Sobre les fusions de les caixes

Deu punts sobre aquest batibull


1. L’origen de la crisi financera
Se’n ha parlat abastament. Sabem el paper d’aquestes entitats, sabem que les entitats financeres (els seus directius) s’han comportat com autèntics bandarres i sabem que els governs de tot occident hi ha posat diners (és a dir, els nostres diners) per corregir les actuacions imprudents d’aquests directius. I també sabem que tot això ha estat amanit amb una crisi immobiliària que ha ajudat a un enfonsament definitiu.
Això no obstant, algun ximple encara diu que la cobdícia és necessària com a motor del nostre sistema econòmic. Potser que s’ho faci mirar...

2. La crisi ha originat problemes a les entitats financeres
El títol precedent és completament incorrecte. El que correspondria dir és que les entitats financeres han creat problemes a tota la societat. Això no obstant, per explicar alguna cosa sobre les fusions a que fem referència direm que, efectivament, les entitats financeres estan passant per uns moments difícils.
En una explicació ràpida de perquè estan tenint problemes les entitats financeres, cal dir que des de fa uns quants anys (potser des de 2005/2006) els bancs i caixes de l’estat espanyol van adonar-se que recaptar diners dels dipositaris -pagant-los-hi uns interessos irrisoris- i col·locant aquests diner en crèdits -especialment hipotecaris- era un negoci fantàstic, mentre els riscos que corrien per dur a terme aquesta activitat els estimaven molt petits, degut a que sempre els pisos augmentaven de preu i aquesta tendència havia de ser perpètua. Per tant, en el pitjor dels casos, quan el prestatari no podia tornar els diners, es quedaven amb un pis que valia molt per damunt del valor de la hipoteca. Per tant cap problema.
Però el que els va passar és que se’ls va acabar molt aviat la munició (diners) per continuar amb aquest frenesí inversor en aquesta activitat tant rendible i llavors aquests professionals tan espavilats van decidir endeutar-se en el mercat europeu per continuar aquesta boja carrera sense solució de continuïtat.
El final ja el sabem tots. Els bancs s’han quedat sense pistringuis, molts d’ells no saben si podran tornar els préstecs que han rebut del BCE o d’altres bancs estrangers (que no sabien fer bons negocis), i, a més, tampoc saben si cobraran els crèdits que tant alegrement van concedir.

3. Pressió per que les entitats es fusionin.
Si ens centrem en els bancs i caixes al nostre estat, ens trobem en que tant el govern central, els autonòmics, com els supervisors (Banc d’Espanya), i algun altre entitat, grup o persona a qui ningú li ha demanat el parer, insisteixen en que cal que aquestes entitats es fusionin, i no només ho diuen, sinó que ofereixen diners perquè ho facin (el FROB ofereix un préstec a llarg termini i a un interés fora de mercat).

4. Dades problemàtiques de les entitats financeres
La morositat. La banca un té una taxa del 4% de préstecs morosos, les caixes un 5%, unes i altres entitats estan clarament excedides en aquesta xifra d’impagament, com a conseqüència d’una estratègia poc pensada i pitjor interpretada. Això no obstant, si retrocedim unas quants anys (14 o 15) trobariem taxes de morositats semblants o superiors.
Hi ha una cosa que ningú vol destacar: la morositat en aquests darrers anys ha sofert profundes transformacions en la forma de mesurar-la. Ara s’és més estricte i, per tant, els coeficients de morositat no són homogenis amb els que s’utilitzaven en la darrera crisi immobiliària dels anys 90. L’aplicació de Basilea II ha afectat a aquesta forma de mesurament. Els periodistes econòmics és normal que no se’n hagin adonat, però el Banc d’Espanya i les entitats especialitzades -departaments d’estudis- no haurien de dir alguna cosa?
Es parla d'un nombre d'oficines excessives. Caldrà tancar-ne, i això s'encarrega als mateixos homes que van tirar endavant l'estratègia d'obrir-ne sense parar. Curiós, no?
Una altra consideració: les entitats de ràting (són aquelles entitats que parlen anglès però la caguen en castellà o català), estan dient que els bancs i caixes amaguen morositat. Per més que una entitat de ràting és poc fiable per naturalesa, és possible que tinguin raó. Així veiem con aquestes entitats financeres estan inflant les seves carteres d’immobles amb unitats procedents -sens dubte- de crèdits impagats, i com estan refinançant a cor que vols crèdits que de totes totes són incobrables.
Costos i eficiència. La banca i caixes a l’estat espanyol estan millor que a altres països europeus i americans (això darrer ho dic a bulto, no ho he verificat, però crec que és així, no cal dir millor que la Société Generale, que Fortis, que el Deuche Bank, o que el Bank of America).

5. On és el problema?
Costa de trobar la seva esència, deu ser que és un tema de gustos. El Governador del Banc d’Espanya i els Governs central i autonòmic, que més aviat sembla que han perdut el nord, han decidit que cal reduir el nombre d’entitats financeres. Ho han dit en general, però ho apliquen només sobre les caixes. Les explicacions venen d’un informe en que algun savi (del Banc d’Espanya) ha determinat que la dimensió mínima d’una entitat financera ha d’estar per sobre del 50 mil milions d’euros d’actius. Tot el demés és pura xerrameca, i els 50 mil milions també.
I si hi hagués algun problema de solvència, ajuntar dues pomes podrides en faria una de bona?

6. On eren els supervisors?
Mentre es produïa el gran problema de crisi de liquiditat (i potser de solvència) aquests supervisors estaven fet la migdiada.
Ara, quan s’han despertat, estan inquiets per si es produeix algun disbarat i alguna altra crisi que ni tan solament havien olorat. Sabien que bancs i caixes s’endeutaven per sobre del que era prudent, per seguir inflant la màquina d’aquesta economia del “frau innocent” o de l’especulació sense fi. Ho veien i no deien ni feien res. Ah, els supervisors són: el Banc d’Espanya, la CNMV i els Governs autonòmics en el cas de les caixes.

7. Què s’obté d’una fusió?
7.1. Una fusió pretén en primer lloc, acomodar els equips directius i només es du a terme si aquests equips directius (especialment els més forts) hi surten guanyant, en poder i en diners. Si no és així, no té cap interès i no es portarà a terme.
7.2. En segon lloc, reduir la competència i, en conseqüència, putejar al client, que serà qui rebrà les conseqüències.
7.3. En tercer lloc, com aquestes fusions pretenen només donar sortida a una suposada ineficiència, el resultat serà que donarà una avantatja competitiva als bancs, que veuran reforçat el seu poder.
7.4 En quart lloc, es tracta de putejar els empleats. Els directius que s’apoderaran de la nova entitat, no saben ni qui són aquest empleats ni com es diuen, però si saben que els únics que aporten valor afegit són els directius.
7.5. Pel que fa a la necessitat de les caixes de dotar-se de recursos propis ni tan sols s’afronta ni s'hi pensa.
7.6. L’eficiència. S’acostuma a mesurar l’eficiència d’aquestes entitats fent referència a les despeses d’administració en el seu sentit ampli. És a dir els diners que no van dels estalviadors als inversors, sinó els que es queden en mans dels que ho administren, siguin directius, personal o despeses generals per diversos motius.
L’organització del treball i del negoci, quina responsabilitat és atribuïble de forma total als equips directius, ha tingut dues cagades d’una importància fonamental: la canalització de diners sense mesura a crèdits hipotecaris bé sigui en la seva forma de promotors o comprador final, amb l’endeutament fora de mida per prosseguir amb aquesta activitat; i en segon lloc l’obertura d’oficines per tot arreu, enlloc de fomentar les noves tecnologies a l’abast dels clients.
7.7. El nou equip de gestió i direcció de la nova entitat manifesta una agressivitat fora de mida. Nom pregunteu contra qui va adreçada aquesta agressivitat, que no us ho diran. Però jo us ho diré: l’agressivitat va adreçada contra els clients, que a partir d’ara sabran de què va la cosa i si no són rendibles rebran una puntada al cul, els apujaran les comissions, els disminuiran la rendibilitat dels seus diners i els demanaran més diners per donar-los préstecs; i contra els empleats, als que els ha de quedar clar que són les peces més miserables de l’engranatge. Però que no s'oblidi, va a favor dels interessos propis dels executius.

8. Perquè es planteja la fusió de forma més insistent sobre les caixes?
Les caixes han fet un paper força galdós en tot el camí de la crisi. No s’han sabut diferenciar de la banca. És més, el seu camí per la supervivència, segons els seus directius, està en la bancarització de les caixes. La qual cosa s’està `produït a marxes forçades.
Si una caixa és com un banc, no té cap sentit que es mantingui una formula jurídica diferenciada, és més, han de desaparèixer.
L’únic que les justifica és precisament aquesta forma diferent d’actuar.
Però els directius de les caixes no han sabut mantenir de forma clara aquesta diferenciació i, per interès o per convenciment (és a dir, per manca de visió), el procés de bancarització sembla imparable.
Quan això es produeixi, no hi haurà altre responsable que els equips directius de les caixes i els seus òrgans de govern.

9. Com es plantegen les fusions de caixes catalanes (i de totes les altres)
Complicades, molt complicades. El suposat arrelament al territori, el voler mantenir obres socials amb independència de cada una de les caixes fusionades, la composició dels equips directius, la nova marca i moltes altres coses, són problemes mal enfocats. No hi ha de sortida un equip potent que lideri el canvi.
Un punt que no es comenta. Les fusions, oficialment, es volen per obtenir unes entitats més potents, en recursos, en equips directius, en eficiència, etc. Així i tot, aquestes fusions són liderades pels mateixos subjectes que han dut a aquestes entitats a una gestió desmadrada, a una carrera sense fi en l’obertura d’oficines, a la potenciació sense cap limitació en la concessió de crèdits a qui fos, amb garantia de devolució o sense.

10. I els òrgans de govern?
He donat tot el protagonisme als equips directius, perquè és ben evident que els òrgans de govern no pinten res, ni a les caixes, ni a la banca, ni a cap empresa. Fins que arribi un dia en que tot un consell d’administració estigui engarjolat per motiu d’alguna de les moltes irregularitats que es produeixen i s’han produït a les entitats financeres, no cal pas esmerçar-hi massa temps.
No cal dir que seria just i necessari que es produís alguna d’aquestes situacions, però hi ha algú que recordi un sol cas? Per descomptat, la justícia d’aquest país no hi ajuda gaire.