Aquest
és el títol del llibre d’un historiador —Mircea Eliade— que ens parla dels
orígens de la humanitat, de les seves creences primigènies i de la seva
repetició en el transcurs del temps. Hem travessat segles d’història i el
retorn als temps obscurs és un risc cada vegada més cert, més creïble.
Ens
arriben alertes per tot arreu i no acabem de fer-ne cas. No és solament els
partits polítics com VOX, si és que d’això en podem dir un partit polític, que
tot i que són quatre arreplegats sobre els qui cau la sospita de ser uns
delinqüents, han estat capaços de condicionar la política d’aquest país. Ni
tampoc es tracta de Ciudadanos, un partit sense altra ideologia que la del
falangisme, un partit creat per anorrear la llengua catalana y unificar tota
Espanya per fer-nos marcar el pas de l’oca a tots, sinó que es tracta també de
que el PP cada vegada es descara més. Ara ple de ràbia i desconcert perquè creu
que hem sigut els catalans els que els hem fet que s’acabi la seva festa, la
seva mentida, el seu pretès amor per Espanya que no vol dir altra cosa que
ocupar llocs de poder per corrompre qualsevol cosa que proporcioni diners, i de
pas enriquir-se amb comissions il·legals i portar el país a la misèria. I la
pel·lícula de terror no s’acaba aquí, el PSOE i el PSC s’ajunten al discurs de
l’antidemocràcia, negant el dret a l’autodeterminació. No cap en la
Constitució, diuen. Quan si haguessin llegit la Constitució haurien vist que
l’article 10 diu: «Títol I. Dels drets i
dels deures fonamentals. 10.2. Les normes relatives als drets fonamentals i a
les llibertats que la Constitució reconeix que s’interpretaran de conformitat
amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals
sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.»
Hi ha
dos textos fonamentals que l’estat espanyol ha signat i que es troba obligat a
acceptar. Principalment, el capítol primer de la carta fundacional de les
Nacions Unides: «Els propòsits de les Nacions
Unides són: 2. Desenvolupar entre les nacions relacions amistoses basades en el
respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la
lliure determinació, i prendre totes aquelles altres mesures adequades per a
enfortir la pau universal.»
Per
acabar d’aclarir el tema el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics,
signat per les Nacions Unides el 16 de desembre del 1966. Diu: «Article 1. Tots els pobles tenen el dret
d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu
estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i
cultural.» I si seguim
amb la Constitució de 1978, en el seu article 96 diu: «Els tractats
internacionals vàlidament celebrats, una vegada publicats oficialment a Espanya,
formaran part de l’ORDENAMENT INTERN».
Segur que els experts —a sou— trobaran altres interpretacions per embolicar la troca, però negar a un poble la possibilitat de decidir el seu futur entra en el capítol més negre de la democràcia.
Segur que els experts —a sou— trobaran altres interpretacions per embolicar la troca, però negar a un poble la possibilitat de decidir el seu futur entra en el capítol més negre de la democràcia.
I a
Europa, l’Europa de la modernitat, dels drets humans, la cosa va millor? No
està clara la cosa. Els partits de l’ultradreta s’estan fent els amos d’aquesta
Europa, una Europa que en el període de 1840-1940 van emigrar cap a Amèrica del
Nord i del Sud, cap a Rússia i en general a l’est, més de 60 milions de
persones, per motius d’intolerància religiosa, per motius de guerres i
violència i per motius de ser refugiats econòmics i passar gana.
Ara
aquesta Europa està fent coses inconcebibles. Se sap que Europa necessita
població per cobrir els llocs de treball que els “autòctons” no poden cobrir.
De vegades arriba gent formada, disponible per ocupar aquests llocs, però la
xenofòbia fa que no siguin benvinguts. No es tracta només d’humanitat, ni d’agraïment
per èpoques anteriors, sinó es tracta d’una necessitat, que Europa, tossudament,
no vol resoldre ni permetre entrades de nous immigrants.
Així
Europa ha convingut amb països poc democràtics, per no dir coses més fortes,
com països fracassats, intolerants, totalitaris i cruels, com Lybia i potser
fins i tot Turquia, perquè els faci la feina bruta —ja sabem que els immigrants
són pobres, potser mal alimentats i malalts i fins i tot van bruts, perquè al
fer segons quins trajectes no han tingut un bany ni sabons exòtics a la seva
disposició—.
Només
ha faltat que el boig de Trump, amb una actitud semblant a la de Hitler, exerceixi la més cruel de les mesures contra
els immigrants: separar els nens dels seus pares i tancar-los en gàbies com a bèsties.
Sabeu què em recorda aquest comportament? Què en faran d’aquests nens? És
terrible el mal que pot fer un monstre com Trump!
Els
avisos del mal que ens envaeix són cada dia més evidents. Són com assenyala
Camús en “La pesta”, les rates infectades de les clavegueres sortien a la llum
per morir i infectar els humans, i els ciutadans ho negaven, pensant que potser
així deixaria d’existir. A casa nostra veiem la xenofòbia i l’odi cada dia més
visibles en mans de gent rabiosa i ressentida perquè se’ls discuteix el poder o
bé se’ls diu que no volem conviure amb aquest tipus de gent. Son els bubons de
la pesta visibles.
Intel·lectualment
hi ha altres avisos. Llegiu “la Justícia
secuestrada” de Joaquim Bosch y Ignacio Escolar, veureu quins disbarats
s’han fet a aquest país des de la justícia i del govern, que afirmen que som un
estat de dret. Veureu que ara ja tothom ha perdut la confiança i el respecte
amb uns Tribunals que no es mereixen altra cosa. Són els alts tribunals, el
Constitucional, El Suprem i les Audiències o Tribunals d’Ordre Públic, els que
han perdut tot el respecte dels ciutadans i, a més, ara públicament se’ls diu
que s’han de formar, que no tenen coneixements ni senderi, cosa que enlloc
d’entomar-ho com una crítica certa i que comprèn tota la societat, s’ho agafen
com un atac personal que el seu orgull i arrogància no els permet assumir-ho.
I es
pot continuar llegint un llibre relativament curt de Rob Riemen, on s’explica
com s’està introduint de no aquesta cosa tèrbola que s’assembla tant al
feixisme que costa de diferenciar-ho. És el que deia el rector de Bernanos —diari d’un rector de poble— a la seva majordoma:
s’ha de lluitar de forma permanent contra la brutícia, però no es pot pretendre
erradicar-la.
Doncs
això.