Ahir
vam viure una jornada de vertigen i, a més, com diuen alguns polítics
encertadament, una jornada trista. No perquè hi hagués hagut traïcions, sinó
perquè no hi va haver capacitat per arribar a acords intel·ligents. La majoria dels
mitjans (els que estan dominats pel poder econòmic o polític) diuen que la
culpa és del president Puigdemont, perquè els partidaris de la “legalitat” no
podien ser culpabilitzats.
Rajoy
ho ha verbalitzat al Senat: “Ignorar la llei té conseqüències”. El que no ha
dit a qui es referia, perquè ignorar i vulnerar la llei, Rajoy en sap un niu.
Ho fa amb la Constitució, ho fa amb la separació de poders, ho fa amb l’aplicació
del 155. Per a ell i els seus col·legues, vulnerar la llei des del poder no té
cap conseqüència. Ve justificat per: “la llei sóc jo”.
La
realitat és que ningú que defensi Catalunya pot donar suport a l’aplicació del
155. I encara menys tal com ha dit Rajoy que el volia aplicar i proposa que ho
aprovi el Senat. De Ciudadanos no en
vull parlar, però sí —encara— del PSOE i el PSC. Sí defensen la democràcia, no
poden justificar de cap manera aquest suport que estan donant al PP. Encara que
Iceta fa discursos que semblen molt pedagògics, no costa gaire de descobrir les
trampes que fa. A mi m’hauria agradat veure el resultat d’unes eleccions ara
per veure quants ciutadans d’aquest país encara estan al costat de la violència
de l’estat i de la pèrdua de drets.
Però
avui toca veure com reacciona la premsa. M’ha sorprès molt, desagradablement,
la poca perspectiva i equanimitat en jutjar els discursos dels partits que
donen suport al PP.
Arrimadas
va fer un discurs com els que sempre fa, sense cap referència al 155 que era el
que tocava. Cap idea nova. Cap cosa destacable. L’acusació al president
Puigdemont imputant-li la manca de voluntat de diàleg, fent un relat
absolutament manipulat, però sobretot, intranscendent.
Iceta,
un to amable i unes acusacions dures i manipulades. Ben construït, amb idees,
però que no resisteixen una anàlisi profunda.
Garcia
Albiol, un discurs repetitiu, que semblava que no tenia res més a dir que
rucades. Mal embastat i mal pronunciat. Era “el discurs per a l’acadèmia”
pronunciat per una mona no evolucionada.
En
canvi, quina diferència amb els discursos de Dante Fachin, de Albert Botran, de
Salleras i de Corominas. Donava gust sentir-los. Deien coses emocionants, deien
coses que t’arribaven a l’ànima, que les podies compartir, que pretenien apuntar
a les millors coses dels humans i a determinades denúncies —incontrovertibles—
al govern que ens vol portar a una involució, a una destrucció de l’autonomia,
una destrucció de la democràcia.
Em
pregunto, com pot ser que ho vegi només jo d’aquesta manera? Estem en un punt
de retornar als temps foscos del franquisme i només somriuen la Soraya i els
portaveus del PP.
Estan tots
ells assenyalats per la justícia com a responsables d’una xarxa per a delinquir
i es posa absolutament en entredit per la ciutadania la independència de la
justícia o d’una part de la justícia. Però a ells no el ha d’afectar. Per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada