Fusions d'empreses i altres operacions genials

Diatribes interessades

Vaig una mica en retard, ho reconec. Just acabo de llegir els tres volums de Stieg Larsson (demano disculpes), però m’entretindré en una llarga cita que fa en el primer volum:

... el desdeny d’en Blomkvist pels periodistes especialitzats en economia es basava, segons el seu parer, en una cosa tan simple com la moralitat. L’equació era molt senzilla. Un director de banc que desvia uns quants centenars de milions per especular temeràriament no hauria de mantenir el càrrec. Un conseller delegat que juga a les empreses fantasma hauria d’anar a la presó. Un propietari que obliga els joves a pagar un lloguer desorbitat i de sotamà per un estudi d’un sol ambient amb lavabo compartit, l’haurien de penjar com un pernil.
La feina del periodista especialitzat en economia era investigar els taurons que provoquen la crisis d’interessos per especular amb els estalvis dels petits inversors, examinar els consells de direcció d’empreses amb el mateix zel despietat amb què els periodistes especialitzats en temes polítics vigilaven la més petita pixada fora de test dels ministres i diputats del Parlament. Mai entendria per què tants influents periodistes de temes d’economia tractaven les mediocres joves promeses de l’economia com si fossin estrelles del rock ...

Mil·lènnium. Els homes que no estimaven a les dones
Stieg Larsson

i també en el mateix sentit una altra cita, la que ve a continuació:

...Cuando al mediodía lo fue a ver su abogada, Haas le dijo que había presenciado el asesinado de los Caciques. Los guardias miraban desde una especia de claraboya del piso superior. Sacaban fotos. Nadie hizo nada ... ¿Y tú crees que afuera lo saben? Ay, Klaus, dijo la abogada. ¿Los periodistas también?, dijo Haas. Éstos son los más discretos de todos, dijo la abogada. En ellos la discreción vale dinero. ¿La discreción es dinero?, dijo Haas. Ahora lo vas entendiendo, dijo la abogada...

2666
Roberto Bolaño

i una altra ...

Uno de los primeros avisos fue probablemente Clement Attlee, que la mayoría de ustedes no tendrá ni idea de quién fue, lo cual ya dice algo al respecto...
(es pot ser més superbi però no més ruc, per escriure una frase com aquesta)

Elegir lo grotesco, 3.5.2009 El País
Javier Marias

Tres cites, un excel·lent punt de partida. ¿Quina mena de bestiar són els periodistes? ¿Perquè els periodistes s’entesten en fer la pilota als poderosos? ¿Com és que els periodistes econòmics no tenen ni la més lleugera idea del que parlen? ¿No podrien deixar de dir bajanades i així, si més no, podríem treure les nostres pròpies conclusions sense haver d’utilitzar intermediaris que ens voler fer beure a galet? o,¿ perquè hi ha periodistes que es creuen superiors als seus lectors?
No, no i no! No és possible. Els periodistes econòmics hi han de posar cullerada i dir una bestiesa darrera l’altra. I d’aquí ve que més d’un periodista s’ha manifestat, dient que sense Larsson també hi ha vida, que no n’hi ha per tant, que es neguen a seguir el corrent del públic, que no ho diuen però pensen, públic incult.
Està clar que a determinats periodistes els ha molestat dues coses: que Larsson hagi tingut el ressò que ha tingut, i que hagi dit el que ha dit. Dues coses intolerables dintre l’esperit gremial de la professió. I aquí ve l’explicació de perquè molts periodistes han volgut desacreditar a Larsson com a escriptor per aquestes dues qüestions bàsiques: una) ha criticat la professió, i això no es pot permetre, dos) ha tingut èxit, cosa que molts d’ells miren amb enveja.
De Roberto Bolaño cal dir que no ha tingut l’èxit comercial de Larsson i segurament aquests periodistes no deuen saber ni qui era. Javier Marías és prou conegut i un bon escriptor, però no es tracta d’això, sinó dels que van pel món donant lliçons als pobres mortals que no som tant espavilats com ell.

Per confirmar el que he exposat anteriorment, hem pogut llegir a la premsa comentaris altament elogiosos sobre la fusió de Gas Natural i Fenosa (és només un exemple). Una oda als directius de Gas Natural que l’han duta a terme, tot i que fins a un tercer intent no ho han aconseguit, la qual cosa no deixa de ser un tracte molt especial cap a aquests directius, doncs en altres companyies i en altres àmbits amb un cert rigor, quan algú proposa una operació d’aquest estil i fracassa ha de fer les maletes i deixar la seva poltrona.

Així el periodista Toni Cruañes, director en funcions de l’Avui, titula el seu article de 27.6.2009 com: Finalment, un gegant energètic, i desprès venen frases amb tanta substància com: Gas Natural, avui és la història d’un èxit. Continua amb una sèrie de consideracions que, naturalment es poden subscriure sense cap problema, sobre la politització del govern central posant pals a les rodes, etc. etc.
Desprès llegeixo l’editorial de la Vanguardia del mateix dia: La Nueva Gas Natural, on naturalment es desfeien en elogis cap a la nova companyia fusionada. La qualifiquen com, la primera gran operación corporativa de reordenación del mapa energético español, i acaba amb un elogi desmesurat dels directius de Gas Natural, però no acaba aquí la cosa, sinó que el fan extensiu als directius de la Caixa i de Repsol, sense que se sàpiga ben bé quin és i ha sigut el seu paper i/o mèrits. O potser sí, l’un, l’inductor de l’operació fracassada dues vegades, l’altre, el pou d’on surten els diners (dels dipòsits dels seus clients, naturalment, sense que aquests puguin dir ni ase ni bèstia).

Ara doncs tindrem (qui?) una companyia que serà un gegant energètic (!). Una companyia que farà que la competència es redueixi encara més (sembla bastant indiscutible que un dels objectius de les fusiones empreses és reduir la competència) i per demostrar això només cal que contemplem les mateixes xifres que dóna la premsa: quan es va intentar la fusió amb Fenosa, moment en que la premsa va reproduir el que deien les companyies que s’havien de fusionar, es a dir: que reduirien 11 mil milions la inversió (El País, 13/3/2009). També ens diu la notícia que emetran deute per valor de més de 18 mil milions d’euros que ha sigut els diners el que els va permetre la “compra” de Fenosa. Estàvem en el mes d’abril d’aquest any i no hi havia cap problema perquè Gas Natural tingués liquiditat per la “compra” de Fenosa que, naturalment era una prioritat nacional. En el mateix moment, les demés empreses que no tenien connexió amb la reial casa tenien una sequera financera que feia feredat.
Per altra banda la premsa ens informa que la deflació de preus continua, tot i que, misteriosament, el preu de l’electricitat augmentarà un 2% (serà ja una de les primeres conseqüències de la fusió?).
Tot són elogis, però ¿algú em pot explicar alguna avantatja pels consumidors derivada d’aquesta fusió?

Hi ha altres exemples, com la darrera i genial operació de Telefónica. Aquesta companyia, que té un president que avui no està a la presó perquè el delicte ha prescrit, ha entrat com a partner en la Companyia xinesa de Telecomunicacions. I no cal dir que una companyia xinesa de telecomunicacions és una empresa de les “més transparents del món” on, a la seva cúspide, hi ha un home i tot el comitè directiu del partit (què diferent del cas de Telefònica, on Alierta va prendre possessió per mitjà del seu amic Ansar). Això no obstant, l’editorial de La Vanguardia en fa un elogi desmesurat. Diu que César Alierta, ha donat un pas de gegant (ja hi som, altra vegada amb els gegants...) en la primera empresa multinacional espanyola, en dur a terme una aliança estratègica amb la Xina Unicom, amb un intercanvi d’accions per valor de mil milions de dòlars (és a dir, un canvi de cromos, ni un euro de nova inversió). L’oda a Telefònica continua a l’editorial sense descans, diu que Unicom té 284 milions de clients a la Xina, els quals la companyia deurà enganyar com ho està fent al nostre país: el cost de la línia ADSL un 56% superior a la resta de la UE; la UE ha d’intervenir per minimitzar els abusos de Telefónica en el roaming; les trucades de mòbil un 60% més cares que a la resta de la UE; Telefónica té el Guinness de les multes per vulnerar la competència,.... Ara enganyaran com a xinos als 284 milions de clients de la Xina. Sort que ho faran a la Xina.
Podria seguir amb les fusions que s’anuncien o es produeixen. Sempre és la mateixa cançó: torna-la a tocar Sam, diners, diners i poder.

Què motiva les fusions?
En el segle XIX les fusions potser tenien altres finalitats. Ara bé, en el segle XXI les fusions només tenen dos objectius: 1) incrementar el poder i els diners dels seus directius; 2) reduir la competència i poder imposar preus a la clientela. Que per fer això es necessita una determinada dimensió, no en tinc cap dubte; i d’aquesta manera s’incorpora l’objectiu de fer una empresa més gran.
Com en els manaments de la Llei de Déu, els objectius de les fusions s’engloben en dos, no hi ha cap més objectiu. La resta d’objectius de manual estan absolutament desacreditats per la realitat. Els manuals ens parlen de: reduir costos; escollir el millor de cada organització, fer l’empresa més eficient, etc.. Desprès en venen altres objectius de menor rang que ni solament detallo, cap d’ells té la més petita importància (per prendre la decisió). Els executius només tenen en el seu cap com quedaran ells en la nova organització, quina serà la seva remuneració per tots conceptes (golden parachute, plans de pensions, bonus, sou, participació en beneficis, facilities,...).

Les fusions a les caixes
Sense apartar-me dels objectius descrits anteriorment que emparen les fusions, recentment sorgeix una pressió -interessada- al voltant d’una suposada i desitjable fusió de Caixes d’estalvis. Una polèmica que té el seu origen en la desastrosa gestió que han dut -conjuntament- tot el sistema financer i, molt especialment la banca (ja que les caixes no tenen el pes que té la banca) i en l’impuls del Govern que no està gens clar que pretén ni quins objectius vol aconseguir. I això ha passat al nostre país i no a Pequin.
Tot ben amanit amb la incompetència dels supervisors (B.E., CNMV, les empreses d’auditoria, les societats de ràting, el Govern,...) i la crisis econòmica, que amb arrels immobiliàries es va superposar a tot plegat. Una crisi anunciada llargament, però que ni el Govern, ni els bancs i caixes, ni els supervisors van voler veure en cap moment.
En aquest entorn els periodistes especialitzats insisteixen en repetir coses que no entenen. Ara s’entesten en dir que les caixes s’han de reestructurar i quan han dit això ja no en saben més, els hi deu haver dit la veïna del cinquè. Alguns parlen de la xarxa d’oficines, que diuen és excessiva, però ho atribueixen a les caixes i no a la banca, perquè? No hi ha resposta.
Altres diuen que cal que es concentrin. Hi ha massa caixes petites que no tenen volum suficient. No els preguntis pas en què justifiquen aquesta asseveració, perquè tampoc hi ha resposta.

Del Banc d’Espanya i el seu paper en les fusions
Un dels impulsors de les fusions -el Banc d’Espanya-, no té cap autoritat moral per opinar. Des del banc d’Espanya han vist, dia a dia, com les entitats financeres s’endeutaven en els mercats internacionals per damunt del que seria lògic, fins al coll i més amunt. Han vist com el nivell de concessió de crèdits hipotecaris per promoure cases que no tenien cap possibilitat de vendre’s (i menys al preu que pretenien vendre-les!), superava tota norma de prudència. Veien com els actuals executius (que curiosament tots estan encara en el pont de comandament del vaixell financer), obrien oficines sense parar, oficines que ara hauran de tancar. Veien com totes les entitats financeres es confabulen quan els marges financers van ser insuficients, per cosir a comissions als seus clients, sense que vingui justificat per cap servei. Veien com els bancs i caixes s’escapolien del preu del diner i aplicaven als seus clients uns tipus que no tenien res a veure amb el famós euribor. I veien moltes més coses i, com a molt, ho posaven en algun informe, però no feien res. Per tant, con li va dir el Rei a Chavez, perquè no calleu!

Els executius de les entitats financeres
Alguna cosa deuen haver fet aquests excel·lents professionals quan el G20 ha de dedicar bona part del seu temps a controlar la seva cobdícia (aquí faig referència potser més a la banca que a les caixes, però degut a l’opacitat d’aquestes darreres no hi ha cap garantia que en quedin excloses). També el president Obama els hi ha dedicat alguna floreta recentment, dient que no tolerarà comportaments temeraris ni excessos sense control, però els banquers són durs de pelar, i ja han respost amb un acte de contrició: sí, són responsables de la crisi i entenen que se’ls exigeixi més capitalització, però límits en els seus sous i prebendes, ni parlar-ne!
Els escàndols han sigut clamorosos i els executius bancaris han seguit posant mà a la caixa d’una forma indecorosa, i la nostra societat no pot fer res per treure-se’ls de sobre.
Cal reconèixer que el sistema de consells d’administració o les juntes generals no són cap poder ni contrapoder i, per tant, no suposen cap sistema de control. Si això és així, i més especialment en el cas de les caixes, cal donar una transparència absoluta als ingressos que per tots conceptes s’autoassignen aquests executius, i no només això, sinó que cal posar algun sistema de valoració a la seva gestió. El sistema de beneficis generats no és suficient. És molt més interessant veure què fan i no quin benefici generen, per més que el benefici ningú nega que sigui una forma força asèptica per mesurar la gestió.

I si les fusions entre caixes esdevenen indispensables?
Doncs si tornem al segle passat comprovarem que els beneficis fiscals de les fusions eren suficients (i en molts casos més que suficients, per exemple l’actualització de balanços) per pagar els costos de les fusions. A què ve doncs aquest (nou) costum d’estendre la mà pidolant euros per pagar unes fusions que ningú sap ni ha justificat la seva finalitat? ¿L’erari públic no ha finançat ja de forma més que suficient la incompetència dels executius bancaris? Crec que ens hem de negar a que s’afluixi ni un euro més per fomentar aquestes fusions que ningú entén ni ningú ens ha explicat quines millores tindran els clients.