Partits, Vots, Polítics

Al voltant de les darreres eleccions generals els ciutadans hem quedat menyspreats i abandonats pels polítics i pels seus partits. Podríem dir traïts. Hem votat uns programes i ara els polítics els vulneren amb acords entre ells vergonyants. Els polítics han aconseguit que el nostre vot sigui absolutament inútil.

Previ a que es produís l’acte de vot, els partits van elaborar unes poques idees mal esbossades i sense cap concreció que creien suficients per atreure als ciutadans. Es van fer algunes promeses i es van formular algunes línies de com actuarien en el cas de guanyar les eleccions.

Passat un temps, la desolació i la decepció s’han estès per tota la ciutadania. És evident que les dretes i les esquerres tenen el mateix dret de promoure programes polítics, però sembla que la majoria dels ciutadans hauríem d’estar d’acord amb propostes que promoguessin la igualtat i la justícia. Sembla que les propostes de criminalitzar el pensament —cas evident en el sobiranisme— ha estat proscrit, cosa impensable en una proposta d’estat, de nació, que volgués ser democràtic i que defensés els drets humans i la llibertat i la decència.

No ha estat així. Tota la dreta, política, mediàtica i social, s’ha manifestat contra la llibertat de pensament, d’expressió i de consciència. I dins aquesta dreta s’hi troben no només el PP, C’s i Vox, sinó també una bona part del PSOE. També hi ha catalans de dreta i bascos de dreta, fins i tot algun d’ells sobiranista.

L’esquerra ha deixat d’existir. La tolerància entre partits, la tolerància a les idees dels altres, ha quedat en un terreny proscrit. Els partits actuen, parlen i pacten només en funció dels interessos dels seus líders. Ara ja han aconseguit el que volien- Els ciutadans, que es fotin!

Per altra banda la justícia està donant un espectacle digne d’un país bananer. Durant el judici al procés hem vist com fiscals, jutges i polítics en el poder, han mentit, han creat un relat fictici que no s’ajusta a la realitat. Ho saben, però segons ells, la finalitat justifica els mitjans, especialment quan ja s’ha perdut la dignitat.

Hi ha hagut judicis contra presumptes culpables de violacions a noies i nenes —menors d’edat—. Els jutges i els fiscals (havia teclejat fecals per proximitat) han emès sentències ignominioses. Deixant veure la seva ànima més fosca i la seva maldat més evident. Mentrestant Lesmes, que sembla que hauria de tenir alguna cosa a dir, mira cap un altre costat. Lesmes, no tens res a dir! No tens res a fer! No s’han d’inhabilitar a perpetuïtat aquests fiscals i jutges? No se’ls ha de ficar a presó preventiva? Tenim una justícia corcada, podrida fins a les entranyes, fins a les seves ànimes, si és que en tenen. Jutges i fiscals tan superbs com malvats, tan ignorants com sense entranyes, dicten sentències a tort i dret, i encara volen que els respectem.

Els polítics afirmen que han de complir el mandat dels ciutadans. Així Pedro Sánchez vol pactar amb C’s, perquè s’hi troba més còmode (i a més, el dia que es va conèixer els resultats de les eleccions, al peu de la seu dels socialistes se sentia: "amb Rivera no!"). Pensa igual que Rivera i Arrimadas (dos caps buits). Demana els escons de Podemos i els ofereix un govern de cooperació —un invent de Sánchez—. S’ha begut l’enteniment Sánchez? Per què diu aquestes bestieses? I a sobre sembla com si tingués raó. S’ha de ser molt cretí!

Entretant aquell estudiant brillant que és Casado, va fent la seva via. Calla, pacta amb la ultradreta, pretén obtenir el que les urnes no li han donat amb actuacions faccioses. Aquest és el panorama,

I els ciutadans veiem com les nostres opcions són manipulades per uns polítics sense res al cap, miserables i ambiciosos, que els importa un rave el que passi a la gent i el seu benestar, i van fent pactes per assegurar-se no un govern estable, sinó una cadira estable i el manteniment dels privilegis. Vomitiu!

Lectures d'estiu

Entremig d’algunes funcions de guarderia com correspon als avis, m’he entretingut en la lectura dels llibres que esmento a continuació.

Realment, els temps complexos que vivim fa que no estem per orgues, no només pel que els governants espanyols ens fan dia rere dia, sinó a més, pel gran desconcert que entre els catalans, que semblava que preteníem obtenir una independència per ser més lliures i viure millor, per intentar arribar a l’impossible concepte d’excel·lència, estem absolutament confosos.

No cal dir que entre polítics encara hi ha classes, i que, en la meva opinió els polítics espanyols són considerablement pitjors que els catalans, que darrerament volen fer les coses perquè fracassin qualsevol intent de diàleg, fins al punt que els ciutadans quedem esmaperduts i no sabem cap a on girar-nos per veure una mica de llum.

En aquest entorn, passo doncs a lectures que m’han semblat força o molt interessants i que et netegen el cervell de les bestieses dels polítics mediocres amb els que ens ha tocat conviure:

Podria començar -no hi ha un ordre de preferència- per un llibre que es diu:       

“Cómo mueren las democracias” de Levitsky i Ziblatt, dos professors de Harvard que han estudiat aquests canvis en les democràcies que les han debilitat o fins i tot les han fet desaparèixer (d’alguna manera podria fer parella amb “Porqué fracasan los paises” (aquell llibre d’Acemoglu i Robinson, també molt interessant quina tesi és que fracassen perquè les institucions no funcionen). El leit motiv de Levitsky i Ziblatt és bàsicament que les democràcies desapareixen quan la tolerància mútua no existeix, Es a dir, el que passa molt sovint de que en cada país existeixen diferents idees, en principi totes haurien de ser admeses, però resulta que alguns no ho permeten i llavors, el rebuig, la intolerància, la violència acostumen a ser les formes d’arribar a acords. El més fort s’imposa al dèbil. No és qüestió de raonaments, de tenir o no tenir raó, sinó d’intolerància pura. Si uns i altres no admeten la raó de l’altre i estan disposats a que tinguin el dret a defensar-la, és quan es presenten els casos de violència i/o de desaparició de la democràcia. Un altre factor està present en aquesta anàlisi, és la contenció d’actuació de qui té la força (que no sempre la raó).

El que la fa més interessant aquesta visió és que està ben acompanyada d’exemples de la història. Apareixen els casos dels països sud-americans, el mateix cas d’Espanya de 1934, però sobretot està referit als Estats Units.

"La Universitat de la vida", de Rob Riemen, un autor que convé llegir. Més filosofia que literatura. L'autor interviua a 19 personatges intel·lectualment potents als que fa la pregunta: Què has aprés a la vida? Les vides d'aquests personatges i les respostes a la pregunta són molt interessants i conviden a la reflexió.

Llegir per primera vegada Sòfocles en el seu llibre d’Antígona... potser t’ajuda a entendre els conceptes de legitimitat i legalitat, cosa que els magistrats suprems d’avui sembla que encara no han entes.

D’Ernesto Ekaizer, si esteu interessats en finances, segur que ja el coneixeu. El que diu sempre resulta interessant. El seu Libro Negro ens explica les misèries dels banquers, de tots, i dels polítics que sense que se sàpiga perquè els fan la gara gara.

Un segon llibre recentment publicat es La Novel·la de la Rebel·lió, que si l’heu seguit a l’ARA els seus articles poques coses noves descobrireu. El que resulta ben interessant són el pròleg del magistrat Joaquín Giménez, i el Post Escriptum, del mateix autor.

En l’àmbit polític un llibre ja una mica antic, però que segueix vigent, és El Establishment, d’Owen Jones. Explic sobretot com funciona l'establishment a Anglaterra, i ens mostra els forats negres que la seva sempre lloada democràcia amaga.

L'increible Pedro Sánchez

Vaig sentir l’entrevista que li van fer a Pedro Sánchez a la TV. Vaig quedar de pedra. Si en aquest país hi hagués una premsa una mica crítica amb el poder hores d’ara li haurien aixecat la pell a tires.

Hem pogut veure l’autèntic Sánchez. Un home que s’entén bé amb la dreta i que d’esquerres no en té res. Sobretot no té res de demòcrata.

Com es pot afirmar que el sentit de no voler a Iglesias en el govern de coalició és degut a que si ha d’aplicar (!) un 155 no vol dissidències? Es necessita ser cretí per dir una cosa d’aquest estil. Pot desitjar un govern monocolor -de dretes-, però vetar una possible dissidència el situa a les antípodes de la democràcia.

Sánchez és un representant del problema que tenim els ciutadans amb la classe política, amb el seu baix nivell de democràcia i d’idees. Parla de programes, però no he vist el més petit senyal per afavorir les classes humils en el seu programa. És més, no he vist programa, si és que existeix.

Ara toca la sessió d’investidura. Tornarem a veure el cinisme de Sánchez parlant de democràcia, de diàleg i fomentant l’odi contra els catalans, atacant les seves institucions i mantenint els sistemes més antisocials de tots els temps.

Doncs sí. Ja ho hem vist. Ha repetit el mantra de que la societat catalana està dividida, de que el problema és entre catalans i que ell lluitarà per l’estat de les autonomies, abans, ara i sempre.

Només aquesta afirmació l’hauria de desqualificar com a polític. És un home -homenet- que té el rellotge parat. No s’ha adonat que els temps canvien i la política també. És un home jove, però mentalment és un home superat per la modernitat i no ha entès encara què és la democràcia. Ja sé que si ell no és president potser ho serà algun dels tres bessons, però entre tenir un president que ja sabem que no en té la fusta, que no entén com funcionen les democràcies, i un dels tres bessons que amb tota seguretat s’estavellaran a la primera corba, no sé si val la pena provar-ho.

Estem així de desesperats...