Patrons del Palau i de les Caixes

Uns sacrificats pel bé del poble

(carta enviada a l'Avui en data 11.11.2009 per la seva publicació, si els ve de gust, tot i que poques vegades els agrada criticar als patrons, siguin quins siguin. El dia 16/11/2009 la publiquen parcialment)


Al Palau hi havia la creme de la creme de la nostra societat (o si més no així s’ho creuen). Hi havia empresaris, hi havia intel·lectuals, hi havia fatxendes. Però fos com fos a tots ells els han aixecat la camisa (o se l’han deixat aixecar). Cap d’ells ha plegat encara. A què esperen?

Bru de Sala explica (Catalunya Radio 12.11.2009) diu que ell era patró i anava a les reunions a aplaudir. Un bon patró, no us sembla?
El periodista Xavier Barbeta (LVD 12.11.2009) diu que deixem als patrons tranquils, ja que han dedicat el seus temps i els seus diners a aquesta activitat. Una opinió ben fonamentada, sort en tenim d'aquests formadors d'opinions. La veritat és que el resultat ha estat una mica trist. Els que havien de governar el Palau no s'assabentaven de res. Què hi feien?
Juan Antonio Samaranch diu que no se sent massa implicat, doncs ni va prendre possessió ni va anar mai a les reunions. Un altre patrò excel·lent!
Altres diuen que es millor no plegar tots alhora, doncs es crearia el buit. Quin buit, si no feien res!
Amb aquests opinadors no cal que ens preocupem de res. Deuen pensar que els ciutadans som cretins, quan els cretins són ells.

A les caixes s’està negociant fusions per reforçar-les, per donar-lis una dimensió més gran, suficient per afrontar nous reptes (aquesta expressió de nous reptes és una de les més estúpides que mai s’han escrit i repetit fins a la sacietat).
Els mateixos directius que han dut a les caixes a aquesta delicada situació, són els que ara volen acomiadar 1.800 empleats.
Per part d’aquests directius i dels seus consells d’administració, es necessita cara dura i cinisme fora de mida per no haver plegat encara i, en canvi, per haver-se assegurat la seva poltrona per damunt qualsevol altra cosa.

La proposta que voldria posar sobre la taula, és que actuï d’ofici el supervisor o la justícia (tant en el cas del Palau com en de les caixes), i els aparti dels seus càrrecs de forma immediata. No cal patir, com no fan res tampoc passaria res.