Limitació de velocitat

No correu que és pitjor!

http://www10.gencat.net/ptop/AppJava/cat/related/contacte.jsp
enviat per correu electrònic el dia 17.7.2007

Sobre el tema de la limitació de velocitat recentment imposada per l’autoritat competent a l’àrea de Barcelona amb la finalitat de reduir l’emissió de gasos contaminants, s'ha de reconèixer que apareix com una norma inqüestionable. Això no obstant els voldria transmetre unes observacions:

El primer de tot és que, al meu parer, aquesta és una norma innecessària. El motiu no cal discutir-lo massa; qualsevol que faci el trajecte per l’àrea afectada sap perfectament que el seu màxim desig seria poder circular no a 80, sinó a 50 quilòmetres a la hora!
Una segona cosa és que ara apareixen informes en els que s’afirma que aquesta limitació de velocitat (sempre suposant que en algun moment del dia s’hi pogués viatjar) no suposa una millora en l’emissió de gasos (informe RACC) i per tant, a més, podria ser una norma contradictòria amb els objectius perseguits.
Una tercera cosa és que si els que ens preocupa és l’emissió de gasos potser també ens hauria de preocupar les emissions que es produeixen una mica més lluny d’aquesta àrea metropolitana, degut a les monumentals retencions en els peatges troncals de les autopistes per motiu de la desídia i incompetència absoluta d’Abertis (que haurien de ser els primers interessats en suprimir aquests peatges troncals, però que no ho fan perquè tenen la certesa absoluta de que els cotxes hauran de passar per les seves guixetes tant si volen com si no volen, ja que no hi ha cap via alternativa, sent això darrer responsabilitat de la Generalitat -i que no se’ns digui que la competència és del Govern Central, que quan els ha convingut prou que s’han espavilat-).

Finalment, respecte a les autopistes de peatge, a banda de que estic segur que és èticament i jurídicament possible desfer un contracte de concessió si de la revisió en sortissin excessos i privilegis no justificats (quan les coses es fan malament s’han d’arreglar com sigui i si la seguretat jurídica ho impedeix potser alguns dels signants d’aquesta seguretat jurídica haurien de passar una temporada per la garjola).
El primer que s’hauria de fer és penjar a la web de la Generalitat els contractes de concessions de tot tipus (inclosos els de peatges a l’ombra).
Una segona cosa seria fixar una prioritat absoluta a les autovies lliures de peatge des de la frontera fins al país Valencià i no com ara ho tenen establert de donar prioritat (abans del 2012!) als trams més allunyats de Barcelona (on hi ha menys trànsit i perjudica menys a la concessionària).
La tercera cosa seria exigir que una determinada velocitat i seguretat han de ser condicions intrínseques en el contracte de concessió i al pagament del peatge corresponent i quan això no sigui possible (el que diu el Conseller: les carreteres no creixen tant com el nombre de vehicles) doncs, que s’aixequin les barreres. En cap cas aquest aixecament de barreres hauria de suposar compensacions de la Generalitat a la concessionària tal com les que s’intueixen en els trams de Torredembarra-Altafulla a Tarragona que no ho paga l’usuari directament, però si indirectament a través dels impostos. No sé que en deuen pensar alguns dels elements del Govern Tripartit que quan no tenien càrrec impulsaven o donaven suport a manifestacions en favor d’un aixecament de barreres en determinats casos, i ara que tenen la poltrona assegurada ja no se’n recorden. Potser seria bo refrescar-los-hi la memòria.


070717004E 23.7.2007 14.17
Això és el justificant de recepció del vostre missatge.

L'hem tramès al Gabinet del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, perquè en prepari la resposta o, si és el cas, que us respongui directament abans de 15 dies hàbils.

Atentament,

Secció d'Informació i Registre
Departament de Política Territorial
i Obres Públiques
Telèfon: 93 495 80 80, fax: 93 495 80 01
E-mail: bustia_suggeriments.ptop@gencat.net

Resposta del dia 9.8.2007

Sr. Gerard Palacín Artiga gpa@economistes.com
Senyor,
En relació amb el seu escrit, rebut per correu electrònic el 13 de juliol de 2007, li comuniquem el següent:
El Pla d’actuació no té com objectiu prioritari reduir les emissions de CO2, sinó les emissions de diòxid de nitrogen i partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 micres per tal de preservar el medi ambient i la salut de les persones.
El Govern de la Generalitat, mitjançant el Decret 152/2007 de 10 de juliol ha aprovat el Pla d'actuació per restablir la qualitat de l'aire per als contaminants diòxid de nitrogen (NO2) i partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 micres (PM10) de 40 municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona declarats zona de protecció especial pel Decret 226/2006, de 23 de maig.
L’esmentat Pla d’actuació contempla 73 mesures que es classifiquen en els següents àmbits:
Mesures de prevenció.
Mesures en l’àmbit del transport i la mobilitat.
Mesures en l’àmbit industrial.
Mesures en l’àmbit energètic.
Mesures en l’àmbit domèstic.
Una de les 73 mesures és la gestió de la velocitat de circulació en funció de paràmetres com la contaminació, la seguretat i la congestió, establint en una primera fase un velocitat màxima de circulació a 80 km/h a les vies principals de la zona de qualitat de l’aire 1 i la recomanació de 90 km/h a les vies principals de la zona de qualitat de l’aire 2.
Per més informació pot consultar aquesta mesura al Capítol 3.2, a la fitxa STAE02 del Pla d’actuació que pot trobar a la següent pàgina web:
http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/atmosfera/pla_decret226.jsp
El problema de superació dels contaminants diòxid de nitrogen (NO2) i partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 micres (PM10) és d’àmbit territorial, per tant, l’aplicació de la limitació de la velocitat en l’àmbit de l’Estat no és competència del Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH).
La informació aportada pel RACC va ser avaluada pel Departament de Medi Ambient i Habitatge ja que aquest organisme la va trametre com al·legació durant el període d’informació pública i es van incorporar alguns aspectes a al Pla. Així mateix, la reducció de la velocitat va estar recolzada per especialistes del sector així com per professors universitaris.
Pel que fa al possible malentès que vostè comenta en relació al RACC, cal indicar que la mesura de la gestió de la velocitat s’ha adoptat per raons tècniques.
La metodologia establerta per la Unió Europea per fer el càlcul de les emissions associades al transport terrestre es realitza amb la guia d’inventaris d’emissions CORINAIR (CORe INventory of AIR emissions) i l’estimació del creixement del parc automobilístic per l’any 2010 s’ha estimat d’acord amb el model oficial de la Unió Europea TREMOVE.
De l’estudi de les corbes de contaminació es desprèn l’agreujament de les emissions tant a velocitats de circulació baixes com a les més altes i també es pot observar que la velocitat òptima es troba entre els 60 km/h i els 80 km/h. La mesura de gestió de velocitat soluciona el límit superior en una primera fase i pel que fa als problemes que presenta el límit inferior, a l’article 35 d) del Decret 152/2007 es proposa l’estudi d’altres factors no previstos inicialment al Pla d’actuació i que poden comportar una distribució en les emissions com les congestions. En aquest cas, la mesura de la gestió de la velocitat, estableix una segona fase d’implantació de la mesura on es regularà aquesta velocitat per trams de via en funció d’aquests paràmetres. En aquest sentit, li comentem que amb l’objectiu d’afavorir la fluïdesa del trànsit i la contaminació, el Departament de Medi Ambient i Habitatge ha elaborat el Pla d’actuació en paral·lel a la redacció del Pla Director de Mobilitat i que tindrà com a objectiu principal la millora de la mobilitat tenint en compte la qualitat de l’aire.
Per qualsevol aclariment o aprofundiment en algun tema en concret no dubti a adreçar-se a nosaltres.
Atentament,
Secció d’Immissions
Servei de Vigilància i Control de l’Aire
Barcelona, 9 d’agost de 2007

Hortes solars

http://www.gencat.net/web/cat/bustia.htm
enviat per correu electrònic a GenCat el 9.7.2007 16 hores

Aquests dies de començament d’estiu he tingut ocasió de contemplar amb molt detall les voreres de les autopistes. En contrapartida a un dels peatges més cars d’Europa tenim ocasió de reflexionar sobre el bé i el mal mentre esperes, pacientment i a deu quilòmetres a l’hora, passar pel túnel de peatge. En aquests llargs moments de reflexió m’ha semblat, ara que estem en l’època d’aprofitaments energètics i de la creació de “hortes solars”, que seria una bona idea aprofitar les voreres de les autopistes per posar-hi plaques solars, evidentment expropiant aquest dret a la societat Abertis (d’una forma més suau -només parlo del dret d’ús- a la que en el seu dia va originar l’expropiació dels terrenys oportuns als seus legítims propietaris per poder-les fer). No crec que aquestes instal·lacions enlletgissin ni molt ni poc aquestes voreres i, a més, ens estalviaríem haver de cercar i immobilitzar nous terrenys per fer aquestes instal·lacions. Per altra banda, no cal dir que l’aprofitament d’aquesta energia hauria de ser fàcil a la força, ja que l’autopista passa prop de les poblacions i, per tant, no hi hauria problema de trasllat d’aquesta energia. En el cas que aquesta idea es considerés aprofitable, l’hauríem d’agrair a la societat concessionària que persisteix en mantenir el peatges troncals afavorint els col·lapses circulatoris que ens permeten als ciutadans fer aquestes i moltes altres reflexions.













Resposta GenCat: 10.7.2007
Senyor,

Hem tramès el seu missatge a l’ICAEN perquè us contestin al més aviat possible.
Us facilitem les seves dades, per si us hi voleu adreçar:
Institut Català de l'Energia (ICAEN)
(Departament d'Economia i Finances)
Av. Diagonal, 453 bis
08036 - BARCELONA
Tel.93 622 05 00
Fax.93 622 05 01
Adreça electrònica: icaen@icaen.gencat.net
Adreça web: http://www.icaen.net
Atentament,
Generalitat de Catalunya
Direcció General d'Atenció Ciutadana

Entropia

Un concepte de la física que no funciona per l’economia
L’energia tendeix a fluir del punt de més alta concentració al de més baixa concentració, fins que s’uniformitza. Això és el que explicà Rudolf J.E. Clausius l’any 1850 quan va introduir el terme d’entropia. Deia que en un sistema deixat evolucionar espontàniament, les diferències d’energia sempre tendeixen a igualar-se i, passar d’aquest concepte a la regla general -que l’entropia augmenta amb el temps- fou senzill. Aquesta línia de pensament fou coneguda com la Segona llei de la termodinàmica que, d’alguna manera corregia allò que la Primera llei no contemplava; és a dir que tot i que l’energia no es destrueix, mai es pot recuperar en la forma original i moltes vegades la transformació d’aquesta energia és en forma de calor.
I ¿a on porta això de la igualació de l’energia? Doncs a que, quan a nivell planetari totes les diferències de concentració d’energia s’hagin igualat totalment, no podrà haver-hi més canvis, no hi haurà cap més flux que faci que passin coses. L’univers es pararà! I una darrera conseqüència d’aquesta segona llei de la termodinàmica és que els canvis naturals funcionen clarament en direcció al desordre (en especial si suposem que, a l’inici, estava ordenat).
Aquesta llei, amb la seva propensió al desordre, ens permet albirar un futur com a mínim complicat. Per una banda ens diu que el món es pararà degut a que no hi haurà fluxos per intercanviar-se (una idea que explica que la igualtat no és bona), i per l’altra d’aquesta llei es pot inferir que la tendència natural és el desordre (una idea que ens suggereix que el desordre necessita una correcció, una certa mà dura).

Aquest és l’entorn en que es mou la Física; ara veurem si hi ha algun paral·lelisme amb el món de l’economia, i més concretament, en com es distribueix la riquesa.

La distribució de la riquesa
Algunes persones qualificades pensen que el nivell de riquesa d’un país tendeix a equiparar-se amb la dels seus veïns sempre que l’equivalent del líquid que fa l’anivellament possible -les transaccions entre països- sigui fluid i no s’hi posin obstacles. No cal dir que els principis són bons, però els que els apliquen són un desastre. Per tant, si ens deixem de principis i contemplem la realitat, aquesta tendència a la igualació de la riquesa entre els humans de forma espontània o mitjançant factors redistributius del tipus: a cadascú segons els seus mèrits, segons herència, sort, intel·ligència, etc., aquesta igualació no resulta gens clara. L’exemple que podríem posar és la d’un parent, un veí de l’escala o simplement un conegut, tots rics, immensament rics, podrits de diners i, en canvi, la igualació de riquesa d’aquest ric cap a nosaltres que no ho som tant, aquest flux no es produeix de cap manera. L'explicació està en que amb aquestes persones no ens intercanviem altra cosa que el bon dia (en el millor dels casos) i, per tant, el flux igualitari el d'intercanvi no es pot produir.
Aquesta ha estat la tesis dels que ja els va bé la cosa com està muntada, dels que pensen que en el període dels propers 100 anys la cosa s’arreglarà per si sola i, com a ells/nosaltres ja els/ens va bé aquest sistema; no hi ha cap pressa per fer canvis.

En la meva opinió el principi de creació de riquesa sense parlar de la seva distribució sempre ha estat un engany, és com si l’efecte temps no existís, com si l’oportunitat fos una cosa fictícia, com si les vides que es malmeten en la més absoluta misèria fos una cosa immodificable. És el mateix que fan els que prediquen sobre el terrorisme sense voler parlar de les causes, però entrar en aquest tema seria enredar la troca i només la distribució de la riquesa ja és prou complicada.

Progrés al món = increment de les desigualtats
La Humanitat que compta -Occident- s’ha plantejat diferents objectius pel actual Mil·leni, entre els quals figura reduir a la meitat la pobresa extrema pel 2015. L’entorn de referència és el d’una globalització estesa per tot el planeta, on la interdependència entre uns i altres cada vegada serà més gran, però, paradoxalment, tot i aquesta interdependència tenim un món cada vegada més fragmentat entre rics i pobres, entre els que tenen poder i riquesa i els que no en tenen i entre els que estan absolutament satisfets amb la globalització i el sistema ultraliberal que la suporta i els que demanen un control d’ambdós, un control que permeti i garanteixi una vida digna per a tothom.

En l’any 2002 a la Cimera de Monterrey auspiciada per l’ONU es van revisar els Objectius del Mil·leni (Assemblea ONU 2000) i el resultat és prou confús i incert. L’Informe sobre el Desenvolupament Humà del PNUD del 2002, explica que hi ha problemes encara no prou ben orientats cap a una solució satisfactòria per a tothom, ja que, per reduir la pobresa dels que viuen amb menys d’un dòlar diari, caldria un creixement del 3,7% (segons les previsions optimistes), i, tot i que 24 països han assolit aquest ritme en els 10 darrers anys encara n’hi ha 127 (que representen ¼ part de la població del planeta) que no han assolit aquesta fita, el que vol dir, amb tota seguretat, que la proporció de la seva població pobra ha augmentat. I no diguem ja els negatius efectes que està tenint (i no sabem fins quan durarà) el nefast bel·licisme del món d’avui, que entre altres coses, suposa detraure recursos que podrien dedicar-se a resoldre o pal·liar els efectes de la pobresa extrema d’una part de la humanitat, i també suposa canviar el seu focus d’atenció, deixant absolutament a les fosques els conflictes africans (no s’hi pot fer res, diem), que no interessen a ningú i a totes aquelles poblacions que a més de violència, brutalitat i guerres, pateixen fam.

Pel que fa a la democràcia, un valor que sembla indiscutible per la nostra societat, la Declaració del Mil·leni afirmava: No escatimarem esforços per promoure la democràcia i consolidar l’imperi de la llei, així com el respecte de tots els drets humans i les llibertats fonamentals reconeguts internacionalment. I així vam visualitzar una Coalició -d’un estat amb si mateix -EUA- , amb la col·laboració d’un altre -UK-, i amb un paper inversemblant d’un altre estat -Espanya- com es van saltar a la torera aquestes llibertats i normes, reconegudes internacionalment, organitzant un mullader i una inseguretat com mai abans havíem hagut de suportar.
Així i tot cal reconèixer amb satisfacció que alguna cosa s’està aconseguint en aquest progrés de la humanitat i, sense entrar en cap més anàlisi si que poden afirmar que cada vegada hi ha menys pobres al món, en xifra relativa i potser fins i tot en xifra absoluta, però el nombre de pobres tot i aquesta tendència encara és una xifra obscena. Però hi han altres observacions que ens interessa; ara volem veure com es mouen les desigualtats. Si el que està passant és que la quantitat de béns a disposició dels humans és cada vegada més gran i si aquest major consum l’assimilem a un major benestar, haurem d’admetre que la humanitat està progressant.
Ara bé, si aquest creixement segueix repartint-se de forma cada vegada més desigual, els que estem gaudint d’una situació de privilegi (sense que sortim ala llista de la revista Forbes) ens hem de plantejar si això és sostenible; i si els que cada vegada se situen més enrere, tot i havent superat el grau de misèria extrema ¿estaran sempre disposats a mantenir aquest estat de coses?

L’informe del PNUD 2005 deia: els països pobres cada vegada estan més lluny dels països rics. Ho exemplificava: l’any 1990 un ciutadà mitjà americà era 38 vegades més ric que un de Tanzània, avui ho és 61vegades... però no només en el cas de Tanzània, sinó també en els països en desenvolupament amb unes altes taxes de creixement. Així el creixement de l’Índia ha sigut un dels motors més potents de la convergència, però amb les actuals tendències no agafarà els països de renda alta fins al 2106.

Pel que fa a la forma d’analitzar la pobresa, si estéssim comparant els EUA i Rwanda, no podem dir que als EUA hi ha massa desigualtat, sinó que el que hem de dir és que a Rwanda hi ha massa pobresa. Així hi tot no hi ha dubte que el capitalisme i aquesta cosa que n’hem volgut dir la globalització (que en realitat són ganes de posar noms diferents a les coses de sempre), no faciliten aquesta convergència i, per tant, algun retoc haurà d’introduir-se en el sistema. Dia a dia veiem el comportament depredador de determinats ciutadans, com explicava J. Bradford DeLong catedràtic d’Economia de la Universitat de Califòrnia a Berkeley i ex-subsecretari del Tresor dels EUA en època de Clinton (Project Syndicate, 2007), els consellers delegats de les grans empreses guanyen avui deu vegades més que fa deu anys i això no és degut al seu esforç en el treball o que la seva gestió sigui deu vegades més valuosa avui, sinó que els seus accionistes són menys capaços d’impedir que els executius s’apropiïn d’una part cada vegada més gran del benefici de l’empresa.
Així ens hauriem de preguntar ¿El sou del president del BBVA justifica ser 200 vegades el del president del govern o 1000 vegades el d’un mestre? Quina és la seva extraordinària aportació? Quin és el seu valor afegit, potser haver estat promogut pel càrrec pel antic president del govern espanyol Sr. Aznar?
El president d’Endesa s’ha augmentat en dos anys el sou un 85%, a banda de manifestar: com deia Napoleó, a mi em paguen per tenir sort (la sort d’ocupar la presidència per designació del Sr. Aznar, suposo) aquest senyor ha fet algun mèrit? Aquest senyor a qui el mercat borsari ha dit: sense vostè aquesta empresa val un 30% més!

L’any passat la retribució dels consellers de les empreses cotitzades en Borsa va créixer un 30% i tothom està d’acord en que les empreses són lliures de retribuir els seus executius de la forma que els sembli oportuna. Això mentre els salaris han caigut en la seva participació en la renda en el nivell més baix des de fa 10 anys, la qual cosa no sembla gaire comprensible si el creixement de l’economia ha sigut favorable. I no només això, sinó que a més aquests salaris han perdut poder adquisitiu en els darrers tres anys.
Fins i tot el Sr. Sarkozy amb un gir una mica estrany diu que el capitalisme financer ha derivat cap a una manca d’escrúpols i d’ètica, cap als abusos de certs executius amb sous sense control i indemnitzacions no justificades; és el triomf del depredador sobre l’emprenedor, de l’especulador sobre el treballador.
I per acabar-ho d'arrodonir, la gairebé totalitat de les empreses de l’Ibex han conformat uns Estatuts per salvar la poltrona dels seus directius i un golden parachute en cas d’acomiadament.

Elogi del capitalisme

Els dos grans sistemes que ens ajuden a regular les nostres relacions econòmiques (i també, la resta de relacions) són, o han estat, el capitalisme i la economia planificada. Pel que fa a l’economia planificada no cal parlar-ne. Hem vist prou clarament que no té futur, només ens ha portat a situacions complicades, injustes i cruels.
El capitalisme resta doncs com a únic sistema solvent per a resoldre aquestes relacions econòmiques i socials, sistema que els pusil·lànimes que no s’atreveixen a dir les coses pel seu nom en diuen economia de mercat.
No cal dir que aquesta economia de mercat només té un problema, com ja fa molts anys va dir el professor Samuelson, i darrerament ens ha recordat Galbraith, el problema és que no existeix, que el mercat lliure, no el veiem enlloc. No en calen gaires proves, només cal mirar al nostre voltant per veure que el mercat de l’energia està regulat, el de la telefonia també, pel que fa a les concessions de l’administració (l’aigua, les autopistes,...) cal posar-hi molt bona voluntat per veure-hi el funcionament d’una economia de mercat; l’agricultura està fora del mercat, els grans monopolis no pretenen (i aconsegueixen) altra cosa que funcionar a banda del sistema de mercat, tot el que es refereix al mercat immobiliari funciona com un mercat completament atípic on les alteracions del preu, els enganys i les arbitrarietats de les administracions en les seves qualificacions urbanístiques, estan a l’ordre del dia, i consegüentment no té res a veure amb l’economia de mercat; el transport (ferroviari i en bona part l’aeri) també funciona al marge del mercat, i de la resta que passa? Doncs que hi ha acords amigables entre els executius de les empreses per a no fer-se mal. Veiem cada dia empreses que no valen un pito dirigides per executius que no saben fer una o amb un canut, com són opades, com la seva cotització puja com l’escuma, amb una sola explicació: aconseguir augmentar el grau de monopoli i fugir de les regles de mercat. Per tant, ¿què en queda com a funcionament d’un sistema de mercat? ¿Quina part del PIB encara hi és inclosa? Ningú ha fet el càlcul, però amb aquesta introducció ja us asseguro jo que en queda ben poca cosa. Per tant, no cal fer escarafalls ni estripar-se les vestidures, quan hi ha alguna irregularitat en la formació dels preus.

Així i tot no ens queda cap dubte que aquest és l’únic sistema que ens dóna respostes clares a l'assignació de recursos i de rendiment de capital, com a conseqüència, naturalment, d’aquesta suposada eficient assignació de recursos. I si aquest és l’únic sistema que inspira una certa confiança ¿com podem resoldre els problemes d’abusos que planteja?
Simplificant, ens trobem doncs en dos sistemes possible: l’un, no fer res, l’altre intervenir, i potser encara n’hi ha un altre (l’economia social de mercat) que consisteix en intervenir només quan és indispensable.
És la idea del mecanismes perversos, del convenciment que els humans som tant soques que cada vegada que intervenim la caguem. Per tant, l’única solució és clara: no fer res!
Com dirien els coneixedors del món del futbol, aquesta és la grandesa del capitalisme, no fer res!

Resulta poc explicable perquè desprès d’haver descobert aquesta profunda idea intel·lectual, els humans ens hem dedicat a tornar científica aquesta matèria i així enviem als nostres fills més il·lustres a universitats com Harvard, Berkeley o altres, on a més de ensenyar-los-hi com funciona l’oferta i la demanda, i com es pot fer per alterar els mecanismes d’aquest mercat (o fer anar l’aigua al nostre molí), ens tornen uns ciutadans engreïts i estúpids amb aquests coneixements profunds (no fer res) però si amb un coneixement d’anglès més o menys important.
Així doncs a més de anar al lloc equivocat i van anar en el moment equivocat, hi van arribar tard, quan ja el perfum llibertari havia quedat extingit (1965) i l’ordre havia retornat al lloc d’on mai havia d’haver sortit.

Alguna cosa no quadra

El negoci del petroli

Faré una breu i necessàriament inconcreta referència a un dels misteris més ben guardats del planeta ¿a qui beneficia el negoci de l’energia? Naturalment m’estic referint estrictament a la qüestió de benefici empresarial i/o estatal, i mai a l’indiscutible paper beneficiós que té l’energia en el progrés humà. Per simplificar la qüestió em referiré, a títol d’exemple, només al petroli.


Per tot arreu ens inunden d’informació (o desinformació?) que parla de la corrupció dels països on s’extreu el petroli, la qual cosa és ben certa. Però ¿i la resta del circuit, queda al marge d’aquest assumpte?
Segur que hi ha informació més clara, però no l’he aconseguit trobar. Així doncs, la meva explicació és la següent: el desllorigador de la qüestió està en allò que va inventar un economista autèntic (Milton Friedman) i que tant agrada i repeteixen alguns executius: creació de valor per l’accionista, sense que quedi massa clar què vol dir realment aquesta frase.
Permeteu-me fer un càlcul a l’engròs. Entre el preu del litre de cru extret d’un pou (suposem un preu de 60 dòlars el barril de 159 litres, tot i que podria ser una altra xifra doncs les fluctuacions són permanents) -0,38 dòlars el litre-, i el preu que ens costa a les gasolineres -1 dòlar-, hi ha una diferència de 0,62 cèntims.
D’on surt aquest valor afegit? Una part, sens dubte, del cost de refinament i transport. Una altra, del subministrament i venda al detall. Una altra dels impostos (50% sobre preu final, molt variable d’un país a un altre). I finalment, una part residual queda confusa entre els beneficis dels intermediaris petroliers i de la seva cara dura, que traduït a roman paladino vol dir concessions i contubernis entre governs i petrolieres.
Una consideració a afegir. Més o menys ens diuen que un 25% del preu del cru en origen va a parar al país que el té en el seu subsòl (normalment no hi arriba mai, a Bolívia i Argentina entre un 18 i 20%, fins recentment que es van revoltar i van exigir un canvi substancial capgirant els percentatges), i la resta (fins als 0,38 dòlars) són costos d’extracció i prospecció, transport, refinament. Per arribar a la xifra d’un dòlar que he esmentat abans, cal recórrer als impostos i un capítol críptic anomenat marge comercial i industrial.
Cal tenir en compte que l’únic element que tenen en comú els diferents països (bàsicament m’estic referint als països industrialitzats) és el preu del cru. El demés (el marge comercial i industrial i els impostos) són absolutament diferents d’un país a l’altre. Sigui com sigui el negoci del petroli és força complicat i els números anteriors ho desmostren sobradament i no només complicat sinó sobretot poc transparent.

Continuem. El país productor per excel·lència, l’Aràbia Saudita, produeix uns 5 milions de barrils al dia (un 6% del total mundial de petroli extret, tot i que en determinats moments ha arribat fins als 10 milions de barrils/dia). És un país dictatorial per excel·lència, tot i que sempre ha sigut amic de les potències occidentals (especialment dels polítics petroliers americans). Si suposem que del preu de venda del producte extret (60 dòlars per barril), un 25% va a parar al país que detenta les reserves, i la resta se suposa cobreix altres costos, això ha de fer rajar un cabal de dòlars enorme que sembla va a parar integrament a les butxaques de la família real saudita. Per tant, no hi ha cap dubte que estem davant d’una família rica, molt rica (hem de recordar, però, que els membres de la família real a parar la mà són més de 5 mil, mentre la resta de població, que deu ser d’uns 23 milions d’habitants, ben poca cosa -per no dir res- en veuen d’aquests diners).
Per altra banda, si anem a la renda per càpita, és prou conegut com es calcula: sumant tots els ingressos d’un país, dividint aquest resultat pel nombre d’habitants (i que em disculpin els ortodoxes per aquesta definició tant casolana). Això comporta el conegut paradigma del pollastre, un se’n menja dos i l’altre cap, mentre el promig resulta que és d’un per càpita. Fetes aquestes operacions, sabeu quina renda té per càpita l’Arabia Saudita? Inferior a la d’Espanya! inferior a la del país quina producció més important és la mala llet, el turisme i l’especulació i corrupció immobiliària (l’any 2005, segons informe PNUD la renda per càpita d'Espanya era de 25.250 dòlars, mentre que la de l'Aràbia Saudita era de 12.510), amb el que les apreciacions dels espavilats que pensen que els països del Orient Mitjà són països rics queden en entredit.
I finalment una altra dada: ara sabem que l’any 2004 les 5 principals Companyies petrolieres (RD/Shell, BP, Total, Chevron Texaco, ExonMobil) van aconseguir uns beneficis de 85 mil milions de dòlars (65 mil milions d’euros); en un moment en que la benzina no para de pujar de preu, aquests opulents beneficis no sembla altra cosa que una estafa, sense que es pugui o vulgui assenyalar qui és el culpable.
Aquests beneficis que estan presentant les companyies petrolieres darrerament, fins i tot als EUA on els beneficis tenen una bona reputació, comencen a ennuegar-nos, segons una expressió de l’editorial del Bismarck Tribune (Dakota del Nord). Mentre els americans (i la resta de ciutadans de tots els països) s’apreten el cinturó per pagar les factures del petroli, les companyies petrolieres anuncien uns enormes beneficis, dopats per l’alça dels preus. Aquest és el resultat d’una economia de mercat tal com defensem els que som uns bons liberals.

També cal dir que les polítiques empresarials i governamentals que regeixen en el negoci del petroli, no han afavorit gens la millora de les condicions de vida dels pobles que tenen petroli en el seu subsòl. Així poblacions com les del Chad, Camerun, Nigèria, Angola, no han vist millorar el seu nivell de vida per motiu del cabal de petrodòlars que han arribat a alguns llocs del país. A Nigèria, desprès de 30 anys de producció de petroli (2 milions de barrils diaris), la situació de misèria extrema d’una part de la població, s’ha duplicat i s’ha estès a un 66% de la població. Les formes d’explotació, en el bon sentit de la paraula, introduïdes per les petrolieres han erosionat les institucions democràtiques existents i més d’una vegada els diners del petroli,de forma perversa, han servit per finançar guerres civils a la regió. És la paradoxa que es plantegen els africans: si Àfrica és rica en diamants, en or i en petroli, com és que el poble és tan pobre? (The paradox of plenty, Economist 20.12.2005). Jeffrey Sachs de Columbia University en un estudi de 1997 observava que els països rics en recursos creixien més lentament que els països pobres. L’explicació rep el nom de “Duch Disease” pels infortunis dels holandesos desprès de la fundació de la North Sea gas. Ara potser a Bolívia rebria el nom de ” Repsol Disease”.
Els circuits per on circulen els dòlars procedents del petroli en aquests països són prou enrevessats, però sembla que tothom* està d’acord en que es necessari fer el petroli transparent per evitar aquests circuits perversos dels diners del petroli.

* Des del Banc Mundial, que diu no hi ha motiu per contractes secrets, a Tony Blair, que promou la Extractive Industries Transparency Iniciative, fins a Georges Soros o la BP, estan d’acord amb aquesta idea (al contrari d’Exxon Mobil i altres petrolieres que sembla, però només ho sembla, no els agrada, tot i que recolzen la idea que els beneficis del petroli vagin al poble i no a comptes numerats a Suïssa).

Elogi de la societat civil

O ... embolica que fa fort!

Darrerament sentim a parlar molt i molt bé de la societat civil. Un concepte bonic, però ¿què és la societat civil? ¿A on cal apuntar-se per formar-ne part? ¿A on donen el títol? La veritat és que estic una mica mosca perquè actualment formo part de la directiva de tres onegés, i ningú no em va convidar a l’acte en el que s’havia convocat a la societat civil al IESE de Barcelona pel tema de l’aeroport.
Per altra banda em va deixar tranquil quan vaig veure que la convocatòria de l’acte la subscrivien les associacions empresarials i pocs més, pràcticament cap empresa a títol individual, ni tampoc hi vaig veure onegés.
En canvi si hi havia gran quantitat d’empresaris i executius que formen part de l’enteranyinat econòmic d’alta volada i, sindicalistes, acadèmics i molta altra gent que no conec estiguin apuntats a cap oenegé, ni a cap associació de veïns, ni a cap plataforma per defensa de la llengua o per defensa de la barretina. I el que va reblar el clau, i va confirmar el que estic dient, va ser quan l’endemà el President de la Generalitat va rebre els manifestants i només hi eren les associacions d’empresaris, ningú més.

Vull deixar clar des del primer moment que no sóc equànime. Estic cabrejat per aquest fet, per la discriminació que se’m fa i perquè no se’m dóna pistes de com ho he de fer per entrar a formar part d’aquesta societat civil.
Ara bé, manifestada aquesta voluntat, em queda saber més o menys què és aquesta cosa. Què és en realitat la societat civil? Ningú m’ho sap explicar, per la qual cosa dedueixo que no deu ser fàcil saber de què es tracta. Algun malpensat em diu que en realitat és una de les formules que ens hem inventat per suplantar un poder establert democràticament constituït (el polític); altres m’asseguren que només es tracta d’un contrapès a aquest poder.
De totes maneres ens adonem a les tertúlies, als debats, als diferents círculos i associacions més o menys empresarials, més o menys socials, més o menys corporatives, que a la societat civil tenim uns representants que no hem anomenat, que la seva procedència ve directament dels cercles d’amics i d’interessos o, en els millors dels casos, d’associacions que defensen idees cíviques i socials.
Veiem alguns que defensen aferrissadament aquesta opció, com a contrapès d’una situació de poder predominant (sempre polític, mai econòmic). Alguns parlen d’enfortir la societat civil, és a dir, enfortir aquesta nebulosa que ningú sap d’on ve ni on va. A mi em semblaria molt millor que enfortíssim la democràcia, com pràcticament l’únic sistema acceptable i que garanteix una certa igualtat de drets i deures, perquè, sinó ¿qui em representa a mi? l’associació de veïns, l’associació d’empresaris, el Círculo del Liceu, la societat hípica de Collcerola, el club de tenis Pedralbes, el legionaris de Crist, el amics de l’Opus Dei, els amics d’Al Qaeda, els musulmans negres, els amics dels okupes, els amics de la bicis, el pipa club? El president d’alguna gran companyia estatal privatitzada que ha obtingut el càrrec gràcies als seus amics? ... Aquests són els representants de la societat civil?

No tinc cap dubte que les onegés fan accions molt lloables (per això en formo part de tres), però no tenim cap garantia que els seus objectius coincideixin amb els que els demana la societat, ni que aquestes onegés tinguin algun procediment per esbrinar quines són les seves peticions. Els únics que dins els seus objectius hi tenen el procurar donar resposta a les peticions de la societat, són els polítics, els únics que estan legitimats per fer aquesta funció. Altra cosa, evidentment, és que ho facin bé, però mentre no es demostri el contrari, aquesta és la millor opció.
Quan les protestes per la guerra d’Iraq, no va ser la societat civil, ni els empresaris, ni les associacions empresarials ni els sindicats, sinó va ser la societat pura i simple, tots els que no detentaven el poder polític, sense cap adjectiu afegit.

El que subscriu no entén les teories dels que consideren que qualsevol gremi té més autoritat moral que els representants polítics d'un país. D'entrada, qualsevol gremi, inclòs el dels periodistes, s'hauria de presentar a unes eleccions per parlar en nom de tots. I de sortida, si els polítics no tenen cap credibilitat ¿qui en té més que ells?

Vacances escolars i altres qüestions

Els forjadors d’opinió
(publicat en la versió digital de l'Avui del 25.6.2007)

A mesura que s’acosten les vacances escolars comencen a publicar-se opinions certament agressives en contra dels mestres. Algunes són realment interessants, altres són simplement demagògiques i vull creure no calculen el dany que fan als que les emeten, als receptors de les seves invectives i en general a tot el sistema educatiu .

Comentaré diversos articles que he llegit a l’Avui de Francesc Puigpelat (10.6.07), Xavier Roig (22.6.07), Marçal Sintes (24.6.07) i Ada Castells (25.6.07). El lector determinarà ell mateix a quina categoria correspon encaixar cadascun d’ells.

Aquest forjadors d’opinió al·leguen diversos fets. N’esmentaré alguns d’ells i desprès introduiré les meves anotacions.

Els tòpics (certs) que introdueixen són: els canvis a la societat, la conciliació dels horaris escolars amb els de treball dels pares, la voluntat dels pares de traspassar a algú la responsabilitat de tenir cura dels seus fills, els interessos en allargar o escurçar les vacances escolars, els cost de tenir cura dels fills en aquest període, la queixa que l’Estat no els soluciona el seu problema, el interessos de les companyies de transport dels nens, el salari del mestres, el corporativisme dels mestres, la ineptitud dels polítics, la violència a l’escola, l’educació (la mala educació) actual dels joves. Curiosament cap d’ells parla de la qualitat de l’ensenyament o del que seria bo per l’ensenyament dels infants i, naturalment, fora d’allargar el curs escolar no aporten cap altra solució (per reducció a l’absurd la seva solució seria internar 365 dies a l’any els nens a l’escola?).
Algun d’ells fins i tot es permet ser sarcàstic (Roig); uns només s’indignen (Sintes). Altres es lamenten del paquet que els ve a sobre: tenir cura del seus fills (Puigpelat), o bé de la incultura del país (A.Castells), oblidant que ells en són la mostra més notable.

Cap d’ells fa la més petita reflexió de que estan parlant públicament dels mestres dels seus fills i si per escrit diuen el que diuen, què els deuen dir a casa verbalment?
Cap d’ells posa sobre la taula el problema de disciplina que hi ha a l’escola, en bona part propiciada per comentaris com els que fan ells que porten a la desconsideració i desprestigi dels mestres, dels mestres dels seus fills. Cap d’ells assumeix la quota de responsabilitat que té com part de la societat que entre tots formem, sinó que ho presenten des de fora: ells són d’un altre planeta.

Roig s’atura sobre el salari. Esmenta una taula de l’OCDE, i en cita la font. Com que la cita he anat a veure el que diu. La taula parla dels salaris dels mestres de primària i diu que guanyen 31 mil euros a l’any en el moment d’entrada. Tinc informació fidedigna d’un mestre de primària (declaració IRPF 2006) que fa més de 5 anys que és fix. El seu sou és de 24 mil euros bruts, per tots conceptes.
Veient aquesta font d’informació no em queda més remei que no creure’m res del que diu. Però és més ¿al Sr. Roig li sembla que 2 mil euros al mes per a un mestre que porta 5 anys d’experiència i dedicació és un sou massa elevat? ¿Voldria el Sr. Roig que els mestres fossin mileuristes? ¿Voldria ell que és empresari mantenir els sous dels treballadors congelats durant 10 anys (com ha publicat ara la premsa) mentre les empreses continuïn guanyant diners a punta pala? La veritat és que no sé on vol anar a parar.
Roig parla de productivitat, concepte que com a empresari suposo ha de dominar. Posa l’exemple del transport escolar i del trasllat dels nens. Sembla que el seu concepte de productivitat deu ser que com més nens transportin amunt i avall més productivitat es genera. Roig no explica (segurament perquè no ho sap) que el que hauria de ser lògic és que els nens anessin a peu a l’escola i no d’una punta a l’altra de la ciutat perquè l’escola és més guai.

Un altre tòpic: els canvis a la societat. Vull creure que aquests forjadors d’opinió s’han assabentat que els canvis culturals i socials a la nostra societat occidental més importants van ocórrer en el període que va des de la finalització de la Segona Guerra mundial fins a la caiguda del mur de Berlín. Sincerament, em sorprèn que s’adonin ara d’aquests canvis i s’adonin de la incorporació de la dona al món del treball, etc. (els puc facilitar bibliografia).
Consegüentment a aquests canvis arriba la necessitat del pares d’endossar aquesta responsabilitat a algú, ja que ells treballen i no se’n poden ocupar. Alguna referència (vergonyant) a que l’Estat no se’n ocupa de solucionar el seu problema, etc. etc.

El corporativisme dels mestres. Bé, això si que passa de la ratlla. No que els mestres no siguin corporativistes, o que no defensin els seus interessos, sinó el que em resulta escandalós és que la denúncia vingui del grup professional més corporativista del món: els periodistes! Heu provat alguna vegada de fer comentaris (crítics) sobre algun article periodístic enviant una carta al director del periòdic en qüestió? Us la han publicat? Podeu dir el que vulgueu dels polítics, d’alguna empresa que no sigui espònsor del diari, i segurament la publicaran. Però si el comentari crític es refereix a un periodista, ja heu begut oli. Mai veurà la llum!

Respecte a les qüestions estrictes d’educació. Ningú es recorda que a Finlàndia (que està en boca de tots) l’ensenyament és públic i les interferències dels polítics són mínimes. Ningú es recorda que des de la Transició els polítics han reformat 8 vegades les Lleis -bàsiques- que li afecten i, a més, a Catalunya, ningú parla de l’invent de les 6 hores lectives pels alumnes (com és que aquí ningú diu que això és insòlit a tot Europa?).

Tot això em porta a dues conclusions:

La primera, no estic dient que no s’hagi de modificar el calendari escolar. Probablement s’haurà de fer, però que com a únic argument es presenti l’aparcament dels nens comprendreu que això rebota als mestres. No sé que pensarien els periodistes si els diguessin que ells, mentre fan la seva feina d’escriure articles, haguessin de tenir cura de 6, 8 o 10 nens cadascun d’ells a casa seva o al despatx del seu periòdic. Qui els ha dit als periodistes que els mestres s’han d’ocupar de fer la funció de pares? Els mestres s’han d’ocupar de l’educació escolar dels nens (no de l’educació familiar). Centrem doncs la discussió sobre l’educació i veiem què cal fer per millorar-la i, naturalment, si convé modificar el calendari, fins i tot per motius de conciliació d’horaris, també s’ha de fer, però sempre sense perdre l’objectiu educació.

La segona, tornem a Finlàndia on els nostres polítics han anat (amb una representació prou generosa) a veure el funcionament d’un país on l’educació no és discuteix. Les seves conclusions són: els mestres tenen un gran prestigi i no sofreixen la pressió dels pares, dels alumnes i dels mitjans que qüestionen permanentment la seva feina.
Com és que aquí això no passa? És culpa dels mestres que són uns soques, uns irresponsables i bandarres? Els canvis continus en els sistema d’educació n’és la causa? Els canvis a la societat, amb uns pares que no assumeixen el més petit compromís hi té alguna cosa a veure? Els forjadors d’opinió ajuden a aquest estat de coses?

D’una discussió seriosa d’aquests dos punts n’ha de sortir la solució.

Una darrera qüestió vull deixar clara. No sóc mestre, però tampoc sóc neutral. Emocionalment estic implicat amb el tema dels mestres i de l’educació, per la qual cosa em sento agredit quan sento i llegeixo determinades opinions, al meu criteri demagògiques, trivials i fins i tot malèvoles en alguns casos.


Observacions:
L'escrit precedent el vaig trametre al diari desprès d'haver-ne enviat, un directament al Sr. Puigpelat i un altre, referit a l'escrit del Sr. Roig, directament a la Bústia de l'Avui que fou publicat el 1.7.2007.

Escrit al Sr. Puigpelat:
Em sembla que li havia de dir alguna cosa del seu article del dia 10.6.2007. Com sigui que per la via de la Bústia ja conec el resultat (quan es tracta d’alguna crítica als col·laboradors no es publica mai*), he decidit com a mínim dir-li directament el que penso.
Diu que té problemes amb les vacances escolars i que voldria que el papà Govern els hi ho solucionés. També aprofita per fer una clara demagògia sobre el treball dels mestres però no parla de cap manera de si els horaris escolars són adequats o no, bé després d’una anàlisi, bé per comparació amb el que es fa a la resta d’Europa.
Deixi’m dir-li que opinions com la seva no ajuden gens ni mica en prestigiar el treball dels mestres ni en donar-los l’autoritat que sembla que tots reclamem. Suposo que a casa seva vostè, als seus fills, els deu estar dient que els dropos dels mestres només pensen en fer vacances.
Parla també dels horaris de treball, dels horaris de les dones, de que la societat ha canviat, i ho barreja amb els horaris dels mestres, com si fos la mateixa cosa. Si vostè o la nostra societat té un problema no resolt (ni assumit) d’aparcament dels nens perquè a casa fan nosa i els pares arribem cansats i no volem parlar amb els nostres fills, crec que la solució passa per algun altre punt que no és l’allargament de l’horari escolar (sap que sobre la sisena hora no hi ha parangó a Europa?).
De mestres, com de periodistes, n’hi ha de tota manera, però ben segur que de mestres professionals encara abunden més que no pas en altres professions, encara que molts mantinguin la tesis que és una professió a la que la gent hi acudeix perquè és còmoda (sense conèixer ni molt ni poc quin és el treball dels mestres).
Ah!, per si un cas li dic que no sóc mestre, però em sembla que tot el que es faci per desprestigiar la professió és fer un mal servei al país i a la societat.
* he escrit nombroses cartes en contra d’opinions de fonamentalistes com Alfons Quintà, immadurs (per dir-ho de forma suau) com Salvador Sostres, panxacontents i autosatisfets amb ells mateixos com Joan Oliver, i altres que mai s’han publicat, per la qual cosa he deixat d’enviar opinions que sembla que molesten a la direcció d’aquest diari.


Escrit al Diari (publicat el 1.7.2007) referit al escrit del Sr. Roig:
Aquests dies proliferen els escrits que parlen de les vacances dels mestres. Sembla ser que als pares només ens preocupa l’escola quan arriba l’època de vacances. Recentment l’article de Xavier Roig parla, a més, del que guanyen els mestres. Ell ens diu que guanyen més que a cap altre país d’Europa. Ens cita una taula. Jo en citaria una altra: el percentatge del PIB que destina cada país a l’educació. Sap el Sr. Roig que Espanya és el país que destina menys recursos a l’educació? (per darrera només està Irlanda i Grècia, Informe PNUD 2006). Al Sr. Roig li faria la mateixa pregunta que li van fer a Mariano Rajoy ¿i vostè quan guanya? ¿Quàntes hores treballa?
Perquè no parlen de les necessitats dels nens i no de les necessitats dels pares?
Aquesta forma de desacreditar als mestres no ajuda gens a millorar el país. Però suposo que a vostè tant se li’n dóna.

També Wilaweb (26.6.2007) se'n va fer ressó. Trascric les paraules del seu director Vinceç Partal:
Fa dies que volia escriure sobre el tema arran d'un article d'en Xavier Roig a l'Avui, però es veu que la cosa no acaba aquí: Francesc Puigpelat, Marçal Sintes i Ada Castells, també s'hi afegeixen amb opinions diverses. Tots estan preocupats per on posaran als seus fills durant aquests mesos, però, a priori, no sembla que els preocupi l'educació que han de rebre.La manca de temps fa que no m'hi pugui posar a fons, però, per sort, hi ha gent que està a l'aguait i que posa els punts sobre les is.