Sense Fanal VIII

La reestructuració del sistema financer

Finalment el Sr. MAFO i els seus amics han aconseguit uns cosa esperpèntica. Un mapa de caixes que no té ni cap ni peus. S’han inventat les fusions fredes (les SIP sigles que volen dir sistema institucional de protecció que ja només el nom fa pixar de riure) i les fusions calentes (absorcions). Han fet una oda a la dimensió com element definitori de bona salut, sense assabentar-se que a la resta del món mundial el que ara està en entredit és precisament això, la dimensió, to big to fail.
Els Banc d’Espanya manté una bona credibilitat i se li atribueix una bona gestió, sense que se sàpiga el motiu. El Banc d’Espanya, com a supervisor, ha vist com la banca i caixes espanyoles s’endeutaven any darrere any per continuar inflant la bombolla immobiliària i no han fet res, com a molt, amb la boca petita han dit alguna cosa d’aquest risc del totxo, però d’intervenir alguna d’aquestes entitats (bancs o caixes), res de res.

A CajaMadrid li han fet una putada (més o menys com quan Florentino ha fitxat a Mourinho). Està en camí de posar-se en un merder que ni d'aquí a deu anys se'n haurà sortit. ¿Sap que suposa una fusió (freda o calenta) amb una sèrie de caixes tan diferents i distants unes de les altres? ¿Té recursos per dirigir tot aquest procés? D'aquí un temps en parlarem...

Quan el Banc d'Espanya va comprovar que la banca i les caixes no podrien tornar els crèdits contrets amb bancs exteriors llavors com a pares condescendents, els van facilitar tot el crèdit que van voler al cost més baix possible, això si, dient-los-hi, no ho torneu a fer...
Els bancs i caixes, desprès que els van perdonar els seus deutes, van fer allò que explica l'Evangeli, van agafar els seus deutors pel coll i van escanyar-los, amb violència i sense cap commiseració.

¿Se’n recordeu d’aquells Fons del Tresor que servirien per comprar actius de bancs i caixes amb compromís de recompra? Doncs allí han acudit totes les grans entitats financeres del nostre país i sembla que el Banc d’Espanya ho troba prou bé.
Per altra banda el Banc d’Espanya ha hagut de fer coses que segurament no li han agradat massa, com canviar les normes comptables cada sis mesos per no deixar amb el cul a l’aire a determinades institucions financeres (caixes i bancs).

La reestructuració del sistema financer l’han entès aquests senyors com circumscrit a les caixes. La banca ja està bé com està, no per res, sinó perquè ho diuen ells (es veu que els deuen caure més bé). Tenen si fa o no fa la mateixa morositat (tot i que les caixes s’han dedicat a finançar temes d’habitatge de forma prioritària, sense que estigui escrit en cap estatuts ha estat així des de sempre). Els executius i els consells d’administració són més o menys igual d’incompetents, i si parlem de bandarres, segur que a la banca n’hi ha més que no pas a les caixes. Per tant, la pregunta que ens fem els ciutadans és ¿perquè només es parla de les caixes?

Patrons del Palau i de les Caixes

Uns sacrificats pel bé del poble

(carta enviada a l'Avui en data 11.11.2009 per la seva publicació, si els ve de gust, tot i que poques vegades els agrada criticar als patrons, siguin quins siguin. El dia 16/11/2009 la publiquen parcialment)


Al Palau hi havia la creme de la creme de la nostra societat (o si més no així s’ho creuen). Hi havia empresaris, hi havia intel·lectuals, hi havia fatxendes. Però fos com fos a tots ells els han aixecat la camisa (o se l’han deixat aixecar). Cap d’ells ha plegat encara. A què esperen?

Bru de Sala explica (Catalunya Radio 12.11.2009) diu que ell era patró i anava a les reunions a aplaudir. Un bon patró, no us sembla?
El periodista Xavier Barbeta (LVD 12.11.2009) diu que deixem als patrons tranquils, ja que han dedicat el seus temps i els seus diners a aquesta activitat. Una opinió ben fonamentada, sort en tenim d'aquests formadors d'opinions. La veritat és que el resultat ha estat una mica trist. Els que havien de governar el Palau no s'assabentaven de res. Què hi feien?
Juan Antonio Samaranch diu que no se sent massa implicat, doncs ni va prendre possessió ni va anar mai a les reunions. Un altre patrò excel·lent!
Altres diuen que es millor no plegar tots alhora, doncs es crearia el buit. Quin buit, si no feien res!
Amb aquests opinadors no cal que ens preocupem de res. Deuen pensar que els ciutadans som cretins, quan els cretins són ells.

A les caixes s’està negociant fusions per reforçar-les, per donar-lis una dimensió més gran, suficient per afrontar nous reptes (aquesta expressió de nous reptes és una de les més estúpides que mai s’han escrit i repetit fins a la sacietat).
Els mateixos directius que han dut a les caixes a aquesta delicada situació, són els que ara volen acomiadar 1.800 empleats.
Per part d’aquests directius i dels seus consells d’administració, es necessita cara dura i cinisme fora de mida per no haver plegat encara i, en canvi, per haver-se assegurat la seva poltrona per damunt qualsevol altra cosa.

La proposta que voldria posar sobre la taula, és que actuï d’ofici el supervisor o la justícia (tant en el cas del Palau com en de les caixes), i els aparti dels seus càrrecs de forma immediata. No cal patir, com no fan res tampoc passaria res.

Sobre les fusions de les caixes

Deu punts sobre aquest batibull


1. L’origen de la crisi financera
Se’n ha parlat abastament. Sabem el paper d’aquestes entitats, sabem que les entitats financeres (els seus directius) s’han comportat com autèntics bandarres i sabem que els governs de tot occident hi ha posat diners (és a dir, els nostres diners) per corregir les actuacions imprudents d’aquests directius. I també sabem que tot això ha estat amanit amb una crisi immobiliària que ha ajudat a un enfonsament definitiu.
Això no obstant, algun ximple encara diu que la cobdícia és necessària com a motor del nostre sistema econòmic. Potser que s’ho faci mirar...

2. La crisi ha originat problemes a les entitats financeres
El títol precedent és completament incorrecte. El que correspondria dir és que les entitats financeres han creat problemes a tota la societat. Això no obstant, per explicar alguna cosa sobre les fusions a que fem referència direm que, efectivament, les entitats financeres estan passant per uns moments difícils.
En una explicació ràpida de perquè estan tenint problemes les entitats financeres, cal dir que des de fa uns quants anys (potser des de 2005/2006) els bancs i caixes de l’estat espanyol van adonar-se que recaptar diners dels dipositaris -pagant-los-hi uns interessos irrisoris- i col·locant aquests diner en crèdits -especialment hipotecaris- era un negoci fantàstic, mentre els riscos que corrien per dur a terme aquesta activitat els estimaven molt petits, degut a que sempre els pisos augmentaven de preu i aquesta tendència havia de ser perpètua. Per tant, en el pitjor dels casos, quan el prestatari no podia tornar els diners, es quedaven amb un pis que valia molt per damunt del valor de la hipoteca. Per tant cap problema.
Però el que els va passar és que se’ls va acabar molt aviat la munició (diners) per continuar amb aquest frenesí inversor en aquesta activitat tant rendible i llavors aquests professionals tan espavilats van decidir endeutar-se en el mercat europeu per continuar aquesta boja carrera sense solució de continuïtat.
El final ja el sabem tots. Els bancs s’han quedat sense pistringuis, molts d’ells no saben si podran tornar els préstecs que han rebut del BCE o d’altres bancs estrangers (que no sabien fer bons negocis), i, a més, tampoc saben si cobraran els crèdits que tant alegrement van concedir.

3. Pressió per que les entitats es fusionin.
Si ens centrem en els bancs i caixes al nostre estat, ens trobem en que tant el govern central, els autonòmics, com els supervisors (Banc d’Espanya), i algun altre entitat, grup o persona a qui ningú li ha demanat el parer, insisteixen en que cal que aquestes entitats es fusionin, i no només ho diuen, sinó que ofereixen diners perquè ho facin (el FROB ofereix un préstec a llarg termini i a un interés fora de mercat).

4. Dades problemàtiques de les entitats financeres
La morositat. La banca un té una taxa del 4% de préstecs morosos, les caixes un 5%, unes i altres entitats estan clarament excedides en aquesta xifra d’impagament, com a conseqüència d’una estratègia poc pensada i pitjor interpretada. Això no obstant, si retrocedim unas quants anys (14 o 15) trobariem taxes de morositats semblants o superiors.
Hi ha una cosa que ningú vol destacar: la morositat en aquests darrers anys ha sofert profundes transformacions en la forma de mesurar-la. Ara s’és més estricte i, per tant, els coeficients de morositat no són homogenis amb els que s’utilitzaven en la darrera crisi immobiliària dels anys 90. L’aplicació de Basilea II ha afectat a aquesta forma de mesurament. Els periodistes econòmics és normal que no se’n hagin adonat, però el Banc d’Espanya i les entitats especialitzades -departaments d’estudis- no haurien de dir alguna cosa?
Es parla d'un nombre d'oficines excessives. Caldrà tancar-ne, i això s'encarrega als mateixos homes que van tirar endavant l'estratègia d'obrir-ne sense parar. Curiós, no?
Una altra consideració: les entitats de ràting (són aquelles entitats que parlen anglès però la caguen en castellà o català), estan dient que els bancs i caixes amaguen morositat. Per més que una entitat de ràting és poc fiable per naturalesa, és possible que tinguin raó. Així veiem con aquestes entitats financeres estan inflant les seves carteres d’immobles amb unitats procedents -sens dubte- de crèdits impagats, i com estan refinançant a cor que vols crèdits que de totes totes són incobrables.
Costos i eficiència. La banca i caixes a l’estat espanyol estan millor que a altres països europeus i americans (això darrer ho dic a bulto, no ho he verificat, però crec que és així, no cal dir millor que la Société Generale, que Fortis, que el Deuche Bank, o que el Bank of America).

5. On és el problema?
Costa de trobar la seva esència, deu ser que és un tema de gustos. El Governador del Banc d’Espanya i els Governs central i autonòmic, que més aviat sembla que han perdut el nord, han decidit que cal reduir el nombre d’entitats financeres. Ho han dit en general, però ho apliquen només sobre les caixes. Les explicacions venen d’un informe en que algun savi (del Banc d’Espanya) ha determinat que la dimensió mínima d’una entitat financera ha d’estar per sobre del 50 mil milions d’euros d’actius. Tot el demés és pura xerrameca, i els 50 mil milions també.
I si hi hagués algun problema de solvència, ajuntar dues pomes podrides en faria una de bona?

6. On eren els supervisors?
Mentre es produïa el gran problema de crisi de liquiditat (i potser de solvència) aquests supervisors estaven fet la migdiada.
Ara, quan s’han despertat, estan inquiets per si es produeix algun disbarat i alguna altra crisi que ni tan solament havien olorat. Sabien que bancs i caixes s’endeutaven per sobre del que era prudent, per seguir inflant la màquina d’aquesta economia del “frau innocent” o de l’especulació sense fi. Ho veien i no deien ni feien res. Ah, els supervisors són: el Banc d’Espanya, la CNMV i els Governs autonòmics en el cas de les caixes.

7. Què s’obté d’una fusió?
7.1. Una fusió pretén en primer lloc, acomodar els equips directius i només es du a terme si aquests equips directius (especialment els més forts) hi surten guanyant, en poder i en diners. Si no és així, no té cap interès i no es portarà a terme.
7.2. En segon lloc, reduir la competència i, en conseqüència, putejar al client, que serà qui rebrà les conseqüències.
7.3. En tercer lloc, com aquestes fusions pretenen només donar sortida a una suposada ineficiència, el resultat serà que donarà una avantatja competitiva als bancs, que veuran reforçat el seu poder.
7.4 En quart lloc, es tracta de putejar els empleats. Els directius que s’apoderaran de la nova entitat, no saben ni qui són aquest empleats ni com es diuen, però si saben que els únics que aporten valor afegit són els directius.
7.5. Pel que fa a la necessitat de les caixes de dotar-se de recursos propis ni tan sols s’afronta ni s'hi pensa.
7.6. L’eficiència. S’acostuma a mesurar l’eficiència d’aquestes entitats fent referència a les despeses d’administració en el seu sentit ampli. És a dir els diners que no van dels estalviadors als inversors, sinó els que es queden en mans dels que ho administren, siguin directius, personal o despeses generals per diversos motius.
L’organització del treball i del negoci, quina responsabilitat és atribuïble de forma total als equips directius, ha tingut dues cagades d’una importància fonamental: la canalització de diners sense mesura a crèdits hipotecaris bé sigui en la seva forma de promotors o comprador final, amb l’endeutament fora de mida per prosseguir amb aquesta activitat; i en segon lloc l’obertura d’oficines per tot arreu, enlloc de fomentar les noves tecnologies a l’abast dels clients.
7.7. El nou equip de gestió i direcció de la nova entitat manifesta una agressivitat fora de mida. Nom pregunteu contra qui va adreçada aquesta agressivitat, que no us ho diran. Però jo us ho diré: l’agressivitat va adreçada contra els clients, que a partir d’ara sabran de què va la cosa i si no són rendibles rebran una puntada al cul, els apujaran les comissions, els disminuiran la rendibilitat dels seus diners i els demanaran més diners per donar-los préstecs; i contra els empleats, als que els ha de quedar clar que són les peces més miserables de l’engranatge. Però que no s'oblidi, va a favor dels interessos propis dels executius.

8. Perquè es planteja la fusió de forma més insistent sobre les caixes?
Les caixes han fet un paper força galdós en tot el camí de la crisi. No s’han sabut diferenciar de la banca. És més, el seu camí per la supervivència, segons els seus directius, està en la bancarització de les caixes. La qual cosa s’està `produït a marxes forçades.
Si una caixa és com un banc, no té cap sentit que es mantingui una formula jurídica diferenciada, és més, han de desaparèixer.
L’únic que les justifica és precisament aquesta forma diferent d’actuar.
Però els directius de les caixes no han sabut mantenir de forma clara aquesta diferenciació i, per interès o per convenciment (és a dir, per manca de visió), el procés de bancarització sembla imparable.
Quan això es produeixi, no hi haurà altre responsable que els equips directius de les caixes i els seus òrgans de govern.

9. Com es plantegen les fusions de caixes catalanes (i de totes les altres)
Complicades, molt complicades. El suposat arrelament al territori, el voler mantenir obres socials amb independència de cada una de les caixes fusionades, la composició dels equips directius, la nova marca i moltes altres coses, són problemes mal enfocats. No hi ha de sortida un equip potent que lideri el canvi.
Un punt que no es comenta. Les fusions, oficialment, es volen per obtenir unes entitats més potents, en recursos, en equips directius, en eficiència, etc. Així i tot, aquestes fusions són liderades pels mateixos subjectes que han dut a aquestes entitats a una gestió desmadrada, a una carrera sense fi en l’obertura d’oficines, a la potenciació sense cap limitació en la concessió de crèdits a qui fos, amb garantia de devolució o sense.

10. I els òrgans de govern?
He donat tot el protagonisme als equips directius, perquè és ben evident que els òrgans de govern no pinten res, ni a les caixes, ni a la banca, ni a cap empresa. Fins que arribi un dia en que tot un consell d’administració estigui engarjolat per motiu d’alguna de les moltes irregularitats que es produeixen i s’han produït a les entitats financeres, no cal pas esmerçar-hi massa temps.
No cal dir que seria just i necessari que es produís alguna d’aquestes situacions, però hi ha algú que recordi un sol cas? Per descomptat, la justícia d’aquest país no hi ajuda gaire.

Les caixes ens sorprenen

Les caixes d’estalvi, per la via de la seva representació corporativa o patronal -la CECA- s’han manifestat respecte a la política econòmica del govern de l’estat, aprofitant de pas per deixar anar algun calbot a les autonomies.

Cal veure les seves declaracions. Per una banda parlen dels impostos i sembla que el seu portaveu (un director general de la CECA) hi entén força en la qüestió d’impostos.
El seu dictamen és que cal apujar els impostos a les classes mitges, perquè es veu que si es pretén augmentar impostos a les classes altes, la recaptació serà insignificant, tota vegada que els seus sistemes d’enginyeria financera (SICAV, paradisos fiscals, evasions impositives sense contemplacions, fraus, etc.) ho farien poc rendible econòmicament.
Al mateix temps diuen que apujar l’IVA, des d’un punt de vista recaptatori seria molt més eficient.
Segurament aquests senyors tenen tota la raó, però ¿això es pot prescriure des d’un organisme com són les caixes? ¿Es pot promoure l’eficàcia recaptatòria pressionant més a les economies que no poden escapar-se’n? La veritat és que poden tenir tota la raó, però no deixa de ser una obscenitat que les caixes d’estalvi, els seus directius (que sens cap mena de dubte pertanyen a les classes de renda alta), preconitzin aquestes polítiques.

I la cosa no acaba aquí. Ara, també carregant-se de raó, diuen que si no s’aconsegueix un pacte social entre els principals partits del país i entre els dirigents empresarials i els representants dels treballadors, el que cal és anticipar les eleccions, per aconseguir un front comú per poder fer front a la crisi.
Doncs que bé!
Torno a dir que fins i tot poden tenir raó en la seva proposta, però cal dir-los-hi a aquests senyors de les caixes que caldria fossin més prudents. Està clar que des del punt de vista polític no són ningú (algú els ha votat?), i des del punt de vista econòmic, si que tenen un determinat pes: el que correspon als responsables d’haver engegat les nostres economies a pastar fang. ¿O volen fer veure que ja no es recorden de tot allò de les subprime, els endeutaments fora de mira (de les caixes), les concessions de crèdit sense cap rigor, tot el que ha fet que la crisi esclatés i arribés als nivells que avui s’ha instal·lat a casa nostra?

Massa sovint personatges que no tenen la més petita representativitat, s’irroguen facultats que no tenen. Els ciutadans els hem de dir que el que ells pensin ens importa un pito, i per fer-los més didàctic aquest punt, els diria: és com si ara el Sr. Fèlix Millet opinés sobre com s’ha de dur la política econòmica, la impositiva o el que sigui, des del govern (no és ben bé la mateixa cosa, però s’hi acosta).

Funcas (lligat a les caixes), a l’igual que fa l’Institut d’Estudis Econòmics (lligat a la CEOE), en el supòsit que tinguessin alguna credibilitat, s’han oblidat de demanar mesures per reduir el frau fiscal, un tema molt difícil, però que ho serà més si no ens hi posem.
Així mentre els EUA estan demanat (i obtenint) de la USB Suïssa, la llista de defraudadors, no em consta que el Sr. Rodríguez Zapatero hagi presentat ni solament la demanda. Pel que fa a les caixes no s’entén massa perquè no ho han posat a la llista de coses necessàries (com a mínim, costa poc), ni tampoc s’entén com algunes caixes encara tenen vincles amb paradisos fiscals.

Per tant, senyors caixers, quan necessitem la seva opinió ja els la demanarem. Mentrestant, facin el favor d’ocupar-se dels seus assumptes que prou fotuts que els tenen.

Fusions d'empreses i altres operacions genials

Diatribes interessades

Vaig una mica en retard, ho reconec. Just acabo de llegir els tres volums de Stieg Larsson (demano disculpes), però m’entretindré en una llarga cita que fa en el primer volum:

... el desdeny d’en Blomkvist pels periodistes especialitzats en economia es basava, segons el seu parer, en una cosa tan simple com la moralitat. L’equació era molt senzilla. Un director de banc que desvia uns quants centenars de milions per especular temeràriament no hauria de mantenir el càrrec. Un conseller delegat que juga a les empreses fantasma hauria d’anar a la presó. Un propietari que obliga els joves a pagar un lloguer desorbitat i de sotamà per un estudi d’un sol ambient amb lavabo compartit, l’haurien de penjar com un pernil.
La feina del periodista especialitzat en economia era investigar els taurons que provoquen la crisis d’interessos per especular amb els estalvis dels petits inversors, examinar els consells de direcció d’empreses amb el mateix zel despietat amb què els periodistes especialitzats en temes polítics vigilaven la més petita pixada fora de test dels ministres i diputats del Parlament. Mai entendria per què tants influents periodistes de temes d’economia tractaven les mediocres joves promeses de l’economia com si fossin estrelles del rock ...

Mil·lènnium. Els homes que no estimaven a les dones
Stieg Larsson

i també en el mateix sentit una altra cita, la que ve a continuació:

...Cuando al mediodía lo fue a ver su abogada, Haas le dijo que había presenciado el asesinado de los Caciques. Los guardias miraban desde una especia de claraboya del piso superior. Sacaban fotos. Nadie hizo nada ... ¿Y tú crees que afuera lo saben? Ay, Klaus, dijo la abogada. ¿Los periodistas también?, dijo Haas. Éstos son los más discretos de todos, dijo la abogada. En ellos la discreción vale dinero. ¿La discreción es dinero?, dijo Haas. Ahora lo vas entendiendo, dijo la abogada...

2666
Roberto Bolaño

i una altra ...

Uno de los primeros avisos fue probablemente Clement Attlee, que la mayoría de ustedes no tendrá ni idea de quién fue, lo cual ya dice algo al respecto...
(es pot ser més superbi però no més ruc, per escriure una frase com aquesta)

Elegir lo grotesco, 3.5.2009 El País
Javier Marias

Tres cites, un excel·lent punt de partida. ¿Quina mena de bestiar són els periodistes? ¿Perquè els periodistes s’entesten en fer la pilota als poderosos? ¿Com és que els periodistes econòmics no tenen ni la més lleugera idea del que parlen? ¿No podrien deixar de dir bajanades i així, si més no, podríem treure les nostres pròpies conclusions sense haver d’utilitzar intermediaris que ens voler fer beure a galet? o,¿ perquè hi ha periodistes que es creuen superiors als seus lectors?
No, no i no! No és possible. Els periodistes econòmics hi han de posar cullerada i dir una bestiesa darrera l’altra. I d’aquí ve que més d’un periodista s’ha manifestat, dient que sense Larsson també hi ha vida, que no n’hi ha per tant, que es neguen a seguir el corrent del públic, que no ho diuen però pensen, públic incult.
Està clar que a determinats periodistes els ha molestat dues coses: que Larsson hagi tingut el ressò que ha tingut, i que hagi dit el que ha dit. Dues coses intolerables dintre l’esperit gremial de la professió. I aquí ve l’explicació de perquè molts periodistes han volgut desacreditar a Larsson com a escriptor per aquestes dues qüestions bàsiques: una) ha criticat la professió, i això no es pot permetre, dos) ha tingut èxit, cosa que molts d’ells miren amb enveja.
De Roberto Bolaño cal dir que no ha tingut l’èxit comercial de Larsson i segurament aquests periodistes no deuen saber ni qui era. Javier Marías és prou conegut i un bon escriptor, però no es tracta d’això, sinó dels que van pel món donant lliçons als pobres mortals que no som tant espavilats com ell.

Per confirmar el que he exposat anteriorment, hem pogut llegir a la premsa comentaris altament elogiosos sobre la fusió de Gas Natural i Fenosa (és només un exemple). Una oda als directius de Gas Natural que l’han duta a terme, tot i que fins a un tercer intent no ho han aconseguit, la qual cosa no deixa de ser un tracte molt especial cap a aquests directius, doncs en altres companyies i en altres àmbits amb un cert rigor, quan algú proposa una operació d’aquest estil i fracassa ha de fer les maletes i deixar la seva poltrona.

Així el periodista Toni Cruañes, director en funcions de l’Avui, titula el seu article de 27.6.2009 com: Finalment, un gegant energètic, i desprès venen frases amb tanta substància com: Gas Natural, avui és la història d’un èxit. Continua amb una sèrie de consideracions que, naturalment es poden subscriure sense cap problema, sobre la politització del govern central posant pals a les rodes, etc. etc.
Desprès llegeixo l’editorial de la Vanguardia del mateix dia: La Nueva Gas Natural, on naturalment es desfeien en elogis cap a la nova companyia fusionada. La qualifiquen com, la primera gran operación corporativa de reordenación del mapa energético español, i acaba amb un elogi desmesurat dels directius de Gas Natural, però no acaba aquí la cosa, sinó que el fan extensiu als directius de la Caixa i de Repsol, sense que se sàpiga ben bé quin és i ha sigut el seu paper i/o mèrits. O potser sí, l’un, l’inductor de l’operació fracassada dues vegades, l’altre, el pou d’on surten els diners (dels dipòsits dels seus clients, naturalment, sense que aquests puguin dir ni ase ni bèstia).

Ara doncs tindrem (qui?) una companyia que serà un gegant energètic (!). Una companyia que farà que la competència es redueixi encara més (sembla bastant indiscutible que un dels objectius de les fusiones empreses és reduir la competència) i per demostrar això només cal que contemplem les mateixes xifres que dóna la premsa: quan es va intentar la fusió amb Fenosa, moment en que la premsa va reproduir el que deien les companyies que s’havien de fusionar, es a dir: que reduirien 11 mil milions la inversió (El País, 13/3/2009). També ens diu la notícia que emetran deute per valor de més de 18 mil milions d’euros que ha sigut els diners el que els va permetre la “compra” de Fenosa. Estàvem en el mes d’abril d’aquest any i no hi havia cap problema perquè Gas Natural tingués liquiditat per la “compra” de Fenosa que, naturalment era una prioritat nacional. En el mateix moment, les demés empreses que no tenien connexió amb la reial casa tenien una sequera financera que feia feredat.
Per altra banda la premsa ens informa que la deflació de preus continua, tot i que, misteriosament, el preu de l’electricitat augmentarà un 2% (serà ja una de les primeres conseqüències de la fusió?).
Tot són elogis, però ¿algú em pot explicar alguna avantatja pels consumidors derivada d’aquesta fusió?

Hi ha altres exemples, com la darrera i genial operació de Telefónica. Aquesta companyia, que té un president que avui no està a la presó perquè el delicte ha prescrit, ha entrat com a partner en la Companyia xinesa de Telecomunicacions. I no cal dir que una companyia xinesa de telecomunicacions és una empresa de les “més transparents del món” on, a la seva cúspide, hi ha un home i tot el comitè directiu del partit (què diferent del cas de Telefònica, on Alierta va prendre possessió per mitjà del seu amic Ansar). Això no obstant, l’editorial de La Vanguardia en fa un elogi desmesurat. Diu que César Alierta, ha donat un pas de gegant (ja hi som, altra vegada amb els gegants...) en la primera empresa multinacional espanyola, en dur a terme una aliança estratègica amb la Xina Unicom, amb un intercanvi d’accions per valor de mil milions de dòlars (és a dir, un canvi de cromos, ni un euro de nova inversió). L’oda a Telefònica continua a l’editorial sense descans, diu que Unicom té 284 milions de clients a la Xina, els quals la companyia deurà enganyar com ho està fent al nostre país: el cost de la línia ADSL un 56% superior a la resta de la UE; la UE ha d’intervenir per minimitzar els abusos de Telefónica en el roaming; les trucades de mòbil un 60% més cares que a la resta de la UE; Telefónica té el Guinness de les multes per vulnerar la competència,.... Ara enganyaran com a xinos als 284 milions de clients de la Xina. Sort que ho faran a la Xina.
Podria seguir amb les fusions que s’anuncien o es produeixen. Sempre és la mateixa cançó: torna-la a tocar Sam, diners, diners i poder.

Què motiva les fusions?
En el segle XIX les fusions potser tenien altres finalitats. Ara bé, en el segle XXI les fusions només tenen dos objectius: 1) incrementar el poder i els diners dels seus directius; 2) reduir la competència i poder imposar preus a la clientela. Que per fer això es necessita una determinada dimensió, no en tinc cap dubte; i d’aquesta manera s’incorpora l’objectiu de fer una empresa més gran.
Com en els manaments de la Llei de Déu, els objectius de les fusions s’engloben en dos, no hi ha cap més objectiu. La resta d’objectius de manual estan absolutament desacreditats per la realitat. Els manuals ens parlen de: reduir costos; escollir el millor de cada organització, fer l’empresa més eficient, etc.. Desprès en venen altres objectius de menor rang que ni solament detallo, cap d’ells té la més petita importància (per prendre la decisió). Els executius només tenen en el seu cap com quedaran ells en la nova organització, quina serà la seva remuneració per tots conceptes (golden parachute, plans de pensions, bonus, sou, participació en beneficis, facilities,...).

Les fusions a les caixes
Sense apartar-me dels objectius descrits anteriorment que emparen les fusions, recentment sorgeix una pressió -interessada- al voltant d’una suposada i desitjable fusió de Caixes d’estalvis. Una polèmica que té el seu origen en la desastrosa gestió que han dut -conjuntament- tot el sistema financer i, molt especialment la banca (ja que les caixes no tenen el pes que té la banca) i en l’impuls del Govern que no està gens clar que pretén ni quins objectius vol aconseguir. I això ha passat al nostre país i no a Pequin.
Tot ben amanit amb la incompetència dels supervisors (B.E., CNMV, les empreses d’auditoria, les societats de ràting, el Govern,...) i la crisis econòmica, que amb arrels immobiliàries es va superposar a tot plegat. Una crisi anunciada llargament, però que ni el Govern, ni els bancs i caixes, ni els supervisors van voler veure en cap moment.
En aquest entorn els periodistes especialitzats insisteixen en repetir coses que no entenen. Ara s’entesten en dir que les caixes s’han de reestructurar i quan han dit això ja no en saben més, els hi deu haver dit la veïna del cinquè. Alguns parlen de la xarxa d’oficines, que diuen és excessiva, però ho atribueixen a les caixes i no a la banca, perquè? No hi ha resposta.
Altres diuen que cal que es concentrin. Hi ha massa caixes petites que no tenen volum suficient. No els preguntis pas en què justifiquen aquesta asseveració, perquè tampoc hi ha resposta.

Del Banc d’Espanya i el seu paper en les fusions
Un dels impulsors de les fusions -el Banc d’Espanya-, no té cap autoritat moral per opinar. Des del banc d’Espanya han vist, dia a dia, com les entitats financeres s’endeutaven en els mercats internacionals per damunt del que seria lògic, fins al coll i més amunt. Han vist com el nivell de concessió de crèdits hipotecaris per promoure cases que no tenien cap possibilitat de vendre’s (i menys al preu que pretenien vendre-les!), superava tota norma de prudència. Veien com els actuals executius (que curiosament tots estan encara en el pont de comandament del vaixell financer), obrien oficines sense parar, oficines que ara hauran de tancar. Veien com totes les entitats financeres es confabulen quan els marges financers van ser insuficients, per cosir a comissions als seus clients, sense que vingui justificat per cap servei. Veien com els bancs i caixes s’escapolien del preu del diner i aplicaven als seus clients uns tipus que no tenien res a veure amb el famós euribor. I veien moltes més coses i, com a molt, ho posaven en algun informe, però no feien res. Per tant, con li va dir el Rei a Chavez, perquè no calleu!

Els executius de les entitats financeres
Alguna cosa deuen haver fet aquests excel·lents professionals quan el G20 ha de dedicar bona part del seu temps a controlar la seva cobdícia (aquí faig referència potser més a la banca que a les caixes, però degut a l’opacitat d’aquestes darreres no hi ha cap garantia que en quedin excloses). També el president Obama els hi ha dedicat alguna floreta recentment, dient que no tolerarà comportaments temeraris ni excessos sense control, però els banquers són durs de pelar, i ja han respost amb un acte de contrició: sí, són responsables de la crisi i entenen que se’ls exigeixi més capitalització, però límits en els seus sous i prebendes, ni parlar-ne!
Els escàndols han sigut clamorosos i els executius bancaris han seguit posant mà a la caixa d’una forma indecorosa, i la nostra societat no pot fer res per treure-se’ls de sobre.
Cal reconèixer que el sistema de consells d’administració o les juntes generals no són cap poder ni contrapoder i, per tant, no suposen cap sistema de control. Si això és així, i més especialment en el cas de les caixes, cal donar una transparència absoluta als ingressos que per tots conceptes s’autoassignen aquests executius, i no només això, sinó que cal posar algun sistema de valoració a la seva gestió. El sistema de beneficis generats no és suficient. És molt més interessant veure què fan i no quin benefici generen, per més que el benefici ningú nega que sigui una forma força asèptica per mesurar la gestió.

I si les fusions entre caixes esdevenen indispensables?
Doncs si tornem al segle passat comprovarem que els beneficis fiscals de les fusions eren suficients (i en molts casos més que suficients, per exemple l’actualització de balanços) per pagar els costos de les fusions. A què ve doncs aquest (nou) costum d’estendre la mà pidolant euros per pagar unes fusions que ningú sap ni ha justificat la seva finalitat? ¿L’erari públic no ha finançat ja de forma més que suficient la incompetència dels executius bancaris? Crec que ens hem de negar a que s’afluixi ni un euro més per fomentar aquestes fusions que ningú entén ni ningú ens ha explicat quines millores tindran els clients.

Sobre les Caixes d'Estalvi

Intent d'anàlisi d'interessos contraposats


En els darrers dies els diaris estan fent enquestes sobre si els ciutadans estem a favor o en contra d’una fusió entre caixes. Potser per dulcificar la qüestió, hi afegeixen, les caixes catalanes... La resposta és massivament en favor de la concentració. Per tant, si els ciutadans pensem que la concentració és bona, segurament no ens equivoquem.
Ara bé, els proposants d’aquestes concentracions ens parlen de dues coses. Una, el beneficis de les economies d’escala, i dos, la morositat creixent que fa que algunes entitats puguin tenir problemes.
Altres especialistes transformen aquesta morositat en la necessària dotació de capital propi i, en el seu cas, del dèficit de capitalització i consegüent risc de fallida.

Per altra banda sempre hi ha els fabuladors de teories conspiratives. Alguns atribueixen aquesta campanya (perquè realment és una campanya) a interessos polítics. Diuen sense embuts que els polítics volen ficar mà a la caixa de les Caixes, perquè creuen que no són de ningú.
La veritat és que alguna cosa hi deu haver de tot això. Així hem vist com la CCM on els seus màxims gestors eren polítics, se’n ha anat a can pistraus. També hem vist com a CajaMadrid la Presidenta de la Comunitat no deixa d’embolicar la troca amb uns resultats realment desastrosos. El mateix passa a Caixa Catalunya, caixa en que el seu President és un membre de l’executiva del PSC (si no ho és ara ho ha sigut recentment) i la seva morositat ha augmentat de forma més que notable. Naturalment que els gestors d’ara ho imputaran a l’antiga direcció general, però segurament aquest argument és queda sense cap raó quan veus que el Consell segueix, més o menys, sent el que hi havia aleshores i que el President segueix sent el mateix Sr. Narcís Serra des de fa ja una colla d’anys.

Però deixem-nos de suposicions i analitzem algunes qüestions rellevants i concretes.

Els gestors

De la gata i el belitre
jo us diré lo que ha passat:
s’ha perdut alguna cosa,
no sé qui l’haurà trobat.
Si serà el gos o bé el gat,
a la nyigo, nyigo, nyigo, nyigo,
si serà el gos o bé el gat
aquell qui l’haurà trobat.

Els gestors sense manifestar que tenen problemes de cap tipus, reclamen ajudes per reequilibrar els seus balanços i els seus compromisos contrets, ja que està clar que, tots sense excepció, s’havien llençat desaforadament a la carrera de finançar el que sigui i a qui sigui mentre estigui suportat per un totxo. I quan van acabar els recursos que els havien dipositat els seus clients, van obrir-se a un endeutament amb l’exterior quins terminis i venciments no s’ajustaven exactament a les devolucions d’aquests crèdits totxo. És el que se’n diu desajustos de tresoreria, de liquiditat que, a la majoria de les empreses, porten a la fallida.
Alguns gestors, més espavilats, havien emprés accions d’estratègia financera de futur i diversificació del risc (la frase és una mica complicada, però és com ho diuen ells), i s’havien llençat a compres d’altres bancs i empreses (canvis de cromos), operacions totes elles més arriscades que no pas les del finançament del totxo.
Però com sigui que els bancs i caixes són rellevants pel bon funcionament de l’economia, no se’ls pot deixar caure i per aquest motiu els governs de tot occident han decidit que cal donar-los les ajudes que calguin.
Tot i aquest panorama el que curiosament encara no s’ha proposat de forma seriosa és rellevar tota aquesta patuleia d’inútils que han estat gestionant els nostres estalvis d’una forma tan desastrosa.

Els supervisors

Ja en respon una velleta:
–Penso que haurà estat el ca;
jo, la gata, no l’he vista
ni sentida miolar.
Que si jo el puc atrapar,
a la nyigo, nyigo, nyigo,
que si jo el puc atrapar,
prou que me la pagarà!

Ara es donarà més poder a un supervisor que no supervisa. Per què ¿on era el supervisor quan veia clarament que els bancs i caixes espanyols s’endeutaven a l’estranger per poder seguir inflant la bombolla? ¿No s’havien adonat que el gap entre la seva captació de fons i la seva aplicació portava a una situació de quebra per manca de liquiditat?

Els supervisors són, des de sempre, el Banc d’Espanya que, en aquest cas ha fet la figura del cagaelàstics. Tenia tota la informació per adonar-se que la banca i caixes espanyoles s’estaven endeutant d’una forma perillosa, no només amb els recursos que els havien deixat en dipòsit els seus clients, sinó que havien anat al mercat europeu per seguir captant recursos de forma indiscriminada que aplicaven en el mercat nacional del totxo. Un totxo era habitatge habitual, un altre totxo era habitatge temporal i l’altre ni se sap, perquè era ben clar que s’estaven construint habitatges que ningú no ocuparia ni mai es vendrien, i tot això ho feien en una ambient d’especulació galopant.
Als gestors, un 10, però per rucs; i als supervisors ¿quina qualificació cal donar-los-hi?
Es pot afegir que en la supervisió de les caixes també hi tenen competències les Comunitats Autònomes. Es pot preguntar ¿què feien? A més d’accedir i beneir tots els canvis en els seus Estatuts tal com els demanaven les cúpules de les Caixes i que majorment responien als interessos dels seus dirigents ¿què més feien els organismes de supervisió de les Comunitats Autònomes?
Hi ha dues figures més -decoratives- que són les auditories i les empreses de ràting. Les auditories donen pel que donen i no se’ls pot demanar gaire cosa més. No hi perdem el temps.
Les empreses de ràting han d’emetre opinió sobre la possibilitat de que el banc o la caixa compleixi els seus compromisos futurs. Per fer-ho fàcil aquestes empreses donen qualificacions d’una A, dues o tres A i a més i afegeixen un signe de més o menys, segons els peta, cosa que fa que només els especialistes puguin saber de què estan parlant. Però el que és cert és que a través d’aquestes possibilitats de compliment futur de compromisos cap empresa de ràting va donar cap senyal d’alerta. Així doncs, un altre mecanisme que no funciona, un altre element decoratiu.

També cal parlar de la CNMV que té determinades atribucions quant a temes de bon govern de les entitats financeres, i naturalment, també de les caixes.
La CNMV va impulsar un informe de bon govern que necessàriament han d’omplir bancs i caixes. Però uns i altres (els de bancs i els de caixes) són lleugerament diferents en formes i continguts. En destacaré algunes diferències.
Els Bancs han d’explicar de forma individual els ingressos que perceben els seus gestors. Les Caixes, sense que se sàpiga perquè, ho posen tot en un mateix sac, una xifra única per a un conjunt ample de persones de direcció. ¿Té això alguna explicació? Si cal donar-hi transparència, ¿perquè no s’exigeix a les Caixes?
Les Caixes han de donar comptes dels crèdits que han concedit als partits polítics. La banca no. ¿Té alguna explicació?
La veritat és que la CNMV, amb els sapastres que han passat per la seva direcció mai ha lluït excessivament ni ha donat mostra de massa clarividència, però aquest tracte “de favor” crec que l’haurien d’explicar i justificar.

La crisi de les entitats financeres

Dones, bé estareu contentes,
ara que el ca se n’ha anat,
atipareu bé la gata
que estigui grassa aviat.
Li donareu pa torrat,
a la nyigo, nyigo, nyigo,
li donareu pa torrat
amb all i oli ben sucat.

Inicialment tothom està d’acord en parlar dels actius tòxics com a fet d’inici de la crisi, una expressió que ha fet fortuna i que sembla que amb aquesta explicació ja ens podem donar per satisfets i podem anar a dormir tranquils, com volent amagar totes les altres causes.
Ara però apareixen altres causes que no són precisament brots verds. No es diu clarament però sembla ser que algunes entitats estan descapitalitzades. Què vol dir això? Doncs molt senzill, que des de Basilea s’han establert unes normes quant al capital mínim que ha de tenir una entitat financera, i que aquest capital condiciona la seva capacitat de donar crèdits. El fet que determinats crèdits passin a la situació de morositat, augmenta el consum d’aquest capital, amb el que s’agreuja encara més la seva situació. I quina és la conseqüència de tot això? doncs que les entitats que aconsegueixin sortir de la crisi es trobaran en molt diferents posicions per a competir de nou, i alguna d’elles resultarà que no podrà concedir ni un crèdit nou fins que aconsegueixi capitalitzar-se adequadament. Mentre, les que se n’hagin sortit bé d’aquests anys de plom, gaudiran d’un ampli grau d’avantatge.
Tot això, està clar, suposant que cap d’aquestes entitats es quedi sense capital i faci fallida.

També s’afegeix una altra qüestió que pot haver ajudat a la crisi, i aquesta és l’eficiència, és a dir els diners que s’han de gastar/invertir amb relació a la producció o amb relació a una cosa més difícil de mesurar que és l’unitat de servei. Si això es trasllada a costos del personal de tropa (no pas dels directius de caixes i bancs, que s’han autoassignat sous de nivell estratosfèric, potser més la banca que les caixes, però amb moltes prebendes uns i altres difícils de justificar, tot i reconeixent que aquests pocs sous estratosfèrics no han fet perillar l’estabilitat d’aquestes empreses), i a les despeses de funcionament que en aquest cas es concreta en nombre d’oficines, canvis constants de criteris i d’orientacions, compra de seus socials luxoses, ús d’avions privats pels desplaçaments, cotxes, xofers, etc.
Els gestors que ara tanquen oficines, resulta que són els mateixos que fa quatre dies les havien obert. Aquests gestors tenen un lema: “si ens equivoquem ja rectificarem”, i aquest lema els ha funcionat perfectament fins ara, perquè tenen una situació privilegiada en la qual no els cal retre compres davant de ningú. (tothom sap que les juntes generals no són més que un tràmit).
Hi ha hagut doncs prou experiències en aquest sector per saber que l’oficina al costat de casa no ajuda gaire a millorar el servei. El que ajuda és un assessorament sense enganys ni lletra menuda, una bona “línia oberta" (com la de “la Caixa”)” amb l’entitat financera de la que ests client, l’existència de caixers automàtics per tot arreu, unes comissions adequades i no “leonines” i sense solta ni volta, i una gestió professional i transparent cada vegada que un client s’apropa a l’entitat per proposar una operació o demanar algun servei.
Per tant, tots aquests ximples que han continuat obrint oficines sense parar, que s’inventen productes per guanyar més diners encara que no hi hagi contraprestació adequada, s’ho haurien de fer mirar. A l’igual que els que constantment promouen “l’estratègia”, ara oficina d’empresa, ara oficina universal, ara oficina empresa, ara..., o els que estan obsedits per unes ínfules de negocis internacionals en països complicats i amb partners dubtosos. ¿Com és que no es demanen responsabilitats per una gestió tan poc professional?
La supèrbia d’aquests personatges només és comparable a la seva incompetència i la invisibilitat dels consells d’administració i les juntes generals no ajuden gens a millorar l’esquema.

Entretant, els polítics de tot pelatge, els economistes sense rigor ni coneixement, els banquers interessats en desviar el tema de les seves responsabilitats i en eliminar competència, parlen de forma incessant de la necessitat ineludible que les caixes es fusionin.
Ara en un exercici de cinisme exultant s’hi afegeix la patronal de la banca, que reclama solucions no nacionalistes ni proteccionistes, i els partits nacionalistes (PP i PSOE) es posen d’acord en aquest punt.
Però una vegada dit que és necessari que les caixes es fusionin, no afegeixen res més. Potser frases críptiques com, fer viable l’entitat, sense justificar si ho és o no ho és; millorar l’eficiència (l’eficiència és deguda a l’organització del treball i aquesta organització és responsabilitat absoluta dels gestors, en aquest cas cal tornar a dir, incompetents), etc. Sembla que ho diuen perquè els ho ha dit el seu cosí d’Olot, o la veïna del cinquè.

En cap cas s’avalua la bondat d’una entitat petita amb “cintura” per adaptar-se a les noves circumstàncies d’un mercat canviant. Si en canvi es fan afirmacions que com l’economia és globalitzada, les institucions també ho han de ser, i es posen exemples insignes com els de Telefónica, Repsol i altres, que van expandint els seus tentacles per Sudamèrica, un continent com tothom sap en que fer negocis vol dir comprar voluntats, i els gestors d’aquestes grans companyies els sembla prou bé aquest sistema.

Pel que fa a les caixes grans aprofiten el batibull per estendre la seva xarxa per aquest món globalitzat. Ara els sembla poca cosa tenir una important institució financera circumscrita al nostre país, volen emular els “grans banquers” i que els rebin per tot arreu com si fossin estrelles del rock.
Ara bé, l’experiència ens diu que, sort que només han invertit bàsicament en hipoteques (per més que siguin de difícil cobrament), perquè si s’haguessin deixat anar com el cor els demanava, avui tots els bancs de l’Europa de l’est estarien participats per alguna d’aquestes caixes i així hauríem ajuntat la seva indigència amb la nostra, que sembla és el que demanen els gestors absorcionistes.

Els bancs versus les caixes.

Faci fred, o plogui o nevi,
a defora em fan anar.
Faci fred, o plogui o nevi,
a defora em fan anar.
Sense llit, sense sopar,
a la nyigo, nyigo, nyigo.
Sense llit, sense sopar,
mal ofici és el ser ca.

Resulta interessant contemplar el pas de la història. Ara ens hem trobat amb una caixa (CCM) que ha fet figa (tot i que no han explicat gaire que ha costat en diner públic, en diner de tots, la seva preservació, que no se sap si és definitiva). De moment no se saben, o no sabem, més novetats.
En canvi si sabem que en la crisi bancària dels anys 80, van petar una sèrie de bancs amb un cost més que rellevant de diner públic i de diner del FGD. De caixes no en va petar ni una.
La llista de bancs que van rebre diners del FGD és de 16 bancs, la dels que van rebre finançament del BE és de 23, i per més que es va parlar molt de Banca Catalana, amb diferència destacada quant a cost en diner públic apareixia el grup Rumasa (aquest grup que ara ens ofereix duros a quatre pessetes). Més tard va venir l’afer del Banesto, amb imports altra vegada multimilionaris, tot i que si més no, en aquest cas el Sr. Mario Conde va passar per Alcalà Meco, mentre que dels banquers i caixers d’avui aquesta assignatura encara la tenen pendent.
Cap de tots els bancs que estan en les llistes abans esmentades consten avui en el Registre de Bancs i banquers del Banc d’Espanya.
Llavors ¿de què parlen aquests insignes banquers quan diuen que les caixes estan en mala situació?
¿De què parlen els supervisors (no eren les mateixes persones però si les mateixes entitats), quan diuen que cal una reducció del nombre de caixes?
¿De què parlen aquests polítics que han provocat la politització d’alguna de les caixes i la seva difícil situació?

La situació a Catalunya

Som anat a la perera,
som estat afortunat.
Som menjat sinó una pera
i m'han ben codolejat.
Diuen que em volen matar,
a la nyigo,nyigo, nyigo.

La Generalitat no sembla tenir massa clar què vol fer amb les caixes. Des de sempre la seva actitud ha sigut de subordinació al poder dels directors generals de les caixes (en especial de “la Caixa”).
L’endeutament dels partits amb les caixes, sense ser escandalós, sempre els ha dut a una actitud diletant i dubitativa. I sense relació causa efecte, sempre han donat el vist i plau a les constants modificacions dels Estatuts de les Caixes a interès dels seus dirigents.
Mai han fet cap intervenció decidida respecte a res i sempre han negociat amb els executius de les caixes les sobres d’una obra social i poca cosa més. Mai han posat cap objecció als nomenaments de directors generals i/o presidents d’aquestes institucions, per més que hi hagués causes per a fer-ho, per motiu de vulneració de les normes vigents en el moment o per altres circumstàncies.

Si la Generalitat no sap perquè volen les caixes, el més normal serà que el Govern central (que si ho sap), se n’endugui altra vegada les competències sobre aquestes entitats (que tant havien costat d’aconseguir). El degradant i tavernari espectacle de la Comunitat de Madrid amb CajaMadrid, n’és l’exemple.
Per altra banda les caixes, sense haver arribat al desastre de la banca dels anys 80 i no estar gens lluny de la situació actual de la banca, han actuat d’esquena a les necessitats del país i això els ha fet perdre molta credibilitat com a institució diferenciada.
Les direccions de les caixes no donen mostres de tenir la voluntat d’arrelament al país i, per tant, els moviments i suports en favor d’una política d’estat seran molt fàcil d’aconseguir.
La prova de aquesta falta de voluntat d’arrelament al país, entre d'altres, està en els constants intents d’internacionalització de les caixes grans seguint una estratègia incomprensible pels observadors amb justificacions massa genèriques com per poder ser enteses i, per més que el seu resultat ha sigut fins ara un absolut fracàs, aquests gestors tornen i tornen a insistir en el tema.
Per altra banda el sol fet d’haver obert negocis en països of shore suposa una desqualificació pel que hauria de ser una gestió transparent i pel que s’espera i seria desitjable per a una caixa d’estalvis.

El problema doncs sembla circumscriure’s: una Generalitat que no sap ben bé què vol (i si ho sap no exerceix) i uns gestors que si ho saben, però que els seus desitjos no coincideixen amb els que desitgen els seus ciutadans. Per tant, mentre ens passem el temps discutint sobre models estarem perdent el temps i no afrontarem el problema en la seva realitat més profunda.
El problema està en que hi ha hagut uns gestors que ho han fet malament, i uns supervisors que no saben supervisar. Llavors la solució salomònica ha sigut: apuntalem aquests gestors i donem més competències als supervisors. És una solució una mica estranya, no us sembla?