Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Palau de la Música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Palau de la Música. Mostrar tots els missatges
dimecres, 11 de novembre del 2009
Patrons del Palau i de les Caixes
Uns sacrificats pel bé del poble
(carta enviada a l'Avui en data 11.11.2009 per la seva publicació, si els ve de gust, tot i que poques vegades els agrada criticar als patrons, siguin quins siguin. El dia 16/11/2009 la publiquen parcialment)
Al Palau hi havia la creme de la creme de la nostra societat (o si més no així s’ho creuen). Hi havia empresaris, hi havia intel·lectuals, hi havia fatxendes. Però fos com fos a tots ells els han aixecat la camisa (o se l’han deixat aixecar). Cap d’ells ha plegat encara. A què esperen?
Bru de Sala explica (Catalunya Radio 12.11.2009) diu que ell era patró i anava a les reunions a aplaudir. Un bon patró, no us sembla?
El periodista Xavier Barbeta (LVD 12.11.2009) diu que deixem als patrons tranquils, ja que han dedicat el seus temps i els seus diners a aquesta activitat. Una opinió ben fonamentada, sort en tenim d'aquests formadors d'opinions. La veritat és que el resultat ha estat una mica trist. Els que havien de governar el Palau no s'assabentaven de res. Què hi feien?
Juan Antonio Samaranch diu que no se sent massa implicat, doncs ni va prendre possessió ni va anar mai a les reunions. Un altre patrò excel·lent!
Altres diuen que es millor no plegar tots alhora, doncs es crearia el buit. Quin buit, si no feien res!
Amb aquests opinadors no cal que ens preocupem de res. Deuen pensar que els ciutadans som cretins, quan els cretins són ells.
A les caixes s’està negociant fusions per reforçar-les, per donar-lis una dimensió més gran, suficient per afrontar nous reptes (aquesta expressió de nous reptes és una de les més estúpides que mai s’han escrit i repetit fins a la sacietat).
Els mateixos directius que han dut a les caixes a aquesta delicada situació, són els que ara volen acomiadar 1.800 empleats.
Per part d’aquests directius i dels seus consells d’administració, es necessita cara dura i cinisme fora de mida per no haver plegat encara i, en canvi, per haver-se assegurat la seva poltrona per damunt qualsevol altra cosa.
La proposta que voldria posar sobre la taula, és que actuï d’ofici el supervisor o la justícia (tant en el cas del Palau com en de les caixes), i els aparti dels seus càrrecs de forma immediata. No cal patir, com no fan res tampoc passaria res.
dissabte, 19 de setembre del 2009
Ciutadans que ens honoren
Un país tocat i enfonsat...
La premsa va dosificant les informacions. Els polítics estan escandalitzats de l’actuació d’aquest ciutadà exemplar. La societat civil està farta d'aquesta mena d'individus als que mai els toca el rebre. Ara tenim un ciutadà penedit, que vol rectificar per aminorar la sanció que fins i tot el jutge més benèvol (i mira que amb els ciutadans poderosos n'hi ha de jutges benèvols) es veurà obligat a castigar.
El cert és que no ha sigut la primera malifeta que se li coneix i els que han volgut investigar la seva vida exemplar, ja havien trobat conductes sospitoses i delictives en el seu passat.
Així i tot, la nostra Generalitat no va tenir cap problema per concedir-li la Creu de Sant Jordi, i el nostre Ajuntament, li va anar pels pèls que no li donessin la Medalla d’or de la ciutat. També la societat civil, aquesta cosa tant estranya que concedeix “la Clau de la ciutat”, en el seu dia li va concedir aquest honor. Segurament aquests darrers es van equivocar, ja que Millet devia entendre que li donaven la clau i el duro o els duros.
Tots aquests responsables d’aquestes institucions haurien d’explicar ara, perquè ho van fer i quins van ser els mèrits que li van reconèixer a aquest ciutadà. També caldria repassar la llista de les creus de Sant Jordi, les Medalles d’or de la ciutat i de les Claus de Barcelona. Quants ciutadans més, que ens honoren, trobaríem com el Sr. Millet? Ben segur que més d’un. No haurien de fer totes aquests Institucions un acte de contrició i començar a dimitir alguns dels responsables d’aquests fets?
Però també haurien d'explicar públicament els presidents de "la Caixa" i del Barça, quins perfils cercaven quan van colocar a Millet a la Comissió de control (a "la Caixa", si, si, a la Comissió de control!), i a la Fundació del Barça i, en el millor dels casos, entonar el mea culpa.
Per part de la premsa, no cal dir, ara tenen un motiu per fer sang, per ensenyar-nos totes les misèries humanes. Però fins ara, havien lloat a cor que vols tots aquests personatges de la faràndula.
Ara ens diuen que és una vergonya per Catalunya. A veure, deixant de banda els periodistes xitxarel·los de sempre que ens donen lliçons de comportament, de catalanitat i de moral, i anem a escrits pretesament més seriosos, com editorials com els de l’Avui de 19.9.2009 i altres, ens deixa esmaperduts els qualificatius que ens assignen als catalans i a la nostra societat.
Honestament ho considero injust. Si jo sóc català i formo part de la societat catalana, m’haurien d’explicar el perquè de la quota de responsabilitat que m’assignen. I també m’haurien d’explicar com és que a la premsa no se li assigna cap re
sponsabilitat, quan -només cal consultar les hemeroteques- la premsa no ha tingut cap impediment per lloar de forma desmesurada i sense sentit a qualsevol d’aquests galifardeus honorats per la nostra societat.
Què espera la premsa per demanar disculpes?
Hi ha un altre element que passa desapercebut. Són les Juntes, els Patronats, els Consells d’administració, quina funció principal és escalfar la cadira i lluir “paquet”. Ara estem veient qui forma part d’aquestes institucions excelses, que aparentment no cobren, tot i que no queda gens clar. Com és que a tots aquests merders sempre hi trobem les mateixes cares?
Quan a tots aquests senyors i senyores que formen part d’aquests òrgans de direcció d’aquestes fundacions se’ls demani responsabilitats -que les tenen- segurament no hi haurà tanta alegria ni tantes ganes de lluir paquet. Quan s’acompanyi a la imputació a tot el Consell dels diferents òrgans del Palau, veureu com no hi ha tantes ganes de fer el “merda”. I finalment, també els polítics (Generalitat i Ajuntament) haurien d’assumir la seva quota de responsabilitat.
Què vol dir que no han funcionat els mecanismes de control i que ara els canvien? El que cal es canviar els sapastres que políticament hi estaven implicats.
La premsa va dosificant les informacions. Els polítics estan escandalitzats de l’actuació d’aquest ciutadà exemplar. La societat civil està farta d'aquesta mena d'individus als que mai els toca el rebre. Ara tenim un ciutadà penedit, que vol rectificar per aminorar la sanció que fins i tot el jutge més benèvol (i mira que amb els ciutadans poderosos n'hi ha de jutges benèvols) es veurà obligat a castigar.
El cert és que no ha sigut la primera malifeta que se li coneix i els que han volgut investigar la seva vida exemplar, ja havien trobat conductes sospitoses i delictives en el seu passat.
Així i tot, la nostra Generalitat no va tenir cap problema per concedir-li la Creu de Sant Jordi, i el nostre Ajuntament, li va anar pels pèls que no li donessin la Medalla d’or de la ciutat. També la societat civil, aquesta cosa tant estranya que concedeix “la Clau de la ciutat”, en el seu dia li va concedir aquest honor. Segurament aquests darrers es van equivocar, ja que Millet devia entendre que li donaven la clau i el duro o els duros.
Tots aquests responsables d’aquestes institucions haurien d’explicar ara, perquè ho van fer i quins van ser els mèrits que li van reconèixer a aquest ciutadà. També caldria repassar la llista de les creus de Sant Jordi, les Medalles d’or de la ciutat i de les Claus de Barcelona. Quants ciutadans més, que ens honoren, trobaríem com el Sr. Millet? Ben segur que més d’un. No haurien de fer totes aquests Institucions un acte de contrició i començar a dimitir alguns dels responsables d’aquests fets?
Però també haurien d'explicar públicament els presidents de "la Caixa" i del Barça, quins perfils cercaven quan van colocar a Millet a la Comissió de control (a "la Caixa", si, si, a la Comissió de control!), i a la Fundació del Barça i, en el millor dels casos, entonar el mea culpa.
Per part de la premsa, no cal dir, ara tenen un motiu per fer sang, per ensenyar-nos totes les misèries humanes. Però fins ara, havien lloat a cor que vols tots aquests personatges de la faràndula.
Ara ens diuen que és una vergonya per Catalunya. A veure, deixant de banda els periodistes xitxarel·los de sempre que ens donen lliçons de comportament, de catalanitat i de moral, i anem a escrits pretesament més seriosos, com editorials com els de l’Avui de 19.9.2009 i altres, ens deixa esmaperduts els qualificatius que ens assignen als catalans i a la nostra societat.
Honestament ho considero injust. Si jo sóc català i formo part de la societat catalana, m’haurien d’explicar el perquè de la quota de responsabilitat que m’assignen. I també m’haurien d’explicar com és que a la premsa no se li assigna cap re
sponsabilitat, quan -només cal consultar les hemeroteques- la premsa no ha tingut cap impediment per lloar de forma desmesurada i sense sentit a qualsevol d’aquests galifardeus honorats per la nostra societat.Què espera la premsa per demanar disculpes?
Hi ha un altre element que passa desapercebut. Són les Juntes, els Patronats, els Consells d’administració, quina funció principal és escalfar la cadira i lluir “paquet”. Ara estem veient qui forma part d’aquestes institucions excelses, que aparentment no cobren, tot i que no queda gens clar. Com és que a tots aquests merders sempre hi trobem les mateixes cares?
Quan a tots aquests senyors i senyores que formen part d’aquests òrgans de direcció d’aquestes fundacions se’ls demani responsabilitats -que les tenen- segurament no hi haurà tanta alegria ni tantes ganes de lluir paquet. Quan s’acompanyi a la imputació a tot el Consell dels diferents òrgans del Palau, veureu com no hi ha tantes ganes de fer el “merda”. I finalment, també els polítics (Generalitat i Ajuntament) haurien d’assumir la seva quota de responsabilitat.
Què vol dir que no han funcionat els mecanismes de control i que ara els canvien? El que cal es canviar els sapastres que políticament hi estaven implicats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)