Notícies del Tribunal de Justícia de la Unió Europea

Aquest Tribunal ha tombat una sentència del Tribunal Suprem espanyol. En principi res a dir. Hi ha desacords, punts de vista diferents, interpretacions...

Ara bé, quan tenim una justícia espanyola que és com és, resulta una mica sospitosa la sentència emesa per aquest alt Tribunal, ara revocada.

Estic parlant de la “clàusula sòl” que ja el Tribunal Suprem va declarar abusiva, però en un joc de mans que ningú no va entendre, va decidir que només es retornaria una part dels diners estafats, els que els bancs van cobrar als seus clients des de maig de 2013, data de la sentència, en endavant. No recordo les argumentacions però en definitiva era per donar solvència al sistema financer, per protegir-lo, ja que és un element sistèmic, estafador però sistèmic.

Els ciutadans, que és fotin! Però el Tribunal de la Unió Europea no hi està d’acord i dictamina que s’ha de retornar tot, des del primer cèntim.

Els bancs, acatadors de la legalitat, diuen que s’haurà de demanar el retorn estafat, client per client, el que mostra ja com anirà la cosa.

D’aquests plantejaments en sorgeixen zones fosques. Pel que fa al Tribunal Suprem caldria esbrinar si quan van dictaminar en favor dels bancs i contra els clients, van prevaricar i si a més en van treure algun profit. I si no va ser així, és que són més rucs que la patusca.

Primera conclusió: bé sigui una cosa o l’altra, esperem que aquests alts magistrats embolicats amb es seves togues, tinguin la dignitat de dimitir de forma immediata. Tothom es pot equivocar, però quan hi ha dubtes de si no s’han comportat com calia i a més l’han cagat, els queda aquesta solució: dimitir, no els demanarem més responsabilitats, perquè, entre altres coses, qui ho investigaria, i qui ho jutjaria?

Segona conclusió: pel que fa als estafadors -els bancs- recordar que tenen els serveis jurídics més ben pagats de l’univers (no sé si són competents), que són els que se suposa han proposat aquestes clàusules de protecció. I aquesta discussió no ha vingut ploguda del cel, sinó que fa temps que està sobre la taula. La supèrbia dels dirigents bancaris ha sigut la de sempre, clàusules d’adhesió i si no els agrada que s’hi posin fulles. En altres casos semblants –com la manipulació dels índex de referència, les penalitzacions han sigut importants. En aquest cas ningú sembla demani cap responsabilitats als banquers. Ni el Banc d’Espanya, ni el ministre d’economia, ni cap Tribunal d’aquests que fumen puros i van a la Maestranza, deuen pensar: xanta la mui que el busnó diquela. Per què?