El Banc d'Espanya posa límits als excessos dels bancs i caixes

Està bé. Sembla que finalment l’organisme supervisor ha decidit que havia de començar a fer alguna cosa (fins ara no havia fet res). Diu que posa límits a la retribució de l’estalvi i posa límits als bonus dels directius bancaris.
El Sr. MAFO (aquesta espècie de brètol amb potes), està prement les clavilles als banquers. Els diu el que poden pagar com a màxim als estalviadors, però no diu el tipus màxim que poden pagar per endeutar-se en els mercats interbancaris. Curiós, no us sembla? També vol posar límits als seus bonus quan hagin utilitzat fons públics per capitalitzar-se.

El Sr. López Casasnovas, un economista fiable i intel·ligent, va dir a la televisió (Àgora, veure TV3 a la carta 18/4/2011) que hi havia molta demagògia en el tema dels bancs; que fins ara els bancs no han costat ni un euro al pressupost de l’estat, i per tant, als contribuients. Va explicar que el FROB era un fons que per recollir diners s’havia endeutat (no va explicar de quina manera) i que com havia de pagar interessos per aquest endeutament, ara també havia de cobrar interessos als bancs (més aviat les caixes) que havien utilitzat aquests fons. Ara ja sabem que el FROB té unes pèrdues de 300 milions d’euros, qui les pagarà? El Sr. López Casasnovas és conseller del Banc d’Espanya, i va parlar de la valentia del seu Governador (!). Per què diu aquestes coses...

El Sr. Sala i Martin, un economista ja més folklòric, diu que el B.E. va prohibir el que els bancs i caixes compressin actius tòxics (LVD 2.6.2011). No segueixo la normativa del B.E. però em sona com si diguessin, nens feu bondat, no compreu bons als "trileros" de la Rambla. I si ho hagués dit el B.E. (cosa ja força ridícula, i que estic segur que no és veritat) com ho haurien complert el Banc Santander que a través del seu Banif va col·locar als seus clients bons no tòxics, sinó emmetzinats per la bactèria escherichia coli O104-H4 de l’estafador Madoff? De què collons parla el Sr. Sala i Martin?

Per altra banda, no se quants euros costa la capitalització de la banca i caixes (per pal·liar els efectes d’una pèssima gestió), però el que si sabem és que els bancs i caixes han rebut préstecs tous, tovíssims, del BCE, a cor que vols. Si això no és un tracte preferencial ja em diran què és? Què més voldrien algunes empreses que rebre aquests préstecs quan tenen problemes de finançament i més, quan moltes d’elles no tenen el problema afegit d’una pèssima gestió, com ha sigut en el cas d’alguns bancs i caixes.

I quan bancs i caixes no puguin tornar els préstecs (del BCE o del FROB), com es resoldrà? Doncs molt clar, entraran en el capital del banc o caixa i es dissoldran aquestes pèrdues com el dissol el sucre en el cafè. I seguirem dient que no han costat ni un euro al pressupost.

El Banc d’Espanya ja hem vist que està molt preocupat pel tema de la salut dels bancs i caixes i aquesta preocupació els porta a pressionar a aquestes entitats perquè segueixin esquilant als seus clients captius. Posa un sostre al que poden pagar als estalviadors, però no posa cap sostre a l’estafa consentida de posar un sòl al tipus mínim de les hipoteques, ni tampoc a quants punts per sobre de l’euribor (que com tots sabem tampoc és un tipus rellevant en les transaccions econòmiques) poden cobrar als seus clients d’actiu.
Per últim el Banc d’Espanya continua preocupat per la reforma laboral, que és un tema sobre el que no hi té cap competència.

Basilea III o el fracàs dels supervisors

El sistema financer és un sistema que per la seva pròpia essència, estructura i funcionament, requereix un control exhaustiu, tota vegada que els efectes dels seus desajustos són letals per l’economia i, en conseqüència per la seva repercussió en l’economia i benestar de tota la població.Tracta amb diners i de forma genèrica amb actius financers als que la imaginació humana ha convertit en uns elements incontrolables perquè els hem fet tan incomprensibles i inútils que ni els que hi tracten cada dia saben ben bé que es porten entre mans i quina utilitat tenen.

Sempre hi ha hagut algun estament responsable del control del sistema financer i de les entitats que el composen, per més que els seus resultats han estat sempre minsos, segurament per manca de mitjans, de capacitat i, sobretot, per manca de voluntat de dur a terme un control seriós.
Històricament el control ha estat exercit des de diverses institucions i òptiques. La fiscalització de la seva activitat, de la seva operativa, i en general de la seguretat que les entitats financeres ofereixen tant als seus clients com al sistema econòmic en general ha estat duta a terme per diversos estaments propers al govern de l’Estat, però l’actuació estel·lar ha estat sempre en mans del Banc d’Espanya, que regula, controla, supervisa i intervé totes les activitats de les entitats financeres. És evident que hi ha altres òrgans que haurien de tenir alguna cosa a dir (com la CNMV i els Governs autonòmics), però el seu galdós paper fa que piadosament ens en vulguem oblidar.

En els seus primers moments el Banc d’Espanya havia posat en pràctica un control per la via dels coeficients obligatoris (d’inversió, de caixa, de liquiditat, etc.), era limitar la llibertat d’inversió dels recursos captats dels clients per la via de l’estalvi. Era un sistema de control senzill però que suposava una limitació a l’actuació d’aquestes entitats i un intervencionisme que no era ben vist per ningú. Desprès va abaixar la guàrdia o va canviar l’estratègia i va resoldre exigir uns recursos propis suficients per fer front a determinades contingències i donar-los llibertat d’actuació. Un camí certament encertat, però insuficient. En primer lloc perquè les entitats financeres de seguida es van inventar els seus holdings i societats participades que, entre altres coses, els servia per defugir aquests tipus de controls.
Així i tot aquesta és la via que ha mantingut des de llavors i que des de el BIS (Banc for International Settlements) on es reuneixen tots els savis bancaris (és a dir, els interessos dels seus executius) va organitzar noves formes de control coneguts com a Basilea I, II i ara III, que aprofundeixen en la mateixa idea de solvència via recursos propis, creant nomenclatures i fórmules més sofisticades.
Ara doncs, desprès de la crisis financera de la que tots n’ hem sortit escaldats, es parla novament d’incrementar els recursos propis que, al seu temps estableixen una limitació (consum de recursos propis) per l’assumpció de noves operacions de risc (i de negoci). Amb tot això no sé si arribarem al sistema brasiler on el coeficient de caixa (recursos líquids immobilitzats) arriba a uns percentatges tan elevats que els bancs veuen reduïda la seva capacitat d’efectuar inversions a un 60% dels seus recursos.
El que em sembla rellevant de tota aquesta història és que els diferents supervisors no han estat capaços de controlar les entitats financeres (per manca de voluntat o de capacitat, no sé quina de les dues manques és pitjor) i ara, desprès d’una història absolutament desgraciada quant a les conseqüències d’aquesta manca de supervisió, insisteixen novament en la mateixa via, en augmentar més les garanties (recursos propis) d’aquestes entitats. I no només això, que és el reconeixement més absolut de la seva incapacitat de controlar i fer un seguiment d’aquestes entitats, sinó que a més aquestes mesures que són clarament procícliques restringiran novament la capacitat de crèdit d’aquestes entitats, el que significa que en moments de recessió es tancaran com una cloïssa i el crèdit serà més car i a l’abast només dels que tenen relacions amics i influència.

El Banc d’Espanya i les Caixes
Per altra banda, el Banc d’Espanya en boca del seu Governador, s’ha permès intervenir en la reordenació del sistema financer d’una manera força desafortunada, per dir-ho d’una forma suau. Em refereixo a la privatització de les caixes. Aquest senyor va començar dient que hi havia caixes amb problemes, sense dir quines caixes eren ni quins problemes havien detectat i sense prendre cap decisió al respecte. Desprès, ell i la premsa amable amb el poder (la majoria) va començar a jugar amb el tema de la morositat i de la solvència de les caixes, i ara, quan les caixes i la banca tenen la mateixa morositat, ja n’han deixat de parlar. L’efecte va ser prou clar: una debilitació de les caixes, un estovament dels seus òrgans de govern en el cas que fossin sensibles a la seva defensa (ja se sap, com més se la masega, més tova es fa la carn), fent de tot plegat un terreny abonat per l’assalt final dels voltors que sempre hi ha al voltant de les privatitzacions.
Tot i que en el primer moment es va parlar de la solvència de les caixes, molt aviat es va canviar d’escenari i d’una forma descarnada es va començar a parlar de privatització.

Però ¿Per què i per qui pren partit el Governador del Banc d’Espanya? ¿Hi ha algun precedent que des del mateix òrgan supervisor s’estengui la desconfiança cap al sistema financer? La primera pregunta no té resposta (o si, però hauria de donar-se davant d’un jutge), la segona si que en té: no hi ha cap precedent. I no només això, sinó que la premsa amiga (de qui?) ha fet una oda al tractament d’aquesta privatització i a la “prudència” d’aquest òrgan supervisor.

Per acabar-ho d’adobar, les autoritats pertinents han encarregat la reordenació als mateixos gestors als qui s’imputa l’autoria del problema. Però això ja no és només desencert, és una actuació que cal qualificar d’interessada i malèvola per part del supervisor, ignorant per part del govern central i de papanatisme per part dels mitjans de comunicació.

Si el govern d’una empresa ja és difícil, encara ho és més i té més repercussions per a la societat i l’economia el com s’administra i com intervé en l’economia una entitat financera. En aquest context el Govern no se li acut altra cosa que complicar la gestió de les caixes amb la creació d’unes fórmules realment complicades i que no inciten a la transparència. Ara separa l’activitat financera de la obra social. Crea un SIP (que el solament el nom ja fa pixar de riure: Sistema Institucional de Protecció), que ve a ser un banc per administrar la activitat financera. Obre el meló de la privatització i en definitiva canvia el model de les caixes (rèquiem), a les que es pot donar ja per desaparegudes.

Com a simple curiositat es constata el nul debat que sobre la reforma de les caixes hi ha hagut tant al Parlament de l’Estat com al Parlament català. Tan poc interès ha despertat aquest tema? La festa dels correbous és més rellevant que la privatització de les caixes? Quins interessos defensen els nostre parlamentaris? Decebedor!

Els problemes de les entitats financeres
Un dels problemes que han tingut aquestes entitats del nostre país ha estat el que per engreixar la màquina dels beneficis, es van endeutar amb els bancs europeus fins a les orelles, per damunt del que se suposava era una norma de prudència. Això mateix és el que les autoritats econòmiques ha tirat en cara als ciutadans dient-los-hi que s’endeutaven per sobre de les seves possibilitats reals de devolució, i que si no havien tingut prou seny ara els tocava pagar els plats trencats. Però als bancs els van tractar amb guant de seda. Ara els diuen: si us heu endeutat per sobre de les vostres possibilitats, no patiu aquí està el Govern per ajudar-vos i on no arribi el govern hi haurà el Banc Central Europeu. Però no els renya ni els diu que havien d’haver casat els seus fluxos d’entrades amb els de sortides, ja que no fer-ho els hauria pogut provocar una crisi de liquiditat; ni els diu que haurien de controlar els tipus d’interès lligats als seus actius i passius financers, ja que els haurien pogut provocar un risc de tipus d’interès de grans dimensions.
Les entitats financeres però, no tenen armes a la bandera, i a través dels seus departaments d’estudis o bé en boca dels seus presidents, es permeten dir que cal fer i que no es pot fer, però demanar disculpes, ara per ara, res de res.
El Banc d’Espanya ho veia com si fos una pel·lícula en 3D, i callava com un mort. I mentre retreia als ciutadans aquesta actuació imprudent (l’endeutament), recolzava l’actuació imprudent de les entitats financeres, veia con s’endeutaven, però finalment decidia donar-los tot el crèdit que els fes falta i a un preu privilegiat. Per entretenir-se i per distreure el personal el Banc d’Espanya feia recomanacions sobre els endeutaments de les autonomies, sense dir que el problema principal estava en l’Estat central, o be es manifestava sobre la reforma laboral que segons el Banc d’Espanya era massa tova.

Rèquiem
El fet que el supervisor posés en el mateix sac a les entitats financeres que s’han portat bé juntament amb les que han actuat com a principiants superbis, no ha fet altra cosa que perjudicar al conjunt de les entitats financeres. Gràcies Banc d’Espanya, gràcies Govern, gràcies a la resta de supervisors, gràcies senyors parlamentaris, gràcies a tots els que des de dintre les caixes o des de fora, heu facilitat la liquidació de les caixes. Heu ajudat a enfonsar el que encara hi havia de bo en aquestes entitats.

Sense Fanal VIII

La reestructuració del sistema financer

Finalment el Sr. MAFO i els seus amics han aconseguit uns cosa esperpèntica. Un mapa de caixes que no té ni cap ni peus. S’han inventat les fusions fredes (les SIP sigles que volen dir sistema institucional de protecció que ja només el nom fa pixar de riure) i les fusions calentes (absorcions). Han fet una oda a la dimensió com element definitori de bona salut, sense assabentar-se que a la resta del món mundial el que ara està en entredit és precisament això, la dimensió, to big to fail.
Els Banc d’Espanya manté una bona credibilitat i se li atribueix una bona gestió, sense que se sàpiga el motiu. El Banc d’Espanya, com a supervisor, ha vist com la banca i caixes espanyoles s’endeutaven any darrere any per continuar inflant la bombolla immobiliària i no han fet res, com a molt, amb la boca petita han dit alguna cosa d’aquest risc del totxo, però d’intervenir alguna d’aquestes entitats (bancs o caixes), res de res.

A CajaMadrid li han fet una putada (més o menys com quan Florentino ha fitxat a Mourinho). Està en camí de posar-se en un merder que ni d'aquí a deu anys se'n haurà sortit. ¿Sap que suposa una fusió (freda o calenta) amb una sèrie de caixes tan diferents i distants unes de les altres? ¿Té recursos per dirigir tot aquest procés? D'aquí un temps en parlarem...

Quan el Banc d'Espanya va comprovar que la banca i les caixes no podrien tornar els crèdits contrets amb bancs exteriors llavors com a pares condescendents, els van facilitar tot el crèdit que van voler al cost més baix possible, això si, dient-los-hi, no ho torneu a fer...
Els bancs i caixes, desprès que els van perdonar els seus deutes, van fer allò que explica l'Evangeli, van agafar els seus deutors pel coll i van escanyar-los, amb violència i sense cap commiseració.

¿Se’n recordeu d’aquells Fons del Tresor que servirien per comprar actius de bancs i caixes amb compromís de recompra? Doncs allí han acudit totes les grans entitats financeres del nostre país i sembla que el Banc d’Espanya ho troba prou bé.
Per altra banda el Banc d’Espanya ha hagut de fer coses que segurament no li han agradat massa, com canviar les normes comptables cada sis mesos per no deixar amb el cul a l’aire a determinades institucions financeres (caixes i bancs).

La reestructuració del sistema financer l’han entès aquests senyors com circumscrit a les caixes. La banca ja està bé com està, no per res, sinó perquè ho diuen ells (es veu que els deuen caure més bé). Tenen si fa o no fa la mateixa morositat (tot i que les caixes s’han dedicat a finançar temes d’habitatge de forma prioritària, sense que estigui escrit en cap estatuts ha estat així des de sempre). Els executius i els consells d’administració són més o menys igual d’incompetents, i si parlem de bandarres, segur que a la banca n’hi ha més que no pas a les caixes. Per tant, la pregunta que ens fem els ciutadans és ¿perquè només es parla de les caixes?