Entropia

Un concepte de la física que no funciona per l’economia
L’energia tendeix a fluir del punt de més alta concentració al de més baixa concentració, fins que s’uniformitza. Això és el que explicà Rudolf J.E. Clausius l’any 1850 quan va introduir el terme d’entropia. Deia que en un sistema deixat evolucionar espontàniament, les diferències d’energia sempre tendeixen a igualar-se i, passar d’aquest concepte a la regla general -que l’entropia augmenta amb el temps- fou senzill. Aquesta línia de pensament fou coneguda com la Segona llei de la termodinàmica que, d’alguna manera corregia allò que la Primera llei no contemplava; és a dir que tot i que l’energia no es destrueix, mai es pot recuperar en la forma original i moltes vegades la transformació d’aquesta energia és en forma de calor.
I ¿a on porta això de la igualació de l’energia? Doncs a que, quan a nivell planetari totes les diferències de concentració d’energia s’hagin igualat totalment, no podrà haver-hi més canvis, no hi haurà cap més flux que faci que passin coses. L’univers es pararà! I una darrera conseqüència d’aquesta segona llei de la termodinàmica és que els canvis naturals funcionen clarament en direcció al desordre (en especial si suposem que, a l’inici, estava ordenat).
Aquesta llei, amb la seva propensió al desordre, ens permet albirar un futur com a mínim complicat. Per una banda ens diu que el món es pararà degut a que no hi haurà fluxos per intercanviar-se (una idea que explica que la igualtat no és bona), i per l’altra d’aquesta llei es pot inferir que la tendència natural és el desordre (una idea que ens suggereix que el desordre necessita una correcció, una certa mà dura).

Aquest és l’entorn en que es mou la Física; ara veurem si hi ha algun paral·lelisme amb el món de l’economia, i més concretament, en com es distribueix la riquesa.

La distribució de la riquesa
Algunes persones qualificades pensen que el nivell de riquesa d’un país tendeix a equiparar-se amb la dels seus veïns sempre que l’equivalent del líquid que fa l’anivellament possible -les transaccions entre països- sigui fluid i no s’hi posin obstacles. No cal dir que els principis són bons, però els que els apliquen són un desastre. Per tant, si ens deixem de principis i contemplem la realitat, aquesta tendència a la igualació de la riquesa entre els humans de forma espontània o mitjançant factors redistributius del tipus: a cadascú segons els seus mèrits, segons herència, sort, intel·ligència, etc., aquesta igualació no resulta gens clara. L’exemple que podríem posar és la d’un parent, un veí de l’escala o simplement un conegut, tots rics, immensament rics, podrits de diners i, en canvi, la igualació de riquesa d’aquest ric cap a nosaltres que no ho som tant, aquest flux no es produeix de cap manera. L'explicació està en que amb aquestes persones no ens intercanviem altra cosa que el bon dia (en el millor dels casos) i, per tant, el flux igualitari el d'intercanvi no es pot produir.
Aquesta ha estat la tesis dels que ja els va bé la cosa com està muntada, dels que pensen que en el període dels propers 100 anys la cosa s’arreglarà per si sola i, com a ells/nosaltres ja els/ens va bé aquest sistema; no hi ha cap pressa per fer canvis.

En la meva opinió el principi de creació de riquesa sense parlar de la seva distribució sempre ha estat un engany, és com si l’efecte temps no existís, com si l’oportunitat fos una cosa fictícia, com si les vides que es malmeten en la més absoluta misèria fos una cosa immodificable. És el mateix que fan els que prediquen sobre el terrorisme sense voler parlar de les causes, però entrar en aquest tema seria enredar la troca i només la distribució de la riquesa ja és prou complicada.

Progrés al món = increment de les desigualtats
La Humanitat que compta -Occident- s’ha plantejat diferents objectius pel actual Mil·leni, entre els quals figura reduir a la meitat la pobresa extrema pel 2015. L’entorn de referència és el d’una globalització estesa per tot el planeta, on la interdependència entre uns i altres cada vegada serà més gran, però, paradoxalment, tot i aquesta interdependència tenim un món cada vegada més fragmentat entre rics i pobres, entre els que tenen poder i riquesa i els que no en tenen i entre els que estan absolutament satisfets amb la globalització i el sistema ultraliberal que la suporta i els que demanen un control d’ambdós, un control que permeti i garanteixi una vida digna per a tothom.

En l’any 2002 a la Cimera de Monterrey auspiciada per l’ONU es van revisar els Objectius del Mil·leni (Assemblea ONU 2000) i el resultat és prou confús i incert. L’Informe sobre el Desenvolupament Humà del PNUD del 2002, explica que hi ha problemes encara no prou ben orientats cap a una solució satisfactòria per a tothom, ja que, per reduir la pobresa dels que viuen amb menys d’un dòlar diari, caldria un creixement del 3,7% (segons les previsions optimistes), i, tot i que 24 països han assolit aquest ritme en els 10 darrers anys encara n’hi ha 127 (que representen ¼ part de la població del planeta) que no han assolit aquesta fita, el que vol dir, amb tota seguretat, que la proporció de la seva població pobra ha augmentat. I no diguem ja els negatius efectes que està tenint (i no sabem fins quan durarà) el nefast bel·licisme del món d’avui, que entre altres coses, suposa detraure recursos que podrien dedicar-se a resoldre o pal·liar els efectes de la pobresa extrema d’una part de la humanitat, i també suposa canviar el seu focus d’atenció, deixant absolutament a les fosques els conflictes africans (no s’hi pot fer res, diem), que no interessen a ningú i a totes aquelles poblacions que a més de violència, brutalitat i guerres, pateixen fam.

Pel que fa a la democràcia, un valor que sembla indiscutible per la nostra societat, la Declaració del Mil·leni afirmava: No escatimarem esforços per promoure la democràcia i consolidar l’imperi de la llei, així com el respecte de tots els drets humans i les llibertats fonamentals reconeguts internacionalment. I així vam visualitzar una Coalició -d’un estat amb si mateix -EUA- , amb la col·laboració d’un altre -UK-, i amb un paper inversemblant d’un altre estat -Espanya- com es van saltar a la torera aquestes llibertats i normes, reconegudes internacionalment, organitzant un mullader i una inseguretat com mai abans havíem hagut de suportar.
Així i tot cal reconèixer amb satisfacció que alguna cosa s’està aconseguint en aquest progrés de la humanitat i, sense entrar en cap més anàlisi si que poden afirmar que cada vegada hi ha menys pobres al món, en xifra relativa i potser fins i tot en xifra absoluta, però el nombre de pobres tot i aquesta tendència encara és una xifra obscena. Però hi han altres observacions que ens interessa; ara volem veure com es mouen les desigualtats. Si el que està passant és que la quantitat de béns a disposició dels humans és cada vegada més gran i si aquest major consum l’assimilem a un major benestar, haurem d’admetre que la humanitat està progressant.
Ara bé, si aquest creixement segueix repartint-se de forma cada vegada més desigual, els que estem gaudint d’una situació de privilegi (sense que sortim ala llista de la revista Forbes) ens hem de plantejar si això és sostenible; i si els que cada vegada se situen més enrere, tot i havent superat el grau de misèria extrema ¿estaran sempre disposats a mantenir aquest estat de coses?

L’informe del PNUD 2005 deia: els països pobres cada vegada estan més lluny dels països rics. Ho exemplificava: l’any 1990 un ciutadà mitjà americà era 38 vegades més ric que un de Tanzània, avui ho és 61vegades... però no només en el cas de Tanzània, sinó també en els països en desenvolupament amb unes altes taxes de creixement. Així el creixement de l’Índia ha sigut un dels motors més potents de la convergència, però amb les actuals tendències no agafarà els països de renda alta fins al 2106.

Pel que fa a la forma d’analitzar la pobresa, si estéssim comparant els EUA i Rwanda, no podem dir que als EUA hi ha massa desigualtat, sinó que el que hem de dir és que a Rwanda hi ha massa pobresa. Així hi tot no hi ha dubte que el capitalisme i aquesta cosa que n’hem volgut dir la globalització (que en realitat són ganes de posar noms diferents a les coses de sempre), no faciliten aquesta convergència i, per tant, algun retoc haurà d’introduir-se en el sistema. Dia a dia veiem el comportament depredador de determinats ciutadans, com explicava J. Bradford DeLong catedràtic d’Economia de la Universitat de Califòrnia a Berkeley i ex-subsecretari del Tresor dels EUA en època de Clinton (Project Syndicate, 2007), els consellers delegats de les grans empreses guanyen avui deu vegades més que fa deu anys i això no és degut al seu esforç en el treball o que la seva gestió sigui deu vegades més valuosa avui, sinó que els seus accionistes són menys capaços d’impedir que els executius s’apropiïn d’una part cada vegada més gran del benefici de l’empresa.
Així ens hauriem de preguntar ¿El sou del president del BBVA justifica ser 200 vegades el del president del govern o 1000 vegades el d’un mestre? Quina és la seva extraordinària aportació? Quin és el seu valor afegit, potser haver estat promogut pel càrrec pel antic president del govern espanyol Sr. Aznar?
El president d’Endesa s’ha augmentat en dos anys el sou un 85%, a banda de manifestar: com deia Napoleó, a mi em paguen per tenir sort (la sort d’ocupar la presidència per designació del Sr. Aznar, suposo) aquest senyor ha fet algun mèrit? Aquest senyor a qui el mercat borsari ha dit: sense vostè aquesta empresa val un 30% més!

L’any passat la retribució dels consellers de les empreses cotitzades en Borsa va créixer un 30% i tothom està d’acord en que les empreses són lliures de retribuir els seus executius de la forma que els sembli oportuna. Això mentre els salaris han caigut en la seva participació en la renda en el nivell més baix des de fa 10 anys, la qual cosa no sembla gaire comprensible si el creixement de l’economia ha sigut favorable. I no només això, sinó que a més aquests salaris han perdut poder adquisitiu en els darrers tres anys.
Fins i tot el Sr. Sarkozy amb un gir una mica estrany diu que el capitalisme financer ha derivat cap a una manca d’escrúpols i d’ètica, cap als abusos de certs executius amb sous sense control i indemnitzacions no justificades; és el triomf del depredador sobre l’emprenedor, de l’especulador sobre el treballador.
I per acabar-ho d'arrodonir, la gairebé totalitat de les empreses de l’Ibex han conformat uns Estatuts per salvar la poltrona dels seus directius i un golden parachute en cas d’acomiadament.