L'estat del benestar en el segle XXI (i 3)

 

El futur que ens espera

El treball

El principal problema, si més no la part més visible a casa nostra, ve de la mà d’un atur escandalós (700 mil aturats a Catalunya i més de 5 milions a l’estat espanyol). S’han de crear llocs de treball, però els diferents governs només han aplicat mesures per a reduir-los. Les mesures de flexibilitat (que ho són) van encaminades a facilitar la gestió de l’empresa (que ho necessita), però sembla difícil que ajudi a crear nous llocs de treball. Els governants no han sabut crear incentius per produir nous llocs de treball i s’il·lusionen quan un gran Casino vol fer instal·lacions a casa nostra. Per si un cas, repeteixen una i altra vegada que la reforma laboral a curt termini reduirà llocs de treball, però a llarg termini en crearà de nous, i a llarg termini com deia un il·lustre economista, tots estarem morts.

Aquesta és una mostra del que pot venir en el futur, quan ens recuperem, crearem llocs de treball de cambrers, manobres, camàlics i crupiers. Si aquest és el món que volem, la societat que volem, anem pel bon camí. Però si no és així i volem alguna cosa millor per els nostres fills, hem de fer alguna cosa diferent.

L’educació

El segueix l’educació, amb importants problemes de finançament, amb constants improvisacions per part dels polítics, amb un desprestigi de la classe ensenyant instigada pels mitjans de comunicació i pels polítics que ho han traslladat als pares, que clamen perquè l’escola els solucioni els problemes que són de la seva competència, i amb un preocupant fracàs escolar com a resultat de tot plegat. Com a resum només cal veure com a cada canvi de govern el segueix un canvi en la Llei d’educació, i així no anirem enlloc.

L’educació marca el futur de la nostra societat i en plena crisi el que se’ns ha acudit és reduir els recursos que s’hi dediquen. No comparteixo les anàlisis catastrofistes del nostre sistema educatiu, i resulta força decebedor que desprès de les càrregues de mala llet contra el sistema educatiu, ens lamentem de la fugida de talent del nostre país. I pel que fa al model finlandès, a banda dels números, resultats i dels diners que hi dediquen, cal recordar que es tracta d’un sistema públic (tan infamat en el nostre país), que caldria veure quina resposta donaria a un creixement demogràfic com el nostre -i culturalment tan variat- i a la transformació cultural in social dels anys 80 en el nostre país.

La salut

La salut és el tercer important problema. Amb molts esforços havíem aconseguit un sistema sanitari universal a un cost força raonable. Ara, amb arguments consistents, sabem que el nivell aconseguit dóna (donava) una assistència sanitària satisfactòria, però també sabem que la tendència al creixement del pressupost de salut és insostenible: creix a més velocitat que el PIB. Tot i tenir uns costos molt raonables (estem parlant de 1.300 euros per càpita i any, abans de les retallades), es pot encara millorar alguns aspectes i reduir la despesa. Propostes de tot tipus: una estructura empresarial per millorar la gestió, copagament, canviar la llista de prestacions, crear una Agència de qualifiqui les noves tècniques i nous medicaments, però a la pràctica només retallades.

L’endeutament

Un quart problema, que es deriva i és conseqüència de moltes altres coses, és l’endeutament i el dèficit, per part dels governs, per part de les entitats financeres i per part dels particulars.

Per resoldre aquest darrer i principal problema segons la UE, cal reduir les despeses i augmentar els ingressos. És clar que quan en una família surten o es gasten més diners dels que entren, la misèria està a tocar la cantonada. Es cert; ningú ho discuteix.

Conseqüentment, els governs han pres mesures que ens acosten a un pressupost cada vegada més equilibrat i a una economia cada vegada més deprimida, fins al punt que, quan ja s’aconsegueixi l’equilibri pressupostari, potser ja tots ens haurem mort d’inanició i misèria.

Els ciutadans som uns irresponsables, però i els governs, com han pogut ser tan incompetents?

Prospectiva

El liberalisme és la doctrina que defensa les llibertats individuals, però de vegades només s’entén quan es parla dels països que no dediquen ni un euro a allò que se’n diu l’estat del benestar; les desigualtats i la injustícia els rellisquen.

Els polítics i economistes diuen que les coses ja no seran mai més com fins ara. Realment el que volen dir és que no seran com han sigut fins ara, al primer món, a occident. Des que els països emergents han demanat i exigit un millor repartiment de la riquesa, els països privilegiats -occident- hem hagut d’arriar veles. No és doncs estrany que si l’economia té vasos comunicants, quan uns pugen el nivell de vida els altres l’han d’abaixar. No és ben bé un sistema de suma zero, però s’hi aproxima i encara més s’hi aproximarà en el futur.

Des del punt de vista de nivell de vida, és evident que haurem de reduir algunes coses inútils i esbojarrades. La globalització ens ha dut a uns comportaments poc eficients, per més que alguns facin continues odes a la globalització.

Però hi ha més coses. Resulta impresentable el que hem estat fent la nostra generació respecte a la generació dels nostres fills: gastar més del que ingressem, i a més, de forma compulsiva; és injust i malvat. El que els deixem és una economia malmesa havent-nos lliurat a la bogeria de la despesa sense control; no té cap justificació. Hem de redreçar aquest comportament, i a més, fer-ho de forma ràpida. I dit sigui de pas, no és gens estrany que els joves, que saben que tenen un futur magre, es rebel·lin contra aquest estat de coses.

I, si ens llevem ben d’hora ben d’hora, i ens posem a treballar com a bojos, però resulta que el que ens proposen els que manen (polítics, gestors, executius,..) és fer cases que ningú vol comprar, o fer AVES en els que ningú hi viatja, o fer aeroports que només serveixen per passejar i per que les escultures de Fabra hi facin goig, o per enviar esquiadors a Andorra, segurament la productivitat del nostre treball serà molt baixa. Si tinguéssim la sort de disposar d’uns líders que l’encertessin -cosa que no s’ha de descartar- el nostre futur tornaria a ser optimista.

No sé ben bé com pot acabar tot això de l’estat del benestar i de la nostra qualitat de vida, però hem d’aconseguir una societat més igualitària. No podem admetre que la competència i la productivitat, sigui una lluita contra els que no tenen cap dret.

Una educació i una sanitat garantida per a tothom i el treball que, en la mesura que existeixi, s’haurà d’anar repartint, perquè és millor una societat que reparteixi la possibilitat de guanyar-se la vida, que no pas una societat que visqui dels subsidis.

I això és possible? Ho ha de ser, per justícia. La nostra despesa social és encara a la cua de la UE. Per tant, no hi ha motiu per disminuir aquesta despesa.

Si que hi ha alguna cosa que s’ha de retallar, i pot ser que no afecti a la qualitat de vida de les persones. D’entrada el govern central és qui més s’hi ha d’aplicar. Ha traspassat moltes competències i segueix com si no ho hagués fet. Que tinguem com a un ministre d’educació a un personatge com l’actual ministre, quan el govern central no té competències en educació ni educació per tenir competències, resulta intolerable. O un Ministeri de l’habitatge, ara em sembla integrat a Fomento, que ningú sap el seu contingut. Com pot ser que el Ministeri de defensa tingui uns deutes de vint i tants mil milions? I tantes i tantes altres coses. El que no ha entès el Govern central és que ara el que convé es retallar coses supèrflues i que aquestes coses es concentren bàsicament en el Govern Central.

Naturalment que les Comunitats han fet disbarats de l’alçada d’un campanar. En tots els pobles i poblets veiem poliesportius, per a poblacions deu vegades superiors. Centres culturals que s’obren dos cops a l’any. Aeroports sense passatgers, subvencions a companyies low cost que cal fer molts números i posar-hi molt bona voluntat per veure la seva rendibilitat, una administració més que duplicada, i una estratègia de tolerància amb el frau fiscal que cap Govern vol afrontar per més que se li atribueix la espectacular xifra de 80 mil milions.

Però s’ha de recordar que en les actuals dificultats hi ha molts sectors que no participen en els sacrificis. I que si els joves estan indignats pel futur que els estem preparant, també molts ciutadans estan emprenyats al veure aquesta incomprensible i injusta distribució dels sacrificis. Em ve al cap la frase de Matt Taibbi referida al Tea Party i concretament al telepredicador Santelli (aplicable als líders polítics i econòmics del nostre país): no sé si els falta més vergonya o més intel·ligència, probablement les dues coses.

Conclusions

Més política, per evitar comportaments ineficients

No es pot rebaixar la despesa social, no hi ha cap justificació per a fer-ho

Tots els sectors han de participar en el sacrifici.

L'estat del benestar en el segle XXI (2)

L’estat té un paper fonamental en disminuir les diferències entre els seus ciutadans i, aquesta funció la porta a terme a través d’un conjunt de polítiques destinades a facilitar serveis socials a la població amb caràcter universal.

Els valors que informen l’estat del benestar

Venen lligats als drets dels ciutadans i es desenvolupen alhora que aquests drets bàsics; és el que en diem uns valors universals, acceptats per tothom.

L’ideal de protecció de la població per l’Estat, des del bressol a la tomba, no és un ideal  compartit per tothom i segurament, impossible d’aconseguir. La ideologia en que es basa l’estat del benestar forma part del que la societat ha anat definint com a valors; aquella cosa de la que tant sovint sentim a parlar quan cerquem els orígens de la crisi, i que, a la seva absència li atribuïm molts dels mals actuals.

En determinats moments de la història, l’home s’ha preocupat per aconseguir el reconeixement universal d’unes normes, uns valors que poguessin ser acceptats per a tothom, sense tenir en compte la raça, els costums, les religions o les creences. Per pròpia definició, aquests drets havien de ser laics, es a dir no estar contaminats per idees i creences religioses. Perquè si no fos així ¿quines religions haurien d’inspirar aquests drets comuns per a tots? La Declaració dels drets de l’home i del Ciutadà, gestats en la Revolució Francesa de 1789, és un primer referent, així com la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 una altra fita important.

Els humans, com a tals, lluitem per uns drets que considerem irrenunciables. Però darrerament hi ha un discurs que més aviat ens confon a tots plegats. Alguns ciutadans posen en discussió si l’estat del benestar -que se suporta sobre aquests valors- són drets o privilegis, i anant encara una mica més lluny, si hi ha d’haver drets humans per a tothom o, si concedir determinats drets és un atemptat a la llibertat.

I quins són aquests valors dels quals parlem? Una justícia igual per a tothom, que és un principi indiscutible, i dins d’aquest valor hi ha el d’equitat que és el que fonamenta tot plegat; un concepte cada vegada més valorat i que sens dubte afavoreix la integració social. Es parla de moralitat, sota el principi confucià -que va precedir el mateix concepte cristià- de: no facis als demés el que no vulguis per a tu. El relativisme, contraposat al dogmatisme, ens parla de la dignitat de la vida i de la lluita per sostenir la vida sota qualsevol circumstància. Valors de vegades discutits i discutibles, perquè ¿qui determina en quines condicions val la pena mantenir la vida quan la dignitat de la persona està en dubte? Llibertat, igualtat, civisme,... i així podríem continuar, per acabar amb l’ètica universal que demana un món més igualitari i un pensament que defensi el pluralisme i l’autonomia de la persona en front de creences dogmàtiques.

La crisi i l’estat del benestar

Estàvem en el millor dels mons i de cop i volta ens hem trobat amb una profunda crisi, primer financera, que desprès es trasllada al món real, al món de les coses palpables, a la producció, al treball, als ingressos per càpita, a l’endeutament privat i públic i a la manca de solucions.

Parlem del sistema econòmic de referència -el capitalisme en la seva versió liberal- i de la seva necessària refundació, però no arribem ni a plantejar cap alternativa. Com a conseqüència de la crisi econòmica, financera i immobiliària, darrerament s’està discutint aferrissadament quin ha de ser l’estat del benestar possible i, fins i tot, en alguns casos s’està discutint si hi ha d’haver un estat del benestar. L’explicació d’aquest posicionament és força clar, els ciutadans no hem de viure sota el paraigües protector de l’Estat. Ens hem d’espavilar i que això és bo per a tothom.

L’economista Paul Krugman en un article al NYT (2/3/2012), explica com els dos relats suposadament objectius al respecte de l’excessiva despesa en benestar dels països Gipsi (un acrònim millor que el de Piigs) no l’encerten. El relat republicà de Mitt Romney diu que Europa té problemes perquè s'ha esforçat massa per ajudar els pobres i els desafortunats, de tal manera que ara estem veient l'agonia de l'estat del benestar. Suècia, que té un estat del benestar molt generós, brilla en l'actualitat pels seus resultats, amb un creixement econòmic més ràpid que el de qualsevol altra nació rica ¿És que potser els atribolats GIPSI (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia) destaquen per tenir un estat del benestar inusualment generós? No; només Itàlia estava entre els cinc primers, i tot i així el seu estat del benestar era més modest que l'alemany. Per tant, els excessos de l'estat del benestar no són la causa dels problemes.

El relat alemany es redueix a una qüestió d'irresponsabilitat fiscal, que potser encaixa amb el cas de Grècia, però amb cap altre. Itàlia va incórrer en dèficits els anys previs a la crisi, però eren només lleugerament superiors als alemanys (l'elevat deute italià és un llegat de les polítiques irresponsables de molts anys enrere). Els dèficits de Portugal eren considerablement més baixos, mentre que Espanya i Irlanda, de fet, tenien superàvit.

La conclusió dels dos relats és que ni un ni l’altre s’aguanten.

Continuem. La realitat ens mostra que un dels problemes que se’ns presenta és que no tothom surt en les mateixes condicions en això que en diem la carrera de la vida. Els que hem nascut amb la flor al cul, ho tenim més fàcil, i entre aquests, de forma genèrica estem gairebé tots els que hem nascut a occident, i a més, tenim la pell blanca. Però ara en aquest món occidental estan passant moltes coses i moltes d’elles se’ns descontrolen, amb la qual cosa els ciutadans tenim una situació dia a dia més galdosa.

Pegats sor Virginia

Les solucions que ens proposen els líders polítics i econòmics passen per l’equilibri pressupostari, que és la solució lògica en la que tots hi hem d’estar d’acord. Per arribar a aquest punt, cal fer retallades en les despeses i exportar per millorar els nostres ingressos. També cal reforçar els ingressos amb impostos. L’explicació dels tertulians de la radio i la televisió i d’algun economista despistat és que el keynesianisme està de capa caiguda. Com deien alguns indocumentats fa temps; el cicle econòmic ha mort Visca la nova economia! La realitat ens ha demostrat que els cicles existeixen i, malauradament sembla que continuaran existint, per tant, cal veure com podem combatre aquests cicles, o com a mínim, com podem evitar que provoquin grans desastres. Les receptes dogmàtiques de l’equilibri a ultrança no tenen n i cap ni peus, i amb això no dic que haguem de continuar endeutant-nos. Quan un avió perd alçada no sembla massa assenyat escanyar el consum de querosè, perquè, ben segur l’avió seguirà perdent alçada fins que ens fotrem la gran castanya. Què cal fer?

No ho sap ningú. Els governs naveguen sense rumb i els economistes, si tinguessin vergonya, ja haurien d’haver apostatat dels mercats sense control. I els ciutadans que esperem que algú ens guiï cap un món més segur, ens hem quedat amb un pam de nas. Com a molt, alguns polítics ens diuen el que inevitablement hem de fer -equilibrar els comptes-, però ningú s’atreveix a dir què passarà desprès, i això és molt seriós. Ens haurien de dir: hem d’equilibrar el pressupost, però quan el tinguem equilibrat no sabem pas on arribarem, com ho explica aquella dita confuciana: el que no sap on va sempre arriba a un altre lloc. Però no hi ha polític amb coratge suficient per fer-ho.

Segons els governs actuals a Europa, els culpables als que s’ha de posar a dieta són: els treballadors, els sindicats i els ciutadans. En canvi passen olímpicament dels responsables més clars de l’actual situació -a banda dels polítics, naturalment-, com és el sistema financer i els seus responsables, així com els responsables de la supervisió d’aquestes entitats, a les que van permetre assumir un nivell de crèdit i risc al límit de la irresponsabilitat i de la temeritat.

L’economia financera té massa protagonisme. L’any 1997 l’economia financera superava en 15 vegades l’economia real, el 2011 ja supera en 70 vegades (Le Monde Diplomatique, febrer 2012). Com pot ser que avui en dia es realitzin 40 mil transaccions financeres per segon? Quin contingut econòmic real hi ha al darrere?

Per altra banda el Govern no sembla hagi fixat bé les seves preferències quan diu que primer cal desendeutar-se i desprès créixer. No! de cap manera, s’han de fer les dues coses alhora. Hi unes idees de les que n’hem de ser conscients. En política, en economia, la ideologia plana per damunt de les decisions tècniques. No hi ha cap tecnologia neutra; sempre la ideologia hi és present.

L’Estat del benestar en el segle XXI (1)

 

Introducció

El present escrit és una peça separada -encertada o no- d’una sèrie d'articles (tres en total) que seguiran i que es referiran a l’Estat del benestar -sostenible-. És una introducció que pretén clarificar alguns aspectes que fan soroll i no deixen entendre prou bé quina és l’actual situació.

Economia versus dogmes

El creixement

Els economistes afirmen de forma insistent que les variables del benestar dels ciutadans, venen sempre lligades al creixement. Si no hi ha creixement, el benestar se’n ressent.

És una explicació prou clara en la que podríem estar-hi d’acord. Ara bé, també sembla que està clar que el creixement també està supeditat a moltes altres coses, entre elles les matèries primeres i que aquestes són finites. El nostre planeta, tot i com el tractem, ens ofereix recursos que semblen il·limitats però que no ho són. Des del temps de Pericles estem reclamant una solució miraculosa que passa pel creixement, i sabem que això no és possible, que té uns límits. Tot i així, continua sent la doctrina més estesa.

Els cicles

Va haver-hi un període de temps, no fa pas gaire, en que els experts afirmaven que els cicles s’havien acabat, i tot era degut a que gaudíem d’un llarg període en que el creixement era a permanent i continuat. S’atribuïa a les noves tecnologies, al domini de l’home dels instruments, del medi i de la natura.

El resultat segurament molts de nosaltres encara el recordem, primer la bombolla tecnològica, del punto.com, desprès la financera, de la subprime, desprès la immobiliària de la gran especulació, i totes les que vulgueu. Es a dir, el cicle econòmic, mal ens pesi, existeix i l’home no és encara capaç de governar-lo.

L’exportació

¿Quina és la solució per sortir del forat? És el dilema del presoner, un problema de la teoria de jocs i dels processos de negociació. Va ser desenvolupat pel matemàtic americà John Forbes Nash Jr. (aquell de la pel·lícula “una ment prodigiosa. Es basa en el fet que si dos jugadors escullen trair un a l’altre, si intenten una solució individual, el resultat serà pitjor a que si ambdós col·laboressin per solucionar el problema. Un sol no es pot salvar, s’han de salvar tots dos junts. Aquest és el cas dels països del nostre món. Si tothom opta per exportar, ens en sortirem? La resposta és prou clara i quan una solució no és aplicable amb caràcter general, deu ser que no és solució, és una trampa. Com és molt una solució provisional, però no pot ser una solució per sempre.

Els mercats

El liberalisme é la doctrina que defensa les llibertats individuals i diu que “els mercats” (l’oferta i la demanda) regulen les relacions econòmiques d’una forma eficient, però com deia Samuelson ja fa més de 50 anys: el mercat és la solució perfecta, la llàstima és que no existeix!

Hi ha algú que en tingui dubtes? El país liberal per excel·lència: els EUA l’economia està ocupada de forma important per l’estat i per les activitats protegides per l’estat. La indústria de guerra, no està subjecta a l’economia de mercat. I no diguem ja d’altres indústries de determinats entorns com l’aeronàutica, l’energia nuclear, l’agricultura i moltes d’altres.

A casa nostra resulta evident que una part molt important de la nostra economia (més del 50%) no té res a veure amb els mercats. La formació del preu no es fixa per aquest mecanisme. Em refereixo a tot el que té a veure amb l’energia (electricitat i petroli), l’aigua, els serveis en general i les concessions en particular. Les concessions són un sistema que, si hi hagués transparència podria ser acceptable, però no n’hi ha. Algun ciutadà ha vist un contracte de concessions? Tot el que té a veure amb l’agricultura està fora del mercat, les subvencions necessàries afecten al seu preu. Els serveis bancaris sempre estan sota la sospita de l’oligopoli, fins al punt que la tarificació de serveis resulta força semblant entre uns i altres i ara que tant el Ministre d’economia com el governador del Banc d’Espanya persisteixen en reduir encara més el nombre de bancs, veurem com la homogeneïtzació es presenta d’una forma més diàfana, perquè les fusions i absorcions van essencialment adreçades a reduir la competència. Abans hi havia una regularització de balanços que permetia aflorar actius a preu de mercat amb el consegüent estalvi d’impostos, però ara no hi ha plusvàlues a aflorar, sinó minusvàlues.

Així doncs, una primera aproximació ens diu que més del 50% de la nostra activitat econòmica està fora del mercat. Si acceptem aquesta premissa està clar que el mercat no ens pot arranjar el nostre problema.

La productivitat

La productivitat és la clau de volta del nostre èxit o fracàs econòmic, el cor del problema. Però l’anàlisi que s’acostuma a fer és que dels factors de la producció, només tenen rellevància els salaris. Dels demés pràcticament mai ningú en parla. Pot ser que quantitativament a primer cop d’ull els salaris siguin l’element determinant, però quan hi entrem en detall veiem que la productivitat té altres imputs. La productivitat no és més que una relació entre la quantitat de recursos utilitzats i els productes o serveis que se’n obtenen. Segurament per una deformació estem acostumats a parlar del factor treball com si fos l’únic que tingués alguna cosa a dir en la productivitat, però donant un cop d’ull a la Wikipedia, veurem altres factors que també tenen  a veure; hi ha l’organització del treball, la tecnologia, la innovació i molts d’altres. I si ens hem de decantar per algun com a més rellevant, ben segur que escollirem l’organització del treball en el primer lloc, quina responsabilitat no està pas en mans dels treballadors, sinó dels que dirigeixen les empreses.

El mercat de treball

La reforma del mercat de treball, amb els seus tòpics: més flexibilitat que es tradueix en més facilitats per l’acomiadament (en el quadre macroeconòmic del Govern es preveu per finals d’any 6 milions d’aturats), i salaris menors per augmentar la productivitat. La conseqüència, pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors, junt amb un tractament fiscal que sembla injust de les rendes de treball versus les rendes de capital.

Entremig d’aquest batibull, hem de començar a dir que els salaris del primer món, són i han de continuar sent diferents als dels tercer món. No podem ni hem de pretendre competir amb aquells països que els seus treballadors no tenen cap dret. El que hem aconseguit -una societat més igualitària- no es pot llençar per la borda. Aquesta cançoneta ha d’acabar de forma contundent. No es pot permetre que alguns executius barrejant coses que no s’han de barrejar, aprofitin les seves juntes generals per recomanar una reforma laboral contundent! O agressiva, com diuen els ministres. Més encara quan ells no són la solució, sinó que formen part del problema.

En el programa de TV Salvados que parlava de la Reforma laboral, Évole, explicava que a Alemanya hi ha contractes de 600 euros al mes per 25 hores de treball. Explicava com Alemanya ha reduït l’atur en moments de depressió econòmica o de poc creixement i com la jornada de treball és més curta que l’espanyola. També deia que el nivell de vida és semblant al nostre i que l’habitatge, és més barat que no pas a Espanya, mentre la majoria dels salaris estan molt per damunt del nivell salarial espanyol (un 57%). Si els salaris fossin el problema, l’únic problema per la productivitat, a Alemanya, on els treballadors guanyen més un 57% -en dades del 2010- del que guanya un treballador a Espanya, totes les empreses haurien de tancar.

No puc entrar en valorar la reforma laboral. No en sé prou. En tot cas cal dir que el que demanaven els empresaris seriosos -que n’hi ha- eren dues coses: flexibilitat laboral i finançament. El govern ha intentat solucionar el primer problema, però del segon no ha fet absolutament res i el que encara és pitjor, ni esperem que faci res.

L’endeutament

Un quart problema, que es deriva i és conseqüència de moltes altres coses, és l’endeutament i el dèficit, per part dels governs, per part de les entitats financeres i per part dels particulars.

És clar que quan en una família surten o es gasten més diners dels que entren, la misèria està a tocar la cantonada. Es cert; ningú ho discuteix. Conseqüentment, els governs han començat a fer retallades en les despeses pressupostades (que ens afecten als ciutadans), i han començat a augmentar els impostos (que també ens afecten). El resultat, és ben clar, un pressupost cada vegada més equilibrat i... una economia cada vegada més deprimida, fins al punt que quan ja s’aconsegueixi l’equilibri pressupostari, potser ja tots ens haurem mort d’inanició i misèria.

I com pot ser que un endeutament tan irresponsable, no hagi sigut detectat pels diferents governs durant aquests darrers anys? Ningú s’ho explica. Ara el president del Govern ens ha dit que l’any 2011 van gastar 90.000 milions d’euros més dels que vam ingressar, i això és la ruïna. Es representa per un dèficit del 8,5%, lluny del que s’havia planificat i del que ens exigeix la UE.

Pel 2012, enmig d’una gran controvèrsia, el president Rajoy ha dit que no és possible ajustar-se al dèficit exigit per la UE i, enlloc del 4,4 que demanen es compromet al 5,8%. I no solament això, sinó que ha dit com repartiria les responsabilitats. L’administració central gasta el 51%, la seva reducció serà de l’ 1,1%. Les Comunitats Autònomes, el 37%, la seva reducció serà de l’ 1,5%, les Corporacions locals participaran en un 0,1% i la Seguretat Social en un 0,1%. No sembla massa equitatiu, més quan a les comunitats els toca l’educació i la sanitat a les que dediquen un 70% del seu pressupost (en realitat són responsables del gairebé 100% de la despesa per aquests conceptes).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Enfangats fins al coll

S’acaba de publicar el dèficit de l’estat espanyol, un 8 i escaig (que hi fan unes dècimes), quan esperàvem (qui?) un 6 i escaig.

El govern central està parlant de l’hecatombe que s’acosta. Passarem un tràngol de veritat, no una simple reducció d’ingressos i dels serveis que el nostre govern ens atorgava com a mostra de que són bons.

La vice-presidenta del govern central ens diu que vindran coses grosses, que cal que ens preparem de veritat, que caldrà gestionar d’una altra manera (a qui està amenaçant?).

Ara ja comencem a saber que tot el que ens han proposat els polítics pusil•lànimes ha estat una gran cagada. Però els governants, sense cap idea per vendre, persisteixen en la seva obcecació i, com a molt, ens diuen que cal aplicar l’ortodòxia, que no podem gastar més del que ingressem. Absolutament d’acord! Però el que no ens diuen -perquè no ho saben- és a on arribarem amb aquesta política (els que hi arribin, perquè mentrestant quedaran molts cadàvers a les voreres), ni tampoc ens diuen què passarà quan, desprès de molts sacrificis, arribem a el paradís de l’equilibri pressupostari.

Ara estem convençuts que els mateixos que han liderat (vull dir ocasionat) la crisi, ara ens recomanen que continuem en aquest pendent, fins que ja no hi quedi ni un ser viu. D’aquest estat de coses els ciutadans quedem astorats en comprovar com eren (i són) de rucs els nostres governants que amb un dèficit desbocat no se’n havien adonat.

Comencem a sentir algunes veus que diuen que si continuem pel camí que ens imposa Merkozy, ens fotrem una hòstia com un piano. I tots aquells que parlaven amb menyspreu del keynesianisme, comencen a callar. Ja era hora!

No és que propugni l’endeutament malaltís. Ben al contrari, però que hores d’ara no s’hagi començat encara a retallar les despeses supèrflues (bàsicament concentrades en el Govern central que té traspassades gairebé totes les competències en afers socials i s’ha quedat només la pompa i la glòria sense haver retallat res en aquest capítols) i no s’hagi abordat encara la lluita contra el frau fiscal, resulta francament decebedor.

Que mentre tot el país està patint els efectes de les retallades i el haver de fer front a finançar les bestieses fetes pels diferents governs (Aves, aeroports, etc), sense que cap governant hagi anat a la presó, resulta indignant.

Que tinguem un ministre d’Indústria que treballi per defensar els 7 milions d’euros que cobra el president de Repsol, i viatgi a l’Argentina per conciliar els interessos d’Espanya (?) i els d’Argentina, sense passar la factura a Repsol, em sembla esperpèntic.

Que tinguem com a ministre d’educació un personatge com l’actual ministre (que per si sol ja es retrata), quan no té competències en educació ni segurament educació per tenir competències, resulta intolerable.

Que la banca rebi aquest tracte de favor per part del Govern central i del BCE, amb pluja de milions d’euros regalats, per compensar la seva nefasta gestió i ningú hagi anat a la presó ni hagi estat desposseït del seu càrrec, em sembla francament escandalós.

Què cal fer? Doncs més política. Ens hem d’implicar més en la política per no deixar-ne passar ni una als nostres governants que, amb bona o mala fe, prenen decisions i en són responsables.