Unes notes sobre l'anarquisme

Josep Termes en el seu magnífic llibre d’Història del moviment anarquista a Espanya, explica que la història del moviment llibertari a Espanya abraça un llarg període de més de cent anys, des de la creació de l’Associació Internacional de Treballadors el 1870 fins a la caiguda del mur de Berlín (1989) i les seves conseqüències per al comunisme. Abans de llegir aquest llibre (i altres com els d’Amaro del Rosal, Los Congresos Internacionales del SXX i XXI) tenia en el meu imaginari només els punts foscos -molt foscos- de la seva actuació en determinats moments de la Guerra Civil. Sense menysvalorar les actuacions criminals dels anarquistes durant aquest període, es pot fer una descripció de què és i què perseguia aquest moviment bàsicament obrer. Però si algú, per motius molt lícits, decideix que és un moviment que no mereix cap respecte per aquesta fosca història al voltant de la guerra civil, crec que pot deixar de llegir aquest article, més una aproximació que no pas un relat estrictament històric.

Origen de l’anarquisme

L’anarquisme forma part de la lluita dels obrers per fer-se un lloc a la societat amb la singularitat que Barcelona en va ser la capital durant bona part del segle XIX i començaments del segle XX. La seva història constitueix una amalgama molt complexa de diferents idees i moviments, de lluites obreres i de descripció d’unes doctrines de reivindicació d’una vida millor. Un moviment fonamentalment urbà i industrial que només a Andalusia tingué una significació agrària.

L’anarquisme tal com es va desenvolupar aquí, no té res de primitiu o endarrerit. Va ser una resposta obrera a la desigualtat social. Majorment els seus doctrinaris van ser obrers autodidactes, sense estudis acadèmics, tipògrafs (una costant en aquests moviments). Tots ells a jornada laboral completa, sense alliberats, sense remuneracions, sense estructura.

L’excepció a aquest origen i formació la constitueixen Fernando Tarrida del Mármol, Fermín Salvoechea, Ricardo Mella, Isaac Puente i algun altre que presentaven un perfil més intel·lectual.

L’anarquisme fou un moviment, una utopia que va caure sovint en el desordre i la violència. Una reacció contra la injustícia i l’enorme desigualtat social imperant en aquells temps. Va crear una consciència dels drets de les classes treballadores, que no havia de ser una igualació només econòmica sinó també d’accés a la cultura per crear un ser humà més integrat. Un moviment que més que seguir els corrents ideològics dels pensadors àcrates, va ser més aviat d’una espècie d’instint popular, discutit llargament en assemblees, en cafès i en tot tipus de reunions, entre gent del poble, entre els treballadors. L’intel·lectual sembla ser que mai es va incorporar a aquest moviment, tot i que és cert que les idees de Proudhon, Bakunin i Kropotkin, van il·lustrar en certa manera aquest moviment. Per aquest motiu en faré poc esment de tots aquests autors. Es podrien assenyalar dues tendències; Bakunin, un sistema col·lectivista de la propietat i el sistema de producció, a cadascú segons el seu treball, i Kropotkin, a cadascú segons la seva capacitat i segons les seves necessitats

L’anarquisme a Catalunya

A Catalunya en podem distingir tres etapes.

1.    1840, creació del primer sindicat de teixidors, és pròpiament una primera etapa de l’obrerisme

2.    1870, any d’ingrés a la primera Internacional i difusió doctrinal de l’anarquisme

3.    1902-1939, moments obscurs que van enfosquir el moviment com els del “pistolerisme” i més tard, la participació contra l’aixecament militar de Franco amb accions cruentes contra la gent d’ordre o contra la religió, fets que van embrutar tota la seva història. El moviment anarquista, sense quadres ni organització no podrà fer front als nous reptes polítics i socials i desintegrarà lentament.

La història del anarquisme mostra com, sovint, les doctrines igualitàries i redemptoristes, cauen en el sectarisme i la violència, resultat de les contradiccions, les mancances i les lluites en les societats on estan inserits. Cal dir que l’anarquisme espanyol volia ser sobretot una lluita per la millora de les condiciones de vida i de treball de la classe obrera. I fou l’anarquisme qui posà el món del treball en el centre de la vida política. En canvi, pel que fa als doctrinaris, en general destaca la seva manca de dades concretes aplicables a qualsevol realitat.

La ciutat de les bombes

Així a finals del SXIX es produeixen atemptats contra la burgesia (bombes del Liceu), els militars (contra el General Martínez Campos) i contra l’església (bombes del Corpus), el que suposava una protesta contra els poders establerts. En l’atemptat contra el general Martínez Campos, va morir un soldat. En l’atemptat del Liceu quan la representació de Guillem Tell amb un segon acte ja començat, va explotar només un dels dos artefactes que van llançar Santiago Salvador des del cinquè pis, no va morir Mariona Rebull, personatge literari, si en canvi van morir 14 persones. En l’atemptat de Corpus, que misteriosament el van fer a la cua de la processó, que va provocar una carnisseria de la no van trobar al culpable, però van afusellar a 22 persones desconegudes.

Algunes idees sobrevolaven en aquesta ideologia. La justícia social no pot ser beneficència. L’acció violenta com a ferment de la revolució, així Barcelona fou coneguda com la ciutat de les bombes. Des de 1884 a 1900 van explotar 59 bombes a Barcelona i a la premsa sortien explicacions de com es fabricaven les bombes. La bomba Orsini va tenir molt predicament entre els anarquistes, degut a que va ser el model que es va llençar contra Napoleó III quan anava a l’òpera amb Eugenia de Montijo. No els va afectar però van morir 8 persones. Una bomba petita però que quan es fragmentava podia fer força mal. Explotava per impacte, no per activació d’alguna espoleta.

Sacco i Vanzetti

El 1920 als EUA van ser detinguts Sacco i Vanzetti, acusats d’uns assassinats que amb tota seguretat  no van cometre. Segurament van ser les víctimes més famoses dels deliris d’aquells anys. No tenien antecedents penals, però eren coneguts com activistes obrers i s’havien confessat anarquistes. Els recels s’havien apoderat dels EUA, que tot i ser la major potència industrial del món, tenia una classe treballadora en unes condicions paupèrrimes, mentre anaven entrant onades d’immigrants des de totes les parts del món. La por als rojos van arribar al màxim amb el fiscal A.Michell Palmer i amb les seves famoses batudes, una autèntica caça de bruixes contra comunistes, socialistes i anarquistes. Se sol esmentar la situació social a l’estat de Massachusetts en aquells anys, que havia passat de ser de l’avantguarda intel·lectual del país a un estat provincià carregat de prejudicis, incapaç d’entendre els canvis que havia introduït la immigració. L’exponent més clar era el jutge Webster Thayer, un antianarquista furibund, un patriota fanàtic, més aviat curt de gambals. Un judici injust i uns jutges parcials van aconseguir que els dos italians es rostissin a la cadira elèctrica. Les veus de tot arreu contra aquest judici injust no va aturar l’execució. Des del propi Dos Passos, fins a Thomas Mann, G.Bernard Saw, Anatole France, Albert Einstein, Bertran Russell, Marie Curie, John Dewey i molts altres. L’odi cap els anarquistes no permetia que s’exercís justícia.

Potser encara més repugnant va ser el cas del matrimoni Rosenberg a finals de l’any 1950, acusats de donar informació sobre la fabricació de la bomba atòmica. Ell un simple empleat, ella la seva dona. L’objectiu sembla va ser aterrir la classe obrera i l’opinió nacional. Els dos foren condemnats a mort pel jutge Kaufman, també amb una campanya internacional en contra on hi havia des del Papa Pius XII fins la família real britànica. Va ser una monstruositat jurídica on es va condemnar a mort l’esposa pel sol fet de ser-ho i el marit sense proves de cap tipus. Si s’haguessin declarat culpables sent innocents, no haurien anat a la cadira elèctrica, si s’haguessin declarat culpables haurien salvat la vida. Van acceptar la mort abans que la mentida. Els seus jutges, Eisenhower i Foster Dulles, van ser responsables d’un dels repugnants crims de la Història.

Epíleg

L’any 1907 a Amsterdam tingué lloc el Primer Congrés Internacional Anarquista. Els espanyols no hi van assistir. Desprès hi hagueren els de Londres (1913), Berlin i Dusseldorf (1920-1921), i els esforços per ressuscitar l’anarquisme es van anar diluint.

A Barcelona, desprès de la mort de Franco l’any 1978 es va autoritzar a la CNT una manifestació contra els Pactes de la Moncloa, a la que hi devien assistir unes 10.000 persones. Va acabar amb un fosc episodi de bombes incendiàries al local de l’Scala, incendi en el que van morir quatre treballadors, afiliats tots ells a la CNT.