Liberalisme rampant

L’impuls racional s’està imposant per totes bandes. La societat no pot ser compassiva, és pel bé de tots, altrament només hi hauria ciutadans acomplexats, ganduls i vividors. No podem mantenir una societat que estigui sempre a punt de fer el ploricó. Volem una societat forta, resistent, que aguanti tot el que convingui.

No sé ben bé quan i perquè va començar aquesta guerra, però en els temps recents els del Tea Party han s’emporten tots els mèrits. La pena és que siguin tan silvestres. El Tea Party és un muntatge mediàtic clàssic, en el que un fanàtic -Rick Santelli- va fer el seu discurs incendiari a la CNBC el 20 de febrer de 2009. Desprès es van apuntar a aquest discurs personatges com Glenn Beck o Sarah Palin. El sermó de Santelli era una protesta contra el govern Obama perquè va destinar 75.000 milions de dòlars per ajudar a les famílies desnonades per no poder pagar la hipoteca. En canvi si els va semblar bé que un import més de cent vegades superior fos destinat a ajudes per salvar els bancs de Wall Street. Era el crit dels responsables -els del Tea Party- que es negaven a pagar pels irresponsables!

A casa nostra aquest discurs també ha arribat. S’ha d’acabar amb els ganduls que no volen treballar, que demanen baixes, que volen cobrar pensions de ministre, que volen que els paguem els seus putos col·legis i la seva puta sanitat. Ja està bé de tanta conya!

Venen temps de responsabilitats. Que tothom s’espavili! És igual que mentrestant se segueixin fent bestieses de l’alçada d’un campanar. Que se segueixi mentint respecte a les ajudes que reben determinats sectors econòmics i financers sense que a ningú li caigui la cara de vergonya. Que els seus dirigents d’aquests sectors econòmics i financers que fan trampes) ja identificats com a bandarres compulsius, segueixin mantenint l’aparença d’un comportament exemplar, com si fossin les fonts de la saviesa i uns sants per posar damunt d’un altar. Aquí també han arribat els imitadors del Tea Party, i ja fa molt temps.

Qui, quan i com van tenir els primers deliris de grandesa (que encara duren) i va encetar aquestes polítiques esbojarrades que ens han dut a l’abisme? Qui, quan i com es van construir les primeres línies de l’AVE? Qui, quan i com es van encetar les xarxes de comunicació (autovies i ferrocarrils d’alta velocitat) faraòniques i desiguals, amb distribucions territorials com quan el Marquès de Castellflorite, que tenia una casa a l’Ametlla del Vallès, va fer-se construir una carretera (autopista) fins a la seva casa. Qui, quan i com es va encetar les discriminatòries autopistes de pagament i les seves dubtoses concessions que sempre es renoven i mai s’esgoten? Qui, quan i com ha organitzat l’embolic de les elèctriques que sempre paren la mà i diuen que guanyen poc i no en tenen prou amb tots els xollos que han rebut de les diferents administracions? Com és que fins ara només s’han desnonat a la gent que no podia pagar la hipoteca (160.000 entre 2007 i 2011), mentre que als promotors se’ls accepta la dació en pagament? Com és que qualsevol imbècil pot exercir l’ofici de banquer i fer disbarats de l’alçada d’un campanar al temps que s’enriqueix sense mesura (un enriquiment obscè i probablement delictiu) i els diferents governs sempre els ajuden a sortir del forat amb els diners dels demés ciutadans? Com és que s’ha organitzat l’espoli de les classes baixes i mitjanes per concentrar tota la riquesa en mans només d’uns quants? Com és que fins ara no s’ha perseguit el frau fiscal, tot i que ara, gràcies al PP que té coneixement de totes les corrupcions per la seva situació de proximitat, sembla que posarà fil a l’agulla sobre aquest punt. De moment comença amb una acció -contundent- per evitar el frau en la seguretat social i en l’atur (potser podríem pensar que arribarà als clubs de futbol que deuen més de 700 milions d’euros a la Seguretat Social, però aquests són amics dels diferents governs i ni se’ls molestarà). De moment no hi ha cap urgència per atrapar els defraudadors importants. El que cal exemplificar s´ha de dur a terme a través dels que roben gallines.

És el liberalisme, ens diuen. I es queden tan amples!

El Banco. Goldman Sachs

Lloyd C.Blankfein, El C.E.O. (Chairman and Chief Executive Officer) de Goldman Sachs, amb 25 anys d’experiència a GS a Londres i NY va dir aquella desgraciada frase que l’ha perseguit en aquests darrers anys: “Faig el treball de Déu” i, a més, com acostumen a fer els poderosos, no s’aplica a si mateix les mesures d’aplicació freqüent (i que formen part dels principis del banc) als seus subordinats, en el sentit que desprès de deu anys de treballar a GS cal deixar el lloc per fer que entri sang nova.


Sobre aquest home i el banc que s’ha fet seu, el periodista Marc Roche ha escrit un assaig (El Banco. Cómo Goldman Sachs dirige el mundo) que ha rebut el “Prix du Livre d’Économie” atorgat per la premsa francesa al millor estudi econòmic de l’any 2011. S’ha publicat en castellà per Deusto, però pels que fan veure que entenen llengües el poden llegir en la versió original en francès que es troba a moltes llibreries (no ho aconsello, perquè, tot i ser un relat novel·lat, conté tecnicismes i explicacions complicades de seguir).


El llibre és com un thriller financer, amb capítols curts que s’han de llegir amb atenció per comprendre la història que està explicant. Pel meu gust hi trobo a faltar algunes explicacions que l’autor dóna per sabudes, com la dimensió dels bancs de que parla, però amb xifres de balanç, d’actius i passius; amb la tipologia predominant de les seves operacions i dels seus ingressos; amb explicacions més complertes de les apostes a la baixa.


Té moltes virtuts, entre elles, la de l’actualitat del que s’explica. Tot és rabiosament actual, sense que deixi d’explicar una mica els antecedents. Està clar que la història de les finances ha canviat moltíssim en els darrers anys i, per tant, l’actualització de fets i formes ha de ser molt actual; altrament no s’entendria el perquè de la crisis actual.


Una altra virtut és que hi trobes diferents camps d’actuació del banc GS, els diferents entorns econòmics en els que ha intervingut. Així es parla del deute de Grècia i GS, es parla dels principis del banc, de la secta que s’ha format entre els seus treballadors (els que volen prosperar), l’actuació del banc que, com els grans estats no té amics, té interessos, i també una cronologia de la crisis financera.
El puritanisme del banc es manifest quan al capítol Goldman Sex, és a dir, la voluntat que els qui treballen pel banc tinguin una vida ordenada, sense escàndols sexuals ni de cap tipus. La realitat, tal com es dóna el la vida real, mostra com els que han aconseguit riquesa i poder, tenen alguna avantatja per aconseguir el favor d’algunes dones, potser estúpides però no més que els que creuen haver-les conquerit.

Es posen de manifest les grans contradiccions entre l’actuació d’un banc (dels homes que el dirigeixen) i els interessos dels seus clients. Uns i altres irreconciliables. Tot el que no sigui reconèixer aquest fet és pura hipocresia. Com també ho és l’actuació dels governs que de forma poc comprensible i sempre opaca, donen ajudes als bancs que han actuat irresponsablement quan no delictivament.


En resum, molt recomanable per aquells que estiguin interessats per món de les finances i dels financers, així com la frivolitat d'aquest entorn.


Referència: El Banco. Cómo Goldman Sachs dirige el mundo. Marc Roche. Editorial Deusto. 264 pàgines. 22 euros

Indigneu-vos!

Carta enviada a l'Avui per la seva publicació el dia 8.4.2011, publicada el dia 11.4.2011

És el que ens demana Hessel. Ho diu en base a com els humans hem organitzat la societat i com distribuïm la riquesa, com s’ofega la llibertat amb l’excusa de la seguretat. Quan hem reconegut la crisi, resulta que no hi ha recursos per a tot. S’ha prioritzat alguns objectius: no deixar caure els bancs, encara que no hagin fet bé la seva feina. Un president de govern que només fa cas als poderosos, perquè ells són els únics que ens poden treure de la crisi. No s’hi pot fer res, diuen els polítics i els mitjans, cal preservar el sistema financer, perquè sense aquest sistema l’economia no pot funcionar. A Islàndia porten els banquers davant dels jutges, aquí els portem a la Moncloa per escoltar els seus oracles. Entre tant, el nostre Alfonso Guerra particular, diu que hem de deixar de parlar d’independentisme i hem de suprimir l’impost de successions. Els catalans, i suposo que els espanyols també, tenim un altre motiu per indignar-nos. El llibret de Hessel que a França es venia per 3 euros, aquí ens en cobren 5! L’euro espanyol val menys que l’euro francès?

El diari ha considerat que el paràgraf: Entre tant, el nostre Alfonso Guerra particular, diu que hem de deixar de parlar d'independentisme i hem de suprimir l'impost de successions.

Serà perquè no és políticament correcte? Hauran endevinat a qui em referia?

Fusions d'empreses i altres operacions genials

Diatribes interessades

Vaig una mica en retard, ho reconec. Just acabo de llegir els tres volums de Stieg Larsson (demano disculpes), però m’entretindré en una llarga cita que fa en el primer volum:

... el desdeny d’en Blomkvist pels periodistes especialitzats en economia es basava, segons el seu parer, en una cosa tan simple com la moralitat. L’equació era molt senzilla. Un director de banc que desvia uns quants centenars de milions per especular temeràriament no hauria de mantenir el càrrec. Un conseller delegat que juga a les empreses fantasma hauria d’anar a la presó. Un propietari que obliga els joves a pagar un lloguer desorbitat i de sotamà per un estudi d’un sol ambient amb lavabo compartit, l’haurien de penjar com un pernil.
La feina del periodista especialitzat en economia era investigar els taurons que provoquen la crisis d’interessos per especular amb els estalvis dels petits inversors, examinar els consells de direcció d’empreses amb el mateix zel despietat amb què els periodistes especialitzats en temes polítics vigilaven la més petita pixada fora de test dels ministres i diputats del Parlament. Mai entendria per què tants influents periodistes de temes d’economia tractaven les mediocres joves promeses de l’economia com si fossin estrelles del rock ...

Mil·lènnium. Els homes que no estimaven a les dones
Stieg Larsson

i també en el mateix sentit una altra cita, la que ve a continuació:

...Cuando al mediodía lo fue a ver su abogada, Haas le dijo que había presenciado el asesinado de los Caciques. Los guardias miraban desde una especia de claraboya del piso superior. Sacaban fotos. Nadie hizo nada ... ¿Y tú crees que afuera lo saben? Ay, Klaus, dijo la abogada. ¿Los periodistas también?, dijo Haas. Éstos son los más discretos de todos, dijo la abogada. En ellos la discreción vale dinero. ¿La discreción es dinero?, dijo Haas. Ahora lo vas entendiendo, dijo la abogada...

2666
Roberto Bolaño

i una altra ...

Uno de los primeros avisos fue probablemente Clement Attlee, que la mayoría de ustedes no tendrá ni idea de quién fue, lo cual ya dice algo al respecto...
(es pot ser més superbi però no més ruc, per escriure una frase com aquesta)

Elegir lo grotesco, 3.5.2009 El País
Javier Marias

Tres cites, un excel·lent punt de partida. ¿Quina mena de bestiar són els periodistes? ¿Perquè els periodistes s’entesten en fer la pilota als poderosos? ¿Com és que els periodistes econòmics no tenen ni la més lleugera idea del que parlen? ¿No podrien deixar de dir bajanades i així, si més no, podríem treure les nostres pròpies conclusions sense haver d’utilitzar intermediaris que ens voler fer beure a galet? o,¿ perquè hi ha periodistes que es creuen superiors als seus lectors?
No, no i no! No és possible. Els periodistes econòmics hi han de posar cullerada i dir una bestiesa darrera l’altra. I d’aquí ve que més d’un periodista s’ha manifestat, dient que sense Larsson també hi ha vida, que no n’hi ha per tant, que es neguen a seguir el corrent del públic, que no ho diuen però pensen, públic incult.
Està clar que a determinats periodistes els ha molestat dues coses: que Larsson hagi tingut el ressò que ha tingut, i que hagi dit el que ha dit. Dues coses intolerables dintre l’esperit gremial de la professió. I aquí ve l’explicació de perquè molts periodistes han volgut desacreditar a Larsson com a escriptor per aquestes dues qüestions bàsiques: una) ha criticat la professió, i això no es pot permetre, dos) ha tingut èxit, cosa que molts d’ells miren amb enveja.
De Roberto Bolaño cal dir que no ha tingut l’èxit comercial de Larsson i segurament aquests periodistes no deuen saber ni qui era. Javier Marías és prou conegut i un bon escriptor, però no es tracta d’això, sinó dels que van pel món donant lliçons als pobres mortals que no som tant espavilats com ell.

Per confirmar el que he exposat anteriorment, hem pogut llegir a la premsa comentaris altament elogiosos sobre la fusió de Gas Natural i Fenosa (és només un exemple). Una oda als directius de Gas Natural que l’han duta a terme, tot i que fins a un tercer intent no ho han aconseguit, la qual cosa no deixa de ser un tracte molt especial cap a aquests directius, doncs en altres companyies i en altres àmbits amb un cert rigor, quan algú proposa una operació d’aquest estil i fracassa ha de fer les maletes i deixar la seva poltrona.

Així el periodista Toni Cruañes, director en funcions de l’Avui, titula el seu article de 27.6.2009 com: Finalment, un gegant energètic, i desprès venen frases amb tanta substància com: Gas Natural, avui és la història d’un èxit. Continua amb una sèrie de consideracions que, naturalment es poden subscriure sense cap problema, sobre la politització del govern central posant pals a les rodes, etc. etc.
Desprès llegeixo l’editorial de la Vanguardia del mateix dia: La Nueva Gas Natural, on naturalment es desfeien en elogis cap a la nova companyia fusionada. La qualifiquen com, la primera gran operación corporativa de reordenación del mapa energético español, i acaba amb un elogi desmesurat dels directius de Gas Natural, però no acaba aquí la cosa, sinó que el fan extensiu als directius de la Caixa i de Repsol, sense que se sàpiga ben bé quin és i ha sigut el seu paper i/o mèrits. O potser sí, l’un, l’inductor de l’operació fracassada dues vegades, l’altre, el pou d’on surten els diners (dels dipòsits dels seus clients, naturalment, sense que aquests puguin dir ni ase ni bèstia).

Ara doncs tindrem (qui?) una companyia que serà un gegant energètic (!). Una companyia que farà que la competència es redueixi encara més (sembla bastant indiscutible que un dels objectius de les fusiones empreses és reduir la competència) i per demostrar això només cal que contemplem les mateixes xifres que dóna la premsa: quan es va intentar la fusió amb Fenosa, moment en que la premsa va reproduir el que deien les companyies que s’havien de fusionar, es a dir: que reduirien 11 mil milions la inversió (El País, 13/3/2009). També ens diu la notícia que emetran deute per valor de més de 18 mil milions d’euros que ha sigut els diners el que els va permetre la “compra” de Fenosa. Estàvem en el mes d’abril d’aquest any i no hi havia cap problema perquè Gas Natural tingués liquiditat per la “compra” de Fenosa que, naturalment era una prioritat nacional. En el mateix moment, les demés empreses que no tenien connexió amb la reial casa tenien una sequera financera que feia feredat.
Per altra banda la premsa ens informa que la deflació de preus continua, tot i que, misteriosament, el preu de l’electricitat augmentarà un 2% (serà ja una de les primeres conseqüències de la fusió?).
Tot són elogis, però ¿algú em pot explicar alguna avantatja pels consumidors derivada d’aquesta fusió?

Hi ha altres exemples, com la darrera i genial operació de Telefónica. Aquesta companyia, que té un president que avui no està a la presó perquè el delicte ha prescrit, ha entrat com a partner en la Companyia xinesa de Telecomunicacions. I no cal dir que una companyia xinesa de telecomunicacions és una empresa de les “més transparents del món” on, a la seva cúspide, hi ha un home i tot el comitè directiu del partit (què diferent del cas de Telefònica, on Alierta va prendre possessió per mitjà del seu amic Ansar). Això no obstant, l’editorial de La Vanguardia en fa un elogi desmesurat. Diu que César Alierta, ha donat un pas de gegant (ja hi som, altra vegada amb els gegants...) en la primera empresa multinacional espanyola, en dur a terme una aliança estratègica amb la Xina Unicom, amb un intercanvi d’accions per valor de mil milions de dòlars (és a dir, un canvi de cromos, ni un euro de nova inversió). L’oda a Telefònica continua a l’editorial sense descans, diu que Unicom té 284 milions de clients a la Xina, els quals la companyia deurà enganyar com ho està fent al nostre país: el cost de la línia ADSL un 56% superior a la resta de la UE; la UE ha d’intervenir per minimitzar els abusos de Telefónica en el roaming; les trucades de mòbil un 60% més cares que a la resta de la UE; Telefónica té el Guinness de les multes per vulnerar la competència,.... Ara enganyaran com a xinos als 284 milions de clients de la Xina. Sort que ho faran a la Xina.
Podria seguir amb les fusions que s’anuncien o es produeixen. Sempre és la mateixa cançó: torna-la a tocar Sam, diners, diners i poder.

Què motiva les fusions?
En el segle XIX les fusions potser tenien altres finalitats. Ara bé, en el segle XXI les fusions només tenen dos objectius: 1) incrementar el poder i els diners dels seus directius; 2) reduir la competència i poder imposar preus a la clientela. Que per fer això es necessita una determinada dimensió, no en tinc cap dubte; i d’aquesta manera s’incorpora l’objectiu de fer una empresa més gran.
Com en els manaments de la Llei de Déu, els objectius de les fusions s’engloben en dos, no hi ha cap més objectiu. La resta d’objectius de manual estan absolutament desacreditats per la realitat. Els manuals ens parlen de: reduir costos; escollir el millor de cada organització, fer l’empresa més eficient, etc.. Desprès en venen altres objectius de menor rang que ni solament detallo, cap d’ells té la més petita importància (per prendre la decisió). Els executius només tenen en el seu cap com quedaran ells en la nova organització, quina serà la seva remuneració per tots conceptes (golden parachute, plans de pensions, bonus, sou, participació en beneficis, facilities,...).

Les fusions a les caixes
Sense apartar-me dels objectius descrits anteriorment que emparen les fusions, recentment sorgeix una pressió -interessada- al voltant d’una suposada i desitjable fusió de Caixes d’estalvis. Una polèmica que té el seu origen en la desastrosa gestió que han dut -conjuntament- tot el sistema financer i, molt especialment la banca (ja que les caixes no tenen el pes que té la banca) i en l’impuls del Govern que no està gens clar que pretén ni quins objectius vol aconseguir. I això ha passat al nostre país i no a Pequin.
Tot ben amanit amb la incompetència dels supervisors (B.E., CNMV, les empreses d’auditoria, les societats de ràting, el Govern,...) i la crisis econòmica, que amb arrels immobiliàries es va superposar a tot plegat. Una crisi anunciada llargament, però que ni el Govern, ni els bancs i caixes, ni els supervisors van voler veure en cap moment.
En aquest entorn els periodistes especialitzats insisteixen en repetir coses que no entenen. Ara s’entesten en dir que les caixes s’han de reestructurar i quan han dit això ja no en saben més, els hi deu haver dit la veïna del cinquè. Alguns parlen de la xarxa d’oficines, que diuen és excessiva, però ho atribueixen a les caixes i no a la banca, perquè? No hi ha resposta.
Altres diuen que cal que es concentrin. Hi ha massa caixes petites que no tenen volum suficient. No els preguntis pas en què justifiquen aquesta asseveració, perquè tampoc hi ha resposta.

Del Banc d’Espanya i el seu paper en les fusions
Un dels impulsors de les fusions -el Banc d’Espanya-, no té cap autoritat moral per opinar. Des del banc d’Espanya han vist, dia a dia, com les entitats financeres s’endeutaven en els mercats internacionals per damunt del que seria lògic, fins al coll i més amunt. Han vist com el nivell de concessió de crèdits hipotecaris per promoure cases que no tenien cap possibilitat de vendre’s (i menys al preu que pretenien vendre-les!), superava tota norma de prudència. Veien com els actuals executius (que curiosament tots estan encara en el pont de comandament del vaixell financer), obrien oficines sense parar, oficines que ara hauran de tancar. Veien com totes les entitats financeres es confabulen quan els marges financers van ser insuficients, per cosir a comissions als seus clients, sense que vingui justificat per cap servei. Veien com els bancs i caixes s’escapolien del preu del diner i aplicaven als seus clients uns tipus que no tenien res a veure amb el famós euribor. I veien moltes més coses i, com a molt, ho posaven en algun informe, però no feien res. Per tant, con li va dir el Rei a Chavez, perquè no calleu!

Els executius de les entitats financeres
Alguna cosa deuen haver fet aquests excel·lents professionals quan el G20 ha de dedicar bona part del seu temps a controlar la seva cobdícia (aquí faig referència potser més a la banca que a les caixes, però degut a l’opacitat d’aquestes darreres no hi ha cap garantia que en quedin excloses). També el president Obama els hi ha dedicat alguna floreta recentment, dient que no tolerarà comportaments temeraris ni excessos sense control, però els banquers són durs de pelar, i ja han respost amb un acte de contrició: sí, són responsables de la crisi i entenen que se’ls exigeixi més capitalització, però límits en els seus sous i prebendes, ni parlar-ne!
Els escàndols han sigut clamorosos i els executius bancaris han seguit posant mà a la caixa d’una forma indecorosa, i la nostra societat no pot fer res per treure-se’ls de sobre.
Cal reconèixer que el sistema de consells d’administració o les juntes generals no són cap poder ni contrapoder i, per tant, no suposen cap sistema de control. Si això és així, i més especialment en el cas de les caixes, cal donar una transparència absoluta als ingressos que per tots conceptes s’autoassignen aquests executius, i no només això, sinó que cal posar algun sistema de valoració a la seva gestió. El sistema de beneficis generats no és suficient. És molt més interessant veure què fan i no quin benefici generen, per més que el benefici ningú nega que sigui una forma força asèptica per mesurar la gestió.

I si les fusions entre caixes esdevenen indispensables?
Doncs si tornem al segle passat comprovarem que els beneficis fiscals de les fusions eren suficients (i en molts casos més que suficients, per exemple l’actualització de balanços) per pagar els costos de les fusions. A què ve doncs aquest (nou) costum d’estendre la mà pidolant euros per pagar unes fusions que ningú sap ni ha justificat la seva finalitat? ¿L’erari públic no ha finançat ja de forma més que suficient la incompetència dels executius bancaris? Crec que ens hem de negar a que s’afluixi ni un euro més per fomentar aquestes fusions que ningú entén ni ningú ens ha explicat quines millores tindran els clients.

Des de la sala d'espera de l'uròleg

Zapatero i els bancs

La sala d’espera de l’ uròleg és un bon lloc per a reflexions. Damunt la taula de les revistes veig la fotografia de ZP amb els banquers a la Moncloa. Aixeco el cap i talment la foto de la revista és com el que veig en aquesta sala, és una imatge perfecta. Uns homes d’edat provecta, amb cara de patiment (potser incontinència urinària, potser alguna malaltia venèria, algun problema de pròstata, de l’aparell de reproducció (tot i que no sembla pas possible aquesta darrera opció ja que entre els elegits per la visita a ZP n’hi ha alguns que són de l’Opus, i ja se sap que són bons reproductors...). Naturalment més ben vestits que els d’aquesta sala (no se sap si els passa com aquell President de Comunitat Autònoma a qui una casa d'alta costura li enviava vestits perquè no tenia temps per anar-se'ls a emprovar a la botiga) que tot i sent la sala del metge de la mútua, no és pas la Seguretat Social ni tampoc el Karolinska Institute, el Mount Sinai School of Medicine, la Mayo Clinic o qualsevol altra d’aquest nivell, però tot i que anaven ben vestits i clenxinats tenien cara de mala llet, de no haver fet bé la digestió o potser d’un restrenyiment acusat i sostingut. Estava clar que no estaven a gust sota els focus; els seus negocis no necessiten tanta llum.

Aquestes fotografies m’han fet pensar altra vegada amb el President del Govern, Sr. Rodríguez Zapatero. Altra vegada ha fet el numeret del sofà (en aquest cas taules de taverna) amb els banquers: els ha demanat que afluixin diners, que comencin a concedir crèdits. Vol que el país funcioni i perquè això passi han d’arribar crèdit a les empreses, que actualment estan ofegades.

Naturalment, els banquers ho han tingut molt fàcil. La seva rèplica és impecable i a ZP li ha quedat una cara de tonto que no vegis...

Ara bé, com que amb la Espe tinc bon rotllo, m’ha facilitat informació dels espies que té situats a la Moncloa (Gamon -“el Torrente” d’Aguirre-, i Pepe Gotera i Otilio). Us reprodueixo el diàleg tal com surt a la gravació (no faig la traducció per no perdre fidelitat):

ZP: - Estamos en una situación de crisis y es necesario que el crédito llegue a las empresas para que de este modo puedan sostenerlas i no incrementar el paro.
Vosotros sabéis que las empresas, desde siempre, cuentan con sus recursos propios pero también con una parte de crédito y ahora se lo estáis reduciendo. Esto no puede continuar, nuestro país, con estas coordenadas se hunde y vosotros estáis en el vértice de todo ello.
El Gobierno está dando liquidez al sistema, a los bancos, y esta liquidez no llega a las empresas. Hay que buscar una solución para conseguir que el dinero llegue a las empresas solventes.

Banca: - Presidente, estamos a tu lado. Nosotros vamos a dar crédito a todas las empresas solventes que nos lo pidan. Es más, lo vamos a dar y lo estamos dando. Nos imaginamos que nuestro Presidente no nos va a pedir que demos crédito a empresas insolventes ...(con un poco de sorna)

ZP: - Naturalmente que no estoy pidiendo esto! Pero no me negareis que los criterios para la concesión de crédito que utilizabais el año pasado no son los mismos que los actuales. O lo hacías mal antes o lo hacéis mal ahora....

Banca (alguno de los importantes): - Presidente, el año pasado la economía funcionaba. Éste era el mensaje que se nos daba desde tu Gobierno, y nosotros nos lo creímos. Por ello nuestros criterios estaban imbuidos por el optimismo que se nos insuflaba desde el Gobierno.
Ahora se nos está diciendo que de optimismo, nada de nada, por ello hemos endurecido nuestros criterios. Es un tema de patriotismo pero también de ortodoxia.

Solbes: - ¿Así que me estáis diciendo que la normativa de Basilea os la pasabais por el forro?¿Que no tenéis otro criterio que lo que se os dice desde el Gobierno? Esto me parece impresentable. Un banco tiene que tener sus propios criterios de riesgo y no tiene porqué cambiarlos a no ser que se demuestre que en el pasado han sido demasiado laxos. Si han sido correctos en el pasado ¿cómo es que ahora aflora tanta morosidad? ¿Es culpa de la crisis o es que no habéis analizado bien vuestros créditos?

Banca (alguno de los espabilados): - Nuestros análisis pueden haber sido en algún caso incorrectos, pero como tu muy bien sabes, Pedro, Basilea en su normativa y criterios realimenta la información histórica, por ello, hoy no nos queda más remedio que rectificar, no porqué nuestros criterios fueran erróneos, sino porqué la economía no ha ido como estaba previsto y la morosidad tampoco. Es Basilea que nos impone un cambio.

I així continua la reunió, fins que al final, sembla que només s’acaba amb bones paraules, amb cap compromís i amb una espècie de petició de la Banca perquè no se’ls culpabilitzi a ells de la crisi. Total, temps perdut, cap solució i uns banquers encara més engreïts, però per primera vegada una mica preocupats doncs, com és natural, no els agrada ser objecte de les ires de la societat. Ni tampoc els agrada que es parli dels seus magnificents sous o ingressos, ja que el diner no vol soroll i moltes vegades costa de justificar.

Els banquers continuen (al sortir de la reunió, quan estaven prenent un cafè en el reservat d’un restaurant de luxe).
XX: - Habéis visto como se pone ZP? Yo por mi parte, ni caso! Estoy hasta las narices de este hombre.
Los demás: - Pues yo lo mismo. Es más, cuando llegue a mi banco voy a llamar al responsable de crédito y voy a decirle: oye, fulano, mucho ojito con el crédito, que nadie se relaje. Los créditos serán para nuestras empresas participadas y por si queremos comprar algún otro banco o empresa que se nos ponga a tiro, y si queda algo, quiero una selección muy rigurosa. En nuestro negocio no hay margen para las obras de caridad.


Novetats a la banca
Aquesta era la visió del dia 3 de febrer de 2009. Ara (23 febrer 2009) la cosa sembla que ha canviat. Es parla de caixes amb problemes. Recordeu aquell parlamentari agosarat que interrogava a Mariano Rubio al Parlament i li deia: míreme a los ojos Sr. Rubio..., doncs aquest mateix senyor no sé com, ha anat a parar a la Presidència d’una caixa (tot i que a les presidències de bancs i caixes i han anat a parar persones ben singulars) i sembla que ara té problemes (la caixa, no ell que com el rei no és responsable de res...). Es parla de banquers amb problemes, i el crack dels banquers, el Sr. Botín, té alguna dificultat tant de liquiditat com molt més de credibilitat.
L’estafa -consentida- del Sr. Madoff ha sigut un torpede a la seva línea de flotació. Pel que fa al fons immobiliari, com és normal, no té liquiditat i això els està creant problemes importants amb els clients que demanen el reemborsament dels seus diners que, pel que sembla, no eren conscients que aquest fons no tenia liquiditat (un 10%). La forma com s’ha venut aquests productes hi posa la cirereta.
I perquè han venut aquests productes com els han venut? Doncs molt fàcil, només cal preguntar-ho als clients atrapats. Tots diuen el mateix: va ser una recomanació del director de l’oficina. I si ho preguntes als directors d’oficina, tots diuen el mateix: ens van imposar un determinat volum de vendes d’aquests productes que, la direcció, garantia la seva bondat.
Mentre el Sr. González (BBVA) en la tribuna de l’ABC (23.2.09) veig a la tele que acaba de dir: les ajudes que ha rebut la banca espanyola s’han centrat en donar-los liquiditat per la via de compra d’actius (no diu si són tòxics o no) i avals a les emissions bancàries i això no són ajudes perquè no han de provocar cap perjudici econòmic públic. Recollons, i què demanen les empreses sinó el mateix que han rebut els bancs! Tindrà morro ...

Està clar que la CNMV ha donat un cop de mà al Santander i a qui convingui, recolzant la seva actuació (com podria ser d’altra manera amb l’historial de la CNMV de la que alguna vegada s’haurà d’escriure un llibre sobre la seva història i la dels seus executius). Però tot i que tècnicament tenen tota la raó (donar liquiditat seria equivalent a liquidar el fons, amb importants pèrdues al haver de vendre precipitadament els immobles), el que no contempla el regulador és la forma com es van vendre aquests fons immobiliaris (a l’igual que ha fet alguna caixa per vendre determinats valors quin interès era bàsicament el dels seus executius, sense que es deduís cap avantatja econòmica pel client).

Però com deia, ara la cosa ha canviat. A la reunió prèvia del G20 (on finalment han deixat anar al nostre ZP), han arribat a conclusions de que cal lligar curt tant als banquers, com a les entitats controladores. També diuen que els paradisos fiscals s’han d’acabar (segurament la guerra contra el terrorisme s’acabaria abans bombardejant els paradisos fiscals que no pas envaint països com Afganistan in Iraq). Els americans tampoc estan d’acord amb el secret bancari (que només protegeix a estafadors) i han arribat a acords (imposicions) amb USB per obtenir informació dels seus clients i ciutadans americans.
No es diu res (encara) ni es demana responsabilitats a tots aquells Consells d’administració dels bancs que van aprovar obrir oficines a aquests paradisos fiscals ni de la responsabilitat que han assumit en el frau, blanqueig, operacions criminals, etc. en el moment d’obrir aquestes oficines i en el moment d’establir sistemes per ocultar-les davant els fisc i la policia.

Potser és prematur, però si aquestes iniciatives es concretessin segurament si arribaríem a solucions estables per a un bon funcionament del sistema financer. Però els dubtes no s’han esvaït a la reunió de Berlin. No ha quedat prou clara la voluntat de fer desaparèixer del mapa els paradisos fiscals, no s’ha pres la decisió de sancionar durament els bancs que posen en marxa operacions d’alt risc -possiblement amb engany- disfressats d’operacions d’alta rendibilitat, per tant aquest G20 no ens solucionarà pas el problema.