Qui sóc jo per jutjar?

Una nova mirada al món d’avui

Per una sèrie de circumstàncies el primer dia que el Papa Francesc va saludar als fidels des de la Plaça de Sant Pere, jo era allí.

Aquest nou Papa sembla que va per feina i vol una Església més amigable, menys dogmàtica i més humana. Els dogmes, la intolerància, la classificació de bons i dolents, no és tan estricta. El menyspreat relativisme moral està en decadència, la qual cosa sempre m’ha semblat molt normal. Sempre he pensat que relativisme (moral o no) és el que ha fet avançar la societat, no tant des del punt de vista material, sinó moral i sobretot social.

Gràcies al nou Papa, s’ha posat sobre la taula un tema que fins ara havia sigut tractat de forma miserable i, evidentment, poc cristiana: els drets i el respecte dels homosexuals. Això no obstant no ha fet net del tot, perquè l’Església segueix afirmant que els actes homosexuals són pecat, tot i que l’homosexualitat no ho és (!), i ja sabem com canvien en el transcurs del temps els conceptes, entre ells, el de pecat.

Pel que fa a la dóna el Papa reconeix que el seu paper no s’ha de limitar a la neteja de l’altar, a fer d’escolanes o presidir associacions benèfiques. D’acord; però no acaba de donar el pas que tard o aviat haurà de donar per preservar l’Església i els cristians: incorporar a la dona en l’ordenació sacerdotal.

Les religions han fet molt mal als homosexuals (que per simplificar hi incloc les lesbianes), a la dona i han donat sempre una visió malèvola de les races. Una sèrie d’individus primaris —homes i dones— han atacat de forma inmisericordie als homosexuals, i així hem vist grans concentracions de ciutadans —pretesament d’ordre— per demanar no uns determinats drets per a ells mateixos, sinó per negar drets per a uns altres. Són els mascles mascles, i les femelles femelles. I a més són cristians, musulmans, animistes o d’altres creences. Si això fos la religió, francament, els diria que se la posin on els càpiga, no m’interessa gens ni mica! Afortunadament no solament hi ha bisbes i aiatol·làs fonamentalistes, sinó que avui, des de la més alta jerarquia de l’Església, s’intenta posar una mica d’ordre davant de l’odi d’uns homes contra uns altres, els que segons ells, són diferents.

També cal dir de passada, que aquest Papa ha demanat una aproximació entre els cristians i els musulmans, perquè ha quedat prou clar, que totes o cap de les religions, serveixen per a salvar-se.

A poc a poc el concepte de matrimoni homo va fent el seu camí, i fora d’alguns que tots recordem i no cal fer-los propaganda, que diuen que l’homosexualitat és una malaltia, o bé que no pot rebre aquest nom degut a l’apassionant discussió nominalista o bé l’altra bestiesa a l’ús, de dir que no garanteix la pervivència de l’espècie (en moments en que l’explosió demogràfica és imparable, que ja té nassos que des del Vaticà es llanci aquesta diatriba, des d’un Estat en que —se sàpiga— té un del índex de fecunditat més baix del planeta), el reconeixement per part dels països més civilitzats és un fet. I és que alguns ministres que diuen ser creients, tenen la gràcia de posar-se en tots el fangars.

Darrerament des de la societat civil està obert aquest debat del matrimoni homo, i més concretament als EUA, país sobre el que podem tenir prevencions però que demostra un dia darrera l’altre que el concepte de democràcia el tenen més interioritzat que molts altres països d’occident, s’ha produït recentment aquest debat, però a diferència per exemple d’Espanya, les diferents esglésies s’han mantingut al marge d’aquesta qüestió. És un debat entre drets personals i legislació. Quan Clinton va promulgar la Defense of Marriage Act (DOMA), quedava clar que el matrimoni era una unió legal entre un home i una dona, cosa que no va ser acceptada per tots els Estats tota vegada que es qüestionava l’ “inqüestionable” dret a la igualtat.

El jutge Kennedy, autor de la sentència que anul·lava la DOMA, va entendre que la tasca dels jutges constitucionals és establir què és llei: allò que no pot ser definit per un referèndum: la igualtat dels ciutadans. El matrimoni esdevé un estri legal per protegir els ciutadans, contra els defensors del dret natural-diví i la lluita entre nominalistes i realistes.

Però com diu el Papa Francesc, qui sóc jo per jutjar? I ho enllaça amb el que diuen les Benaurances (el sermó de la muntanya) i el que diu Mateu (25, judici final). Per tant, recomanaria a tots els cristians (i no cristians) que repassessin aquests dos capítols de la Bíblia abans d’emprendre les seves furibundes escomeses contra els que són diferents de nosaltres (quan es va descobrir l’estructura del genoma humà es va ser conscient que entre aquest i el de la mosca de la fruita, segons Craig Vender, hi havia poquíssimes diferències), si és que volen actuar d’acord amb les seves creences, i si no en tenen que revisin els raonaments del Jutge Kennedy que recentment ha emès sentència anul·lant la DOMA.