Prevaricar

Definició segons diccionaris:

Institut d’Estudis Catalans: Algú, desviar-se del propi deure, mancar a l’obligació del càrrec que exerceix.

Maria Molina: Faltar un empleado público a la justicia en las resoluciones propias de su cargo, conscientemente o por ignorancia inexcusable.

Petit Robert: abandon de la loi divine… trahir les devoirs de sa charge, de son mandat.

Collins Cobuild : If you prevaricate, you deliberately avoid doing something that you ought to do or avoid telling people something that they want you to tell them.

Estem una vegada més davant d’una justícia que sentencia amb criteris polítics els casos que no els agrada o els casos en que ha rebut instruccions concretes sobre com han d’actuar.

També estem en un moment en que els polítics que estan en el govern es passen per l’entrecuix les decisions del Tribunal Constitucional, no una vegada sinó 26. El TC calla com un mort. Això no els interessa.

I què passa amb tot això? Doncs no passa res de res. La democràcia establerta diu que quan el delicte el comet el poder que mana, deixa de ser delicte. Tot allò que la justícia és igual per a tothom, no cola.

Sentia per la ràdio a un tertulià que feia comptes de que si a l’ex-president Mas l’havien condemnat a dos anys d’inhabilitació, el president Rajoy s’enfronta a 28 anys de condemna. S’atreviran els fiscals a denunciar aquest cas flagrant i a demanar la pena proporcional al cas del ex-president Mas?

Pel que fa a la justícia i concretament parlo de prevaricar, pregunto: no és prevaricar accelerar uns judicis quan es tracta de polítics catalans als que s’ha condemnat per posar urnes, i en canvi demorar tot el que han pogut i poden els judicis contra la corrupció galopant del PP?

Segurament jutges i fiscals haurien de repassar el diccionari. 

El cotxe elèctric, una solució de futur?

Tots —excepte Trump i uns quants energúmens més— estem preocupats pel clima global i els seus efectes. Els ajuntaments pressionen a fi que ens comprem un cotxe elèctric i de deixem de contaminar, sobretot, a les ciutats.

És evident que el cotxe elèctric presenta moltes avantatges. L’electricitat és una energia neta, el motor elèctric és molt més eficient que els motors de benzina o dièsel, i fan menys soroll.

El problema que se’ns presenta és entendre exactament aquesta qüestió d’energia neta. Sabem que l’energia elèctrica no és una energia primària, sinó que precisa d’altres fonts primàries per a la seva producció. Per tant, hi ha una cosa molt important per saber quin serà el resultat d’utilitzar el cotxe elèctric i veure els seus efectes en la contaminació: les fonts primàries utilitzades.

Si ens referim a Catalunya sabem que el 50% de l’electricitat produïda és nuclear i que, per el moment, l’energia de fonts renovables és encara molt escassa.

Per altra banda el motor tradicional dels cotxes, tot i els seus avenços quant a reducció de combustible en relació als quilòmetres recorreguts, encara és poc eficient. Segurament més del 50% de l’energia del motor no passa a les rodes d’un cotxe, per moltes causes, entre elles que en bona part es transforma en calor que no s’aprofita.
La producció elèctrica amb el benefici d’economia d’escala és irrellevant, per tant, si el combustible utilitzat per fabricar electricitat és un combustible fòssil poca cosa guanyarem quan a eficiència i quant a contaminació.

El gran benefici es produeix si la font de producció d’energia elèctrica és una font renovable, i això és una cosa que no es diu en cap dels polítics que aposten pel vehicle elèctric, afirmant que és ecològic i sostenible. Tot dependrà de la font d’energia utilitzada, i aquesta tria no la fa l’usuari, sinó la companyia elèctrica i el govern.

Per tant, l’acció dels ciutadans en canviar el vehicle amb combustible fòssil (benzina o gasoil) per un vehicle elèctric, no deixa de ser una enganyifa, si no s’afegeix alguna cosa com és assegurar que aquesta energia elèctrica ha estat produïda amb fonts renovables, cosa que avui per avui és una entelèquia.

Iceta, més papista que el Papa

Aquest noi és una caixa de sorpreses. Ara afirma, sense ni tornar-se vermell, que impugnarà els pressupostos de la Generalitat -en realitat ho demanarà als seus compinxes del PSOE perquè ja veu que el “seu” partit sol no pot tirar endavant aquesta traïció- si hi ha alguna referencia a un referèndum il·legal. 

Sembla ser que Iceta encara no s’ha assabentat que el que ell en diu legal, es a dir supeditat a les exigències de l’estat espanyol, és una cosa imaginària que no te cap possibilitat de convertir-se en real. Deu viure en un altre país o no ha sentit ni entès el que li diuen els seus actuals amics (PP, C’s): que mai pactaran sobre una cosa que es digui referèndum, perquè es veu que li tenen tírria al que suposa i al fet de votar (deu ser una al·lèrgia estructural).

Qui l’ha vist i qui el veu! Però no ens preocupem, el lideratge que ell du a terme té els dies comptats, no en tant a lideratge, sinó com a partit, perquè ja es veu clar que és un partit en vies d'extinció i com més bestieses digui i faci més aviat el perdrem de vista.

Apa Iceta, el món és teu!

Sobre la independència

Sense cap ganes sento tertúlies de tot tipus. Avui he sentit el director del Periódico de Catalunya, dient que la situació actual és que el 48% dels catalans estan contra el 52% restant. Es pot ser mentider però no tant. Quan en una votació es queda amb empat, vol dir que uns estan contra els altres? O només això passa a Catalunya? O també hi ha trencament de famílies i de ciutadans quan a Espanya el resultat de les votacions es divideix en parts iguals? Deixem de donar missatges estúpids i mentiders.

Bé, seguim, també he sentit el que fa molt temps que penso: a Europa en els darrers cent anys, la gran majoria dels països que han aconseguit la independència no ho han aconseguit per acord amb l’estat que es trenca, sinó ha sigut per processos unilaterals, que és el que aquí, des de Rajoy a tota la resta de ciutadans dogmàtics prediquen. Haurien de conèixer una mica més la història de com sorgeixen les nacions i de quins són els elements que conformen amalgames de sentiments entre grups de ciutadans que volen viure d’una altra manera.