El mite de l'etern retorn...

Aquest és el títol del llibre d’un historiador —Mircea Eliade— que ens parla dels orígens de la humanitat, de les seves creences primigènies i de la seva repetició en el transcurs del temps. Hem travessat segles d’història i el retorn als temps obscurs és un risc cada vegada més cert, més creïble.

Ens arriben alertes per tot arreu i no acabem de fer-ne cas. No és solament els partits polítics com VOX, si és que d’això en podem dir un partit polític, que tot i que són quatre arreplegats sobre els qui cau la sospita de ser uns delinqüents, han estat capaços de condicionar la política d’aquest país. Ni tampoc es tracta de Ciudadanos, un partit sense altra ideologia que la del falangisme, un partit creat per anorrear la llengua catalana y unificar tota Espanya per fer-nos marcar el pas de l’oca a tots, sinó que es tracta també de que el PP cada vegada es descara més. Ara ple de ràbia i desconcert perquè creu que hem sigut els catalans els que els hem fet que s’acabi la seva festa, la seva mentida, el seu pretès amor per Espanya que no vol dir altra cosa que ocupar llocs de poder per corrompre qualsevol cosa que proporcioni diners, i de pas enriquir-se amb comissions il·legals i portar el país a la misèria. I la pel·lícula de terror no s’acaba aquí, el PSOE i el PSC s’ajunten al discurs de l’antidemocràcia, negant el dret a l’autodeterminació. No cap en la Constitució, diuen. Quan si haguessin llegit la Constitució haurien vist que l’article 10 diu: «Títol I. Dels drets i dels deures fonamentals. 10.2. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix que s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.»

Hi ha dos textos fonamentals que l’estat espanyol ha signat i que es troba obligat a acceptar. Principalment, el capítol primer de la carta fundacional de les Nacions Unides: «Els propòsits de les Nacions Unides són: 2. Desenvolupar entre les nacions relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles altres mesures adequades per a enfortir la pau universal.»

Per acabar d’aclarir el tema el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, signat per les Nacions Unides el 16 de desembre del 1966. Diu: «Article 1. Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.» I si seguim amb la Constitució de 1978, en el seu article 96 diu: «Els tractats internacionals vàlidament celebrats, una vegada publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ORDENAMENT INTERN».
Segur que els experts —a sou— trobaran altres interpretacions per embolicar la troca, però negar a un poble la possibilitat de decidir el seu futur entra en el capítol més negre de la democràcia.

I a Europa, l’Europa de la modernitat, dels drets humans, la cosa va millor? No està clara la cosa. Els partits de l’ultradreta s’estan fent els amos d’aquesta Europa, una Europa que en el període de 1840-1940 van emigrar cap a Amèrica del Nord i del Sud, cap a Rússia i en general a l’est, més de 60 milions de persones, per motius d’intolerància religiosa, per motius de guerres i violència i per motius de ser refugiats econòmics i passar gana.

Ara aquesta Europa està fent coses inconcebibles. Se sap que Europa necessita població per cobrir els llocs de treball que els “autòctons” no poden cobrir. De vegades arriba gent formada, disponible per ocupar aquests llocs, però la xenofòbia fa que no siguin benvinguts. No es tracta només d’humanitat, ni d’agraïment per èpoques anteriors, sinó es tracta d’una necessitat, que Europa, tossudament, no vol resoldre ni permetre entrades de nous immigrants.

Així Europa ha convingut amb països poc democràtics, per no dir coses més fortes, com països fracassats, intolerants, totalitaris i cruels, com Lybia i potser fins i tot Turquia, perquè els faci la feina bruta —ja sabem que els immigrants són pobres, potser mal alimentats i malalts i fins i tot van bruts, perquè al fer segons quins trajectes no han tingut un bany ni sabons exòtics a la seva disposició—.

Només ha faltat que el boig de Trump, amb una actitud semblant a la de Hitler,  exerceixi la més cruel de les mesures contra els immigrants: separar els nens dels seus pares i tancar-los en gàbies com a bèsties. Sabeu què em recorda aquest comportament? Què en faran d’aquests nens? És terrible el mal que pot fer un monstre com Trump!

Els avisos del mal que ens envaeix són cada dia més evidents. Són com assenyala Camús en “La pesta”, les rates infectades de les clavegueres sortien a la llum per morir i infectar els humans, i els ciutadans ho negaven, pensant que potser així deixaria d’existir. A casa nostra veiem la xenofòbia i l’odi cada dia més visibles en mans de gent rabiosa i ressentida perquè se’ls discuteix el poder o bé se’ls diu que no volem conviure amb aquest tipus de gent. Son els bubons de la pesta visibles.

Intel·lectualment hi ha altres avisos. Llegiu “la Justícia secuestrada” de Joaquim Bosch y Ignacio Escolar, veureu quins disbarats s’han fet a aquest país des de la justícia i del govern, que afirmen que som un estat de dret. Veureu que ara ja tothom ha perdut la confiança i el respecte amb uns Tribunals que no es mereixen altra cosa. Són els alts tribunals, el Constitucional, El Suprem i les Audiències o Tribunals d’Ordre Públic, els que han perdut tot el respecte dels ciutadans i, a més, ara públicament se’ls diu que s’han de formar, que no tenen coneixements ni senderi, cosa que enlloc d’entomar-ho com una crítica certa i que comprèn tota la societat, s’ho agafen com un atac personal que el seu orgull i arrogància no els permet assumir-ho.

I es pot continuar llegint un llibre relativament curt de Rob Riemen, on s’explica com s’està introduint de no aquesta cosa tèrbola que s’assembla tant al feixisme que costa de diferenciar-ho. És el que deia el rector de Bernanos —diari d’un rector de poble— a la seva majordoma: s’ha de lluitar de forma permanent contra la brutícia, però no es pot pretendre erradicar-la.

Doncs això.

Mirem endavant, mai cap enrere

Aquest és l’eslògan de tres partits del 155: PP, PSOE i C’s. Ho diuen sincerament, no perquè no els convingui. Ahir sentíem a Rivera que deia que volien modificar la llei electoral perquè els independentistes no tinguin cabuda a la cambra de representants. Una bonica manera de apostar per la democràcia. No parla de si l’independentisme ha de ser condemnat com en temps de la Inquisició, no ho diu però aquest noi estressat i nerviós, ves a saber perquè, ho pensa, En canvi quan li pregunten sobre que cal fer al Valle de los Caidos, no diu ni blanc ni negre —com bon falangista— sinó diu que ells miren cap al futur i per tant les qüestions del passat no els interessa a ells ni a ningú. Segurament perquè aquest passat és tenebrós i els ciutadans que pensen com ell no tenen cabuda en la democràcia.

El diumenge vaig veure el programa de la “adoctrinadora” TV3 de Ricard Ustrell, en el que entrevistava a Manuel Valls. Com a bon polític es va manifestar d’esquerres i les polítiques econòmiques que havia aplicat durant el seu temps de primer ministre havien sigut de dretes, en immigració, en repartiment de la riquesa, en jacobinisme. Em va semblar un bon candidat per C’s com alcalde de l’ajuntament de Barcelona, perquè les seves respostes són clavades a les de C’s: el patriotisme que no va saber definir, conèixer Barcelona que va quedar clar que no coneixia, els immigrants sobre el que la seva actitud més aviat xenòfoba, les discutibles reformes laborals, l’imperi de la llei —sense precisar quina llei—, les lloances a Vargas Llosa en estat catatònic quant a literatura i desnortat quant a política, que mai recorda que va ser pràcticament expulsat del seu país quan es va presentar a eleccions i que crida com un energumen en els mítings de C’s, Viva España! L’Espanya de la que els seu poble es va alliberar tan aviat com va poder, i tantes i tantes vaguetats que un polític no es pot permetre a no ser que sigui de C’s.

I després venen els del PP. Ara es presenten per liderar el seu partit uns homes i dones que aposten per regenerar el partit, quan en realitat el que volen dir és continuar manant i veure quines malifetes han de fer per tornar al poder. El seu lema es mirar endavant, perquè si miren cap enrere, encara que sigui la setmana passada, tot fa pudor de podrit, com a la Dinamarca de Hamlet.

García Margallo sembla una cosa que no és: un home conciliador i que sap de què parla. Però el seu dogmatisme l’ha dut a fer accions indignes quan va ser ministre d’exteriors, escampant mentides pels diferents consolats i ambaixades sobre el procés català. Ara es guanya la vida fent de tertulià, i sembla que és feliç, sempre amb una suficiència i prepotència dels supremacistes.

La Cospe, inefable, que tot o redueix al diferit. Amb dislèxies semblants als deu seu ex-cap de files, el Mariano. Massa dogmatisme, massa embolics, massa corrupció. Estima Espanya i estima al seu partit i segurament també les mamandúrries.

La Soraya, desapareguda en combat. Que no piula si no és des d’una posició de poder. Que ha fet burla de qüestions sagnants. Tant ella com els seus companys de candidatura, tots amb sospites d’haver participat i permès la corrupció del seu partit en el que tots ells van ser actors i peces importants. Ara en campanya ja no insulta, però de seguida que torni a algun lloc de poder li sortirà la vena supremacista.

Casado, que es presenta, té causes obertes per suposats delictes quant als seus títols acadèmics. Sembla que fora de l’EGB tots els altres títols acadèmics els deu al partit. Un  home que cada vegada que obre la boca és per insultar.

Aquest és el panorama, el bo i millor de cada casa per regenerar un partit corromput fins al moll dels ossos i senes cap intenció ni de demanar disculpes ni de tornar els milers de milions d’euros malversats o directament robats.

El PSOE per la seva banda va d’un circumloqui a un altre. Mostra una cara més amable, però tampoc vol mirar enrere, perquè potser s’adonaria d’on venim.

Avui sentia per la ràdio la Teresa Cunillera que és la delegada de l’estat a Catalunya. Com sempre, molt bé en les formes i segurament també en les intencions, però ja diu que el seu partit no farà pràcticament res en aquesta legislatura. De reformar la Constitució, no hi ha temps (!). No diu per què no hi ha temps, segurament en una tarda es podria acordar si n’hi hagués ganes. També diu coses estranyes, com que el dret a l’autodeterminació no cap en la Constitució. Però si ja hi és! Com és que es repeteix aquest mantra com si fos veritat? I ja no vull parlar del que diu el ara ministre de Foment o el d’Exteriors, per no posar el dit a la nafra. El tema és que volen mirar cap al futur i volen que de tot el passat ens n’oblidem.

Presó preventiva

Una mala pràctica en mans de jutges i govern sense cap tipus de control

Els jutges —alguns dels alts tribunals, no tots— han emprés una creuada contra determinats ciutadans que, pel que sembla, o no es porten bé o no els cauen bé. Interpreten com els dona la gana les lleis i se les salten quan convé —per alguna cosa són els que manen—. El resultat és que s’està fent un abús escandalós i indecent de la presó preventiva.

Ciutadans honestos, pacífics i sense màcula en el seu historial com a ciutadans, ben al contrari, exemplars, han sigut enviats a la presó preventiva d’una forma descontrolada i injustificada, per uns jutges arrogants que, potser no prevariquen, però si no és així és segur que s’equivoquen, no saben interpretar el que diu la llei i fins i tot fan la interpretació de la llei —com diria el ara ministre Borrell— interposant la seva ideologia malalta, cruel amb els ciutadans jutjats i, en definitiva, injusta.

Demanar al CGPJ que prengui cartes en l’assumpte, es demanar coses impossibles. El president del CGPJ i tots els jutges que en formen part, també estan malalts d’odi cap a la llibertat d’expressió i els drets humans, i mai faran cap acció per defensar aquests drets dels atacs que reben bé sigui de l’exterior —per exemple, de l’executiu—, bé sigui dels seus propis atacs.

Hem de reconèixer doncs que tenim un greu problema sobre la taula: uns jutges superbs, dogmàtics, cruels, sectaris, que volen fer política i castigar tot el que vagi contra el seu pensament, no contra el que diuen les lleis. Per tant caldria que urgentment el Parlament fes alguna proposta per corregir aquesta lamentable situació.

Crec que una bona solució seria que qualsevol jutge que dictaminés presó preventiva en un sumari sota la seva jurisdicció, se l’hauria d’apartar del cas i passar-lo a un altre jutge.

Si aquest nou jutge declarés innocent a l’acusat tancat a la presó preventivament, el jutge primer —el que hauria dictaminat la presó preventiva— hauria de ser apartat com a jutge i jutjat per un tribunal popular per descontaminar-lo de tota influència gremial, que en el seu cas podria/hauria de dictaminar que el jutge prevaricador es passés a la presó el mateix temps que ell havia condemnat injustament i possiblement hauria de ser inhabilitat. L’Estat hauria de compensar de forma generosa al ciutadà injustament tractat.

En tot cas, fora de la divagació anterior, s’hauria d’establir un període màxim de durada de la presó preventiva, no com ara que se suposa que pot arribar a quatre anys, sinó com a màxim de dos o tres mesos, ni un dia més. No hi haurien d’haver excepcions per singulars que fossin els crims jutjats, al cap de dos o tres mesos un jutge pot i ha de dictar sentència si li dona la gana, en altre cas, no podria haver-hi presó preventiva.

Per altra banda s’hauria de refer de cap i de nou el CGPJ de forma que pogués dur a terme un control democràtic sobre els jutges, especialment els dels alts Tribunals, i per aconseguir que els ciutadans tinguéssim fe en la justícia, cosa que ara no passa.

I com a punt final, ara ens faríem un tip de riure si no fos tan penós, tan miserable, tan trist. El govern i els jutges es discuteixen per veure qui té responsabilitats, no per alliberar aquests presos polítics que és una vergonya per a un país democràtic, sinó només per apropar aquests presos polítics preventius a les presons properes a la seva famílies, que és una obligació.

Si un estat no té clares aquestes coses elementals, com se’l pot qualificar estat de dret?