Platges del món

La platja de Torredembarra, entre el glamour i la nostàlgia

Torredembarra té una platja de 6 o 7 quilòmetres, una de les més àmplies, més llargues i boniques de tota la costa. Una platja força endreçada amb aigües netes i transparents, neta amb l’esforç de l’Ajuntament que hi dedica recursos i d’alguns banyistes que en tenen cura. Probablement també és la més accessible des de territoris propers i molt poblats (Barcelona, Lleida, Zaragoza, La Rioja, Navarra i resta de territoris del Nord que prefereixen aigües càlides i temps més estable i solvent que no pas tenen les boniques i fredes platges del nord), i també accessible en el sentit que pots deixar el cotxe relativament a prop de l’aigua, la qual cosa facilita que hi acudeixin persones que no poden anar a altres platges més complicades, per qüestions de mobilitat i de comoditat.
De sud a nord el recorregut per la platja és prou interessant. Comença just en el port esportiu i també de pescadors que darrerament es va construir. Es passa pel poble de baix a mar, on trobes ja la primera curiositat: els estiuejants han adoptat un costum inèdit a la resta del món. Deixen les cadires i els para-sol a la vora de la mar, a primera línia i, des de bon matí veus una estiba de cadires buides que esperen que els culs dels seus amos arribin més tard, però que dóna una sensació curiosa i digna de constar en els anals d’usos i costums dels estiuejants d’aquesta població (això no es veu a la Ribera Maia).
Pel vial paral·lel a la platja hi ha circulació d’uns estranys vehicles de dues rodes que fan més soroll que no pas corren (tot i que fàcilment superen els 80 quilòmetres a l’hora per dintre el poble). L’Ajuntament en el seu dia es va comprometre a immobilitzar aquests vehicles conduits per noiets molt joves que es passen el dia recorrent el poble i fent un soroll horrorós amb les seves motoretes. La veritat es que l’Ajuntament no ha fet res. Si que es veu la policia municipal posant multes als cotxes mal aparcats (ben fet), però no volen entrar en llibres de cavalleries amb aquests estiuejants que molesten a la majoria i són un perill per a tothom (igual algun d’ells els diu: vostè no sap amb qui parla!). Torredembarra no és Kay West, ni tampoc Miami.
Des de la platja es visualitza el passeig marítim, un passeig ampli i la mar de bonic. Pel que fa al barri de mar, el passeig està ple de bars i restaurants. L’Ajuntament els va obligar a definir unes àrees d’ocupació d’aquest espai públic, per poder atendre els seus clients. El que ha passat en el transcurs del temps és que aquests establiments han decidit ocupar pràcticament tot el passeig, sigui o no la zona autoritzada. L’Ajuntament, els pobres, ja tenen prou feina amb altres coses importants com per ocupar-se d’aquestes minúcies, però la veritat és que no dóna massa bona sensació el que aquests bars i restaurants decideixin ocupar l’espai que els sembli bé, sense tenir en compte la finalitat del passeig (que encara que pugui semblar estrany, és passejar).
Passat el poble, de seguida et trobes amb la zona dels muntanyans, que com tothom sap, és una zona de dunes de sorra on viuen determinades espècies vegetals i animals, que han decidit protegir-la degut als efectes beneficiosos per la costa, pel manteniment de les platges i de les poques espècies que hi viuen. Al costat mateix d’aquesta zona trobem un espai que en el seu dia era humit -aiguamolls-, però ara cada vegada menys humit, degut sobretot a la cultura del totxo que intenta envair-ho tot, i als canvis en la climatologia, cada vegada més seca. Una zona protegida i vallada, amb exemples com els que es poden veure en el Golf de Mèxic, on aquestes dunes i vegetació estan totalment protegides i la gent ho respecta. Però en el cas de Torredembarra sempre hi ha algun gamarús de Lapònia (vulgo, mussol d’aigüera) que està observant i trepitjant sense cap consideració aquesta zona protegida. Què hi fan aquests individus en aquest lloc? Quin és el mecanisme mental d’aquest/aquests individus que els impulsa a travessar la zona protegida? És que no saben llegir? És que cal que se’ls dispari una perdigonada al cul perquè ho entenguin?
Avui diumenge caminem per la platja, estem a l’alçada de la zona que en diuen de Nova Torredembarra, una urbanització que intenta posar ciment a les escasses zones humides que encara resten. Dos homes d’edat avançada però en bon estat i amb vestit de bany de marca caminen junts. Un d’ells de cop i volta s’aparta una mica de la zona més transitada i decideix buidar la bufeta; ho fa allà mateix, sobre la sorra, no massa lluny dels vianants. Després, continuen passejant com si l’incident (marranada) anterior fos la cosa més normal del món.
Una mica més endavant es reprodueix l’escena anterior. En aquest cas són dues dones. Una d’elles travessa la zona vallada i es perd entre els muntanyans. Al cap de poc reapareix amb cara de satisfacció i beatitud. Amb la seva amiga continuen el passeig probablement criticant els joves que tenen comportaments incívics. La platja de Torredembarra no és ni Copacabana ni Ipanema.
En aquesta zona protegida dels muntanyans, hi ha un cartell que diu: no passeu, zona de nidificació d’ocells. Una mica amagats veiem una colla de nois negres que són els que usualment es dediquen a vendre objectes falsificats als banyistes (naturalment es tracta d’uns sense papers subjectes a les màfies que els exploten. Dóna la sensació que han nidificat en aquella zona i possiblement hi deuen dormir i fer la distribució del material. Uns negres del top manta que venen bosses, CD’s piratejats, ulleres de marca no t’hi fixis. Ens avancen. Parlen llengües estranyes per a mi, dons no sóc en Salvo (el protagonista de La Cançó dels missioners de John le Carré, traductor i coneixedor de moltes de les llengües africanes: swahili, kinyarwanda, bantú, ioruba, etc.). Podria ser que ni entenguessin els rètols que intenten impedir que es transiti per aquella zona. Aquesta platja no es Varadero.

El camí continua. I com que ja portes una hora caminant, decideixes posar la tovallola sobre la sorra per descansar una estona. No ens havíem fixat prou bé, però no massa lluny (al costat mateix), hi ha un nudista. Això si, amb ulleres de sol. Evidentment el que viuen a l’hivern a Barcelona no posaran pas cap obstacle a que la gent es despulli a la platja, més si tenim en compte que l’Il·lustre Ajuntament de Barcelona autoritza a la gent a anar despullada pel carrer i alguns en fan ús, bé sigui per les Rambles, la Barceloneta, la Vil·la Olímpica i allà on els plagui.

La major distracció d’aquesta platja és passejar. És prou bonic i bo per la salut. Des de fa temps que molts banyistes ho han agafat com a primer esport i ocupació del matí o de la tarda. Entre els passejants hi pots veure alguna (poques) senyora d’edat prou avançada i de formes prou agosarades (mal fotuda) que ensenya els pits als vianants, i que nosaltres, en un gest d’estètica, procurem desviar la mirada per recrear-la en l’anar i venir de les ones. No sé perquè em recorda un creuament entre una cabra i una foca, o aquell animaló que és protagonista de La Pell Freda. Em preocupen dues coses. Una endevinar quins mecanismes fan que una dona d’edat avançada (més de 60 anys) amb un cos de massa corporal disparada, amb una amplada igual a la llargada, senti la necessitat de mostrar les seves formes que no només aguantarien un llapis sinó també un tauló dels que utilitzen a la construcció per enfilar-se quan construeixen una bastida. I, segon, perquè l’Ajuntament no organitza un càsting per poder passejar per la platja? 
Decididament, Torredembarra no és Oregon.
Però, ara me’n adono que això és un comentari masclista. I els homes, com són els clients (alguns) d’aquesta platja? Doncs sincerament, no tenen res a envejar a les seves dones. El que més abunda són aquelles panxes que s’inflen immediatament després del punt on se suposa que hi ha la cintura, s’inflen i s’inflen, fins que per efectes de la gravetat, cauen per sobre la cintura formant una massa gelatinosa. És l’efecte de les panxes cerveseres. En un primer estadi s’inflen lleugerament. Altres, tenen formes d’esfera i finalment, quan ja arriben al zenit, formen una bossa que cau per sota la cintura, com les candeles de gel quan arriba la primavera.
Torredembarra no és Cancún, on es veuen rètols que indiquen els llocs protegits de les tortugues i la seva probable data de naixement.

Segurament la gent de Torredembarra es deu preguntar: d'on han sortit aquests turistes, o bé què hem fet nosaltres perquè ens els enviin?

Arribem doncs al punt final -Roda de Berà- on es pot contemplar el negoci de venda fraudulenta d’objectes copiats (bosses de Hermes, de Tous, roba de Dolce Gabana, etc). Tot ordenat, això si, en uns estands que suposadament els ha posat a disposició l’Ajuntament de Berà (com a mínim ja que no poden suprimir el frau, si més no ordenar-lo).
Decididament, la platja de Torredembarra no és Malibú, però és un lloc prou agradable i interessant per fer estudis sociològics. Aquestes petites menudències, però, no ens apartaran d’aquestes boniques platges i dels records que alguns tenim dels temps passats.

Carta al Sr. Francesc Puigpelat, periodista de l'Avui

Les vacances d'estiu dels mestres i dels nens

Novament el Sr. Puigpelat (Avui, 22.6.2008) ens explica els seus problemes per col·locar els nens quan l’escola s’acaba. L’any passat per aquestes dates ja va fer un escrit semblant queixant-se del paquet que li venia a sobre: tenir cura dels seus fills quan els mestres no els custodien.
Evidentment el Sr. Puigpelat no fa cap consideració sobre el que ha de ser (segons els seu documentat criteri) el curs escolar, ni sobre el que hauria de ser la feina dels mestres, o alguna aportació sobre l’educació i la responsabilitat dels mestres, però també dels pares i dels governs. Només el preocupa el que els mestres se’n vagin a Katmandú en les seves vacances.(per cert, jo en conec bastants de mestres i cap d’ells se’n va a Katmandú ni tan solament hi ha estat, però no dubto que l’informe documentat del Sr. Puigpelat deu tenir les dades corresponents).
Per altra banda quan un lliberal com el Sr. Puigpelat acusa de poc eficients els mestres, potser hauria de posar a la mateixa balança i amb la mateixa transparència quin sou guanya ell mateix i quantes hores treballa (no les que està fora de casa).
Com he dit conec bastants mestres i el seu sou és públic. Cap d’ells es pot permetre gaires alegries i sense ser mileuristes tampoc passen de dos mil euristes, per tant no em lliga amb la denúncia que tots els mestres van a Katmandú.
També conec algun periodista (no és cap mostra estadística) i sense conèixer el seu sou (que no és transparent), si conec el seu nivell de vida (cotxes, restaurants, cases, lloc de vacances,...). També he vist com els periodistes (programa 59’) parlaven de la nova Llei d’Educació i feien la pilota descaradament al Sr. Maragall (llei valenta, moderna, ...), es a dir, la trivialització de l’opinió periodística.
Que li sembla Sr. Puigpelat, seguim parlant dels mestres versus periodistes? Faci el que li sembli, però no em sembla bé que intenti escalfar l’ambient en contra dels mestres dels seus fills, als qui vull creure ha encomanat la seva educació renunciant a la quota que li correspon a vostè com a pare. Si té alguna aportació al respecte de com hauria de ser l’educació, esperaré la seva proposta (o la presenta a lloc pertinent, el Parlament, utilitzant els poder com a lobystes que tenen els periodistes), però si el tema és exclusivament el de les vacances dels mestres li faig un suggeriment, perquè no es fa mestre ja que és un xollo?
Una darrera cosa, a mi em semblaria bé que es parlés de conciliar (com diuen ara) els horaris dels treballadors (com vostè mateix) i els del treball, referit a tothom, fins i tot als mestres, però confondre les necessitats de col·locació dels nens amb la necessitat de la seva educació em sembla una mala solució. De totes maneres, si em permet la confiança, li diré que en un lliberal com vostè em sorprèn la proposta estalinista de que els fills estiguin a cura de l’estat (que l’escola se’n faci càrrec al cent per cent) alliberant als pares d’aquesta pesada càrrega.
Li demano que no se senti maltractat per tot el que li dic. També en l’editorial del seu diari (19.6) es parlava dels problemes d’acabar el curs en dijous, com si realment els hagués agafat de sorpresa (¿com és que sent públic el calendari escolar no havien fet aquesta acció a començament de curs quan encara es podia arreglar aquesta qüestió?). I no només això, sinó que estic a l’espera d’altres articles il·lustrats com el seu en que companys del ram es lamentin dels problemes que han d’assumir com a pares, o distorsionant l’opinió pública dient que aquí les vacances escolars són més llargues que a tot Europa i que els mestres a l’estiu es concentren a Katmandú.

Gerard Palacín és economista, no és mestre
(carta enviada a l'Avui el dia 22.6.2008 per la seva publicació)

No hi ha diners per finançar (segons quins) projectes

Where Have All The Money Gone?
Pete Seeger

L’actual crisis de liquiditat i d’altres coses que el Govern de l’Estat anomena de formes diverses, ens ha dut a una situació en la que bancs i les caixes no tenen (diuen) recursos per finançar els projectes dels seus clients. Naturalment, això no és una afirmació absoluta, tota vegada que segueixen havent-hi objectius estratègics que encara mereixen que aquestes entitats cerquin en els més recòndits calaixos i trobin diners suficients per finançar aquests projectes estratègics.
Ara però ens ha sorprès la noticia (tot i ser una notícia anunciadíssima) que “la Caixa” anuncia la compra d’una participació (20%) en un banc (grup financer Inbursa) propietat del multimilionari mexicà Slim, i la mateixa noticia diu que (la Caixa) està a l’espera de comprar un altre banc als països de l’est.
Les motivacions que la Caixa ha donat per efectuar aquesta compra es reflecteixen en la nota de premsa: vehículo de la expansión del negocio de banca minorista en el continente americano del grupo 'la Caixa'
Ja sabem que els negocis, seguint l’exemple dels costums de l’Orient, es fan per simpaties. Així doncs abans de fer qualsevol contracte cal veure’s, comprovar si hi ha empatia, interessos socials i personals, coincidències espirituals, i altres concomitàncies com parlar d’art, de les necessitats dels pobres i també de política. En aquest cas les simpaties entre Carlos Slim i els directius de “la Caixa” han vingut per la via de suposades visions comunes d’un món empresarial i també, com no, per una punt de vista similar entre unes persones que ja estan en els darrers anys de la seva vida i per tant s’ho poden mirar amb més objectivitat (són persones d’edat provecta), fets que han ajudat a que el negoci es pogués consolidar.

Carlos Slim és un home que s’ha fet a si mateix. D’origen libanès el seu currículum l’expliquen abastament els diaris. Però a banda de la desconfiança que sempre generen els que fan fortunes esplendoroses, en el seu cas, si més no, se sap d’on procedeixen els seus diners i, com no, una bona part d’ells prové del període de les privatitzacions efectuades pel govern mexicà, en aquest cas de la telefònica mexicana (Telmex). Aquest multimilionari, potser també com Soros, ha tingut actuacions que depassen les pròpies d’un capitalisme salvatge i està en una línia de fer coses pel seu país. Un home ansiós perquè el seu país entrés en una estabilitat que generi benestar, són intencions que se li suposen.
En els seus negocis han intervingut prescriptors, com no, polítics retirats. Tots recordem quan Aznar va ser fitxat (o bé es va oferir) per treballar pel magnat de la premsa (Murdoch) i la mala imatge que a alguns de nosaltres -jo- ens va causar aquesta notícia. Doncs bé, en aquest cas el prescriptor ha sigut Felipe González, de qui Slim declara que són amics i que donen conferències junts i que moltes vegades li pregunta coses (no explica quines) i que a més l’ha introduït en el món de les seves amistats. És allò de qui té un amic té un tresor.
Per la seva banda Felipe González és un home que sudamèrica li encanta, s’hi troba bé, pel clima, pels governants o pel que sigui, i cada dos per tres està donant conferències, visitant els seus amics i potser fent algun tipus de negoci (fa temps que no parla del disseny de joies).

Carlos Slim és un home que ha sigut l’amo d’empreses ben variades, des de tabacaleres, a arts gràfiques, cadenes de comerços, comunicacions i finalment financeres.
Ara les informacions de premsa ens diuen que Slim valora l’experiència de “la Caixa” en el negoci de la venda al detall (és allò que quan no se sap com anomenar-ho o és inexistent se’n diu know how). Segurament deu ser així, però no deixa de ser curiós que un home amb el seu historial es refiï d’una entitat relativament petita i, això si, amb una experiència prou dilatada, ja que “la Caixa” a més del negoci minorista té experiència suficient comprant i venent bancs, que usualment els ha acabat venent quan les coses no li han anat massa bé (gairebé sempre).
Tot i que la compra efectuada per part de “la Caixa” sembla que s’ha fet a bon preu (només el doble del seu valor en llibres), no està clar que no hi hagi algun altre interès per part del venedor per efectuar aquesta venda.
Sigui com sigui, Criteria que és la compradora assegura que la compra es formalitzarà amb un endeutament bancari. Naturalment no diuen qui ho finançarà, però tampoc fa falta, ens ho imaginem.
Entre els replecs de les notícies es diu que “la Caixa” tindrà dret a dues conselleries, la qual cosa sembla ben normal degut a la seva participació, i que aquestes recauran sobre Isidro Fainé i Juan M. Nin (només els falta això a unes persones tant ocupades i la remuneració d’aquests consells no ha de ser cap element per prendre decisions sobretot si tenim en compte que són persones que ja estan en el top de les remuneracions del país).

Aquest fet ha estat recompensat pel mercat que en la mateixa sessió de borsa va incrementar la seva cotització un 2,12%, amb la qual cosa, des de la seva sortida en borsa a 5,25 ja només genera una pèrdua als seus inversionistes d’un 20% aproximadament. Que bé, oi?

Aquesta actuació de “la Caixa” no ha estat ben rebuda pels ciutadans d’aquest país ja que en aquests moments de escassetat de liquiditat fan falta molts diners per finançar els projectes empresarials nous i els existents. Aquesta crítica la fan els que des de la frustració de que a la seva empresa li han reduït la línia de Crédit que tenia concedida sense que tingués ni dret a rèplica ni a cap tipus d’explicació. I no només això, sinó que l'entitat de crèdit ha posat per davant el projecte de concessió de l’autopista de Pennsylvania, amb una inversió de 8500 milions de dòlars, que ha sigut el tret de sortida per encetar els negocis a les Amèriques. I té més mèrit perquè van guanyar un concurs al que s’hi van presentar 16 grups empresarials i s’ho va endur perquè va oferir més diners que els altres. Serà un bon negoci o bé se’n hauran de penedir en el futur immediat, és una cosa que en aquest moment no es pot albirar tot i que sembla que als EUA no els permetran fer el que estan fent la nostre territori, es a dir, tenir autopistes “en restauro” i seguir cobrant com si estesin en perfecte estat i cobrant la quota complerta com si el servei fos correcte, o bé fer les remodelacions de les concessions segons necessitats dels diferents governs i sobretot necessitats i apetències de les mateixes autopistes, amb una total opacitat de cara als ciutadans (he demanat diverses vegades que aquestes concessions -els contractes-estiguin penjades a la xarxa).

Però no només es tracta de “la Caixa”, sinó que aquest és el comportament generalitzat per part del sector financer. Podem llegir altres notícies que afecten a tot el sector, i només com a exemple esmentaré el cas del BBVA que inverteix 800 milions d’euros en ampliar la seva presència en el China Citic Bank fins al 10% i en el filial de Hong Kong, Citic International Financial Holdings fins al 30%, això si a canvi d’un augment en la presència en el seu consell, la qual cosa té una doble lectura: controlar aquesta inversió i remunerar més generosament a alguns alts directius del banc per la via d’aquests nous càrrecs.

Reaccions primàries

Quan el mercat és el de la senyoreta Pepis

Els ciutadans estem astorats. Tots sabem que el petroli s’acaba (un dia o altre, que avui no toca), però el que no sabem és com funciona aquella cosa sacralitzada que en diem el mercat.
Fins ara pensàvem que l’oferta i la demanda configuraven els preus, però sembla que no és així. Hi deu haver algú que no pot repercutir els seus costos com fan amb una total impunitat les desinhibides elèctriques, petrolieres, telefòniques, autopistes i totes aquelles que beuen i viuen de les concessions de la reial casa.
Ara tenim els pescadors, els transportistes, els taxistes i altres professionals que estan implicats amb l’augment del preu dels carburants ja que sembla no poden repercutir aquest augment en els seus preus. Però, per què? Per què no poden repercutir en el preu final el del augment del cost del petroli? Això no s’entén.
Consegüentment, demanen a l’Administració que els solucioni el problema, que els doni ajudes per poder subsistir. I ho demanen amb mals modos, sense cap tipus de consideració ni respecte als que com ells, els toca rebre les conseqüències dels augments incontrolables dels preus, com també semblen incontrolables les actuacions d’uns piquets informatius de les patronals del transport que el govern els deixa campar i fer totes les bretolades del món. No sé si ho he entès prou bé, però això de que les patronals facin vagues resulta realment una mica còmic si no fos per les seves conseqüències sobre tots els ciutadans.
Sense desviar-nos del full de ruta, cal dir també que l’augment de preus afecta a tota la població, uns més que els altres, tot i que aquí em vull referir exclusivament a aquests ciutadans que els afecta d’una forma més rellevant.

Aquest món lliberal en el que vivim està suportat per un Estat que ens ha de resoldre els problemes. Així els pobres promotors immobiliaris que durant anys i panys han guanyat diners a cabassos, ara es troben en que se’ls ha mort (més aviat l’han matat) la gallina dels ous d’or. Ells també demanen ajudes, però això si, ho fan per afavorir els pobres paletes perquè no es quedin sense feina. Realment aquests senyors són altruistes i mereixen que el Govern els doni suport, fins hi tot fent el que proposaven, es a dir, mobilitzant els fons de la seguretat social (els fons dels pensionistes) per fer que aquests disbarat de la construcció continuï sense solució de continuïtat.

Però tornem al petroli. Hi va haver un polític -Sarkozy- que va suggerir que es modifiquessin (rebaixessin) els impostos. Sort en vam tenir que els economistes que imparteixen la veritat universal -per exemple el Sr. Sala i Martin- van sortir de seguida per advertir que el primer que ell explica als seus alumnes és com es trasllada el preu d’una rebaixa d’impostos al productor. El mateix pensen els polítics de la UE que no estan d’acord amb procedir a una rebaixa d’impostos en el petroli.
Cap d’ells ha tret l’argument (al meu entendre més vàlid) de l’efecte reductor del consum que té un augment de preus dels carburants, o bé l’efecte reductor d’emissions de CO2 en el seu cas.
Però si ens creiem el que diuen aquests savis, entenc que el que hauríem de fer és augmentar els impostos dels carburants -per exemple, doblar-los- a l’efecte de que aquesta reducció, al seu temps, provoqués una reducció del preu de producció i així, tots (excepte els productors) hi sortiríem guanyant. Això és el que en diuen una demostració per reducció a l’absurd. Perquè no ho fem?
Els diferents governs prefereixen no donar-se per al·ludits defugint la responsabilitat que tenen en la formació dels preus finals i prefereixen seguir tenint una caixa engreixada per aquesta pluja d’euros inesperada (a més preu del petroli més recaptació d’impostos). Aquest exitòs model els ha funcionat des de l’època en que els carburants estaven a preus baixos, molt baixos, i ara que han pujat estan ancorats en l’immobilisme i en el manteniment d’una suposada estratègia econòmica ortodoxa que s’han inventat ells mateixos i que alguns economistes espavilats els donen suport.
I no només això, sinó que el Govern Aznar va aprovar el recàrrec sobre els carburants (per destinar-lo a la sanitat) i Solbes ho ha incrementat i ara pot arribar fins als 4,8 cèntims per litre (fins que la UE s’ho carregui). La nostra Generalitat es va donar pressa a aplicar-ho de forma immediata. Què hi fa aquest recàrrec sobre el preu del petroli? Fins quan ha de durar aquesta bestiesa? Com és que ningú en parla?
La UE, a diferència dels EUA, ha mantingut els impostos sobre els hidrocarburs com un sistema recaptatori fàcil i d’elevat rendiment (per l’Estat). A més els ciutadans anem voluntàriament a la benzinera a pagar aquest impost i fins i tot fem veure que no ens adonem que ens buiden la butxaca.

Els fets objectius ens diuen que abans de la darrera guerra d’Irak (aquella de fa cinc anys, aquella que havia de ser una operació quirúrgica especialitzada feta amb noves tecnologies -bombes intel·ligents- , que no havia de provocar desperfectes ni danys en vides humanes), el preu del petroli no arribava als 30 dòlars. Avui el preu s’ha quintuplicat.
A més, aquests analistes a sou o papanates de tres al quarto que només parlen per fer soroll, deien que el petroli no tenia res a veure amb aquella guerra.
Ara hem experimentat la repercussió dels bio combustibles en l’augment dels aliments i sembla que tothom està d’acord en que això (dels bio combustibles) és una bestiesa.
També es parla de l’especulació en els mercats dels carburants que han fet pujar el seu preu. Sembla ser que les collites de soja i grà de l’Argentina (que poden alimentar més de 500 milions de persones) ha sigut ja venudes en el mercat de futurs de Chicago, i ara ja es comença a qüestionar l’ètica i conveniència de que els aliments es converteixi també en un bé sotmès a especulació. L’Índia ja ha prohibit aquest tipus d’especulació, segurament no trigarem gaire en veure que altres països s’hi apunten.
Segurament tot això deu ser cert, com ho és que cada vegada que s’apuja el preu del petroli una unitat, gairebé en igual proporció aquest augment repercuteix directament en l’augment dels beneficis de les petrolieres, contravenint totes les lleis econòmiques que els economistes clàssics ens havien inoculat com una veritat immutable. Això s’entén?
També direm que hi ha una crisi de demanda, o d’una demanda no atesa, una demanda que supera l’oferta. Mentre els Governs occidentals donen suport a Governs corruptes i cruels només perquè en els seus miserables països tenen petroli i ells en tenen la concessió d’explotació. A més sembla que en aquests països és fàcil aconseguir que el pagament al país propietari sigui només d’un 25% dels beneficis (quan acostuma a ser del 50%), sent segurament la contraprestació el que aquests pagaments es facin en les formes més opaques possibles.
Aquest és el trist panorama dels carburants i dels negocis corruptes que floreixen al seu voltant.

Moviments migratoris: un debat polièdric

La història dels moviments migratoris

Els fluxos humans existeixen des de que l’home va aparèixer sobre el planeta. Des de llavors els homes no ha deixat de moure’s, a la recerca de menjar, d’un clima més suportable, per protegir-se de les feres o dels altres homes.

Ara, en el Segle XXI aquests moviments han guanyat en intensitat i en quantitat, entre altres coses perquè la població del planeta també ha augmentat i perquè es disposa de més informació per saber com és la vida en els diferents llocs del planeta i, si es possible, poder escollir. En tot cas podem comprovar com els homes en el transcurs de la història, paral·lelament a la seva voluntat de traslladar-se a altres entorns, han anat creant cercles tancats, tribals, amb fronteres infranquejables, per organitzar-se internament, per diferenciar-se dels altres humans del voltant, i per prevenir que estranys envaeixin el que ells consideren la seva casa i el seu benestar.

Si anem a la Història moderna comprovem com va tenir lloc el naixement dels estats a Europa, i si anem a l’Àfrica, aquesta eclosió de nous estats es produeix més tard ja en el SXX. Els estats són i han sigut una comunitat d’interessos i de moltes altres coses i, per tant, són els llocs on es configuren les normes per viure els seus ciutadans. Els que no hi pertanyen, com correspon a tota persona ben educada, han de trucar a la porta i veure si els volen rebre.

Va ser a l’any 1948 quan l’Assemblea de les Nacions Unides va aprovar un referent amb la intenció que fos compartit per tots els humans. Es tracta del que considerem els drets bàsics de tota persona, indiscutibles i inalienables, que va rebre el nom de Drets Humans. Ara bé, entre aquests drets bàsics no hi ha un reconeixement universal d’un dret a residir on es vulgui, sinó que el que més se li acosta és allò que diu l’article 13: 1. Tota persona té el dret de circular lliurement i elegir la seva residència en el territori d’un Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i a retornar al seu país.
Per tant queda clar que no s’ha volgut reconèixer com un dret de la persona el residir allà on li plagui (o allà on pugui guanyar-se la vida), només pot vagarejar pel seu propi país. Quan travessa una frontera ja no hi ha res que el protegeixi.
I és en aquest context que els països (especialment els rics) s’estan convertint en fortaleses inexpugnables, per fer que els diferents s’hagin de quedar a les seves portes. Aquests països receptors de migracions són països del primer món, on el nivell de benestar i riquesa és elevat, mentre que els que truquen a la porta són els perdedors que gairebé sempre adquireixen aquesta condició per naixement .
Aquests moviments es produeixen independentment de quina sigui la població i/o concentració en un territori d'arribada. Així, avui encara el Japó, amb una alta densitat demogràfica és receptora d’immigrants, o bé altres països força poblats també són receptors com Holanda, Bèlgica, Espanya i altres. Els EUA (el que té un percentatge elevat d’immigrants, avui deu tenir una quota de gairebé 40 milions d’immigrants del 190 que se suposa hi ha a tot el món), la UE, Austràlia i el Canadà, estan entre el més destacats entre els receptors d’aquestes migracions.

Usualment les anàlisis que es fan sobre la immigració solen oblidar els fets històrics. Cal recordar que Europa entre els anys 1750 i 1950 Europa va expulsar (vull dir que van haver de marxar) més de 70 milions de persones (Muenz), o si fem cas de Colton&Palmer entre 1846-1932 l’emigració europea va ser de 59 milions, que van anar a parar als EUA, Rússia i Amèrica Central i del Sud.
Cal recordar que Espanya i Cataluña recentment (anys 50-60) van enviar, sobretot a Europa, més de dos milions de persones, que eren els que tenien dificultats per viure o sobreviure en el seu propi país i que, d'aquests homes i dones l'any 2000 n'havíen retornat 500 mil, mentre que encara residien a l'estranger uns 2,2 milions, el que vol dir que en aquella data encara Espanya era un país d'emigració. Evidentment, aquestes tendències avui s'han trastornat totalment. Per altra banda el que avui en diem Amèrica (EUA) és un país de més de 200 anys d’antiguitat (no res) i que, per tant, tots són immigrants (de segona, tercera,... generació). Els primers pobladors procedien del Myflower, el vaixell que va dur els primers immigrants al nou continent, estava format bàsicament per integristes, puritans, delinqüents i miserables, i que aquests nous okupes amb el temps van decidir que el millor que podien fer era liquidar i exterminar (genocidi?) els ocupants (autòctons, indis) d’aquelles terres (les xifres d'indis oscil·len entre 10 i 50 milions, segons autors).
Aquests i els seus descendents són els que avui han de decidir sobre qui té dret a entrar en el seu país i amb quines condicions. I al nostre país, ¿són molt diferents les coses? Segurament que no, no ho són de diferents. El nostre país ha estat un país de pas, on s’han quedat diferents poblacions i tribus. Però els que ara hi vivim som els autòctons de soca rel i volem preservar el nostre benestar no perquè pensem que el país s’esfondraria amb una onada de nova gent, sinó perquè potser perdríem algun llençol en aquesta bugada o ens fa mandra haver de conviure amb gent diferent de nosaltres (diferent, en què?). I a més som tant cínics que fem veure que l’actual benestar ens l’hem guanyat nosaltres, quan sens cap tipus de dubte l’hem heretat dels nostres progenitors.
Per tant, sembla que si volem fer les coses bé no podem deixar de contemplar aquest pas i experiència de la història per intentar una cosa impossible: no repetir les mateixes errades.


Conflictes entre es darrers en arribar i els penúltims arribats

El jo he arribat primer és el que reclama l’argument legal i ètic que ens permet excloure, si ho considerem convenient, els que han arribat més tard.
La immigració suposa sempre un conflicte entre els darrers arribats i els penúltims que van arribar.
La realitat ens diu que si arriben nous contingents de persones augmentarà la demanda per als llocs treball existents, amb la qual cosa el preu (salaris) baixaran i els seus efectes seran d’un marge de beneficis superior per als productors que els contractin a aquest preu més baix, i una millora pel consum (dels ciutadans) ja que probablement disminuiran els costos dels serveis i productes.
Un altre punt conflictiu té a veure amb la utilització dels serveis socials, l’educació, la sanitat, etc. De manera que s’intenta avaluar la utilització d’aquests serveis per veure si resulten rendibles o no pels autòctons que, en definitiva són el país.
Els Governs han de decidir que volen pel seu país, sabent que sigui quin sigui el pastís a repartir el resultat serà desigual, els uns es veuran afavorits i els altres perjudicats i segons la decisió que prenguin respecte als immigrants el futur del país pot anar cap en direccions divergents i fins i tot oposades.

Però també resulta difícil de mantenir unes exclusions per a uns per part d’uns altres, tant des del punt de vista pràctic com ètic i solidari. Per tant, els estats han de dur a terme polítiques d’immigració que facin possible una convivència i un benestar sostenible i, per altra banda, i aquest és el punt més rellevant, han d’ajudar a crear les condicions necessàries perquè aquests fluxos humans no siguin indispensables per poder sobreviure. L’ètica en aquestes decisions és un element a tenir en compte de forma rellevant, o com diu Dylan: Mama, put my guns in the ground, I can't shoot them anymore.

L’efecte reagrupament familiar, sembla poc discutible, però fa pocs dies en un programa de radio sentia que un magrebí que viu a Catalunya -per cert, modèlic en les seves opinions- havia portat un grup familiar de fins a 60 persones.
Altres països avançats estan pensant en modelar la immigració en base a les necessitats del seu país, no solament quantitatives sinó qualitatives. Aquí, en aquest punt el que toca és manifestar que els Governs han de decidir què pretenen d’aquests immigrants, sabent o imaginant les conseqüències. Però sigui quina sigui la seva decisió caldria que tinguessin en compte el país d’origen d’aquests fluxos i com se’ls hauria d’ajudar perquè no fossin necessaris.


Estratègies enfront de la immigració

Per portar a terme la funció d’impedir entrada a nous immigrants, alguns països han posat en funcionament estratègies gairebé militars (Espanya, Itàlia, Marroc, EUA,...), una estratègia que s’ha mostrat ineficaç excepte per posar en perill les vides dels immigrants més desvalguts i beneficiar els intermediaris i els contractistes d’aquesta immigració il·legal.

Darrerament a la UE i sota la iniciativa de Berlusconi s’està preparant o discutint una nova llei: la llei de retorn, que faria que els immigrants il·legals fossin considerats com a delinqüents i retornats al seu país d’origen.
Itàlia ha estat des de sempre un país d’emigrants per excel·lència, però ara tenen ja una renda de més de 30 mil dòlars per càpita i no estan disposats a que les lleis no es compleixin. Per dur a terme aquesta voluntat han començat a expulsar els gitanos romanesos, que diuen no compleixen la llei, tot i que ja té bemolls que ho digui el mateix Berlusconi que ha hagut d’emparar-se en la seva condició de president del Govern per defugir una munió de conflictes amb la justícia. I per altra banda ja veiem com fan complir la llei a totes les màfies i camorres que es fan i desfan. També històricament hem vist com s’han comportat aquests italians exemplars quan els va tocar emigrar a Chicago o New York. Tenir aquestes referències a la memòria, sembla prou interessant i saludable per a totes les comunitats, no només per la italiana.

El primer que cal dir al parlar dels fenòmens migratoris és que debatre si la immigració es beneficiosa pel país (receptor) o no, en un sentit econòmic, demogràfic i fins i tot social, al meu entendre, és un debat mal plantejat. Això ho afirmo en atenció al que és d’ús freqüent al respecte: s’acostuma a parlar d’immigració més que no pas de moviments migratoris, la qual cosa vol dir clarament que es parla des de la visió del país receptor; pel que fa a l’emissor, tant se li en dóna.
De totes maneres cal dir que la immigració serà el que serà, però podem avançar que es tracta d’un fenomen que no es pot canviar (cal matisar-ho), que difícilment es pot modelar (cal matisar-ho) i que no hi ha raons ètiques ni morals per a fer-ho (cal matisar-ho). Per tant, analitzar si una determinada societat es beneficia o no d’aquest corrent, no deixa de ser un estudi com molts altres dels que encarrega el nostre estimat Govern de la Generalitat sobre l’extinció dels ratpenats nans, o sobre les formigues voladores a l’Àfrica austral. En altres paraules, una pèrdua de temps i una gratificació per a l’ego dels estudiosos, però res més.

Dit això, que reconec és una mica fort, caldrà dir algunes coses més. Un Govern té l’obligació d’administrar i governar el país per al qual ha sigut designat pels electors per a fer-ho. Per tant, sota cap concepte un govern pot deixar de decidir coses al voltant d’aquest fenomen de la immigració. Són doncs decisions polítiques les que cal prendre, per les quals els economistes, els demògrafs, els sociòlegs els poden donar pistes, sobre tot d’unes suposades conseqüències, doncs ja se sap que ni els economistes, ni els demògrafs ni els sociòlegs tenen bases de coneixement suficientment sòlides com per fer prediccions de cap tipus.
Des d’un punt de vista econòmic sembla clar que qualsevol política d’immigració que es posi en funcionament afavoreix a un grup i en perjudica a un altre, això si més no és el que afirma George J. Borjas (A les portes del cel). Una altra cosa és si l’efecte conjunt d’immigració més autòctons, fa millorar la situació o no, però a banda d’això resulta clar que és un sistema de suma zero (el que guanyen uns ho perden els altres).

Mesurar en una espècie d’anàlisi cost-benefici la immigració és un tema complicat. Per què no ho fem també amb altres col·lectius, com per exemple els que pateixen malalties, els vells, els deficients, etc.? I quines conseqüències en trauríem? Ens interessa per alguna cosa o solament per passar l’estona? Diguem el que diguem quan parlem d’immigració parlem de persones en situació de fragilitat, econòmica, política, social i, per tant, d’un sector en situació d’inferioritat. També parlem d’un fenomen que no es pot aturar (¿qui ordenarà disparar sobre els qui arriben en pasteres?). Podem fer anàlisis sobre aquests grups com si fossin vedells als que podem engreixar amb clenbuterol o amb la cuina de Ferran Adrià, però ¿ens servirà per alguna cosa? Jo diria que no, a més de no ser útils podria ser discutible la seva ètica (ens atrevirem a fer anàlisis sobre altres grups en situació de fragilitat?). Ens fan perdre temps i ens distreuen de l’objectiu principal: com podem fer que el fenomen sigui no traumàtic ni pels que venen ni pels que ja hi són. Com podem fer que aquest melting pot funcioni?

Knockin' on Heaven's Door
L’arribada al Paradís dels que estan putejats per la misèria, les persecucions polítiques, religioses i racials, els pot sembla a alguns com si estesin escoltant el Concert per a piano i orquestra en si bemoll, KV 595 de Wolfgang A. Mozart, amb la pianista Maria Joao Pires en la mateixa sala de concerts, la Himmelpfortgasse (carreró de la porta del cel), on Mozart el va estrenar el 1791. A altres simplement els pot semblar que el Paradís els suposarà que deixaran de patir i se’ls obrirà un nou horitzó, el Paradís Occidental on acaben d’arribar. Altres amb mentalitat rastrera assimilen el Paradís -fiscal- a un lloc ple de llibertat (per defraudar, per ser insolidari, i fins i tot per ocultar diners de ves a saber on...)
Malauradament uns i altres estan equivocats. El Paradís en aquest món no existeix (i en l’altre ja ho veurem). Les úniques referències que trobem estan a la Bíblia i ja sabeu com va acabar tot aquell sarau.
Per la nostra banda els humans estem fent tot el possible perquè el Paradís no pugui existir, ja que mai hem entès que el nostre sistema de convivència és un sistema de suma zero (els que guanyen uns ho perden els altres, per més que diguem que tothom hi pot guanyar). Però una cosa és que no pugui existir el Paradís en aquest món i l’altra és que ens esforcem entre tots en convertir-ho en un infern.

Cap a una societat secularitzada

Sobre la separació entre la religió i el poder polític

Estem en un estat en el que el nacionalcatolicisme ja és història, però on ningú discuteix que el pes de la religió catòlica a la nostra societat és encara molt important. Només cal veure l’acte que van promoure les autoritats eclesiàstiques a Madrid el desembre de 2007 (i posteriorment a Barcelona, juntament amb alguna associació estrambòtica com e-cristians) en defensa de la família tradicional (¿què deu ser això de la família tradicional?), o bé les inacabables discussions sobre la LOE i si l’ensenyament religiós ha de formar part de l’educació promoguda per un estat no confessional (que ja són ganes de complicar la cosa tota vegada que no és més que la debilitat dels pares de la Pàtria que no es van atrevir a donar el nom -estat laic- i el contingut que corresponia en el lloc que corresponia, la Constitució), i les furibundes reaccions de molts catòlics (que més que creients i religiosos són litúrgics i dogmàtics) quan algú recorda que la religió hauria de formar part de l’àmbit privat.
Ara des del Govern de l’Estat volen revitalitzar la reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, una Llei que en el seu dia no van voler tirar endavant perquè els vents no devien ser favorables. Per altra banda grups religiosos (islàmics) denuncien que no es compleix aquesta Llei ja que no s’han contractat professors suficients per a l’ensenyament d’aquestes altres religions a l’escola. Tot això ens porta a reflexionar sobre la conveniència de separar els poders civils dels religiosos.

Secularització de la societat
Els canvis a la societat costen sempre de traslladar a les normes amb les que ens regim, que gairebé sempre van per darrera la realitat. Tots sabem que moltes coses han canviat en els darrers anys i resulta una mica absurd fer veure que no passa res i que, per tant, no cal canviar res.
Anem doncs a veure alguns conceptes que hi són relacionats ¿És el mateix secularització que laïcització? Una manera de distingir-los és veure si el procés d’autonomia de la societat respecte a la religió és iniciativa de l’estat, llavors en diem laïcització; o bé si la iniciativa és de la societat civil en diem secularització (pèrdua de la dimensió transcendent).
Per altra banda cal recordar que a la religió s’hi neix, i algunes vegades s’hi creix. Els casos de conversió (i apostasia corresponent) a una altra religió són casos prou complicats i convé tractar-los amb molta cura. El que si sabem és que cada vegada que han actuat missioners, evangelistes i convertidors, s’ha trencat alguna cosa. La voluntat de convertir a la fe vertadera (la seva) a altres homes i dones, sempre ha sigut una cosa prou complicada. A més, en aquest conjunt de conversions en els nostres dies hi ha casos que anomenaré ben singulars -per no qualificar-los d’una manera que pogués semblar ofensiva- de conversió al catolicisme (tots tenim algun nom al cap), o tants altres casos com els cristians que es converteixen a l’islam o a d’hinduisme o bé a altres creences.
Abans els missioners eren sobretot cristians, mentre que avui són islàmics. Quan Francesc Xavier va anar al Japó i a la Xina per convertir els seus homes al cristianisme no va ser més que una acció estranya que ni els que van anar a convertir-los ni els que havien de ser convertits a la nova fe, van entendre res.
En general doncs podem constatar que l’estat laic existeix on les religions no són les que imposen la manera de veure el món.

El procés de reflexió
En la catòlica Espanya algú pot explicar quin és el procés de reflexió que ens ha dut a declarar-nos catòlics? Si deixem de banda les qüestions històriques la resposta més probable és que ens autodefinim com a catòlics pel fet d’haver sigut educats en un ambient de catolicisme social i haver viscut en un entorn de gran respecte per la religió catòlica. Però probablement haurem de reconèixer que aquesta manifestació no ha vingut motivada per un procés d’anàlisi i reflexió que ens hagi fet veure que la doctrina que predica el catolicisme és l’única i vertadera, tot i admetent que en aquest aprenentatge els ensenyaments que hem rebut mai han anat contra la nostra suposada moral laica universal. Ha estat més que una reflexió un acte d’incorporació a una cultura; vius o has viscut en un entorn determinat i, naturalment, t’hi incorpores. Com a molt et trobes davant d’alguns misteris i dogmes que et costen de comprendre. Però fora d’ aquests petits problemes de comprensió el que si m’agradaria és que aquests creients (de qualsevol religió) convençuts que el seu Déu i la seva religió és la millor del món, ens expliquessin quin ha sigut el procés de reflexió que els ha dut a aquesta conclusió (naturalment no em refereixo a casos aïllats d’algun intel·lectual que ho explica molt bé, sinó a la majoria de creients). Com a molt, alguna vegada et trobes algun fidel que diu que a ell a casa seva el van ensenyat a resar, però això no explica res de com s’arriba a la religió vertadera.

El fet és que a les nostres esglésies cristianes i catòliques en particular, cada vegada hi ha menys fidels i pesi a aquesta minva, cada vegada que hi ha alguna acció per clarificar la laïcicitat de l’estat, la reacció furibunda d’aquests fidels -cada vegada més tebis- no es fa esperar.
Els especialistes han volgut clarificar que la laïcitat i l’estat laic no és altra cosa que quan l’estat decideix que la religió pertany a l’esfera privada. No consisteix doncs en esborrar tot vestigi de la religió, sinó en defensar la llibertat de consciència i de religió. Mentre que a l’isme (el laïcisme) té (li donem) un altre significat, es refereix a la militància adreçada a l’agressió explícita y sistemàtica a tot el que és religiós. És l’ateisme actiu i lluitador contra la religió, perquè diu que el fet religiós dificulta la vida en comú. No cal dir que aquesta forma de pensament és una altra forma de la intolerància i, de fet, es converteix en una altra religió quina característica més rellevant és la intolerància. Però més que llençar-nos paraules els uns als altres, val més que fem un esforç de comprensió sobre el que volem discutir: religió i laïcitat, o religió com una cosa privada a la que l’estat no hi ha de posar cap obstacle ni tampoc cap protecció concreta més que la de permetre el seu desenvolupament. Però finalment tot són paraules i el que convé és que ens entenguem amb el significat del què volem dir i de clarificar quin és el nostre pensament.

Les religions i els fonamentalismes
El problema de les religions és que els individus s’identifiquin massa grupalment amb les normes doctrinals, que acostumen a ser concretes (al contrari del que passa amb la moral laica que sol ser relativista) i, el problema de les normes concretes és que són rígides, inflexibles i inequívoques, i al temps, aquesta concreció dóna un cert confort perquè et certifica que estàs actuant bé. Consegüentment les religions són directament coactives i ho són de forma indirecta quan mantenen que fora de la religió no és possible la salvació. Tot plegat ens acosta cap als fonamentalismes.
En el nostre món ens omplim de bones paraules, de grans declaracions, però la realitat ens porta a guerres, odis, fam, desigualtat, injustícia, i és en aquest entorn on els fonamentalismes tenen el camp abonat, perquè, a diferència de la moral laica, els fonamentalismes sí que saben i diuen tot allò que s’ha de fer, com s’ha d’actuar i contra qui.

A Déu el que és de Déu i al César el que és del César (Mateu 22)
Per acabar, la laïcitat opta per la separació entre la religió i l’estat, però permet que les religions s’estableixin sense problemes. Però si el que passa és que l’estat, la societat, el poder dominant, tendeixen a eliminar les religions, llavors estem parlant de fonamentalisme, de laïcisme pur i dur.
Han après les religions a tolerar-se? Sembla que no, i tenim exemples per tot arreu. A l’Índia en el moment de la independència, va haver de buscar-se una separació, no per llengües, ni identitats, ni per les denostades nacionalitats, sinó per religions. A l’antiga Iugoslàvia quin ha estat el resultat? Què està passant a Irak (deixant de banda de la vergonyant actuació occidental) amb les lluites entre faccions religioses? A tot arreu les persecucions i enfrontaments religiosos són una constant. Per tant aconseguir que totes les religions es tornin privades i espirituals sembla un objectiu desitjable.

El cicle econòmic i les entitats financeres

Història d’un desgavell organitzat

Una de les formes més clares d’entendre què és i què fa una entitat financera l’explica aquella coneguda imatge: els bancs et deixen el paraigües quan fa un sol espaterrant, però quan el temps canvia i comencen a caure quatre gotes, te’l reclamen de forma immediata.
Amb aquesta espècie d’aforisme es dóna a entendre que els bancs ajuden als que s'ho mereixen, siguin ambiciosos o no, tinguin o no una posició de privilegi, estiguin o no disposats a a jugar-s’ho tot a una carta. En temps d’eufòria ajuden a fer grans fortunes a aquests personatges afortunats, però també s’ajuden a ells mateixos a fer pròspers negocis. En temps de vaques flaques, llavors no hi ha amics ni coneguts (o si?), i a tothom li toca el rebre.
El comportament prudent dels bancs, fa que moltes vegades no donin crèdit en el moment en que el sistema econòmic i la societat més ho necessita; i en canvi el donin quan ja no es tant necessari sense que importi el criteri del benefici social i econòmic que pugui comportar aquest finançament. ¿Quins són doncs els criteris econòmics, socials i lògics d’aquestes entitats?

El cicle econòmic i les entitats financeres
Però anem per parts. Les llargues discussions sobre l’existència del cicle econòmic malauradament o afortunadament s’han acabat. I s’han acabat perquè la realitat ha demostrat que la nova economia (que entre altres coses era una economia sense cicles) era una fal·làcia, era només un nom que alguns economistes desvagats s’havien inventat i que molts polítics i executius de grans empreses havien repetit sense saber gairebé de què parlaven (els executius de grans empreses no tenen perquè saber economia i molt menys història, ells han estudiat en escoles de negocis i el que valoren aquestes escoles és l’aptitud per les estructures abstractes i una personalitat agressiva, és a dir l’ambició sense límits i el materialisme superficial, i pel que fa als polítics resulta clar que no els cal saber res de res ni tampoc els ho demanem, només els cal saber dominar el propi partit i dominar els ressorts del poder).
Així doncs havíem arribat a un punt en que aquests poderosos pensaven que el món era com a ells els convenia i que fora del que ells pensaven no hi havia altra cosa que el buit. La realitat no existia, la història tampoc.

Els òrgans reguladors
Ara, però, amb l’explosió de la crisis financera s’ha contaminat l’economia real i el pensament d’aquests poderosos s’està tambalejant i tots en patim les conseqüències (no de que es tambalegi el seu pensament, que mai ha sigut massa sòlid, sinó de la crisi financera).
Jo mateix deia en un article (Basilea, les suprime i la mare que les va parir, i disculpeu l’autocita), que l’origen de l’actual crisis financera estava en un conjunt de fets en els que les entitats financeres van participar en primera persona. Aquestes entitats en van ser uns actors importants, segurament sense voler, però hi van participar en el seu inici i en el seu final, i la innocència i la ignorància no és cap eximent. Per altra banda la regulació vigent, cada vegada més complicada i sofisticada sobre les aquestes entitats s’ha demostrat insuficient i fins i tot, defectuosa. No ha aconseguit parar ni corregir les maleses que aquestes entitats han provocat. Ben al contrari, ara la poruga actuació de les entitats creditícies només fa que agreujar i aprofundir la crisis.
Pel que fa a la regulació podem dir que de Basilea, el millor que ens ha vingut són els tenistes (Roger Federer), ja que els banquers no han estat mai a l’alçada del que era d’esperar d’uns personatges tant mimats, tant irresponsables, tant ben retribuïts i amb una formació universitària específica per a les finances però manifestament insuficient per gestionar acceptablement això que ha rebut el nom d’economia financera.
Al seu temps els reguladors són part del problema. No han fet bé les coses. Ni el Banc d’Espanya, ni molt menys aquella institució casposa que és la CNMV, ni els govern (central i autonòmic). Ningú ha tingut cura d’aquestes coses. La normes reguladores per l’adequació del capital en els bancs, existeixen, és cert, però tenen tendència a ser massa procícliques, requereixen incrementar el capital quan els problemes ja han fet aparició, quan el desitjable hauria sigut que les requeriments fossin talment bíblics, com en el cas de Josep a Egipte, guardant diners en els anys de bones collites per emprar-los quan les collites siguin dolentes.
Basilea II dóna un tractament més sofisticat al risc però admet els models construïts pels propis bancs, la qual cosa s’ha demostrat en l’any passat que comporta seriosos defectes.

L’activitat de les entitats financeres i les crisis
Quan l’economia està creixent i els actius, valors, pisos, pugen de preu, els bancs estan impacients i il·lusionats per deixar diners per comprar aquests actius, ajudant, sens cap tipus de dubte, a empènyer els preus cap amunt.
En els temps dolents, quan les coses ja van de mal borràs, els bancs reclamen els seus préstecs, forçant als prestataris a vendre els seus actius i empènyer els preus cap avall, posant l’economia i als ciutadans a frec de la recessió.
Ara que la crisis ja ha explotat, els bancs es volen treure de sobre, desesperadament, aquells actius que els han provocat una situació de desequilibri.
Els promotors immobiliaris es volen treure de sobre els pisos i les cases sobre les que havien muntant les seves magnífiques expectatives de benefici que, naturalment no havien abandonat abans perquè ells s’hi jugaven ben poca cosa (el risc sempre el traspassaven als bancs i als compradors).
Les empreses es volen treure de sobre els treballadors, perquè els treballadors fan nosa, i ara els vindria més bé una situació de reducció de la producció enlloc d’haver d’aguantar uns costos fixos per una producció que saben tindran moltes dificultats en vendre.
Tot i així encara hi ha projectes i empresaris que estan disposats a tirar endavant, a continuar amb la seva empresa, a crear riquesa, però tenen dificultats, els falta finançament.
El meu petit entorn econòmic m’explica que ara les entitats financeres han tancat l’aixeta del crèdit; no hi ha crèdit ni pels bons ni pels dolents (vull dir solvents i no solvents). I això no m’ho diu ni un ni dos empresaris, m’ho diuen quatre (reconec que la mostra és petita i segurament no és vàlida estadísticament, però no en tic cap d’altra). Empreses que funcionen acceptablement els han requerit reduir el seu nivell d’endeutament, sense cap més explicació. ¿És que ha variat el risc d’aquesta empresa? No, fins i tot segurament es podria dir que ha millorat la seva exposició al risc, però les oficines i els analistes de risc han rebut instruccions de reduir e crèdit i s’hi han aplicat amb fruïció. A banda que segurament ja no saben valorar altre risc que el del totxo, doncs saben que les empreses industrials, les que fan coses i productes, tenen treballadors (compromisos) i han de vendre (com tothom) i, per tant, davant una situació de recessió, les coses se’ls poden presentar magres i amb aquest panorama ja no s’hi esforcen gaire.
Els actors de l’economia real s’han trobat amb que de cop i volta s’ha acabat el crèdit, i el missatge que reben és que com a molt, dels imports fins ara concedits se’ls rebaixarà una part important, com si l’empresa pogués remodelar la seva estructura financera en vint-i-quatre hores. Conseqüència: alguna empresa haurà de tancar les portes degut a aquesta imposició del seu banc amb aquesta reducció obligada del finançament que l’estrangula d’avui per demà, reducció a la que l’empresa no es pot adaptar amb facilitat.
Ara doncs no hi ha crèdit per ningú. Què dic, per algú si que n’hi ha. Continua havent-n’hi pels actors de l’economia financera, la que compra i ven empreses, la que especula, la que no produeix res, la que fa grans negocis a costa de ves a saber què.
Per altra banda val a dir que el diner no obeeix les lleis de la física (aquell principi de la Termodinàmica que diu que: l’energia no es crea ni es destrueix, ta, ta, ta ...). Quan una empresa en compra una altra, surt diner d’algun lloc (normalment d’algun crèdit bancari) i qui rep aquest diner, misteriosament el fon i l’oculta de manera que mai més es emprat per finançar noves empreses, noves activitats. Aquest circuit misteriós es perd en el no res o sota alguna rajola (vull dir en algun país offshore on tots els bancs d’un cert relleu hi tenen les seves connexions per als seus clients importants i fins i tot pels mateixos membres del Consell d’Administració -cas BBVA- per dir-ne un de conegut).
En definitiva, comprar una empresa no suposa cap benefici pel conjunt de l’economia, ben al contrari; en molts casos només suposa una disminució de llocs de treball sense que mai quedi clar que l’empresa tindrà una major eficiència. Quan es fa una valoració d’empresa forma part dels sistemes de valoració a l’ús que al cost del personal s’hi afegeixi un 10% que és l’import que (sense fer cap anàlisi de la situació) ja se sap a l’avançada que es destinarà a l’acomiadament d’un 10% del personal. Aquest és doncs el panorama després de la batalla. Què bé, oi?

El sistema econòmic i el sistema financer
Pel que fa al sistema econòmic ara està més desdibuixat que mai. No em referiré a les sentències de determinats banquers (Botin: "Estic convençut que no existeix una bombolla immobiliària ni en el Regne Unit ni a Espanya”. Evidentment, Emilio Botín no es va equivocar, el que li va passar és que no en tenia ni puta idea, en tot cas va ser imprudent; els que es van equivocar van ser els periodistes que van publicar les opinions d’una persona quin coneixement del funcionament econòmic és limitat -en general, al seus interessos particulars- i com a guru resulta més aviat ridícul), sinó a les referències d’aquells que haurien de saber alguna cosa del funcionament de l’economia i que no haurien de perdre mai de vista la història econòmica. Massa sovint ens trobem amb persones que ens diuen que aquí no pot passar res de tot això, com van fer els assessors del president Hoover a l’any 1929 quan li deien que el futur estava seré, sense núvols a l’horitzó i que els cicles no eren altra cosa que ajustaments que experimenten els sistemes quan creixen. Ara això no pot passar, estem en una nova era.
Però ara el que està passant supera tot el previsible. Des del seriós (suposadament) Financial Times que proposa que el Bancs Centrals garanteixin els deutes hipotecaris, fins als Governadors de la FED i el BCE que insuflen diners sense parar al sistema perquè els bancs no hagin de tancar les portes (és la quarta vegada en poc temps), cal aturar-se a veure el xollo que suposa gestionar un banc, més, sabent que quan hi hagi problemes el Banc Central acudirà per salvar-lo.
Amb aquesta actuació ha quedat sense cap raó solvent el que el sistema expulsi als ineficients com segurament hauria exigit que es procedís amb aquells bancs i caixes que no han sabut gestionar el risc ni tampoc han sabut gestionar la liquiditat (de fet, d’això últim mai n’han sabut).
El gran engany dels poderosos està en fer creure que els seus interessos són els de la majoria, i en aquest engany han sigut uns mestres.
Després de tot això m’apunto al que deia Winston Churchill: m’agradaria veure unes entitats financeres menys orgulloses i unes indústries més satisfetes.