Aquesta és la recomanació del FMI que segueix
la línia de pensament que marca una llei (la llei de bronzo dels salaris de
David Ricardo) que venia a dir: si la força de treball és excessiva a les
necessitats de producció el que cal fer és reduir el sou dels treballadors, de
forma i manera que ells mateix s’autoregulin, reproduint-se en menys proporció
o simplement morint-se (en realitat el que diu és que els salaris
tendeixen espontàniament cap a un nivell mínim, el nivell de subsistència). En
el pensament mercantilista dels Segles 16 i 18 la pobresa era d’utilitat social, Era quan Bernat de Mandeville
(l’autor de La faula de les abelles,
en la que s’exemplifica com l’egoisme és el motor de l’economia) deia que: la riquesa més segura era un país de pobres
i esclaus laboriosos. I tot això, pel FMI, encara no ha canviat.
Ara els economistes del FMI tornen a la
càrrega sobre aquest tema. L’atur és excessiu —estem d’acord— un atur per sobre
del 25% és francament insuportable, i a més, a la gent benestant li molesta que
existeixin treballadors sobrers amb pocs recursos que es morin de gana. Creuen
que és molt millor una eutanàsia piadosa per la via de rebaixar els salaris.
Potser si que aposten perquè si els
treballadors passen gana es barallaran entre ells per un tros de pa, faran el
que convingui i mai es posaran contra l’ordre establert, que és una cosa
divina. Déu a creat rics i pobres i no pot ser d’altra manera.
Durant els anys de la crisi, els que han
patit els seus efectes, ha sigut sense cap mena de dubte, els treballadors, i
així durant tot aquest temps les desigualtats entre rics i pobres han augmentat.
Tot això són les conseqüències d’un capitalisme sense control i sense normes, o
seguint el pensament d’Alan Ming: el
capitalisme és un productor d’eficiència i un productor de desigualtat.
És el que ens certifiquen els homes i les
dones del FMI que, segons expliquen els mitjans cobren uns sous opulents i a
més, estan exempts d’impostos. És per això que poden ser equànimes i dir el que
pensen quant a la pobresa, sense témer que mai els pugui afectar a ells.
Quan arriba aquesta notícia al nostre país,
alguns economistes que els agrada estar bé amb els poderosos, s’apunten a la
tesi del FMI i alguns grans empresaris diuen: ja era hora! Perquè pensen que
els demés (bàsicament els treballadors) viuen massa bé i ells, tot i
l’acaparació de riquesa i la demostrada incompetència, pensen que encara
guanyen poc.
I per acabar, a què apunta una rebaixa de
sous? Doncs a augmentar la productivitat. El que no diuen els senyors i
senyores del FMI (i tots els que ja els va bé com ho tenen muntat) és que la productivitat
no depèn exclusivament del salaris. Jo diria, no és el factor essencial. El
factor essencial és l’organització del treball i aquests homes que dirigeixen
(gestionen) empreses no en volen ni sentir a parlar de tot això.
En tot això sembla que a la senyora
Lagarde li importi un rave que els sous
dels treballadors espanyols siguin dels més baixos de la UE i que ja fins ara
han rebut una forta patacada. El que deu predominar en aquesta recomanació és
que som un país del sud, un país de poc fiar. Que som dropos i no ens agrada
res més que prendre el sol cobrant l’atur. Que hi ha 6 milions d’espanyols que
no estan els dilluns al sol, sinó tota la setmana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada