Intent d'anàlisi d'interessos contraposats
En els darrers dies els diaris estan fent enquestes sobre si els ciutadans estem a favor o en contra d’una fusió entre caixes. Potser per dulcificar la qüestió, hi afegeixen, les caixes catalanes... La resposta és massivament en favor de la concentració. Per tant, si els ciutadans pensem que la concentració és bona, segurament no ens equivoquem.
Ara bé, els proposants d’aquestes concentracions ens parlen de dues coses. Una, el beneficis de les economies d’escala, i dos, la morositat creixent que fa que algunes entitats puguin tenir problemes.
Altres especialistes transformen aquesta morositat en la necessària dotació de capital propi i, en el seu cas, del dèficit de capitalització i consegüent risc de fallida.
Per altra banda sempre hi ha els fabuladors de teories conspiratives. Alguns atribueixen aquesta campanya (perquè realment és una campanya) a interessos polítics. Diuen sense embuts que els polítics volen ficar mà a la caixa de les Caixes, perquè creuen que no són de ningú.
La veritat és que alguna cosa hi deu haver de tot això. Així hem vist com la CCM on els seus màxims gestors eren polítics, se’n ha anat a can pistraus. També hem vist com a CajaMadrid la Presidenta de la Comunitat no deixa d’embolicar la troca amb uns resultats realment desastrosos. El mateix passa a Caixa Catalunya, caixa en que el seu President és un membre de l’executiva del PSC (si no ho és ara ho ha sigut recentment) i la seva morositat ha augmentat de forma més que notable. Naturalment que els gestors d’ara ho imputaran a l’antiga direcció general, però segurament aquest argument és queda sense cap raó quan veus que el Consell segueix, més o menys, sent el que hi havia aleshores i que el President segueix sent el mateix Sr. Narcís Serra des de fa ja una colla d’anys.
Però deixem-nos de suposicions i analitzem algunes qüestions rellevants i concretes.
Els gestors
De la gata i el belitre
jo us diré lo que ha passat:
s’ha perdut alguna cosa,
no sé qui l’haurà trobat.
Si serà el gos o bé el gat,
a la nyigo, nyigo, nyigo, nyigo,
si serà el gos o bé el gat
aquell qui l’haurà trobat.
Els gestors sense manifestar que tenen problemes de cap tipus, reclamen ajudes per reequilibrar els seus balanços i els seus compromisos contrets, ja que està clar que, tots sense excepció, s’havien llençat desaforadament a la carrera de finançar el que sigui i a qui sigui mentre estigui suportat per un totxo. I quan van acabar els recursos que els havien dipositat els seus clients, van obrir-se a un endeutament amb l’exterior quins terminis i venciments no s’ajustaven exactament a les devolucions d’aquests crèdits totxo. És el que se’n diu desajustos de tresoreria, de liquiditat que, a la majoria de les empreses, porten a la fallida.
Alguns gestors, més espavilats, havien emprés accions d’estratègia financera de futur i diversificació del risc (la frase és una mica complicada, però és com ho diuen ells), i s’havien llençat a compres d’altres bancs i empreses (canvis de cromos), operacions totes elles més arriscades que no pas les del finançament del totxo.
Però com sigui que els bancs i caixes són rellevants pel bon funcionament de l’economia, no se’ls pot deixar caure i per aquest motiu els governs de tot occident han decidit que cal donar-los les ajudes que calguin.
Tot i aquest panorama el que curiosament encara no s’ha proposat de forma seriosa és rellevar tota aquesta patuleia d’inútils que han estat gestionant els nostres estalvis d’una forma tan desastrosa.
Els supervisors
Ja en respon una velleta:
–Penso que haurà estat el ca;
jo, la gata, no l’he vista
ni sentida miolar.
Que si jo el puc atrapar,
a la nyigo, nyigo, nyigo,
que si jo el puc atrapar,
prou que me la pagarà!
Ara es donarà més poder a un supervisor que no supervisa. Per què ¿on era el supervisor quan veia clarament que els bancs i caixes espanyols s’endeutaven a l’estranger per poder seguir inflant la bombolla? ¿No s’havien adonat que el gap entre la seva captació de fons i la seva aplicació portava a una situació de quebra per manca de liquiditat?
Els supervisors són, des de sempre, el Banc d’Espanya que, en aquest cas ha fet la figura del cagaelàstics. Tenia tota la informació per adonar-se que la banca i caixes espanyoles s’estaven endeutant d’una forma perillosa, no només amb els recursos que els havien deixat en dipòsit els seus clients, sinó que havien anat al mercat europeu per seguir captant recursos de forma indiscriminada que aplicaven en el mercat nacional del totxo. Un totxo era habitatge habitual, un altre totxo era habitatge temporal i l’altre ni se sap, perquè era ben clar que s’estaven construint habitatges que ningú no ocuparia ni mai es vendrien, i tot això ho feien en una ambient d’especulació galopant.
Als gestors, un 10, però per rucs; i als supervisors ¿quina qualificació cal donar-los-hi?
Es pot afegir que en la supervisió de les caixes també hi tenen competències les Comunitats Autònomes. Es pot preguntar ¿què feien? A més d’accedir i beneir tots els canvis en els seus Estatuts tal com els demanaven les cúpules de les Caixes i que majorment responien als interessos dels seus dirigents ¿què més feien els organismes de supervisió de les Comunitats Autònomes?
Hi ha dues figures més -decoratives- que són les auditories i les empreses de ràting. Les auditories donen pel que donen i no se’ls pot demanar gaire cosa més. No hi perdem el temps.
Les empreses de ràting han d’emetre opinió sobre la possibilitat de que el banc o la caixa compleixi els seus compromisos futurs. Per fer-ho fàcil aquestes empreses donen qualificacions d’una A, dues o tres A i a més i afegeixen un signe de més o menys, segons els peta, cosa que fa que només els especialistes puguin saber de què estan parlant. Però el que és cert és que a través d’aquestes possibilitats de compliment futur de compromisos cap empresa de ràting va donar cap senyal d’alerta. Així doncs, un altre mecanisme que no funciona, un altre element decoratiu.
També cal parlar de la CNMV que té determinades atribucions quant a temes de bon govern de les entitats financeres, i naturalment, també de les caixes.
La CNMV va impulsar un informe de bon govern que necessàriament han d’omplir bancs i caixes. Però uns i altres (els de bancs i els de caixes) són lleugerament diferents en formes i continguts. En destacaré algunes diferències.
Els Bancs han d’explicar de forma individual els ingressos que perceben els seus gestors. Les Caixes, sense que se sàpiga perquè, ho posen tot en un mateix sac, una xifra única per a un conjunt ample de persones de direcció. ¿Té això alguna explicació? Si cal donar-hi transparència, ¿perquè no s’exigeix a les Caixes?
Les Caixes han de donar comptes dels crèdits que han concedit als partits polítics. La banca no. ¿Té alguna explicació?
La veritat és que la CNMV, amb els sapastres que han passat per la seva direcció mai ha lluït excessivament ni ha donat mostra de massa clarividència, però aquest tracte “de favor” crec que l’haurien d’explicar i justificar.
La crisi de les entitats financeres
Dones, bé estareu contentes,
ara que el ca se n’ha anat,
atipareu bé la gata
que estigui grassa aviat.
Li donareu pa torrat,
a la nyigo, nyigo, nyigo,
li donareu pa torrat
amb all i oli ben sucat.
Inicialment tothom està d’acord en parlar dels actius tòxics com a fet d’inici de la crisi, una expressió que ha fet fortuna i que sembla que amb aquesta explicació ja ens podem donar per satisfets i podem anar a dormir tranquils, com volent amagar totes les altres causes.
Ara però apareixen altres causes que no són precisament brots verds. No es diu clarament però sembla ser que algunes entitats estan descapitalitzades. Què vol dir això? Doncs molt senzill, que des de Basilea s’han establert unes normes quant al capital mínim que ha de tenir una entitat financera, i que aquest capital condiciona la seva capacitat de donar crèdits. El fet que determinats crèdits passin a la situació de morositat, augmenta el consum d’aquest capital, amb el que s’agreuja encara més la seva situació. I quina és la conseqüència de tot això? doncs que les entitats que aconsegueixin sortir de la crisi es trobaran en molt diferents posicions per a competir de nou, i alguna d’elles resultarà que no podrà concedir ni un crèdit nou fins que aconsegueixi capitalitzar-se adequadament. Mentre, les que se n’hagin sortit bé d’aquests anys de plom, gaudiran d’un ampli grau d’avantatge.
Tot això, està clar, suposant que cap d’aquestes entitats es quedi sense capital i faci fallida.
També s’afegeix una altra qüestió que pot haver ajudat a la crisi, i aquesta és l’eficiència, és a dir els diners que s’han de gastar/invertir amb relació a la producció o amb relació a una cosa més difícil de mesurar que és l’unitat de servei. Si això es trasllada a costos del personal de tropa (no pas dels directius de caixes i bancs, que s’han autoassignat sous de nivell estratosfèric, potser més la banca que les caixes, però amb moltes prebendes uns i altres difícils de justificar, tot i reconeixent que aquests pocs sous estratosfèrics no han fet perillar l’estabilitat d’aquestes empreses), i a les despeses de funcionament que en aquest cas es concreta en nombre d’oficines, canvis constants de criteris i d’orientacions, compra de seus socials luxoses, ús d’avions privats pels desplaçaments, cotxes, xofers, etc.
Els gestors que ara tanquen oficines, resulta que són els mateixos que fa quatre dies les havien obert. Aquests gestors tenen un lema: “si ens equivoquem ja rectificarem”, i aquest lema els ha funcionat perfectament fins ara, perquè tenen una situació privilegiada en la qual no els cal retre compres davant de ningú. (tothom sap que les juntes generals no són més que un tràmit).
Hi ha hagut doncs prou experiències en aquest sector per saber que l’oficina al costat de casa no ajuda gaire a millorar el servei. El que ajuda és un assessorament sense enganys ni lletra menuda, una bona “línia oberta" (com la de “la Caixa”)” amb l’entitat financera de la que ests client, l’existència de caixers automàtics per tot arreu, unes comissions adequades i no “leonines” i sense solta ni volta, i una gestió professional i transparent cada vegada que un client s’apropa a l’entitat per proposar una operació o demanar algun servei.
Per tant, tots aquests ximples que han continuat obrint oficines sense parar, que s’inventen productes per guanyar més diners encara que no hi hagi contraprestació adequada, s’ho haurien de fer mirar. A l’igual que els que constantment promouen “l’estratègia”, ara oficina d’empresa, ara oficina universal, ara oficina empresa, ara..., o els que estan obsedits per unes ínfules de negocis internacionals en països complicats i amb partners dubtosos. ¿Com és que no es demanen responsabilitats per una gestió tan poc professional?
La supèrbia d’aquests personatges només és comparable a la seva incompetència i la invisibilitat dels consells d’administració i les juntes generals no ajuden gens a millorar l’esquema.
Entretant, els polítics de tot pelatge, els economistes sense rigor ni coneixement, els banquers interessats en desviar el tema de les seves responsabilitats i en eliminar competència, parlen de forma incessant de la necessitat ineludible que les caixes es fusionin.
Ara en un exercici de cinisme exultant s’hi afegeix la patronal de la banca, que reclama solucions no nacionalistes ni proteccionistes, i els partits nacionalistes (PP i PSOE) es posen d’acord en aquest punt.
Però una vegada dit que és necessari que les caixes es fusionin, no afegeixen res més. Potser frases críptiques com, fer viable l’entitat, sense justificar si ho és o no ho és; millorar l’eficiència (l’eficiència és deguda a l’organització del treball i aquesta organització és responsabilitat absoluta dels gestors, en aquest cas cal tornar a dir, incompetents), etc. Sembla que ho diuen perquè els ho ha dit el seu cosí d’Olot, o la veïna del cinquè.
En cap cas s’avalua la bondat d’una entitat petita amb “cintura” per adaptar-se a les noves circumstàncies d’un mercat canviant. Si en canvi es fan afirmacions que com l’economia és globalitzada, les institucions també ho han de ser, i es posen exemples insignes com els de Telefónica, Repsol i altres, que van expandint els seus tentacles per Sudamèrica, un continent com tothom sap en que fer negocis vol dir comprar voluntats, i els gestors d’aquestes grans companyies els sembla prou bé aquest sistema.
Pel que fa a les caixes grans aprofiten el batibull per estendre la seva xarxa per aquest món globalitzat. Ara els sembla poca cosa tenir una important institució financera circumscrita al nostre país, volen emular els “grans banquers” i que els rebin per tot arreu com si fossin estrelles del rock.
Ara bé, l’experiència ens diu que, sort que només han invertit bàsicament en hipoteques (per més que siguin de difícil cobrament), perquè si s’haguessin deixat anar com el cor els demanava, avui tots els bancs de l’Europa de l’est estarien participats per alguna d’aquestes caixes i així hauríem ajuntat la seva indigència amb la nostra, que sembla és el que demanen els gestors absorcionistes.
Els bancs versus les caixes.
Faci fred, o plogui o nevi,
a defora em fan anar.
Faci fred, o plogui o nevi,
a defora em fan anar.
Sense llit, sense sopar,
a la nyigo, nyigo, nyigo.
Sense llit, sense sopar,
mal ofici és el ser ca.
Resulta interessant contemplar el pas de la història. Ara ens hem trobat amb una caixa (CCM) que ha fet figa (tot i que no han explicat gaire que ha costat en diner públic, en diner de tots, la seva preservació, que no se sap si és definitiva). De moment no se saben, o no sabem, més novetats.
En canvi si sabem que en la crisi bancària dels anys 80, van petar una sèrie de bancs amb un cost més que rellevant de diner públic i de diner del FGD. De caixes no en va petar ni una.
La llista de bancs que van rebre diners del FGD és de 16 bancs, la dels que van rebre finançament del BE és de 23, i per més que es va parlar molt de Banca Catalana, amb diferència destacada quant a cost en diner públic apareixia el grup Rumasa (aquest grup que ara ens ofereix duros a quatre pessetes). Més tard va venir l’afer del Banesto, amb imports altra vegada multimilionaris, tot i que si més no, en aquest cas el Sr. Mario Conde va passar per Alcalà Meco, mentre que dels banquers i caixers d’avui aquesta assignatura encara la tenen pendent.
Cap de tots els bancs que estan en les llistes abans esmentades consten avui en el Registre de Bancs i banquers del Banc d’Espanya.
Llavors ¿de què parlen aquests insignes banquers quan diuen que les caixes estan en mala situació?
¿De què parlen els supervisors (no eren les mateixes persones però si les mateixes entitats), quan diuen que cal una reducció del nombre de caixes?
¿De què parlen aquests polítics que han provocat la politització d’alguna de les caixes i la seva difícil situació?
La situació a Catalunya
Som anat a la perera,
som estat afortunat.
Som menjat sinó una pera
i m'han ben codolejat.
Diuen que em volen matar,
a la nyigo,nyigo, nyigo.
La Generalitat no sembla tenir massa clar què vol fer amb les caixes. Des de sempre la seva actitud ha sigut de subordinació al poder dels directors generals de les caixes (en especial de “la Caixa”).
L’endeutament dels partits amb les caixes, sense ser escandalós, sempre els ha dut a una actitud diletant i dubitativa. I sense relació causa efecte, sempre han donat el vist i plau a les constants modificacions dels Estatuts de les Caixes a interès dels seus dirigents.
Mai han fet cap intervenció decidida respecte a res i sempre han negociat amb els executius de les caixes les sobres d’una obra social i poca cosa més. Mai han posat cap objecció als nomenaments de directors generals i/o presidents d’aquestes institucions, per més que hi hagués causes per a fer-ho, per motiu de vulneració de les normes vigents en el moment o per altres circumstàncies.
Si la Generalitat no sap perquè volen les caixes, el més normal serà que el Govern central (que si ho sap), se n’endugui altra vegada les competències sobre aquestes entitats (que tant havien costat d’aconseguir). El degradant i tavernari espectacle de la Comunitat de Madrid amb CajaMadrid, n’és l’exemple.
Per altra banda les caixes, sense haver arribat al desastre de la banca dels anys 80 i no estar gens lluny de la situació actual de la banca, han actuat d’esquena a les necessitats del país i això els ha fet perdre molta credibilitat com a institució diferenciada.
Les direccions de les caixes no donen mostres de tenir la voluntat d’arrelament al país i, per tant, els moviments i suports en favor d’una política d’estat seran molt fàcil d’aconseguir.
La prova de aquesta falta de voluntat d’arrelament al país, entre d'altres, està en els constants intents d’internacionalització de les caixes grans seguint una estratègia incomprensible pels observadors amb justificacions massa genèriques com per poder ser enteses i, per més que el seu resultat ha sigut fins ara un absolut fracàs, aquests gestors tornen i tornen a insistir en el tema.
Per altra banda el sol fet d’haver obert negocis en països of shore suposa una desqualificació pel que hauria de ser una gestió transparent i pel que s’espera i seria desitjable per a una caixa d’estalvis.
El problema doncs sembla circumscriure’s: una Generalitat que no sap ben bé què vol (i si ho sap no exerceix) i uns gestors que si ho saben, però que els seus desitjos no coincideixen amb els que desitgen els seus ciutadans. Per tant, mentre ens passem el temps discutint sobre models estarem perdent el temps i no afrontarem el problema en la seva realitat més profunda.
El problema està en que hi ha hagut uns gestors que ho han fet malament, i uns supervisors que no saben supervisar. Llavors la solució salomònica ha sigut: apuntalem aquests gestors i donem més competències als supervisors. És una solució una mica estranya, no us sembla?
