge. Van començar a portar negres de l’Àfrica com a mà d’obra barata i sense drets (ara en dirien globalització i competitivitat), talment fossin animals i fins i tot pitjor. Naturalment que algunes veus van protestar contra aquesta pràctica, inclosa la veu de l’església catòlica, però eren tan febles que ningú se’n va assabentar.

Un dels primers conqueridors espanyols va ser el cruel Diego Velázquez que es va enfrontar al cap de les forces indígenes comandades per Hatuey. Hatuey sabia de les campanyes genocides dels espanyols i sabia el que podia esperar d’aquest enfrontament.  Finalment fou fet presoner i davant la insistència d’un franciscà que volia convertir-lo a la veritable religió i que se salvés, va preguntar on anaven els espanyols. Li va dir que al cel. Doncs jo vull anar a l’infern! I els espanyols, per complir la seva voluntat, el van cremar viu. Així ens comportàvem els blancs en un temps en que els drets humans estaven per escriure, tot i que si hi havia principis en el cor dels homes i les religions que no permetien aquestes ignomínies.

Molt aviat els anglesos es van adonar de la importància estratègica de Cuba i van decidir ocupar-la. No els va sortir del tot bé, doncs només s’hi van estar un any i Cuba va tornar al rei d’Espanya. Llavors els cubans (no esclaus) es van adonar que la illa era riquíssima, però que tots els diners se’n anaven cap a Espanya, i van començar els aixecaments, fins al punt en que es va convertir en un costum (1826, 1828, 1830, 1848, 1851, 1855) i els reis catòlics es van cabrejar i van imposar unes lleis duríssimes contra els cubans, fins al punt que cap d’ells podia anar al cel sense el seu permís.

Antonio Maceo el 1868 s’aixecà en armes (és un dir, perquè no en tenien d’armes), i un ric propietari (Carlos Manuel de Céspedes) els donà suport i alliberà els seus esclaus. Una guerra que va durar 10 anys i van morir 85 mil espanyols i 50 mil insurgents, i es va acabar amb la victòria dels bons (els espanyols) que van abolir l’esclavitud amb la boca petita i van prometre algunes reformes (també amb la boca petita, i van posar en el nostre ideari el que s’ha convertit en hàbit: una cosa és prometre i l’altra complir).

José Martí, poeta i patriota cubà, desterrat, intentà organitzar els cubans en l’exili per aconseguir la independència de Cuba, però una bala perduda acabà amb la seva vida, i ara només ens resten els seus poemes.

El 1896 els cubans eren uns 60 mil, mentre que els cubans-gallegos van demanar reforços a España i van formar un exèrcit de 200 mil homes, que així i tot van ser vençuts. Espanya, en prova de la seva benevolència els va cedir l’autonomia (de què em sona aquesta paraula). I fou en aquest moment quan apareix el Maine i els americans (música havanera: Però els valents de a bordo no varen tornar, no varen tornar, i en tingueren la culpa els americans).

La vida pels cubans no va canviar, seguiren en un règim feudal. La diferència era que no pagaven impostos al rei, ara pagaven els danys de la guerra a Washington. Però els americans guardaven les formes i es van inventar l’esmena Platt que els permetia fer el que els donava la gana, això si, amb l’aprovació, per gust o per força, del govern cubà.

Donem un salt i arribem a Batista, que entra i surt del govern i manipula com vol fins a l’any 1953 i encara més enllà, fins l’any 1959. Batista a més de ser dolent tenia la pell una mica fosca.

Fidel Castro

En 1959 entra en la història un altre sàtrapa: Fidel Castro. Potser no es va comportar com a tal a l’inici del seu govern, però quan una revolució transforma els seus ideals en permanència en el poder, es pot afirmar que la revolució s’ha acabat. I avui, a més de 50 anys de durada d’aquesta etapa, tots voldríem un final que no acaba d’arribar.

Castro va entrar a La Havana el 8 de gener de 1959, on va fer una dels seus ja llegendaris discursos referint-se a la necessitat de mantenir la unitat revolucionaria. Un fet va quedar imprès en la ment dels assistents: dos coloms blancs es van posar sobre la seva espatlla, un símbol inesperat i premonitori que marcava l’inici d’una nova era cubana.

Entretant alguns de nosaltres hem volgut viatjar a Cuba per veure una de les darreres mostres del comunisme, contemplar una cosa que s’està extingint i que sense cap tipus de dubte donarà pas a un sistema diferent que canviarà les condicions de vida dels cubans i els permetrà gaudir d’una llibertat que fins ara tenen molt limitada.

No hi ha cap dubte que la Cuba castrista ha sigut un fracàs econòmic. No així social, que ha tingut alguns elements brillants com ha sigut l’educació, la sanitat i poques coses més.

Ara el Papa Benet XVI els ha anat a visitar i abans de trepitjar l’illa ja ha dit que el sistema marxista és un sistema caducat. Perquè ho haurà dit el Papa? No sembla que tingui massa sentit quan és una cosa que es demostra per si sola i en canvi ha volgut entrar en un aspecte de la societat que no té a veure amb la religió. També els ha dit que l’Església sempre estarà al costat de les llibertats. Que així sigui i nosaltres ho puguem veure.