Campanya "nadalenca" contra l'educació

Un tsumani al voltant de l’educació

En un entorn "nadalenc" ens trobem sobre la taula una campanya contra l’educació. Els senyors Nadal (El Periódico), Nadal (PP), Nadal (tenista), estan contra l’educació.

El primer (Nadal, El periódico), diu que els professors de secundària en un percentatge que ha tret d’un estudi de la Fundació Bofill, no fa cursos de reciclatge (i els periodistes -i els seus directors- quins cursos de reciclatge fan?, i els polítics, i els constructors, i els executius?). I en el context de la total autosatisfacció que li dóna la seva excel·lència, diu que ara per fi, parlem de l’educació (escoltat a Catalunya Radio) i sortiran coses interessants i es posarà remei a unes quantes coses. Fa un discurs contra el professorat a qui atribueix tots els mals de l’educació actual. Ningú més en té cap culpa. El seu diari que sembla un pamflet del PSOE, té el punt de mira una mica desviat, fins al punt que ha deixat de ser un diari progressista per convertir-se en un diari conservador. Tindrem sort, doncs, que especialistes com ell ens resoldran la cosa de l’educació.

La Sra. Nadal PP (dia 22.1.2007 a TV2 a 59’) no contesta d’on ha tret la dada que els nens que a l’escola reben l’ensenyament en català tenen un fracàs escolar el doble dels que el reben en castellà.
La Sra. Nadal té l’aparença d’una àvia de bona família, però com a tal àvia entranyable, ni la memòria ni els reflexes l’acompanyen. Es fa un lio considerable amb les dades i les paraules i, afortunadament, la repetició de les mateixes paraules vinguin o no a "cuento", la salven de la campana. A la televisió dóna una imatge que fa una mica de pena. ¿Perquè el seu cap de fila (aquell que té una veu tant rara) no la deixa en pau?
La Sra. Nadal em cau bé i no sé perquè el PP l’ha de martiritzar. Com pot anar en el seu estat pre-catatònic a una escola de negocis a explicar el programa econòmic del PP?
Sort que el líder del seu partit (Rajoy, La Nit al Dia, 25.1.2008) li dóna un cop de mà i defensa de forma clara la llibertat (no sé si el Sr.Rajoy sap realment que vol dir llibertat) com un valor prioritari de la nostra societat i, pel que fa a l’educació, li sembla que el millor per resoldre el problema “catalan” és deixar que els polítics (es a dir, ells) i els pares, que com tots sabem són les persones més equànimes per resoldre els problemes de l’educació, decideixin quins han de ser els continguts de l’educació dels seus fills i en quina llengua han de rebre aquests coneixements.
El concepte de llibertat del Sr. Rajoy no admet que els ciutadans de Catalunya decidim quina és l'educació que volem impartir a les nostres escoles (tot i que tenim les competències traspassades). Voldria que fossin els ciutadans de tot l'Estat els que ho decidissin.
Per tant, sembla que el que molesta a una part de la societat (la espanyola, no la catalana) és que s'imparteixin coneixements en llengua catalana i ja una mica més lluny que la religió (la seva, i si pot ser la de l'Opus o la dels Legionarios) no sigui present a les aules. També, com acostuma a passar amb tota aquesta gent, defensa el coneixement de l’anglès com un bé indiscutible i així resol les mancances que ell i la majoria de la nostra generació ha/hem patit per no saber aquesta llengua. Però no tot van ser bestieses, sinó que entre altres coses Rajoy va dir que donaria tota l’autoritat als professors, deixant-se d’estar de intervencions polítiques i de les influències dels pares. Naturalment, parla de l’escola pública, perquè la privada, la que ell porta els seus fills, ja tenen resolts aquests problemes, tant en l’ensenyament religiós, com en la llengua en que cal impartir els coneixements.
En tot cas cal dir que el PP ha aclarit com enten aquest problema de l'educació a Catalunya. Quan se'ls pregunta si farien classes separades entre catalanoparlants i castellanoparlants, fugen d'estudi i diuen que ells l'únic que faran serà la llei i després cada Comunitat ja s'apanyarà. Tot perquè no saben com s'ha de resoldre aquesta qüestió i per rucs que siguin s'adonen de la incongruència del seu plantejament.

A mig camí entre un Drag Queen (petitet), Nosferatu (petitet) i la Bella Lola (petiteta), l'ex-president del govern espanyol el Sr. Aznar apareix també als mitjans per fer declaracions.
Afirma que el President del Govern menteix, que els ministres del govern menteixen i que els bisbes, quan no li donen la raó també menteixen.
Afirma que a Catalunya la llengua castellana es perseguida, afirma que a l’Iraq hi ha armes de destrucció massiva, afirma que la Constitució és un valor que cal preservar (quan ell s’hi va oposar), afirma que els espanyols hem d’anar a defensar la pau i la justícia fins i tot amb les armes (quan ell es va escaquejar de la mili o el van excloure per estret de pit o per alguna altra deficiència que podia fer perillós que estès al costat d’una arma), afirma que el seu govern no va negociar amb els terroristes, afirma que una persona que hagi mentit perd tota la credibilitat i hauria de tenir vedada la presència als mitjans i naturalment, estar exclòs de la política... i ho afirma sense ni tan sols posar-se vermell!

El tenista Nadal, no té cap culpa de la seva inclusió en aquest escrit. Aprofito una regla mnemotècnica de que tots els Nadal són dolents (no és veritat). Potser si que li tinc una mica de mania per ser un fan del Real Madrid i ser una mica espanyolista, però això no mereix cap reprovació. A banda d'això és un home que lluita i se sacrifica per aconseguir estar el més alt possible i mereix els meus respectes.

Però si vull dir que els tenistes són uns mal educats i uns maniàtics. Mal educats perquè es guanyen la vida jugant a tenis i es deuen a un públic i en canvi els demanen un comportament impecable (silenci, necessiten concentració, que no es moguin perquè els molesten, necessiten aplaudiments, necessiten carinyo, etc. …) i en canvi ells (un exemple que es veu a tot el món) mostren unes maneres insofribles, rebaten les seves raquetes per terra, criden mentre juguen, es fan portar la tovallola amb una indicació d’impaciència.

Haurem doncs d’esperar que passin els efectes de l’època "nadalenca" i les consegüents eleccions, per poder tornar a parlar de forma tranquil·la dels problemes de l’educació.

Els mal educats

Què en farem d’aquesta gent?

Expressament he deixat passar uns dies abans d’ajuntar-me a l’onada d’opinadors sobre el tema de l’educació. Si fem cas al que diu la premsa sembla ser que des de la OCDE (Informe PISA) ens han qualificat com a mal educats. O més ben dit, volem interpretar que els ho diuen als nostres nois i noies de 15 anys, especialment en l’àrea de ciències.
No hi ha dubte que aquest informe és un informe seriós i cal valorar-lo exactament en el que diu (no en el que no diu) i, per tant, els governs respectius (Central i Autonòmics) haurien de fer-li algun cas.
Aquest és un informe tècnic de gran utilitat pel món educatiu i per tota la societat, això sí, sempre que aquesta societat i aquest món educatius es prengui la molèstia de llegir-lo i fer algun esforç per esbrinar què diu.

Ara bé, permeteu-me que faci algunes reflexions al respecte que no tindran res de tècniques.
Primer de tot vull recordar que els grans opinadors (la premsa, radio, TV i tertúlies) d’aquest país tan prompte els va arribar a les seves antenes que hi havia un altre informe (PISA) a punt de veure la llum (de fet se sap amb suficient antelació, doncs es publica cada tres anys), es van permetre expressar contundents opinions sobre el malament que va l’educació. Sobre el desastre de professors que tenim a les escoles i sobre l’actitud dels diferents governs al respecte. Ni una ratlla respecte a l’actitud dels pares, ni una ratlla respecte a la frivolitat amb que la premsa opina sobre aquests punt, ni una ratlla respecte a l’actitud dels nois i noies destinataris d’aquest ensenyament, ni una ratlla que posi, negre sobre blanc, les condicions objectives d’aquest ensenyament i dels models que els dóna la nostra societat.
Segons aquests opinadors, les responsabilitats cal atribuir-les, en aquest ordre: a l’escola, als governs, en alguns casos es parla de la societat, i encara menys es parla dels pares. Dels nois i noies ni se’n parla.
La proposta que jo faig és invertir completament l’ordre: primer els nois i noies, després aquesta cosa amorfa que en diem la societat, a continuació els pares. Després els governs i finalment les escoles.

Explicaré el meu punt de vista.
De seguida que es va parlar d’aquest informe (PISA), quan encara no s’havia publicat i només es coneixien filtracions deslleials, els opinadors, van començar a despotricar del malament que funcionava l’escola al nostre país. Es a dir, estic dient que aquests senyors aprofitaven una actuació deslleial i punible d’uns adults (hi ha uns protocols molt explícits de quan i com es pot utilitzar aquesta informació i de quines són les penalitzacions per l’incompliment, per exemple, deixar de formar part d’aquesta enquesta), van fer veure que s’estripen les vestidures quan no feien altra cosa que actuar torticerament, deslleialment, incívicament, aprofitant-se d’una deslleialtat fent-se partícip de la mateixa, i que maldaven per avançar el catastrofisme sense haver-se llegit ni una ratlla de l’informe en qüestió. És la cultura de rebenta que dóna dividends, que dóna publicitat, que té audiència. Cap matis, cap observació, tot pel broc gros; abans de la publicació de l’informe, abans d’haver-lo llegit, ja s’havien pronunciat amb les observacions de sempre. Entremig gran elogis al sistema finlandès, però cap d’ells diu que a Finlàndia l’educació és totalment pública, mentre aquí es preconitza sense cap tipus de vergonya la privada i si pot ser la confessional.

Així doncs ens trobem que uns adults mal educats (opinadors) parlen de la mala educació d’uns nois i noies (sense poder justificar-la), aprofitant que uns altres adults (els que van facilitar la filtració) van ser també deshonestos. Voleu noms... tots els que van opinar abans del dia 4 de desembre 2007 en que es va fer públic l’informe, i aquí hi són tots. Agafeu qualsevol diari i veureu els noms.

Després de situar aquests impresentables opinadors al lloc que els correspon, passaré a coses més serioses. Suposo que no diré res massa novedós si atribueixo a l’educació una forma d’actuar que pren la forma d’al·luvió, la de sedimentació de capes a través del temps, de pluja fina i constant que amara les neurones dels nostres joves a través de generacions, completat tot per l’exemple que els dóna la nostra societat, l’exemple que els donem els adults. L’educació no és una cosa improvisada, és un treball permanent, d’anys, de generacions, el que vol dir que tots hi estem implicats, ningú pot llençar la primera pedra dient, això no és cosa meva! Ho he delegat al Govern, a l’escola, a qui sigui.

Això no obstant, començaré parlant dels nois i les noies i de la seva actitud a l’escola. Com és que no es parla de la seva actitud? Cada vegada que els justifiquem i donem les culpes a altres estaments (als qui jo també culparé) els estem fent un flac favor. El que cal dir-los-hi és que ells s’han d’espavilar, que amb la sobreprotecció i mals exemples que els donem amb el nostre pusil·lànime comportament només fem ciutadans mediocres (tot i que amb l’actual triomf de la mediocritat a la societat, a la política, a l’empresa, ... potser fins i tot ja els semblarà bé). I els hem de dir que el triomf sense esforç, sense treball, no porta enlloc. Si és cert que molts mediocres triomfen, cosa que veiem a la política, a l’empresa, a la societat,... veiem constantment que els valors més apreciats en els nostres dies són els diners i la mesquinesa. Veiem que allò que se’n diu meritocràcia és un concepte buit, el que és útil i dóna bon resultat per la promoció és fer el pilota, riure les gràcies dels poderosos, ser amics només de conveniències, intercanviar-se favors entre els que tenen el poder... tot el demés no serveix per a res. Veiem una societat plena de mal educats, d’individus que els conviden a alguna cosa i ni tan sols són capaços de donar una resposta, simplement deixen d’anar-hi. Veiem persones que quan entres a l’ascensor, ni tan sols són capaços de donar el bon dia. Veiem persones que posen els peus al banc d’asseure’s en els transports públics, que criden, que molesten a les persones que tenen al costat, que condueixen els seus automòbils amb una total prepotència, oblidant que les vies són públiques i s’han de compartir. Veiem polítics i algun executiu (bastants) que tan aviat com troben el xofer que els ha anat a buscar li traspassen el maletí (que pesa tres unces), deixant clar qui mana, sense tenir en compte que el venen a buscar com a part de la professió sense que això hagi de ser una humiliació o un senyal de superioritat.
Recordo que una vegada vaig anar a rebre a un eurodiputat del PSOE a l’aeroport que venia a donar una conferència. Jo el coneixia (coneixia la seva cara per les fotos) i ell a mi no. Quan li vaig dir que l’anava a rebre, el primer que va fer fou donar-me el maletí (el molt cretí). Com és que no saben comportar-se? D’on ho havia tret que li havia de dur el maletí? Tenia uns anys menys que jo i era un servidor públic! Aquests són els exemples que fan mal.

Els pares han decidit que ells no poden ocupar-se de l’educació dels seus fills, han fet un outsourcing d’aquesta funció a l’escola i, per tant, que a ells no els demanin responsabilitats. Entre tant, els adults de la nostra generació (el vano que va des dels 50 als 65 anys) i potser encara de la generació posterior, són un personal bastant impresentable. És evident que quan pugen a l’autobús no posen els peus als seients del davant com fan alguns dels nostres adolescents, però si criden com esperitats, parlen pels mòbils amb converses insulses absolutament predecibles (estic al bus, ara passo per..., estaré aquí dintre de...), o bé si us fixeu amb el tema dels gossos i els seus passejos i necessitats, veureu com la nostra generació (que per cert es força afeccionada a tenir gossos) els treu a passeig, però difícilment recull les seves caques, mentre que quan veieu un jove ben segur que se’n ocuparà.
El tuteig sembla que és una cosa que ha rebaixat la disciplina dels joves. Tracten de tu a tothom i això, als adults ens molesta. Però, com hem ensenyat nosaltres, els pares, a aquests nois? No hem canviat en la nostra època aquesta forma de tracte? A més, els sistemes de comunicació implantats per les grans empreses, no ens tutegen a tothora? Com és que no han acomiadat aquests inútils responsables de relació amb els clients?
Tenim us servidors de la Pàtria (i nostres) que s’haurien de dedicar a fer lleis al Parlament i quan veiem les imatges a la televisió de com “treballen” veiem uns bancs buits, uns representants distrets amb els meu mòbil o llegint el diari. Aquest és l’exemple que donem als nostres joves?
Què en farem d'aquesta gent?

http://www.oecd.org/document/2/0,3343,en_32252351_32236191_39718850_1_1_1_1,00.html

Volum 1: ISBN: 9789264040007
Publication: 04/12/07Pages: 383Language: English

Volum 2: ISBN: 9789264040144
Publication: 04/12/07Pages: 310Languages: English/French

Vacances escolars i altres qüestions

Els forjadors d’opinió
(publicat en la versió digital de l'Avui del 25.6.2007)

A mesura que s’acosten les vacances escolars comencen a publicar-se opinions certament agressives en contra dels mestres. Algunes són realment interessants, altres són simplement demagògiques i vull creure no calculen el dany que fan als que les emeten, als receptors de les seves invectives i en general a tot el sistema educatiu .

Comentaré diversos articles que he llegit a l’Avui de Francesc Puigpelat (10.6.07), Xavier Roig (22.6.07), Marçal Sintes (24.6.07) i Ada Castells (25.6.07). El lector determinarà ell mateix a quina categoria correspon encaixar cadascun d’ells.

Aquest forjadors d’opinió al·leguen diversos fets. N’esmentaré alguns d’ells i desprès introduiré les meves anotacions.

Els tòpics (certs) que introdueixen són: els canvis a la societat, la conciliació dels horaris escolars amb els de treball dels pares, la voluntat dels pares de traspassar a algú la responsabilitat de tenir cura dels seus fills, els interessos en allargar o escurçar les vacances escolars, els cost de tenir cura dels fills en aquest període, la queixa que l’Estat no els soluciona el seu problema, el interessos de les companyies de transport dels nens, el salari del mestres, el corporativisme dels mestres, la ineptitud dels polítics, la violència a l’escola, l’educació (la mala educació) actual dels joves. Curiosament cap d’ells parla de la qualitat de l’ensenyament o del que seria bo per l’ensenyament dels infants i, naturalment, fora d’allargar el curs escolar no aporten cap altra solució (per reducció a l’absurd la seva solució seria internar 365 dies a l’any els nens a l’escola?).
Algun d’ells fins i tot es permet ser sarcàstic (Roig); uns només s’indignen (Sintes). Altres es lamenten del paquet que els ve a sobre: tenir cura del seus fills (Puigpelat), o bé de la incultura del país (A.Castells), oblidant que ells en són la mostra més notable.

Cap d’ells fa la més petita reflexió de que estan parlant públicament dels mestres dels seus fills i si per escrit diuen el que diuen, què els deuen dir a casa verbalment?
Cap d’ells posa sobre la taula el problema de disciplina que hi ha a l’escola, en bona part propiciada per comentaris com els que fan ells que porten a la desconsideració i desprestigi dels mestres, dels mestres dels seus fills. Cap d’ells assumeix la quota de responsabilitat que té com part de la societat que entre tots formem, sinó que ho presenten des de fora: ells són d’un altre planeta.

Roig s’atura sobre el salari. Esmenta una taula de l’OCDE, i en cita la font. Com que la cita he anat a veure el que diu. La taula parla dels salaris dels mestres de primària i diu que guanyen 31 mil euros a l’any en el moment d’entrada. Tinc informació fidedigna d’un mestre de primària (declaració IRPF 2006) que fa més de 5 anys que és fix. El seu sou és de 24 mil euros bruts, per tots conceptes.
Veient aquesta font d’informació no em queda més remei que no creure’m res del que diu. Però és més ¿al Sr. Roig li sembla que 2 mil euros al mes per a un mestre que porta 5 anys d’experiència i dedicació és un sou massa elevat? ¿Voldria el Sr. Roig que els mestres fossin mileuristes? ¿Voldria ell que és empresari mantenir els sous dels treballadors congelats durant 10 anys (com ha publicat ara la premsa) mentre les empreses continuïn guanyant diners a punta pala? La veritat és que no sé on vol anar a parar.
Roig parla de productivitat, concepte que com a empresari suposo ha de dominar. Posa l’exemple del transport escolar i del trasllat dels nens. Sembla que el seu concepte de productivitat deu ser que com més nens transportin amunt i avall més productivitat es genera. Roig no explica (segurament perquè no ho sap) que el que hauria de ser lògic és que els nens anessin a peu a l’escola i no d’una punta a l’altra de la ciutat perquè l’escola és més guai.

Un altre tòpic: els canvis a la societat. Vull creure que aquests forjadors d’opinió s’han assabentat que els canvis culturals i socials a la nostra societat occidental més importants van ocórrer en el període que va des de la finalització de la Segona Guerra mundial fins a la caiguda del mur de Berlín. Sincerament, em sorprèn que s’adonin ara d’aquests canvis i s’adonin de la incorporació de la dona al món del treball, etc. (els puc facilitar bibliografia).
Consegüentment a aquests canvis arriba la necessitat del pares d’endossar aquesta responsabilitat a algú, ja que ells treballen i no se’n poden ocupar. Alguna referència (vergonyant) a que l’Estat no se’n ocupa de solucionar el seu problema, etc. etc.

El corporativisme dels mestres. Bé, això si que passa de la ratlla. No que els mestres no siguin corporativistes, o que no defensin els seus interessos, sinó el que em resulta escandalós és que la denúncia vingui del grup professional més corporativista del món: els periodistes! Heu provat alguna vegada de fer comentaris (crítics) sobre algun article periodístic enviant una carta al director del periòdic en qüestió? Us la han publicat? Podeu dir el que vulgueu dels polítics, d’alguna empresa que no sigui espònsor del diari, i segurament la publicaran. Però si el comentari crític es refereix a un periodista, ja heu begut oli. Mai veurà la llum!

Respecte a les qüestions estrictes d’educació. Ningú es recorda que a Finlàndia (que està en boca de tots) l’ensenyament és públic i les interferències dels polítics són mínimes. Ningú es recorda que des de la Transició els polítics han reformat 8 vegades les Lleis -bàsiques- que li afecten i, a més, a Catalunya, ningú parla de l’invent de les 6 hores lectives pels alumnes (com és que aquí ningú diu que això és insòlit a tot Europa?).

Tot això em porta a dues conclusions:

La primera, no estic dient que no s’hagi de modificar el calendari escolar. Probablement s’haurà de fer, però que com a únic argument es presenti l’aparcament dels nens comprendreu que això rebota als mestres. No sé que pensarien els periodistes si els diguessin que ells, mentre fan la seva feina d’escriure articles, haguessin de tenir cura de 6, 8 o 10 nens cadascun d’ells a casa seva o al despatx del seu periòdic. Qui els ha dit als periodistes que els mestres s’han d’ocupar de fer la funció de pares? Els mestres s’han d’ocupar de l’educació escolar dels nens (no de l’educació familiar). Centrem doncs la discussió sobre l’educació i veiem què cal fer per millorar-la i, naturalment, si convé modificar el calendari, fins i tot per motius de conciliació d’horaris, també s’ha de fer, però sempre sense perdre l’objectiu educació.

La segona, tornem a Finlàndia on els nostres polítics han anat (amb una representació prou generosa) a veure el funcionament d’un país on l’educació no és discuteix. Les seves conclusions són: els mestres tenen un gran prestigi i no sofreixen la pressió dels pares, dels alumnes i dels mitjans que qüestionen permanentment la seva feina.
Com és que aquí això no passa? És culpa dels mestres que són uns soques, uns irresponsables i bandarres? Els canvis continus en els sistema d’educació n’és la causa? Els canvis a la societat, amb uns pares que no assumeixen el més petit compromís hi té alguna cosa a veure? Els forjadors d’opinió ajuden a aquest estat de coses?

D’una discussió seriosa d’aquests dos punts n’ha de sortir la solució.

Una darrera qüestió vull deixar clara. No sóc mestre, però tampoc sóc neutral. Emocionalment estic implicat amb el tema dels mestres i de l’educació, per la qual cosa em sento agredit quan sento i llegeixo determinades opinions, al meu criteri demagògiques, trivials i fins i tot malèvoles en alguns casos.


Observacions:
L'escrit precedent el vaig trametre al diari desprès d'haver-ne enviat, un directament al Sr. Puigpelat i un altre, referit a l'escrit del Sr. Roig, directament a la Bústia de l'Avui que fou publicat el 1.7.2007.

Escrit al Sr. Puigpelat:
Em sembla que li havia de dir alguna cosa del seu article del dia 10.6.2007. Com sigui que per la via de la Bústia ja conec el resultat (quan es tracta d’alguna crítica als col·laboradors no es publica mai*), he decidit com a mínim dir-li directament el que penso.
Diu que té problemes amb les vacances escolars i que voldria que el papà Govern els hi ho solucionés. També aprofita per fer una clara demagògia sobre el treball dels mestres però no parla de cap manera de si els horaris escolars són adequats o no, bé després d’una anàlisi, bé per comparació amb el que es fa a la resta d’Europa.
Deixi’m dir-li que opinions com la seva no ajuden gens ni mica en prestigiar el treball dels mestres ni en donar-los l’autoritat que sembla que tots reclamem. Suposo que a casa seva vostè, als seus fills, els deu estar dient que els dropos dels mestres només pensen en fer vacances.
Parla també dels horaris de treball, dels horaris de les dones, de que la societat ha canviat, i ho barreja amb els horaris dels mestres, com si fos la mateixa cosa. Si vostè o la nostra societat té un problema no resolt (ni assumit) d’aparcament dels nens perquè a casa fan nosa i els pares arribem cansats i no volem parlar amb els nostres fills, crec que la solució passa per algun altre punt que no és l’allargament de l’horari escolar (sap que sobre la sisena hora no hi ha parangó a Europa?).
De mestres, com de periodistes, n’hi ha de tota manera, però ben segur que de mestres professionals encara abunden més que no pas en altres professions, encara que molts mantinguin la tesis que és una professió a la que la gent hi acudeix perquè és còmoda (sense conèixer ni molt ni poc quin és el treball dels mestres).
Ah!, per si un cas li dic que no sóc mestre, però em sembla que tot el que es faci per desprestigiar la professió és fer un mal servei al país i a la societat.
* he escrit nombroses cartes en contra d’opinions de fonamentalistes com Alfons Quintà, immadurs (per dir-ho de forma suau) com Salvador Sostres, panxacontents i autosatisfets amb ells mateixos com Joan Oliver, i altres que mai s’han publicat, per la qual cosa he deixat d’enviar opinions que sembla que molesten a la direcció d’aquest diari.


Escrit al Diari (publicat el 1.7.2007) referit al escrit del Sr. Roig:
Aquests dies proliferen els escrits que parlen de les vacances dels mestres. Sembla ser que als pares només ens preocupa l’escola quan arriba l’època de vacances. Recentment l’article de Xavier Roig parla, a més, del que guanyen els mestres. Ell ens diu que guanyen més que a cap altre país d’Europa. Ens cita una taula. Jo en citaria una altra: el percentatge del PIB que destina cada país a l’educació. Sap el Sr. Roig que Espanya és el país que destina menys recursos a l’educació? (per darrera només està Irlanda i Grècia, Informe PNUD 2006). Al Sr. Roig li faria la mateixa pregunta que li van fer a Mariano Rajoy ¿i vostè quan guanya? ¿Quàntes hores treballa?
Perquè no parlen de les necessitats dels nens i no de les necessitats dels pares?
Aquesta forma de desacreditar als mestres no ajuda gens a millorar el país. Però suposo que a vostè tant se li’n dóna.

També Wilaweb (26.6.2007) se'n va fer ressó. Trascric les paraules del seu director Vinceç Partal:
Fa dies que volia escriure sobre el tema arran d'un article d'en Xavier Roig a l'Avui, però es veu que la cosa no acaba aquí: Francesc Puigpelat, Marçal Sintes i Ada Castells, també s'hi afegeixen amb opinions diverses. Tots estan preocupats per on posaran als seus fills durant aquests mesos, però, a priori, no sembla que els preocupi l'educació que han de rebre.La manca de temps fa que no m'hi pugui posar a fons, però, per sort, hi ha gent que està a l'aguait i que posa els punts sobre les is.